Setmana musical i Sta. Cecília

Hola companys...

Ha sigut una setmana massa intensa musicalment parlant. I és que celebràvem la setmana cultural de Santa Cecília que va culminar ahir amb un espectacular concert així com una gravació de la banda del conservatori.

Destacar també l´audició del meu quintet del conservatori, format per Dani a la tuba, Ximo a la trompa, Víctor al trombó i José Fernando i jo a la trompeta. Segons ens van comentar (no sé si per a quedar bé) vam triomfar i vam agradar...Em vaig trobar molt còmode i satisfet.

Parlant del conservatori...cal esmentar i agrair l´esforç de tots els joves i aprenents músics així com del director Pedro Salinas, que van sacrificar tota la setmana assajant intensament per a que es puguera gravar un cd que anem a presentar a alguns certamens i a vendre per a traure diners ja que ens n´anem al Ferrol de viatge. Si Praise Jerusalem (on destaque un gran protagonisme del paper de corneta interpretat pel ja gran semiprofessional César i jo) va ser apoteòsic; Vents del Garbí, amb presència del compositor inclosa ens va agradar per les seues espectaculars i alhora sentides melodies, harmonies, així com alguns efectes especials com la simulació d´un incendi, que vam haver de crear amb papers de periòdic. La "morrera" això sí va quedar mermada de tanta "pitorrà".Aneu fent cua per a adquirir el cd per una quantitat econòmica. No vos el pense passar pel msn.

Sobretot m´agradaria parlar de la banda durant aquesta setmana. Fa un mes i amb poquet temps per a treballar va vindre Joan Iborra per a fer-se càrrec del concert de Sta. Cecília. No em queda més que agrair-li la quantitat de coses que hem aprés així com haver-me fet gaudir de la música enormement. A banda de ser un gran músic és encara millor psicòleg i motivador. Qualsevol volta que ens parlava tenia unes conseqüències i uns efectes totalment diferents que es feien notar alhora de tornar a tocar. Cregueu-me, és un espectàcul veure-lo dirigir.

Vam assajar ben dur, la qual cosa crec que es va notar al concert d´ahir diumenge al Benidorm Palace. Però la celebració de Sta Cecília és més que tocar. Comentàvem alguns companys i jo que la festa d´enguany ha sigut brutal. I és que juntament amb les picaetes, la loteria i la cistella de Nadal, el sopar de "sobaquillo" (de pa i ratolí que diem al meu poble) va estar carregat d´emoció i celebració. Si ajuntar-te a sopar amb els teus grans amics músics és un privilegi, la festa de després amb entrega de regals de l´àmic invisible (gràcies Eusebi per "L´Agusman" amb barba, patilles, ulleres de pasta i una botella de café licor), el karaoke (on no va poder faltar meua interpretació de Vivir así es morir de amor) així com el ron añejo eixe tan bo, van provocar una animació fora de lo comú. Va ser eixe dia on vaig descobrir la meua faceta de presentador i d´historiador (parlant pel micro de la Revolució industrial d´Alcoi) així com l´inici de la meua carrera política (no sé perquè no em va el mòbil i no puc posar la foto). Però, jo sempre dic que lo important de la festa no és la possible animació que existisca, sinó la companyia que va ser excel.lent. La pluja ens va impedir arreplegar als nous músics, un acte que recorde amb emotivitat, ja que la sensació nerviosa de sentir a la banda com arriba a arreplegar-te és indescriptible. Tots els músics que ho heu passat ho sabeu. A els nous i joves músics dir-los que els arreplegarem i sobretot animar-los a seguir.

I ahir vam tenir el concert. Joan Iborra deia que es podia fer un bon concert i no fer música. Quan es fa música se t´eriça la pell constantment. Doncs dins del meu humil parer musical, vam fer música. I ho vaig dir a tothom. No sols se m´eriçava la pell, sinó que vaig disfrutar de la música tocant com feia temps que no ho feia, sentint cada nota, cada melodia. Si la primera part va ser molt espectacular amb dos obres d´Alfreed Reed així com més clàssica com una Fuga de Bach i una obra per a piano i banda de Rafael Ferro interpretada per ell mateix, la segona part va ser més popular per a la gent ja que van sonar tres sarsueles famoses ( Tambor de Granaderos, La canción del Olvido i la Revoltosa) . I els dos bisos (Adeste Fideles i Vals nº 2 de Shostacovich o com s´escriga) com a mostra d´agraiment foren ja orgàsmics.

I per a acabar de rematar-ho, dinar de buffet en el Hotel Deloix (que després del que vaig menjar crec que entraria en suspensió de pagaments) i barra lliure (que després del que vaig beure crec que entraria en suspensió de pagaments). Com he dit, una companyia molt grata i un ambient molt familiar.

Com a conclusió, un apunt. Possiblement la música no constituisca en el futur una dedicació exclussiva professional, malauradament. Sóc amateur i m´agrada estudiar-la quan puc i quan m´ho puc permetre. Però després d´aquestes emotives experiències musicals vos he de dir que sent unes il.lusions enormes i renovades de seguint gaudint com puga d´allò que m´agrada: fer i sentir la música.

Salut i Música!

Sobre la Televisió i la censura.

No sé si sabreu que no sóc massa amant de la televisió. No és per cap animadversió. Simplement el fet d´anar sempre amb "el temps apegaet al cul" que diu ma mare m´ho impedix. I quan tinc temps, o bé preferix informar-me per internet, o bé faig el gos, o bé toque algún instrument, o bé estudie ja que enguany des de la universitat s´han proposat dur-nos constantment amb la llengua fora.

Tanmateix, sol fer excepcions quan fan alguns partits de futbol interessants, quan fan els informatius, alguns documentals o dossiers bons, o amb algunes sèries com l´Alqueria Blanca o Cuéntame Cómo Pasó (a vore si es mor Franco ja collons!!).

De tota manera, sempre he mirat amb bons ulls, i sense ànim de ser catalogat ja com un catalanista (paraula dimonitzada per cert), una televisió caracteritzada per la seua qualitat i pel fet d´emetre totalment en la nostra llengua. Eixa és Tv3. Recorde que de menut veia els dibuixos animats, més majoret em vaig enganxar a La Cosa Nostra, a Una Altra cosa (els programes on Buenafuente es va donar a conéixer). Últimament, reconec i pels motius anteriors, que no clicava en moltes ocasions el número "7" que és el canal atribuït en ma casa a Tv3. Si ben és cert, esporàdicament mantenia i mantindré l´audiència a les Telenotícies (molt més plural que altra que paguem els valencians), l´Oratge, o un boníssim i graciós programa com és Polònia.

I dic mantindré, perquè per fortuna a Benidorm es continua veient, ja que crec que el senyal depén del repetidor de Serra Gelada...que dic jo, tardaran molt en tancar-lo? Açò ho dic pel fet ocorregut fa uns dies: al segon intent de fer-ho, han aconseguit (el PP activament i el PSOE omissivament...encara que perquè no dir que també amb algunes conductes actives) tancar el repetidor de la Carrasqueta (Xixona, L´Alacantí) que abastia a les comarques del sud del País Valencià, les emissions de Tv3. Recorde bé la primera volta. Fou un 27 d´abril de 2007, 2 dies després de la trista data del 25 d´abril. No vaig estar, però un parell de centenars es van congregar allà, com si d´una defensa heroica (ho dic per les adversitats de l´oratge) es tractara, per impedir que desconnectaren el repetidor. Ho van aconseguir. Però les conseqüències no es van fer esperar: 300.000 euros de multa a Acció Cultural del País Valencià (propietària dels repetidors). S´ha parlat molt d´este tema, moltíssima gent ha opinat al respecte i jo no vaig a dir res nou...simplement dir la meua i bo.

Abans de tot, desconec parcialment quina és la situació jurídica que ha ocasionat este tancament. Tampoc entenc molt de multiplex i la resta de paraules modernes i tecnològiques (que sabeu que no combreguen massa en mi)De tota manera, i per molt que li pegueu voltes, l´única justificació que li trobe es l´aprofitament d´una oportunitat política basada en coartades molt confuses que l´únic que manifesten es la nul.la voluntat i estima del PP vers la nostra llengua (recordem que Tv3 emet totalment en ella), el seu anticatalanisme malaltís (però mira que trauen vots d´ahí), així com un dels atemptats més greus a la llibertat d´expressió i d´informació que tenim tots. És que resulta ben senzill. Si a algú no li apanya Tv3, xè, que no la mire i bo! És menester privar a molts valencians d´un canal que no controles? Perquè recordem que el major pilar del govern del PP és eixe roí i manipulat CampsNal Nou-nodo...com van a consentir un canal que els traga els colorets quant a qualitat i pluralisme? Volen seguir informant d´allò que volen, d´allò que més els convé sense que cap altre els destorbe...No ho veig d´altra forma. I Si li sumem les dificultats imposades pel mateix Govern de la Generalitat per a alcançar un acord de reciprocitat (per a que es puga vore Canal 9 a Catalunya també), la passivitat actual del PSOE i el Senyor Joan Clos (ministre d´Indústria, turisme i comerç) així com l´actitut imprudent que va tenir el seu antecessor en el càrrec , Josep Montilla (el actual president de la Generalitat de Catalunya) , quan va ocórrer tot açò de la Sexta per a que poguera emetre el Mundial de futbol, la cosa deriva indefugiblement cap a aquesta situació. O siga que li ho han posat "A huevo!" al Camps este!

Ara és l´hora de cridar al cel, de demostrar que aqueixa gent que es plena la boca criticant a Chàvez per tancaments de mitjans contraris a ell, el pren al mateix temps com a model. És l´hora del valencianisme...i al meu parer del Bloc té molt a dir, ja que com a partit majoritari que el representa ha de posar-se les piles i remoure terra i cel si fa falta, per a un fet que desitgem molts encara que ja sone a tòpic: que a partir de març, s´instal.le una nova força valenciana al Congrés dels Diputats, que represente única i exclussivament una veu valenciana que sabem de sobra que el PPSOE, l´àmbit d´actuació i decissió dels quals residix en les seues direccions nacionals a Madrid, no representen. Ja està bé!

Salut i informació!

Londres...

...Com molts sabreu, ja que sempre ho pregone als quatre vents, el darrer pont de la Constitució vaig visitar Londres, capital anglesa amb molta història, molta cosa que vore (i poc temps al meu parer), moltes cultures unides baix un mateix "paraigües" ( Redéu què necessari es fa aquest aparell en esta humida ciutat)...

Ara, no és la meua intenció ara posar-me a fer una redacció cronòlogica de tot el que he fet a Londres. No pretenc complicar molt l´escriptura. Sols deixar constància de que ho he visitat, he gaudit, i he desconnectat alguns dies de tot allò que m´envolta (encara que amb un "mono" insuportable). Sobretot ho dic per la meua amiga Sole (té un blog enllaçat a la dreta) amb la qual vaig tenir una petita i típica picabaralla en l´anterior post sobre el binomi Castalla-Onil, els seus olis, etc. Aquesta entranyable amiga, dolguda per les evidències que demostren la superioritat colivenca (colivenc = natural d´Onil) no es creia que algú d´Onil pogués viajar tant lluny i sobreviure en Londres. No era possible...I no se li va ocurrir millor cosa que manar una missió d´investigació castelluda (era una família que també va anar de pont), per a comprovar com és això de que els colivencs sigam capaços d´estar un dia fent olives al bancal i al dia següent passejant per Picadilly, Buckinham Palace o el Big Ben... perquè ja és casualitat coincidir al mateix avió i per a més inri al mateix Hotel (en lo gran que és Londres)...Però Sole t´he pillat ja que, els castelluts teniu el bonic "defecte" de què vos feu notar allà a on aneu...i és que la jerga castelluda (tipus : "sagal que vaig a pega-te, a mata-te, a ascopinya-te) així com el seu accent morral no passen desapercebuts per a ningú...Bromes a banda, sempre és grat trobar-te a un paisà fóra de la terreta...

I vaig visitar llocs com el Big Ben, el Parlament, Buckinham Palace, British Museum, National Gallery, el Museu d´història Natural, St. Paul´s Cathedral, Hyde Park, Picadilly, Hamleys, Harrods, un passeig pel Tàmesis (on es va banyar Joan Gaspart) entre altres...i sentint-me com un guiri (d´eixos que venen a benidorm) en Londres, muntat a un bus d´eixos turístics. També destaque la bona sensació viscuda en Stamford Bridge, veient el partit Chelsea - Sunderland (2-0) havent comprat les entrades a revenda just en el moment que passava la policia ( no cagaré merda bona en dos setmanes) que després de fer-nos un petit interrogatori degué de dir: "pobrets il.lusos, ho deixarem córrer". No obstant, sempre queda eixe mal gust d´haver quedat massa coses per vore...Tornarem, segur.

