Quan hom rep un bany de pragmatisme de
pluja fina, automàticament queda desproveït de qualsevol bri de
poesia acaronadora, de qualsevol prosa valenta, de la dolçor que
de bestreta s'hauria de pressuposar a tot tracte amb el proïsme. Tot
allò que ens commovia es presenta com una innocentada de mal gust,
totalment prescindible per als puristes de la moral ubèrrima. La
cosmovisió genèrica actual redirigeix les ànimes cap a l'onanisme
fútil, cap a la més aspra supervivència, cap a la superació trepitjadora
per tal d'esdevindre models del triomf corrent i egòlatra. La
irracionalitat ens sobrevé al bell mig d'aferrissades discussions, i
la vanitat competitiva trau el cap per mostrar-nos els primers
indicis d'un cor ben pelut. Els processos d'empatia són inútils
quan es tracta d'arribar alt a fi de marcar paquet. Generalment,
l'ésser humà és presumptuós per naturalesa.
La trinxera pot semblar un caramel que
dignifica. La trinxera és un luxe accessori per a desqueferats. La
disjuntiva està servida. Aquest perpetu oxímoron conté la vella
disputa mental que ocupa llargues caminades i insomnis perllongats.
Les circumstàncies successòries que poden constituir una rèmora o
un privilegi segons què. Segons quan.
És que algú se'n pot escapar
d'aquesta fatalitat? Tirar pel dret cap a l'alliberament personal ple
és, a hores d'ara, una entelèquia sumaríssima. Només per
deferència, aquells que intenten marxar a través d'aquesta heroica
drecera mereixeran que ens acostem agraïts i admirats a la cerimònia
del seu soterrar.
I ara s'ha esgotat el temps d'olor a
roses.
-Arthur Caravan-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada