Amb un crit sorpresiu, familiar i inconfundible, et van avisar de la presència tímida i escàpola d'un esquirol que s'esgolava per unes baranes de fusta, paral·leles a unes escales que baixaven quasi a tocar d'aigua, i s'amagava pels matolls i boscos pròxims.
No saps ben bé si vas arribar a ataüllar-lo, absort com estaves en altres coses. Malgrat voler restar-li trascendència, aquell raconet lleument il·luminat per un sol fluix d'hivern es tractava d'un lloc especial. A aquella delicada placeta, carasolada al migdia i al capvespre, des d'on s'albirava la vall ampla i farcida d'oliveres, sempre bufava el vent. Però no ens destorbava massa.
A una part, el lateral d'una casa que intuïes senyorial, a tenor de les finestres, altes i immemoriablement tancades. A l'altra, un banc d'obra aixoplugat per un sostre natural, des d'on rarament queien els eixuts i durs pètals de carrasca. Des d'allà, en els moments preats de soledat, et dedicaves a pensar sobre tu, a llegir i imaginar l'antic poble de Mequinensa, la trajectòria del pseudofísic Trífero o les circumstàncies bèl·liques de Cassana. I les caderneres piulaven de matí, mentre tu, desficiós i famolenc, feies temps per recórrer els tres kilòmetres de tornada on t'esperava el dinar casolà parat a taula.
La pressió de l'amfitrió t'impedia exercir un xovinisme sà, relativament apaivagat per la teua modèstia natural. Però et trobaves on la teua ànima sempre es renovava i trobava la pau desitjada. I eixe moment no era una excepció.
Amb la calma de saber-se xafant sobre segur i la ferma decisió de superar vells temors que t'aturmentaven, vas mirar de gaidó uns ulls bessons, agafares amb suavitat aquella mà a voltes càlida, a voltes gèlida, i encarares aquell camí fosc i estret, vorejat de carrasques centenàries que s'obria al teu davant. Com havies somiat. Un camí no exempt d'entrebancs i dificultats que pretenies superar. Un camí conjunt, que sabies que tard o d'hora et conduiria a la tranquil·litat desitjada.
Un camí cap a la felicitat.
No saps ben bé si vas arribar a ataüllar-lo, absort com estaves en altres coses. Malgrat voler restar-li trascendència, aquell raconet lleument il·luminat per un sol fluix d'hivern es tractava d'un lloc especial. A aquella delicada placeta, carasolada al migdia i al capvespre, des d'on s'albirava la vall ampla i farcida d'oliveres, sempre bufava el vent. Però no ens destorbava massa.
A una part, el lateral d'una casa que intuïes senyorial, a tenor de les finestres, altes i immemoriablement tancades. A l'altra, un banc d'obra aixoplugat per un sostre natural, des d'on rarament queien els eixuts i durs pètals de carrasca. Des d'allà, en els moments preats de soledat, et dedicaves a pensar sobre tu, a llegir i imaginar l'antic poble de Mequinensa, la trajectòria del pseudofísic Trífero o les circumstàncies bèl·liques de Cassana. I les caderneres piulaven de matí, mentre tu, desficiós i famolenc, feies temps per recórrer els tres kilòmetres de tornada on t'esperava el dinar casolà parat a taula.
La pressió de l'amfitrió t'impedia exercir un xovinisme sà, relativament apaivagat per la teua modèstia natural. Però et trobaves on la teua ànima sempre es renovava i trobava la pau desitjada. I eixe moment no era una excepció.
Amb la calma de saber-se xafant sobre segur i la ferma decisió de superar vells temors que t'aturmentaven, vas mirar de gaidó uns ulls bessons, agafares amb suavitat aquella mà a voltes càlida, a voltes gèlida, i encarares aquell camí fosc i estret, vorejat de carrasques centenàries que s'obria al teu davant. Com havies somiat. Un camí no exempt d'entrebancs i dificultats que pretenies superar. Un camí conjunt, que sabies que tard o d'hora et conduiria a la tranquil·litat desitjada.
Un camí cap a la felicitat.
2 comentaris:
La darrera vegada que vaig estàr a Favanella anava amb amics i un bocata. Haure de tornar si és tal i com la descrius ara…
Feia temps que havia perdut de vista auqest bloc. Hauré de tornar a posar-me que veig que m'he perdut més d'un text interessant en aquesta absència.
Publica un comentari a l'entrada