I cal dir que m´he emportat un desgraciat souvenir. Un costipaet que no sé quan el soltaré. I és que en la història ha fet tant de fred i mal oratge com aquest pont...ah, i es menja mal en Londres saps? Qui diga això no té ni puta idea...crec que entre el que he menjat allí i ara que ve Nadal, en Gener la meua bardissa farà fredat. Destacar també el sistema de metro que tenen els Cabrons...és espectacular. Però, no tinc més ganes d´escriure. Qui vullga que pregunte, que com vos ho conte tot per ací, ja no sóc interessant.

M´ha enamorat. Ho recomane totalment, malgrat que no és un lloc fet per a mí. M´ofegue totalment a les grans ciutats i sobretot en llocs i cultures alienes. Encara que m´agrade visitar i conéixer noves formes de viure, sempre que he viatjat he sigut conscient de la sort i el privil.legi de viure a la meua terreta, amb la meua gent i tenir una cultura com la que tenim. Ja diu ma mare que sóc massa casolà...

En tenir fotos, les passaré, com a mera constància de la meua estada a Londres...per si encara hi ha algún castellut o castelluda que té dubtes...

Salut i God save the Queen!

Fer olives...

... Aquest cap de setmana vaig pujar a Onil, per canviar un poc d´ambient, perquè tenia ganes de vore a la benvolguda iaia Maria "La garranxa", que feia un parell de setmanes havia patit un baixó de tensió i un mareig fortet...està ja molt bé, feta una fadrina jovençola que li dic jo. Així també, m´apetia fer la visita a la resta de família pròxima, amb la que li tinc molta unió així com una gran estima...i per descomptat a alguns amics que no tinc l´oportunitat de vore molt a sovint...amb els quals vaig agarrar un semipetet d´eixos graciosos i d´exaltació valencianista-colivenca...

I és que, com és sabut, tots els anys per desembre/gener és l´època de "fer olives". Quan dic "fer" no em referix a fabricar-les, sinó a plegar-les...No sé com ho dieu als vostres pobles però a Onil ho diem així, i ja m´ha tocat fer aquesta matització un fum de voltes per ací per la Marina Baixa ja que lo més típic són els delicats nyespros (i més coses clar), sobretot a la costeruda vila d´inesborrable record per a mi, Callosa d´en Sarrià (on supose que també es farà oli).

Tanmateix, he tornat un poc decebut. Ja em va comentar la gent que fa un parell de dissabtes feia un fred que raïa. Va gelar sobretot a la Marjal d´Onil, on per als qui no ho sapiau a les nits d´hivern fa més fred que a la mateixa estepa siberiana. Allà mon tio Quilis té un bancalet de vora 50 oliveres, que l´estime com si fóra meu. No dóna per a molt, consum propi i ja està.Vaig decidir arrimar-me i repassar les oliveres “pa vore com estava el tinglao”. Desolador. Tots els arbres ben carregats d´olives amb un color grogós, símptoma i conseqüència del mal oratge que va fer malbé aquestos fruïts que donen eixe oli que tant ens agrada mullar...sobretot si és el d´Onil que no té res que envejar a eixos olis tant famosos de Jaén. Prova d´això són els nombrosos restaurants que l´empren...Fins i tot, l´oli de Castalla, el poble del costat no té ni punt de comparació amb el nostre...(ta que si Sole?).

Què voleu que vos diga? M´agrada fer olives de bon matí, plegar-les de terra, agafar una branca ben plena, passar el rastell i sentir com cauen bona cosa d´olives als meus peus dins les lones, abocar-les al cabàs, i posar el “passaor” per a que totes les fulles i pedretes no es barrejen amb el futur oli. Com ja sabeu, sóc massa nostàlgic... No sé a qui li vaig dir una volta, que seria feliç vivint en un mas aïllat pel mig de la serra, amb molts bancals per a conrear, rodejat de boscos, amb fred a l´hivern per a poder encendre la foraca, amb tot l´aviram al corral junt als conills, amb un bon ramat de cabres i una bassa per a regar, amb una dona que m´estime (XD)...xè un romàntic en tota regla que malgrat no odiar el progrés i els avanços tecnològics, vol seguir mantenint les últimes reminiscències d´una vida condemnada sens dubte a desaparéixer. Una vida mil.lenària de molts hòmens i dones que tenien al camp la seua principal font d´ingressos. Una vida duríssima i desagraïda, però alhora bonica i enriquidora. Una vida estretament lligada a la natura.

En general, i relacionat amb açò, trobe alarmant la desvinculació total que últimament ha patit l´ésser humà cap al medi natural i tots els seus elements. Em fa llàstima vore com la gent (i he d´incloure´m) pateix d´un desconeixement malaltís vers la natura, el camp, la vida rural. I xè, no estic exposant una d´eixes teories que propugnaven el retorn de l´home a la vida totalment dependent de la natura, sinó senzillament que no caiguem tant fàcilment en l´oblit cap a una vida i unes activitats que perquè no dir-ho, també conformen de manera significativa la rica cultura dels valencians.

Si no és enguany, a l´altre tornarem a fer olives allà pels dies de Nadal. Tampoc passa res si aquesta temporada no n´arrepleguem...De fet el meu iaio Agostí “l´osso” que en pau descanse (no se el perquè del malnom), li deia a mon pare que ell ja havia fet olives i faena, per a ell, per als seus fills, per als seus néts, per als seus besnéts, rebesnéts així com per a tota la posterior nissaga...

Salut i oli!

Per cert, i com sóc un xic de contrastos, passe de xafar un bancal d´oliveres a anar-me´n el dimecres a Londres de pont, a xafar metros, carrers plens de gent i a vore un poc de món, que també està bé. Ja vos contaré com ha anat la cosa.

Albert, la primera foto és la branca d´una olivera carregada d´olives. La segona és la meua mà amb 4 o 5 olives gelades, la tercera és una foto a la llarga del bancal d´oliveres de mon tio i la quarta i darrera que la pose ací baix és la vista d´Onil i la seua Serra desde el mateix bancal. Salut!

Novembre...

...Ahir de vesprada, amb l´avorriment totalment present vaig triar l´opció d´escoltar música...Les cançons es reproduien a l´atzar, de tal forma que igual eixia una cançó del regueton eixe ( qui va ser el maleït que m´ho va passar pel msn?), així com danses populars, marxes mores, pasdobles, música clàssica, pop, Camilo Sesto i sobretot molta música en la nostra llengua, ja siga Raimon, Lluís Llach, Al Tall o altres grups més moderns com la Gossa Sorda i Obrint Pas entre altres...

Fou una cançó d´aquest darrer grup la que em va cridar l´atenció, encara que ja l ´havia sentida. Novembre. No vos ha passat mai que quan sentiu una cançó que vos agrada la torneu a posar infinitat de voltes seguides fins que vos la sabeu de memòria? A mi em va passar ahir...i aprofitant la casualitat que coincidia amb el mes que s´acaba dins d´una setmana em va semblar oportú escriure d´açò al blog i...oh! novetat que manifesta la modernització d´aquest blog: He posat un reproductor per a que la pugau sentir (cosa que molts no fareu)... Ho sé, últimament estic buït d´idees i he d´aprofitar qualsevol cosa que passa per a mantenir un blog mas que siga dignament. Fins i tot, algún amic em recrimina a bones maneres que no m´implique més en la política. Però la falta de gana, temps i l´agobio de la carrera arriba per moments a desbordar-me...A qui se li ocurrix posar un examen a les 10 del matí?

Molts coneixereu Obrint Pas, no vaig a descobrir-lo jo ara. És un grup amb una barreja d´estils, amb lletres diguem-ne polítiques (el dia que escolte una cançó pop en valencià a qualsevol pub o discoteca del País Valencià seré el més feliç del món). El grup més famós que canta en valencià, i que sempre que actua congrega multitut de persones. M´agrada moltíssim el paper que realitza el vent metall (trombó i trompeta) així com el so de la dolçaina (un crack el Gironés) que a banda de sentar-li al grup com oli a un cresol, li dóna eixe toc valencià i folk que m´encisa. La seua música al mateix temps provoca moltes voltes unes ganes increïbles de botar, cridar i com no espentar al personal, encara que aquesta cançó que he triat és de les més calmades...

El mes de novembre, i sense ànim de repetir-me en allò que vaig dir sobre la tardor, és un període bonic per a mi. A banda dels nombrosos esdeveniments, és quan sorgixen multitut de plans a curt termini, la sensació pròxima del nadal, la variabilitat de l´oratge, quan passeges i veus els arbres nuets i les fulles enlairant-se i amuntegant-se pel mig del carrer...

No vull allargar-me. M´agradaria també donar les gràcies perquè el meu blog s´haja inclòs en la nova pàgina de Blogs Valencianistes (enllaçada a la dreta). Una eina fonamental per al valencianisme sens dubte. Compartir espai amb persones com Enric Morera, Nomdedeu, Pere Fuset i altres companys de Valencianisme.com és tot un plaer. I Respecte a Valencianisme.com (portal també enllaçat a la dreta), felicitar-lo pel seu 7é aniversari, malgrat que no podré assistir a eixe sopar. Encara que no sóc una persona que participe molt al fòrum, no deixe de llegir tots els fils, que a banda de ser molt interessants trobe que m´han il.lustrat i ensenyat en moltes coses i sobretot a estimar més i millor el meu País. A tots els companys, el meu agraïment...

Salut gentola!

Festes patronals de Benidorm 2007...

...Feia dies que pretenia escriure sobre com van transcórrer les festes patronals de Benidorm, l´esdeveniment per excel.lència per als benidormers que durant eixos dies es transformen i gaudixen d´una manera sobrenatural. Amics músics i companys de penya m´ho han demanat. Tem haver creat moltes expectatives a les quals el contingut d´este post no puga respondre. He perdut una poqueta d´inspiració postfestes ja que ja han passat uns dies des que el castell de focs (molt bo per a mí per cert) va cloure eixos dies en que la privació, la vergonya i el saber estar queden relegats. Un altre motiu de tardança ha sigut el poc material fotogràfic que m´heu proporcionat per a adornar un poc el blog...últimament haureu comprovat que estic cuidant un poc l´estètica de la pàgina, però poca cosa. N´estic esperant encara...

No és nou saber que Benidorm ha crescut molt en nombre de població durant els últims. Tampoc ens pot estranyar que augments tant notables de població comporten al mateix temps que el grau d´arrelament a les tradicions, al sentiment com a poble, a unes festes populars i en definitiva a tot un fet cultural minve alarmantment. Comparant amb altres pobles, sempre he tingut aquesta sensació. No obstant no estic del tot encertat. Durant aquest curt període fester, he pogut comprovar que el "benidormisme" ix del cau en que pareix estar amagat i es manifesta davant tothom, recordant vells temps, bonics sentiments identitaris com a poble, germanor, fins i tot una certa valenciania sense complexos. Vaig sentir a algú dir fa temps encertadament, que a Benidorm en festes, hi ha certs moments en que pareix que es retrocedisca 50 anys en el temps, i que es torne a ser aquell poble mariner i familiar que fou abans.

Feia anys que no vivia aquestes festes directament, ja que la penya Tots contents, la dels pares, sols la xafava per a dinar i sopar. Fou enguany, durant els primers mesos quan després d´una suculenta oferta(XD), vaig estimar fitxar per la Penya Tot Previst amb molts dels membres de la qual m´unien llaços musicals a més d´amistosos. M´apetia tenir penya, m´apetia participar directament en els actes de la festa amb gent coneguda i compromesa, enyorava sentir-me fester en Benidorm. Ja era hora de deixar de ser un profitós i saquejador de penyes alienes. A més el fet de contribuir mínimament a que unes festes populars vagen avant donava també una mena de nova empenta al meu present i confessat valencianisme.

He d´agrair a la Penya Tot Previst, perquè ha aconseguit complir aquestes aspiracions i expectatives que havia dipositat en el retorn a la festa. Encara em sorprén a mi i a molta gent que una penya tant jove assolisca eixe grau de compromís i d´implicació en la festa. I és per estos motius a més d´il.lusió, treball, esforç, diversió, amistat, companyerisme que una penya nounata com la nostra esdevé al mateix temps una penya igual de veterana que les altres. Premis com el tercer de la gymkhana (manos arriba, esto es un atraco) així com el primer de l´engalanament de carrer i penya (ben merescut, ja que les meues mans van tenir una influència decisiva en el resultat final...XD, enhorabona a aquells que vos ho vau currar de deveres) corroboren el que he dit.

Però no tot són lloances... La moció de censura que vaig presentar contra Chente Presidente (a banda de bromes, un president carismàtic, totalment organitzat, previsor i fester alhora) està en peu. Ahir vaig publicar un dels punts més importants del programa com és el de suprimir tota classe de begudes i reminiscències que s´assemblen al gyntonic diurètic eixe que em poseu, i instaurar un nou sistema on sols les begudes valencianes, ja siga el café licor, la mistela, la cassalla (que no cazalla) o l´herberet de Mariola entre altres, tinguen cabuda.

Com sempre, la meua Unió Musical va complir amb els actes previstos amb la solemnitat que la caracteritza encara que amb algunes polèmiques incloses que no crec que siga l´hora de comentar. Què nerviosisme i il.lusió al mateix temps, el fet de solejar amb el fiscorn en la sarsuela anomenada "Agua, Azucarillos y aguardiente". Malgrat no ser una persona religiosa, m´encanta tocar en les processons. S´ha de sentir com de boniques són les marxes de processó, i en especial em va encantar una que es diu "Jerusalén".


Si haguera de destacar un acte entre tots els que vam gaudir, eixe seria el Rock Previst, un festival de Rock organitzat per la meua penya el dissabte de nit. Malgrat el imprevist que va suposar aquell esclafit tant fort en la corrent elèctrica que pensàvem que donaria fi al concert, al final es va poder celebrar, i que bé ho vam passar.


Així, voldria agrair en primer lloc a la meua penya que apostara tant fort per aquest esdeveniment. En segon lloc a tots els organitzadors que varen col.laborar amb nosaltres per a que tot aniguera bé. També agrair la presència de grans amics i gent coneguda de la Unió Musical, de la resta de penyes, amics íntims als quals vaig oblidar agrair amb el micro obert, i altres vinguts des de molts punts de la Marina, ja siga la Vila Joiosa, Altea, Orxeta, La Nucía, Polop, Finestrat, Callosa...fins i tot d´Onil!

També donar l´enhorabona a grups com la Cosecha del Olvido ( Dani i Sebas, felicitacions per l´estrena), a 9 Lunas, a Crash (on el nostre amic i company de penya Alfredo destaca pel ritme de la bateria) i sobretot a Skatimat per haver-me permés com heu comprovat en les fotos, tocar el llaüt amb ells en la cançó de Sant Antoni Ermità/ball dels dimonis.

Skatimat és un grup que barreja l´ska actual no deixant de banda els instruments i la música pròpia de la nostra terra. Compte ahí dins amb la presència de grandíssims amics i bellísimes persones compromeses amb el valencianisme. Així, he d´agrair-los personalment que siguen valents i respectuosos amb la nostra llengua, ja que de molts és ben sabut que la música, el teatre, el cinema i la cultura en general en valencià, no gaudix del suport i recolzament que caldria esperar per part d´institucions públiques, mitjans audiovisuals i la societat en general, que més que menysprear-ho fins i tot ignora que existix. Per això, hem de fer una crida a tota aquesta gent i un suport a tots aquests grups, per a que s´ajude a reviscolar, a dignificar i a situar eixe patrimoni cultural tant emotiu i important que tenim en el lloc que es mereix.

Donar l´enhorabona també a la Comissió de Festes per les festes organitzades així com a l´Associació de Penyes que crec que ho van fer de perles. Prova d´açò es el pernil que ens regalaren que a continuació voreu com va acabar.


Esperem les festes de l´any 2008 amb emoció...

Salut i festa!

P.D. Albert, la primera foto és la de la Penya Tot previst, malgrat que no estem ni la meitat dels components. Les tres següents són fotos del concert en que ix jo tocant el llaüt amb Skatimat. Per últim, la darrera foto sóc jo pegant-li mossos al que va quedar de pernil o cuixot que diuen en Alcoi. Salut!

Sobre la tardor i tots sants...

...Mentre ens endinsem en la tardor pel camí indefugible cap al hivern, anem notant eixes primeres gelors que ens ataquen, que comporten costipats que no desapareixen de mi fins l´estiu següent... Així estic, mocós, amb els ulls llagrimosos, amb una veu trencada i d´ultratumba i segur que amb la gola roja com un titot. Però, sincerament, estime la tardor. Tal volta siga perquè representa un sentiment de melàngia amb el qual puga sentir-me identificat. Són dies grisos, tristos, ventosos que m´atrauen. Em sent bé a la tardor. També és una època de molta activitat com a mi m´agrada...


