Sovint, mentre s'escolen les hores
indeterminades del capvespre, m'astore en comprovar la parsimònia amb
la qual he completat una altra vesprada lliure, que a priori estava
orientada a traure-li'n profit. Normalment, les intencions
planificades per al transcurs d'aquestes hores solen fregar el
terreny metafísic, intel·lectualoide, esportiu i musical. Sense cap
ordre de prelació. Tanmateix, les deficiències organitzatives
intrínseques i l'afició a caure en futilitats sense importància,
acaben consumant la vesprada i aprofundint en el regomell del tempus
fugit.
De vegades, abduït per les urpes de la
pròpia vanitat, cavil·le sobre els desitjos i pretensions que
voldria (co)protagonitzar en mig d'aquest racó del món.
Freqüentment em debat entre la necessitat de deixar rastre o la
fredor de passar inadvertit. Per una banda, la pròpia fatxenderia
reclama fugir de les xarxes de la insignificança. Per altra, una
mediocritat assumida reivindica la comoditat de la indeterminació i
l'anonimat.
He de confessar que, com a desastrat
reconegut i canviant, aquestes no són obsessions que em provoquen
mals de cap durant molt de temps. En absolut. El ventall és obert i
les manies solen respondre a fets diversos. Al capdavall, quan arriba la nit
i havent sopant un bon bollit, acabe considerant que totes aquestes
cabòries resulten intranscendents.
Serà que tinc fam. Serà que ja em fas
falta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada