dilluns, 6 de juny de 2016

Em confesse

Una vegada, havent expressat amb honestedat la meua incapacitat manifesta per a certes coses, algú em va bonegar amb el pretext d'una autoestima baixa, d'una situació exempta d'ambicions personals, d'una nul·la creença en allò que desenvolupe, de la por a equivocar-me. En efecte, el diagnòstic era exhaustiu i molt ben trobat, encara que previsible. No tinc cap cuirassa robusta que m'atorgue per fora l'aparença segura i perfecta que em falta per dins. El meu escut personal és tan permeable que, a primer colp de vista és impossible amagar determinades vergonyes, defectes i la resta de futilitats moralment reprovables. Circumstàncies que, per altre costat, esdevenen protagonistes mentre les glòries etíliques redunden en una identificable bipolaritat. Però tant fa. A mi, que cada dia sóc més egoista, més hedonista, més selectiu i més escèptic, totes estes coses m'avorrixen cosa de no dir, tot i reconèixer que en no poques ocasions han estat objecte de preocupació, regomell i reprensió per la meua part. La vanitat, per feble que siga, és un dels verins inherents a la condició humana.

Des del punt de vista general, la meua inutilitat és bastant notable, tot i que compte amb la insistent voluntat d'aprendre i seguir avançant. M'interessen tota classe d'arts, esports i altres disbarats amb cap connotació pragmàtica que desenvolupe de forma mediocre, sense constància i amb el perenne costum de no saber dir que no. Mestre de poques coses, vaja.

Per bé que a priori puga paréixer el contrari, la gent propera ho sap de bona mà: els interessos crematístics mai m'han llevat la son en absolut, sinó fóra perquè estic pagant una hipoteca, per la vergonya de demanar i perquè sóc un bon vivant i un capritxós per a certes coses. La meua virtut més destacable, per a la qual destine bona part del meu erari de petit burgès, és rossegar i engolir amb abundància, sense distincions i sense cap altra limitació que la que m'imposen la cremor i les dones, que no volen que el meu estómac esdevinga una caixa de bombes. Com aquella dita del pobre: abans rebentar que sobre.

I cal dir-ho clar: la meua capacitat de lideratge i picardia econòmica és tan nul·la que qualsevol empresa a les meues mans duraria de Nadal a Sant Esteve. Sóc tan bona persona que sempre tinc el pensament posat en l'altre, que la competitivitat me la passaria, si no fóra per les circumstàncies, per l'engonal a tothora. I és que com em va dir ahir un bon amic: mai serem bons empresaris, però tu i jo plenaríem parròquies cada diumenge.

Després d'este bany de realitat, sempre exempt de falsa modèstia, la meua edat relativa i un cert orgull extret de les entranyes em conduixen a revertir parcialment aquest estat passiu amb una iniciativa pròpia. Una idea que, per fi, llance i lidere jo. Tal vegada la primera proposta de ma vida. L'any que ve, si Déu vol, jo arribaré a la trentena i aquest blog discontinu en farà 10 des de la primera entrada. Eixa classe d'efemèride mereix reconcebir aquesta bitàcora per tal de presentar-la en format de llibre físic, amb tots els riscs, totes les il·lusions dipositades damunt la taula. Sense cap altre ànim literari que aquell que obliga el rigor. Amb l'ajuda i suport de les persones de veritat. Amb la ferma voluntat d'autoafirmació personal i de començar a escriure per mi mateix -valga la redundància-, sense ingerències, els fonaments i desitjos d'aquesta vida feliç i paradoxal. 

Màquina avant.





1 comentari:

quaronnejacquemin ha dit...

Pure Titanium Earrings by Men: Shop, Buy, Sell, and Win
Pure titanium earrings · Ring: Ring: Ring · Ring: Ring Ring titanium nose rings · Ring: Ring · Ring Ring Ring Ring titanium 170 welder Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring titanium glasses frames Ring titanium water bottle Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring titanium hair trimmer as seen on tv Ring Ring Ring Ring Ring Ring Ring