Així, a banda dels nombrosos actes i preparatius per a les festes majors patronals de Benidorm amb la jove però ja consagrada Penya Tot Previst (pàgina web en l´apartat d´enllaços), apleguem a una data tant significativa i tant valenciana com és el dia de Tots Sants. No és la meua pretensió començar un debat sobre l´aparició en els últims anys d´eixa festa forana i per a mi un poc inútil com és la de Halloween. Tanmateix, no ho critique... si ho passeu bé i vos divertiu ja n´estic content. No obstant, pegueu-li una ulladeta al blog de la meua benvolguda amiga Sole (enllaç a la dreta) on d´una forma clara i senzilla explica el sentiment que tenim alguns al voltant d´aquesta nova festa.

Com tots els 1 de novembre, la nostra visita obligada és a Onil. Malgrat ser un dia trist, ja que recordem i visitem als que ja no estan entre nosaltres, m´agrada anar al cementeri en eixa data. A banda del record trist de recordar-te´n de la mort d´una persona, aquestes memòries es capgiren cap a un sentiment alegre i simpàtic quan recordem anècdotes gracioses, moments bonics viscuts, frases cèlebres, o fins i tot quan et trauen semblances amb alguns avantpassats. I és que al cementeri d´Onil en tinc molts. Així, mentre "peguem la volteta" que solem dir, em trobe amb molta gent coneguda que fa temps que no veig, amb la que establim una curta però agradable conversa.

Durant la visita al cementeri, vaig poder comprovar certes coses: com al dia de la Mare de Déu de la Salut, existeix una competició sobre moda i vestits. A vore qui va millor vestida? Tot açò comporta una actitut xafardejadora i maruja de totes les ties Maries. I com no, el mateix passa amb l´ornament dels panteons o làpides. Pareix que en lloc de retre-li un homenatge al mort, tot es tracte de vore qui ha posat el ramell més bonic, si les flors són naturals i no de plàstic, si "ai xica que poqueta cosa que li han posat enguany al pobre". Sincerament, no crec que posar més quantitat de diners en adornar les làpides siga sinònim d´un major record. Cadascú porta dins de si el record que té i ja està, per a mi eixe és el millor homenatge.

Un esdeveniment que no podem passar per alt durant la festivitat de Tots Sants, és la fira que té lloc a Cocentaina. Fira antiga (m´ampare en Déu!! des de 1346!!) i tradicional. Des de la ignorància i curiositat, sens dubte la Fira al carrer més important de tot el País Valencià. I com no, Agostí com a bon patriota (XD) no va faltar a la cita amb amics tant compromesos amb la cultura com Alfonso, tant servicials i encantadors com Sofia. M´encanta la Fira, admire Cocentaina. La juxtaposició Fira i Cocentaina es conjuga en una cosa digna de vore. Paradetes pels carrers estrets i irregulars, sinònim d´un passat musulmà, a més del meravellós Palau i la infinitat d´oficis tradicionals dels que podem gaudir, conferixen a aquesta Fira una espectacularitat i un sentiment de visitar anteriors èpoques. No obstant, és una Fira ampla en la que caben elements tant tradicionals com el menjar i la beguda , productes per al camp, eïnes, productes artesanals passant per un soc àrab fins a coses més modernes com cotxes i fins i tot l´oferta particular que em van fer per a que m´operara de la vista amb un làser... Senzillament un goig.
Vaig carregar poquet però amb qualitat...Un quilo de dàtils a més del conegut, anunciat i ofertat com arroooooooooop i tallaeeeeetes...i meeeeerda per les voreeeeetes (aquesta coletilla evidentment no és obra del venedor) . Una delícia per al paladar que estic gaudint estos dies de costipat...
Vos ho recomane totalment. L´any que ve jo repetiré...qui se´n ve?

Salutacions!

A Albert (valcat): La primera foto és un bosc a la tardor i el seu color. La segona, és un carrer estret de cocentaina ple de gent amb les seues paradetes. La tercera, és un carrer ple de camions. La Quarta, és un artesà treballant el ferro, com si fóra un fornal. I la cinquena i darrera és un perol amb el meravellós i valencià "arrop i tallaetes".