La borreta

A dinar! La iaia no és una persona afecta a les solemnitats ni té la paciència de dir-ho dues voltes. L'ordre, taxativa, és ben contundent i ens avisa de la seua predisposició a començar la menjada, amb o sense comensals. I fa bé. Des de l'advertència i per tal de seure alhora, només comptem amb el lapse de temps en què escudella complits plats de calent i trau el companatge del pastador. El ritual té lloc tots els dies a la una. La dinàmica socioeconòmica també modula els horaris de casa. Fa anys que la sirena de les fàbriques, estrident i puntual, va establir l'hora d'eixida a les 13 hores, i des d'aleshores moltes taules colivenques han preservat el costum de dinar prompte. A Benidorm jo dine a les 14h ben passades, fins i tot les 15h quan se'ns fa tard. Però els hàbits de la iaia són inalterables: dinar a les 13h, berenar a les 17h i sopar a les 21h. I qui no estiga, ja s'ho farà gelat.

Tinc una extremada devoció per la meua iaia a nivell sentimental, covada a base d'estima i cura d'anys. En el terreny culinari he de dir que el seu tracte amorós i pacient, la senzillesa tradicional i la justa mesura que aplica a tots els plats no tenen rival. Els sabors quotidians de la infantesa determinen els gustos i predileccions gastronòmiques futures. Els meus ideals platònic al voltant de l'arròs amb conill, l'arròs de peix, les llenties, les calaveres amb bufanda, els gaspatxos, l'olleta, el putxero, els caragols, les coquetes fregides, les coques d'oli, els mulladors o l'aigua civada, és aquell que gira en torn a les receptes de Maria la de Faraón, altrament Maria la Garranxa. I ho anuncie com un dels pocs dogmes que reconec en aquesta vida, ben adobats – cal dir-ho tot- pels records i moments de felicitat adjunts.

Hi ha però, un plat que no he citat a la llista de bon sangonera. I obviar-ho no respon a cap oblit casual sinó a l'especialitat que m'obliga a fer-li un post individualitzat. Parle, altiu i sense complexos, de la borreta, un dels guisats nacionals de les comarques centrals valencianes. Efectivament, té un àmbit geogràfic d'elaboració prou estés, raó per la qual la borreta és heterogènia, diversa segons els pobles, gustos i persones. Categòricament parlant, la de la iaia Maria és exquisida, consistent i regeneradora. Un dels majors privilegis que el paladar dels seus nets es pot permetre. La meua cosina Esther, artista i afectiva, a qui convoquem sempre que hi ha borreta per a dinar, idolatra encara més aquest guisat fins al punt de mullar amb quera eixa barreja de verdura tendra, creïlles desfetes i molles sobtades de bacallar. Un espectacle ben lligat per hores de cocció i productes del mercat. El combustible endogen i elemental que pot arribar a reviscolar un mort després d'una nit de Mig Any o calfar un desvalgut durant els habituals dies d'hivern cru que alguns esperem i altres patixen a la Foia.

Malgrat no haver-lo cuinat mai aquest brou sembla que té una confecció elemental i basada en la paciència. Maria però, apressada i sense donar-me temps a prendre nota, diu que composar la seua borreta no té cap altre misteri que el temps, la paciència i un bon material. Que si la vull cuinar he de posar l'olla a foc suau amb aigua, afegir-li en cru la ceba, els allets picats, el bacallar dessalat, la tomaca picada, les creïlles a trossos, els espinacs (també podeu posar-li julivert) i la bajoca roja o nyora. Que una volta estiga apunt de bullir li aboque una miqueta d'oli d'Onil. I que un quart d'hora abans de dinar li afija els ous caiguts, segons el nombre de comensals.

Una llesca de pa, un got d'aigua -suplementàriament un dit de vi negre contundent- i bon profit.

La pluja

Sóc un senzill enamorat dels dies nuvolats i de pluja. Modestament, he de reconéixer que aquesta afirmació no és cap heroïcitat, ateses les condicions climàtiques de la nostra terra, amb llargues temporades de sequera, pantans buits, carenes pelades i zones en procés de desertització. Al meu País la pluja no sap ploure, però quan ho fa amb coneixement, de manera generosa i amb bondat, és una vertadera delícia que, per la seua estranyesa em fa romandre recolzat a la finestra durant una bona estona. Les primeres gotes, amb les seues emanacions nassals diverses i barrejades, em reconcilien amb la condició natural, sovint eixuta i desagraïda. Al mateix temps, la memòria em transporta als racons d'infantesa, des d'on m'encantava mirant aquelles algavessades esperant la programació de l'Oratge i volent esdevenir un futur meteoròleg. Em pareixia que plovia molt més que no ara i els bancals estaven vius, plens de flaires heterogènies i caragols amb la banya fora. Els carrers d'Onil amb les seues tronades estiuenques i els canalons a vessar, eren rius urbans directes a la Marjal. Des de darrere de les reixes del pati d'aquell Col·legi Mestre Gaspar López, voltat de les primeres zones rústiques de Benidorm, les tamborinades d'aigua conferien un bell espectacle primaveral de pins nets i alenades intenses de joia.

