Els cabells, abundants
i caragolats, eren el marc d'aquella cara bruna, de somriure
enigmàtic i vergonya perenne. Els rulls li regalimaven ordenats a
cada costat i al bell-mig d'aquell quadre destacaven dos ulls foscos
i profunds que quan corresponien petrificaven i volien dir moltes
coses. Secundàriament a aquella imatge, les esquadres cristianes
desfilaven decididament de cara al sol fins al castell. La dentadura
de neu s'amagava en esgotar els darrers rajos de mentireta que
compartien. A poqueta nit l'abric de colorets la tapava del fred de
primavera. Ho van deixar córrer. Se'n va anar a tocar el saxo i ja
no es van veure més.
Hui Teresa ha sigut
mare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada