Article publicat al Llibre de Festes de Moros i Cristians d'Onil de 2025
Sempre voldria parlar de frivolitats, però sembla que arrastre el solatge d’algun cromosoma melangiós. Tocat per la vareta màgica de la nostàlgia irremeiable, patisc regularment ressaques emocionals que em traslladen a temps remots, experiències inabastables. Cada volta que torne a Onil em sacsegen sensacions contradictòries que van des de l’eufòria inicial, l’assumpció de certa normalitat vilatana durant els moments que hi visc o la repetida tristesa de la marxa. Sempre ha estat així des que de menut m’acomiadava per la finestra de darrere del cotxe, tot creuant la bella Marjal.
Quan hom diu que la pàtria és la infantesa ho veig reflectit en Onil, on m’identifiquen certs codis indesxifrables de comportament, de vida, de paraules absorbides de les persones que m’han envoltat i que se’t queden gravades a foc, de manera inconscient, durant el creixement i que mai abandones, per molt lluny que t’hi trobes, per molt de temps que hi passe. La meua pàtria és la meua infantesa perquè hi és allà on recorde la plena felicitat i on tinc la confortable sensació de tornar.
Per sort, recorde els meus anys de xiquet rodejat de xarxes de seguretat, orfe de preocupacions, destinatari d’una estima desaforada a vegades implícita però sempre present, i no suficientment retornada per la meua part. La meua família, menció especial als meus iaios –Pepe Faraón i Maria Beneyto–, que són els que ja no estan, em van tractar com un rei. Jo no soc massa donat a l’expressió, però no hi ha dia que no els professe internament devoció i els pregunte de tant en tant, mentre fixe els ulls en la claraboia, obtenint per resposta que diga sempre la veritat.
Malgrat que la casa familiar s’ha reformat quasi al complet, encara hi ha indrets de la mateixa que em transporten 20 o 30 anys enrere. Estímuls sensorials en forma d’olors, sabors, frescor, llum o sorolls que es filtren i mesclen dins la meua ànima i em conferixen una agradable sensació d’hospitalitat retornada. Aquests sentiments casolans no només romanen intramurs sinó que ultrapassen la frontera de casa i es projecten al carrer, el carrer Saüc.
En un altre temps remot, l’últim carrer del poble, rep el nom de l’arbre que hi havia enfront i té una disposició en angle recte, amb una riba, “la ribeta”, que li atorga una fisonomia particular.
Lloc de pas natural entre la part baixa i la zona monumental i el nucli antic, va ser testimoni de les primeres aventures i boniques amistats quasi perdudes. Xiquets de Salamanca, cosins, veïns, jocs de carrer, la loteria, Llar del Jubilat, les tronades d’estiu, l’antic costum, hui molt a la baixa de prendre la fresca amb els veïns mentre la xicalla gaudia de jocs encara analògics. Fórem nosaltres els darrers xiquets desvirtualitzats?
De vegades, en les nits d’estiu, entre els badalls d’una finestra semioberta i amb el record de la mosquitera a mesura que ja no tinc (què se’n deguera fer?) encara m’arriba la mateixa frescor. A l’alba, en ple estat hipnopòmpic en què somnie i crec que encara soc un xiquet, sent que algú remuga i em tapa amb el llençol a fi que no em constipe.
És aleshores quan sent que estic a casa.
