Fa dos setmanes, i amb la pressa que exigeix una cita dominical de cerveses vespertines, em vaig apropar al cementiri. De camí, amb un sol ben molest que no tardaria a fugir pel Reconco, l'ermita de la Mare de Déu de la Salut estava on sempre, al mateix lloc on el iaio ens portava a jugar de menuts. A pesar del temps que feia que no entrava, vaig prémer el pany mig rovellat d'una porta que grinyola des de les primeres memòries. Allà dins, arrecerat del fred i capficat en els seus resos, seia un home major que no coneixia i a qui li va sobtar la meua presència. A mi també em sobtà. Durant cinc minuts vaig observar un espai familiar i fred, carregat d'ornament i il·luminat per llums irregulars, al fons del qual jeia en alt la moreneta de les eres vestida de negre. Abans de marxar i d'acomiadar-me del beat, vaig deixar caure un euro i diversos ciris s'encengueren en memòria dels meus. Un petit homenatge que m'hagueren agraït.
El paràgraf anterior no deixa de ser però, una xicoteta anècdota que em va inspirar la reflexió posterior. Camí del cementiri, vaig començar a barrinar sobre la meua relació amb la religió. No recorde els anys que fa des que sóc un descregut. Sembla que l'efervescència nacional i social de la joventut vingué de la mà d'un tsunami ateu i transgressor que féu trontollar les meues dèbils i tal vegada viciades creences prèvies. Jo, que malgrat no sovintejar l'església, prenia la comunió, resava per les nits o m'eriçava davant el pas de la patrona. Si he de ser sincer, encara m'erice, més bé per un sentiment identitari/fester que per una qüestió espiritual.
Em van batejar entre plors el dia de Sant Josep a l'Església de Sant Jaume de Benidorm i vaig comulgar un càlid 5 de maig de 1996 a l'Església del Buen Pastor que hi havia ben a prop de ma casa. La catequesi fou una barreja de disbauxa infantil i solemnitat eclesial. La missa dels diumenges, incontestable i musical, es combinava amb la visita preceptiva als recreatius d'enfront on em gastava les 200 ó 300 pessetes (poca broma) que m'havia donat ma mare en llepolies que m'impedien dinar o en màquinetes arcaiques que funcionaven amb la moneda de cinc duros amb el mític foradet al mig. Un dia ens preguntàvem si tirar-se un pet en missa era pecat confessable. No ho vam confessar.
Els dos o tres primers anys d'irreverent me'ls vaig prendre amb massa vehemència, tractant de desacreditar tot allò que fins al moment havia format part del meu imaginari personal. Com si la novetat i la llibertat espiritual m'hagueren descarregat d'una llosa que mai vaig elegir portar. Malgrat la indiferència posterior, els mestres intransigents de Dret Matrimonial em van fer plantejar-me l'apostasia que l'Església tant dificulta, més desitjosa potser, de seguir tenint constància documental de determinades quotes numèriques, que d'adaptar-se a unes noves cosmovisions i realitats que puguen aturar la constant sagnia de fidels. No és el meu problema. Ja s'ho faran.
Honestament, mai he sabut on radicava la ratlla entre l'escepticisme i la indiferènica. He tingut temporades d'abraçar l'ateisme militant i d'altres en què m'he refugiat en l'agnosticisme passiu. Perquè com vaig dir una volta, l'assumpte és complicat, i la vida humana és breu.
I que no em malinterprete ningú. Traïria la meua ànima si aquestes coses les diguera amb menyspreu dogmàtic. No i no. Des d'ací, el meu respecte sacrosant (quina paraula més adient) cap a aquelles persones que de bona fe, per herència o arran de passar per un procés íntim i racional han fet seua la religió catòlica. He de confessar la meua humil admiració cap a l'humanisme cristià de base o els moviments democràtics socialcristians de la dictadura tan allunyats de l'estructura episcopal, molt estantissa i jerarquitzada.
L'altre dia, innocenment, algú em va preguntar per la religió. No vaig dir res, però pensant-ho bé, em podria autoqualificar de Valorià. Les Rondalles Valencianes són les meues sagrades escriptures, la Flexió Verbal la meua Bíblia, El cicle de Cassana el meu evangeli, i Núria la Mare de Déu.
I com a bons dogmes de fe, són inqüestionables.
