La xicona de Wan Chai

No s'esperava aquell formigueig de gent a eixes hores de la vesprada. Aquell moll envellit, darrer vestigi de les glòries colonials angleses, era tot un vesper de compatriotes i forasters delerosos de pujar al ferri que els conduïa rutinàriament al continent. Un operari disciplinat i un buit de 4 metres fins la mar bruta els barraven el pas i la impaciència. Veient que el vehicle s'atracava a poc a poc, els passatgers que feien cua començaven a posar-se desficiosos i intentaven guanyar centímetres a costa d'espentar als altres i avançar de manera sigil·losa. El sentit cívic i pràctic acabava imposant-se en l'anarquia de la pressa. Allà dalt hi cabien tots. El ferri, espiritualment britànic, salparia a la mateixa hora.

Tanmateix, la xica de Wan Chai que es recolzava a la barana d'aquell port, no va pujar. Li va semblar que aquella dona blanquinosa, d'ulls xinesos i baixa estatura era una bona mare, ateses les efusives besades d'última hora que va fer als seus dos fills. Ambdós germans, vestits d'uniforme i la motxilla carregada de llibres competien entre sí per tal d'arribar els primers al seient de fusta. L'encarregat, estant els xicons orfes d'autoritat, els va amonestar. Haurien de comportar-se durant el trajecte fins al continent.

De sobte, els grinyolats motors d'aquella barcassa van ressonar sense pietat. L'operari va deslligar aquella corda i va apujar la passarel·la amb un botó verd. Mentre uns parlaven fort, altres aprofitaven els deu minuts de travessia per deixondir-se de les pressions quotidianes. La vella embarcació abandonava l'illa i s'engolava per la badia, cada vegada més reduïda per la pressió urbanística d'una gran urbs sense cap remordiment ni por a guanyar-li metres a la mar. Havia de reconéixer que l'horitzó de gratacels infinits que començaven a oferir tota classe de lluminàries patrocinades al capvespre, tenia un component de suggestió que el capficava en la seua nova condició cosmopolita.

Els menuts deien adéu i la mare, amb un jersei de llana blau i un cabell preciós que onejava amb el ventijol, s'empetitia en la distància. Li va semblar que aquella jove s'eixugava el llagrimall amb un mocador, plorant un acomiadament habitual i indesitjable. Els xiquets però, eren aliens a tot drama familiar. Allà, asseguts entre ciutadans que els miraven amb curiositat maquinaven per fer maldats en aquell espai temporal d'alliberament sense tutela.

Arribant a l'altre port, més nou i flanquejat per un auditori modern, les maleses només podien quedar-se en temptativa. El pare els va rebre a Tsim Sha Tsui amb la indiferència i resignació d'un home ocupat que ha estat interromput forçosament. Els va saludar sense interés i els va indicar que el seguiren mentre caminava altiu i sense girar-se. I ambdós, temorosos de rebre un carxot, el van seguir muts i disciplinats fins a perdre's de vista entre mig dels taxis rojos i els passos de zebra multitudinaris que conduïen a l'altra gran ciutat del continent.

No ho podia albirar amb nitidesa, però imaginava que aquella xicona de Wan Chai encara estaria a l'illa, recolzant-se sobre la barana, maleint haver de compartir la custòdia amb aquell monstre.