M'emperesia haver de trencar la
migdiada necessària en mig d'aquell diumenge acalorat de juny. El
dinar copiós i la basca primerenca de l'estiu em provocaven un
atalbament general que sovint resolia amb dues hores de becada, un
cafè ben aromàtic i una dutxa d'aigua freda. Aquell dia però, vaig
haver d'acurtar el ritual amb la desgana i l'enuig efímer d'un somni
interromput.
Amunt.
Perquè els que conreem la nebulosa
dels records, sempre juguem contrarellotge. Àvids de papers,
anècdotes o successos agredolços, trobem descobriments inesperats i
tabús normalitzats que aprofundeixen la nostra melangia. Sovint
testimoniem que moltes fitxes ja apareixen rovellades. Que es van deixar córrer les oportunitats passant el forrellat del silenci. Que la mort i el pas
dels anys han pesat com una llosa, tancant qualsevol bri d'entesa i
reconciliació.
Perquè el nostre major defecte és
romandre presos rere els barrots de la memòria.
