El quadern gris. Josep Pla.

D'un temps ençà, vaig decidir que els pròlegs s'havien de llegir una vegada acabats el llibres. Com mai m'he acomodat a aquestes solemnitats, m'he permés la llicència d'alterar l'ordre de prelació que tradicionalment s'empra per a totes aquestes coses. Aquesta mania radica, bàsicament, en la intenció de gaudir des de l'inici de l'efecte colpidor d'una bona història, d'un anàlisi exhaustiu o d'una reflexió senzillament interessant. Com un neòfit. A pèl. Sense cap tipus de condicionament previ. Sense cap opinió que prejutge la lectura posterior. 

En aquest sentit, quan hom s'acaba d'extasiar amb les pàgines de “El Quadern Gris” de Josep Pla i es dirigeix automàticament cap al pròleg de Joan Fuster, comprén que dir o analitzar alguna cosa més sobre l'obra més universal del pagès intel·lectual de Palafrugell, és una mena d'atreviment inconscient, magre i redundant. Una incapacitat absoluta. Les vora noranta pàgines d'introducció són completíssimes, rigoroses i fins i tot compten amb certs moments d'acidesa propis del suecà. Venint de qui ve, no podia ser d'una altra manera.

Malgrat tot, el compromís adquirit amb el meu amic Reis Payà m'exigeix comentar alguna cosa que, si bé no s'arrime a l'academicisme, sí que reflectisca la petjada literària en l'àmbit més emotiu i personal. Aquest castellut il·lustrat, coneixedor de la meua passió per la literatura valoriana, pel realisme i naturalisme quotidià, va copsar a l'instant que aquest dietari era la lectura que em calia. I li agraïsc que ho encertara.

Com la ingestió espaiada d'una pastilleta de torró, la lectura ha sigut ben dolça, a trossets, esporàdica i sense cap tipus de pressa. El format diari de l'obra facilita aquest assaboriment dominical, variat i suggestiu. Quin mèrit! Sovint pense que fer literatura a través del clavegueram i rutina per on vagaregem diàriament no deu ser cosa senzilla, sobretot si tractem d'evitar els idealismes, cursileries o banalitats convencionals. Si a tot això li sumem l'estat encara precari de la llengua en aquells anys bel·licosos, simplement estem parlant d'una heroïcitat que cal reconéixer i agrair.

Com sempre, àvid de captar paral·lelismes ossats a l'obra mestra del patriarca, he gaudit de coincidències metafísiques i detalls intrascendents que han aconseguit capficar-me de ple. L'oda al naturalisme reflectida en la passió pel paisatge i paisanatge de l'Empordà. Els excessos transparents de qualsevol tornada al poble. La introversió sistemàtica. La reflexió i rebuig del dogmatisme i la vanitat. La sensació d'haver estudiat una carrera que ens interessava ben poc o res. En definitiva, la seua capacitat de saber expressar amb fidelitat tota classe de sentiments frustrats i compartits.

Quan, per fi, vaig tancar la pàgina 818 d'aquesta meravellosa joia, vaig tenir la sensació agredolça d'haver finalitzat un un dels llibres més senzills i influents de ma vida.  

Gràcies Reis.