Escriure sobre un filla acabada de nàixer ha de ser una de les formes personals de literatura més utilitzades i recurrents. L’alegria, els canvis i replantejaments que comporten els fills acabats de vindre al mon -sobre tot quan son els primers-, han comportat rius de tinta dels quals, si soc sincer, fins fa un any era completament alié i desinteressat.
No negaré que en
aquesta vida frenètica, sempre amb el desig de ser omnipresent i estar a
disposició de totes i tots per a tot, el fet d’esdevenir pare sempre havia
sigut una possibilitat remota, llunyana i sense cap voluntat específica, més
enllà dels automatismes que t’arriben amb el pas del temps, la consagració d’un
amor amb la meua companya i la mirada coetània als amics i coneguts que anaven
donant eixe pas i que –ja siga per certa pressió social, ja siga per cert
instint– et col·loquen de vegades en una postura de plantejament.
Ja des del moment
en què vam ser-ne conscients, albiràvem un escenari de canvi absolut, per bé
que mai eres coneixedor del tot fins que no ho experimentes. He de reconèixer
que a mi, al principi, este tomb total em produïa cert vertigen, acostumat com
estava a una vida de treball laboral prou intensa, estressant i nòmada; a vehicular
el poc temps restant en causes comunes que al remat (amb lloables excepcions)
m’han aportat més decepcions que satisfaccions i que, en definitiva, sense
comptar certs tics hedonistes i privilegis que reconec, em deixaven molt poc
temps d’introspecció personal, de prioritzar la meua salut i el meu benestar
tant físic com mental.
Allò que he
viscut com a pare en primer lloc, ha estat descobrir fases personals,
habilitats i pulsions de superació que desconeixia o de les que em considerava
plenament incapaç. És un mantra ben repetit però l’assumpció d’una
responsabilitat tan gran en tan poc temps extrau una versió millorada,
mecanismes innats al servei de la criança i el benestar del nounat i de la
mare. Allò que al remat, veritablement importa.
Si bé els dos o
tres primers mesos van suposar tota una revolució de noves experiències i
preocupacions, incerteses, aprenentatges ràpids, canvis absoluts de rutina,
vaivens d’emocions, el procés de creixement de la nostra filla –així com el
nostre– ha pogut amb tot, fins al punt de descobrir-nos una faceta de l’amor
que desconeixíem, inclosos aquells que mai ens vèiem amb l’hàbit patern
preparat.
Un any després,
Júlia no només ha esdevingut una xiqueta bonica, curiosa i riallera a qui
criar, educar i fer feliç. En el marc d’uns anys una mica intensos i
estressants, psicològicament oscil·lants, d’algunes frustracions profundes, així
com d’esmena a la totalitat al tipus de vida i comportament propis, la seua arribada
ha estat un bàlsam, un punt d’inflexió. Una llum que impel·lix a fer camí cap a
una forma nova, distinta de felicitat. Una drecera que marca les veritables
prioritats i el centre d’atenció en nosaltres, la nostra família.
Esperem estar a l’altura
i criar-la amb molt d’amor, respecte, paciència i senzillesa.
