L'alquímia de les notes

És absolutament verídic. Quan per primera volta vaig travessar el llindar de la porta que dóna accés a la Unió Musical de Benidorm, la meua cara devia ser de magranetes agres. Allò ocorreria durant l'any 98 ó 99 i de manera indefugible pense en ma mare, que estaria prou fregida pels meus renecs durant el trajecte previ cap a la banda. Anàvem a apuntar-me a solfa i a preguntar si hi havia cap instrument per al xic, que treia bones notes en música i donava massa quefer. De camí jo no parava de remugar i maleir, amb el pretext de no conéixer ningú, de tenir molta vergonya, de la por a la burla i la intenció de no tornar. Allò fou un miratge.

De vegades, quan parlem del món de les bandes ho fem des d'un punt de vista estrictament cultural, en termes d'aprenentatge i formació acadèmica, de dinàmiques d'assajos, d'obres i fragments concrets o fins i tot amb el vici antic de conrear la competència amb altres formacions. Tot això, que és important i segurament la raó fonamental de ser d'aquestes entitats no pot eclipsar una altra realitat, secundària tal vegada, però que certament hi és, vivim i ens lliga per sempre més: la dimensió cívica, la cohesió social o la germanor profunda que s'arriba a crear entre els membres d'aquestes associacions.

L'alquímia de les notes, el magnetisme dels compassos i les emocions compartides fomenten tota classe de vincles afectius que ens fan reconéixer en l'entitat una mena de xicoteta pàtria, en ocasions circumstancialment llunyana, a voltes poc visitada, però sempre lloc càlid de trobada entre persones heterogènies, de diversa condició, amb vides totalment diferents i una gran il·lusió compartida. És eixa una de les grans virtuts que té la banda: amalgamar-nos i democratitzar-nos a tots encara més.

Malgrat ser la cara visible i allò que s'escolta finalment, cal recordar que la banda no només la conformen músics i director, protagonistes indiscutibles. Darrere de tot pasdoble o simfonia hi ha tot una grup de directius, arxivers, col·laboradors que furten temps a les seues faenes i famílies, que posen i lleven fins l'última cadira o faristol, que planifiquen i s'encarreguen de tot de manera altruista, rebent en ocasions crítiques immerescudes a canvi de res que no siga buscar el bé de l'agrupació. Mestres que no només formen, sinó que també projecten l'amor i el compromís per l'entitat. Pares i mares que confien el desenvolupament musical i personal del menut a la banda, conciliant horaris, deures i treballs. Tot això també ho conté la música: una de les ciències més exactes alhora que imprevisibles i humanes que hi podem trobar.

I sobre tot els amics. Perquè ells, amb el seu afecte germanívol, també són partícips directes de la nostra felicitat de tots els divendres. Les amistats que es fan a la banda s'allarguen durant tota la vida. Aquelles persones anònimes que mai demanaran res a canvi que no siga una abraçada, una nota d'afinació, una sordina, una cervesa o un plis plai ben fresc.

S'acosta Santa Cecília i recordem moments molt destacats, de festa, fraternitat, diversió que paguen la pena tornar a reviure-los amb la nostra gent. Els gaudirem doncs amb el compromís i la responsabilitat que comporta ser membre de la Unió Musical de Benidorm.

Beneït siga el dia en què vaig entrar per eixa porta.