Quan refaig aquestes observacions avorrides des de casa estant, aprofite per a perdre el temps fixant-me en aquelles persones solitàries que obrin el paraigua i passegen, per necessitat o per plaer, botant i fugint dels nombrosos tolls. Els carrers però, són generalment deserts. L'excepcionalitat de la pluja, per curta i minsa que siga, ens fa recloure'ns ràpidament sota qualsevol sostre, com si l'aigua, altrament beneïda, fóra un component tòxic, àcid i totalment perjudicial per a la terra o els cabells. Jo, que de tant en tant gaudisc dels ruixats sense coberta, tracte de caminar i xiular sota la pluja. I així arribe a casa, net d'esperit i mullat fins els ossos, derivant-se la broma tot plegat en bona cosa de constipats i advertències de pulmonia.

Em sent còmode durant aquestos dies de pluja, tranquils, grisos, tristos i melangiosos, que reflectixen en bona mesura la meua personalitat.

Existeix l´amor?

De vegades, quan em dessonille a mitjan nit o durant el trajecte diari amb l'autobús cap a la universitat, em faig aquest tipus de preguntes, intentant esbrinar alguna resposta mínimament autocomplaent. Certament, com que sóc un desqueferat sense remei, compte amb massa temps per a barrinar aquest tipus de qüestions diguem-ne metafísiques, originades sobre tot pel fet de la mancança, el desconeixement absolut i una desesperança gens excessiva. L'escepticisme, pel que fa als afers amorosos -que no carnals-, és llarg i quasi total, condemnant-me a l'abstinència i a només veure les dones des del punt de vista de l'amistat, la simpatia o l'instint atàvic de mascle. Que ningú s'ofenga per aquesta claredat primària i contradictòria: com a resultat de la meua simplesa m'agraden les dones boniques i esparpellades. A tenor de les convencions amoroses habituals, m'embafen tota classe d'artificis i cursileries d'infaust record.

Enamoradís de menut, i fins ben entrada l'adolescència, em trobe en un estat constant d'apatia amorosa que, imagine, ve en gran part determinat per la incapacitat manifesta de ser objecte d'amor, desig o curiositat. Fa anys, quan jo establia eixa classe de sinergies unilaterals generalment no correspostes, vivia en una bambolla d'inutilitat dolça, creient en tota mena d'esperances remotes i exercint de pesat amb moltes dones efímeres, en una temptativa de poligàmia. No cal dir que tot allò van ser intents frustrats, malgrat el romanticisme militant, l'encoratjament per a covards que donava l'aparició dels missatges i les noves xarxes socials o l'excés de confiança.

Davant aquesta sequera, certa tendresa en les paraules i el nul èxit per a les dones, no són poques les veus -entre elles la de ma mare- que qüestionen la meua condició sexual, inquirint-me si és que sóc gai. Eres maruselo? La meua tolerància cap a l'homosexualitat és absolutíssima, i les amistats del gremi molt estimades, però no és el cas. Ni de lluny. El pobre conreu del sexe femení ve motivat, exclusivament per la meua falta de picardia, per la vergonya que cria ronya i l'avorriment del perfeccionista. Amb tot, el desig hi roman ben ferm, sense escletxes ni dubtes transcendentals.

Segons els cànons morals relatius al nucli familiar com a exemple de desenvolupament natural, albire una maduresa solitària, capritxosa i egoista. De desordre, excessos i balafiaments. I generalment ho celebre, atesa la meua incapacitat de suportar a gran quantitat de persones i els meus afanys ascetes de solitud sense compromís.

Totes les parelles passegen abraçades pel passeig marítim. D'altres s'acomiaden efusivament a les terminals dels aeroports. Alguns ploren l'absència, i altres el desengany. I de sobte, sense voler, pense que pot ser arribarà el dia en què tot aquest argumentari inflexible es diluirà, per lògica natural, com un sucret molt dolç. 

Exàmens

Amb l'espera lenta, l'ajornament habitual per a demà i la sensació de no haver fet un brot, arriben ja els exàmens de juny. Com a febrer i setembre -perquè l'any passat ja vaig anar a setembre- ens capfiquem de ple en uns dies de desordre, de sacrificar els plaers i d'abocar coneixements efímers que no em motiven en absolut. La vocació és un oxímoron jurídic indeterminat. Hi ha d'ell, com el meu amic Alfonso, que comença a estudiar per a juny el dia després d'acabar en febrer. Com el cas em sembla admirable i exemplificatiu, sempre m'autoimpose la rutina de passar els apunts a nét i fer les pràctiques a casa, com a símptoma d'aplicació. Assumint el fet de que sóc un tarambana sense remei, mai he mantingut l'hàbit més de dos dies.

El trimestre s'ha esfumat i els muntons de fulls doblegats amb tinta correguda i poc adreçada m'esperen. No em pose nerviós. Hi ha un xicotet ordre en mig del caos. Una xarxa de seguretat. Mai aprendré però. Ho parlàvem Norberto i jo un dia. Per molt que ens ho proposem sempre acabem d'estudiar amb en el temps apegat al cul, i a la tanda d'exàmens següents tornem a fer el mateix. Èpics són els repassos de la nit d'abans fins les 4 del matí, en l'autobús del matí, o durant els 10 segons abans de què t'amollen l'examen a la taula. L'amenaça contrarellotge és productiva i facilita la concentració, i els aprovats consegüents avalen el risc. Com que no estic en la possessió de cap capacitat intel·lectual desmesurada, confessaré que aprovar un examen a l'autobús és un pur objecte de l'atzar. Com que la pressa condix i els conceptes estan frescs, qualsevol pregunta relacionada es pot defensar amb quatre idees bàsiques adobades amb una bona dosi de retòrica barroca, reiterativa i innecessària. La solemnitat i els formalismes fan ballar a la classe jurista.

Amb tot, no recomane aquest exercici de malabars perquè, com tot en esta vida sempre acaba caient alguna bola. L'any passat, essent el meu primer any universitari i confiat en les meues possibilitats cabalístiques, em vaig tocar la rata sense contemplacions. I em van ensabonar. Juliol i setembre van ser els escenaris de quatre nous exàmens, estudiats a contracor en detriment de festes, temptatives de flirteig i visites a Onil.

De tota manera, cal reconéixer que, a pesar d'esdevindre en un context aclaparador, el període d'exàmens compta amb memòries gracioses i tenses dignes de ser escrites en aquest blog destarifat. Els confortadors insults a la pobra família del mestre, l'alliberament escatològic i hedonista que seguix a tota prova o aquelles frases que, d'altra banda, pareixen solucionar provisionalment el problema i injectar-nos una mica de consol. Quan s'entrega el darrer examen, s'engolix la primera cervesa i es dorm la primera migjornada, hom pensa que tot ha pagat la pena.

De vegades, malgrat els aprovats i totes aquestes experiències, crec que els meus pares no mereixen perdre tants diners.

Ja sóc aquí!

En no poques ocasions he reproduït el vídeo solemne, alhora que abrandat, de l'ex-president de la Generalitat de Catalunya a l'exili i a casa pròpia fins 1980. Certament és ben emotiu. Com va dir Josep Tarradellas quan va tornar a casa en 1977, ja sóc aquí!. I ho dic perquè després de molts dies pensant-ho i superant la gossera crònica que sempre m'ha afectat, he creat un blog propi, ara que això comença a posar-se de moda i que jo estic necessitat d'una expansió personal profunda i seriosa.

Diverses xarrades amb grans amics com Norberto o Mauri sobre açò dels blogs, la visita diaria al blog d'Enric Morera o d'alguns forers de Valencianisme.com, han fet que finalment em decidisca a exposar ací tots els temes que em vinguen al cap. No voldria enfocar el blog a un tema en concret. M'interessen tantes coses -tantes banalitats- en este món que triar-ne una sola per a escriure seria trair l'heterogeneïtat que m'autoimpose. 

Principalment, no he vingut a fer un blog amb cap voluntat pedagògica. No em considere una persona sabuda ni molt menys, però sí que estic predisposat a aprendre a tothora. Per tant, tot açò que llance hui a l'aire està orientat no sols per a bromejar o per a que em deixeu comentaris de suport o frikis, sinó per a que vosaltres, sabuts en moltes arts i matèries em rebatiu allò que puga exposar. Perquè crec que opinar per opinar, parlar escoltant-se i refusar qualsevol altra veritat són les costums més arriscades i inútils de la condició humana.

Així que malgrat que no escriuré tots els dies, espere que açò tinga una llarga continuïtat i que vosaltres companys, amics, familiars, coneguts, desconeguts, em visiteu i comenteu, amb trellat i sobretot amb el major respecte possible.