Que sóc un lector bastant precari és un fet notable. Estic establert en la inconstància més absoluta i m'entretenen altres formes inerts de perdre el temps. Les xarxes socials i altres tipus de xafardeig desplacen a un lloc secundari el conreu de qualsevol literatura en valencià, castellà o anglès. I quan arriba el moment, ja és tard, estic rendit o em couen els ulls, reivindicant el seu merescut descans. Altra cosa és la voluntat prèvia -poca broma- de llegir tots els papers que s'hi troben a la biblioteca, a les botigues o a les prestatgeries de qualsevol amic. M'ho empassaria tot, sense distincions.
Pensava
en aquest pretext innocu quan un any després posava punt i final al
llibre de Josep Pla El que hem menjat. El meu prestador, el
prohom castellut Reis Payà, sabedor del meu gust quasi obsessiu per
qualsevol tipus de menjar, em va deixar el llibre citat amb
l'advertència de llegir-ho a poc a poc, assaborint les descripcions
particulars de cada menjar amb la pausa i l'hedonisme que transmet
l'empordanès a cada paràgraf. El context del préstec no podia ser
més adient, amb un dinar suculent a cals bons amics Tino i Albert
Mira, bastit principalment pels percebes i el secret ibèric
magistralment cuinats per Reis, regats amb cerveses de la terra com
ara la cervesa artesanal Serra Gelada de Benidorm i l'Spigha alcoiana
Coffe Porter, i vins des de l'albariño Altos de Torona, fins al
Cabernet Savignon Idrias Denominació d'Origen Somontano. Amb eixes
apostes segures, tot l'àpat va estar conduït per la retòrica
assenyada de Reis, l'hospitalitat de Tino i Albert i la companyonia
més absoluta.
Un any
després finalitze el capítol Cafè, copa i puro, una institució
d'aquest país com diria Pla. No sóc especialista, ni tampoc amant
de fer ressenyes acadèmiques i rigoroses -els primers articles van
ser llegits fa quasi un any-, si bé crec honestament que la
generositat i expectatives de Reis bé ho mereixen. Amb tot, només
em puc atrevir a fer un senzill balanç personal. Aquest manual de
bon gourmet català i universal ha estat en nombroses ocasions un
desfermador de la fam. D'una fam diguem-ne innecessària, irreflexiva, inoportuna,
aliena a qualsevol horari però ben real, fregant els límits de
l'antull i l'ansietat. I això no és cap ximplesa per a aquell que
vos escriu, ateses la gana no excloent i l'afició de fartar com a
virtuts més destacades de la meua personalitat.
Així,
amb aquest efecte fisiològic -jo en diria psicològic-, no faig més
que constatar un fet evident: les descripcions han estat tan
tangibles i acurades, que fan vindre ganes de compartir-les en
primera persona, directament. Josep Pla és un rigorós coneixedor de
la gastronomia europea, de la seua varietat, dels plats heterogenis
que es poden trobar a tot arreu, de la fruita, de la pasta de les
verdures, del vi, la cervesa o el cafè. Amb eixa saviesa qualificada
i adquirida per la font de l'experiència, disserta sobre tot allò
que trobem a la taula així com els factors socials que l'envolten.
Des d'anècdotes personals, records llunyans o l'admiració per la
cuina tradicional com ara el niu palafrugellenc, ens fa arribar sense
pensar-ho una de les millors guies del bon vivant afeccionat
als suculents vicis de rossegar i engolir.
Definitivament, al meu estomac, víctima d'una cremor recalcitrant que m'esguella
l'esòfag, no li convé que llija aquestes coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada