No seria sincer si no diguera que, aquesta pseudofilosofia, la de la recerca de la virtut en el dubte constant, conté un lleu pòsit literari. Perquè a fi de comptes determinades lectures, vulguem o no, acabem determinant indefectiblement la nostra cosmovisió.
Ho recorde amb exactitud. Fou al tradicional concert dominical de Festes Patronals de Benidorm que vam celebrar al Carrer Gambo. Les condicions d´acústica com d´infraestructura eren un tant precàries. Però ai, amics! This is Benidorm! De tota manera aquella vesprada fou per a mi especial. Probablement siga una mica tendre, i per això acostume a gravar fidelment en la memòria tots els meus debuts. Al cap em ve el primer passacarrer amb la Banda, on em costava portar el pas tocant el magnífic pasdoble “Operador”. Aquella vesprada debutava com a solista amb el fiscorn(He de reconéixer que aquest instrument és el meu ullet dret).L a nit anterior havia comés la imprudència greu d´ anar a tocar amb la xaranga Tiki Taka pels carrers de Benidorm, restant la meua morrera un poc perjudicada. Amb els dits tremolosos vaig començar en el tutti de la Pastoral de l´Arlésienne fins que em va tocar armar-me de valor i començar a interpretar els nombrosos solos de fiscorn que té la transcripció d´ aquesta obra de Bizet per a banda simfònica. Miraculosament no vaig fallar ni una nota. Com de devanit estava quan Don Rafael em va fer alçar de la cadira junt amb els altres solistes, Sebastián Carmona (flauta), Toti Orts (oboè) i Jsk Vaquer (trompa).
Els companys em van felicitar afectuosament. Però el que realment em va arribar va ser vore com una volta finalitzat el concert, Don Rafael es va dirigir a mi, em va donar la mà, i em digué: “Agustí, enhorabuena. Te suena muy bien el fliscorno. Tu serás un buen músico”. Malgrat que aquestos vaticinis s´han quedat un poc estancats i a mig camí (excuses i raons per a un altre dia), guarde amb apreci aquelles paraules que van suposar un reforç a l´autoestima i una motivació extra per a seguir aventurant-me en el cruel i bonic món de la música.
Em venien al cap tots aquestos records, quan despus ahir, acompanyava a l´amic Vicent Ortega per a que aprovara l´assignatura d´orquestra. Vaig eixir orgullós tant pel seu aprovat, pels companys i la seua gran qualitat musical, i sobretot pel repertori. A l´ Arlésienne com a obra obligada, li va acompanyar la Boda de Luís Alonso com a lliure, ja que la teníem ben assajada. Va sonar molt bétot. El diumenge ho celebrarem com cal a l´horta de Vicentet.
Passant ja a parlar de tecnicismes musicals, en els quals no aprofundiré molt per no ser més atrevit del que toca, L´Arlésienne (“La xica d´ Arlés”, un poble de la Provença on per cert hi va haver molta emigració valenciana) es dividix en dos suites. La primera fou estrenada a l´ any 1872. La segona, que vam tocar nosaltres, va ser arranjada i publicada per Ernest Guiraud en 1879, completant el treball d´un Georges Bizet ja traspassat. Aquesta es dividix al seu temps en altres quatre moviments: A) Pastoral, B) Intermezzo, C) Minuetto, D) Farandola (el més conegut i interpretat). Els solos de fiscorn es concentren als dos primers sobretot, amb compromesos intervals d´octava, així com duos amb la flauta i la trompa. El tercer moviment és l´hora de la flauta, que s´ha de lluir i mostrar tots els seus recursos. La farandola comença amb un temps de marxa (La marxa dels Reis) per a passar a un 2/4 allegro vivo que requerix una bona digitació, per acabar amb un final digne d´aplaudiment i crits emocionats.
Vos deixe amb alguna mostra d´orquestra, la formació originària, que no té al fiscorn com un dels seus instruments integrants. No he trobat cap versió de banda que em satisfera així que ja avisaré quan la tornem a tocar, per a que vingueu a escoltar i a saludar-me.
Amb certa perplexitat m´he quedat este matí a l´oficina, quan una xica m´ha amollat un tendre "Felicidades". Gràcies xè. No recordava que hui era Sant Agustí, i no he pogut deixar d´esbossar un lleu somriure. Si sóc sincer, no tinc cap tipus d´interés especial en celebrar aquesta commemoració eclesiàstica perquè sóc un descregut, però tradicionalment sempre hem fet alguna cosa. Aprofitant que mon pare porta el mateix nom que jo i que el meu cosí Manelet complix anys, tinc gravades en la memòria algunes celebracions familiars (més aviat "fartaes"), algun regal no merescut, així com la felicitació recíproca amb Agustí pare i la incondicional de les dos iaies. La iaia colivenca enguany m´ha fallat, ja que davant les meues insistències sols recordava que hui divendres, l´única cosa destacable era "La Plaça" (el mercat) a Onil. Com m´havia cridat per a preguntar-me per si estava millor de les cagueroles, no li ho tinc en compte.
Malgrat aquesta poca fe, és paradoxal que m´entristisca i enyore com es perd oralment la tradició d´identificar els dies pels noms dels sants. M´agrada molt sentir com la gent major es referix al 29 de juny com el dia de Sant Pere, 24 de juliol com el de Santa Anna, al 3 de febrer com el de Sant Blai, etc. Per cert, a Onil sempre he sentit com els majors canvien /sant/ per /sent/ (/sentana/, /sentantoni/, /sentpere/). A propòsit, no sé on vaig llegir que l´expressió "vas fet un sentllaç" ( estat molt lamentable, sobretot ple de ferides o contusions) es deu a l´acurtament oral de Sant Llàtzer, un pobre leprós citat en l'Antic Testament i personatge evangèlic ressuscitat miraculosament per Jesucrist. Curiositats...
Em dóna la sensació que aquesta entrada és un tant circumstancial, per a plenar un buït que durava massa. En agost l´agenda està massa apretada. Estic gaudint d´un estiu musical junt a un intent de conversió a sellardo que em preocupa. Assajos de tot tipus, actuacions de Gatxull, concert d´homenatge als moriscos de Sella amb el Col·lectiu d´artistes d´aquest poble, festes de Bolulla amb la Banda d´Agostí, etc. M´alegre d´haver conegut a totes aquestes persones de Sella. No puc deixar de dir que em trobe agust, actiu, valorat i estimat...Mereixen un post apart, que de manera agossarada, em compromet a redactar...
Quan era menut em passava tot l'estiu a Onil. Com a persona tranquil·la, sempre he cercat això, la calma que a Benidorm és difícil trobar en aquestes dates. Tot i això, allà dalt no parava en torreta. Jugar al carrer, passejar per la serra, visitar casetes, estar amb els meus cosins i amiguets...Era feliç, certament.
Quan u va fent-se majoret, comencen a sorgir-li compromisos, noves inquietuds, ganes de vore llocs més enllà dels coneguts, i per tant la meua rutina estiuenca ja no és la mateixa que en els anys d'infantesa. No obstant això, després d´ un mes i mig sense anar-hi, em va vindre un atac sobtat d'enyor per aquells temps, pel poble així com pels familiars i bons amics que allà conserve. No m´ ho vaig pensar dues voltes, i allà que vaig anar amb el cotxe nou (que ja no s'ofega pujant el Maigmó).
Una de les coses que més recorde d'aquells anys, eren els dinars de la iaia la una de la vesprada (l´ horari de fàbrica que diem allà). No gosaré discutir als lectors el major o menor grau culinari de les respectives iaies. És un afer personalíssim. Supose que cadascú té en la seua iaia o mare, la referència inamovible i quasi dogmàtica en l'art de menjar. Sobretot esperava amb deler aquell granissat que l´ àvia feia tots els matins quasi de manera mecanitzada però sàvia. “L'aigua civà” (aigua civada) que a la meua cosina Esther i a mi ens agradava caldoseta i que assaboríem mentre veiem la televisió. Alguns dies l'acompanyàvem amb una borleta de mantecao. Mel.
Feia tant de temps que no la tastava (s'ha de tindre en compte que aquest postre és estacional), que quan vaig arribar el diumenge a ca la iaia li vaig preguntar si n'havia fet, sabent de bestreta que anava a dir-me que sí, perquè la dona vulgues o no vulgues, ja coneix les meues debilitats. Exquisida. Com no, també em vaig tacar la camisa. Una cosa estranya en mi...També vaig decidir que volia palesar tot açò al blog, així que al dia següent li vaig pregar a la iaia que realitzarà l'elaboració davant meua, mentre feia fotos i prenia nota. Em va remugar un poc perquè li vaig donar un poc de quefer preguntant i fent la mona, però volia saber-ho tot per a poder mostrar-vos-ho amb absoluta fidelitat. Ací vos deixe els ingredients, el procés, i algunes instantànies que il·lustren l´ explicació.
Salut i aigua civada!
Ingredients per a dos persones: Aigua, malta, sucre, café i nescafé.
El procés consistix en plenar una olleta d'aigua i encendre el foc. Mentre se li afigen dos cullerades de malta (civada torrada) i dos de café. S'ha de remenar i deixar que bulla un poc, per a després afluixar-li el foc i provar de que el foc no puga sobreeixir. Després es cola tot en un perolet com el de la foto. A continuació, se li ha d'abocar sucre a voluntat, depenent de com de dolç voleu que estiga (podeu anar tastant). Més tard se li afig mitja cullerada de Nescafé, i es tornar a remenar. Per últim, s'ha de deixar que es gele, i així clavar el recipient al congelador. Quan estiga granissat es servix.
Ara mateix, acabe de passar l´última pàgina del llibre. Sempre que açò ocorre em quede uns moments parat, amb la mirada distreta, imaginant com seguiria el fil de la història, pensant en les conclusions, cercant paral.lelismes personals. En aquest moment, estic canviant d´hemisferi, tancat a un avió que no sé quantes hores porta volant, ni tampoc quantes li´n queden. Està fosc i tothom dorm. Hi ha però, un vell barbut que roman despert uns metres més avant, qui sap si per insomni, tristesa o desfici. Com jo no tinc gaire son i el context és un tant hermètic i avorrit, no em queda altra que llegir o meditar. Acabada la primera tasca, opte per la segona. Aquest llibre ha estat més que bé. Especial. Llibre idoni, per a un moment adequat.
Des que fa que vaig amb ell, i encara no l´havia engolit. Aquest volum no és precissament una lectura difícil. Està molt ben escrit. I és lleuger. Tanmateix, cada paràgraf contenia una frase que havia de subratllar i consegüentment analitzar. A priori, no tinc res a vore amb el llibre. No obstant, tenia la sensació de llegir-lo amb quatre ulls, els meus i els d´altra persona que s´asseia al meu costat i recolzava el seu cap en el meu muscle, amb una companyonia que em recomfortava i que delere sempre. Amb aquesta obra he pogut reflexionar sobre l´enyor a aquelles persones que hem perdut i que no tornaran mai més, sobre la necessitat d´esperar allò que desitgem pacientment i sense precipitacions, sabent que les coses comporten un temps i un ritme que no podem alterar unilateralment, atenent de manera exclusiva a la nostra voluntat. També he pogut sentir que l´estima, una volta es sent, puja com la bromera sense que pugues ni vullgues aturar-la. És cert, que no s´aprén. Hi ha sentiments que han estat molts anys apaivagats, i que agraixes que el llibre els done paraules, apariència física, concrecció en el mateix instant que tu comences a sentir-los. He pogut barrinar sobre l´atractiu, difícil i conreat món del desig, experimentant-lo també. Ocasionalment, m´ha contagiat una certa por a perdre, a tornar de nou a l´ostracisme més absolut. Fins i tot no he deixat de sentir recança perquè en algun moment la gelosia i la impaciència s´apoderava de mi incomprensiblement.
Independentment de que les expectatives es vegen frustrades o no, me´n recordaré sempre d´aquest llibre. Ara ho comprenc. Definitivament, hi ha una dona en mi...
Farà cosa d´ 11 anys els pares es van comprar un Opel Astra verd que substituïa al “Gitano” (Un Corsa...era massa cabró també en aquells temps). Recorde perfectament l´ oloreta de nou que tant poc m´agrada, l´ aire acondicionat, o aquelles finestres que deixaven de funcionar de manera manual. Allò em semblava un luxe.
Anys més tard, allà pel 2005, una volta complits els 18,em vaig traure el carné a una autoescola que no pense citar perquè, després dels cacaus que ens vam deixar (era massa burrot) m´ hauria d´ haver organitzat un homenatge com a mínim. Crec que a tots estos la paraula crisi els ha de fer una gràcia profunda... També vaig fer pràctiques amb l´ Astra. Ara que han passat els anys i la vergonya, puc descobrir el secret d´ haver-li fotut una tamborinà grossa i incomprensible mentre practicava amb mon pare de copilot. Vaig plorar i tot.
Heretar “l´ astreta” va suposar per a mi major llibertat i independència. El cotxe es va convertir en un nou espai personal. No necessitava molestar ningú per a anar on volguera. Podia visitar a qui fóra i on fóra sense haver de donar explicacions. Fins i tot adquiria la capacitat d´ assistir a molts esdeveniments anteriorment vetats per manca de disponibilitat logística o voluntat d´ altres per acostar -m´hi. Ara ho entenc. En fins, començar a viure...
Sovint volem declarar-nos com a no materialistes. Hi ha coses però, que s´ aprenen a estimar amb el temps per la relació continuada i quotidiana o per la gran necessitat que exercixen sobre nosaltres. No ha sigut un cotxe perfecte. De fet li ha fallat unes quantes voltes el motor d´ arrancada i l´ he hagut de portar al taller altres tantes. Però li tinc un apreci especial.
Enguany els meus estimats governs (central i autonòmic) han posat en marxa un pla Renove, que crec que amb la finalitat de reactivar el mercat i retirar els vehicles vells, permet canviar un cotxe per un altre, rebaixant- li al nou una determinada quantitat a compte del primer. El cotxet ja té uns anys, i ens hem volgut aprofitar de l´ ocasió ja que el preu era assequible . Així que, anem a comprar un Seat Ibiza Sport Negre. Sí un d´ eixos pa fer-se el xulet que diu mon pare.
Me´ n recordaré sempre de l´ Astra. Ma mare diu que és igual de marrano que l´ amo. No és del tot verídic. Sí és cert que l´ he netejat tres o quatre voltes des que el tinc, que té un dit de pols per dins i que deixe a la lliure decisió de l´ oratge la seua neteja exterior. És essència i feeling. No el puc concebir d´ altra manera. Però compte! Que jo sí que em rente els baixos tots els dies! Amb ell he recorregut bona part de la Marina, L´ Alcoià – Comptat o l´ Alacantí, i he gaudit d´ indrets paisatgístics valencians que em semblen idíl·lics. He pogut assistir a nombroses festes i revetlles, fent la tasca posterior de taxista de borratxos i malalts. El cotxet ha arribat a profanar els carrers de Benidorm o Alacant amb música a tot volum d´ Al Tall, Lluís Llach, Raimon, així com L´ ambaixador Cristià o Als moros vells entre tantes altres peces de música festera. També ha rivalitzat dissimuladament als semàfors amb música d´ Antònia Font, Gatxull, La Gossa o Obrint Pas front a maquejats vehicles revivaleros o reguetoneros. Excepcionalment, també he gastat el clàxon per a saludar xicones flamenques que prèviament no coneixia. També he provat a fer algun trompo amb un èxit més que nul. Perdoneu-me la vida.
Sempre va carregat de trastos, com poden ser instruments, cadires, paraigües, tovalloles, gots o llibres. Amb ell he cercat l´ ombra del garrofer que diuen que és la millor per a dormir. I he becat. També he dinat, berenat i sopat. Nombroses han sigut les persones que m´ han acompanyat, amb les quals he pogut gaudir de converses profundes i existencials, discussions, cançons o somriures dels quals el cotxe ha estat testimoni. Per fortuna o per desgràcia, no he tingut l´ ocasió de cardar (o com es diga al vostre poble) al seient de darrere, restant així la disjuntiva de saber si era tant morbós i incòmode com deien. Una volta vaig conéixer una alcoiana amb una ferida com el puny als ronyons, per haver-se fregat contínuament amb el cinturó de seguretat mentre gaudia d´ una escena com la de Titànic. Vaig perdre les ganes, la veritat.
A conseqüència del meu esperit intrínsecament despistat, he tingut algun contratemps. L´ altre dia, després d´ una nit boja a Sella vaig perdre les claus, i va ser tota una odisea recuperar-lo. Quantes voltes m´ he cagat en tot en arribar al cotxe i vore les finestres abaixades o el segur pujat. Fins i tot, amb els instruments al maleter...
Té algun bony i altres colps i senyals creats per altres conductors imprudents, o per xulos de platja que no tenen altra cosa millor que fer. Seria injust no reconéixer que jo també estacione “al toc”. Al cotxe porten quatre anys posant-li quasi totes les setmanes multes de la zona blava que ni he pagat, ni pense pagar. També ha sigut víctima d´ altres sancions per estacionar en zona de càrrega i descàrrega així com, ha tingut el plaer de visitar el dipòsit municipal, on he hagut d´ anar a rescatar-lo unes quantes voltes, ara sí, rascant-me de valent la butxaca.
Massa anècdotes, per a no sentir-se indiferent ni trist, el dia que definitivament l´ haja d´ entregar, quan apague el motor, puge el fre de mà i el tanque per última volta Adéu cotxet, adéu! A vore si tots aquells que heu pujat, teniu la poca vergonya de comentar xe! Fixeu-vos en la pols i les "rascaes"...
La música és un fenomen altament gratificant, que té entre tantes altres, la virtut de rememorar situacions, esdeveniments, o persones especials. Qualsevol comentari, qualsevol coincidència amb la cançó o simplement un cop d´ ull mentre aquesta sona provoca de manera inconscient i bilateral, que dos elements a priori separats entaulen entre sí un bonic i mental lligam. Totes les posteriors interpretacions conduixen directament a tancar els ulls i recordar, desitjar, plorar, o somriure lleument.
Batiscafo Katiuscas és una bonica cançó d´un dels meus grups favorits (Antònia Font) que té l´honor o deshonor de fer-me imaginar allò descrit anteriorment mentre mantinc la mirada fixa però perduda. L´ harmonia dels violins amb notes llargues i pianos, els contrapunts tant ben interpretats pels cellos, qualsevol piccicato, la veu tendra de Pau o els crescendos premeditats m´ abstrauen per moments del món que m´ envolta i em conviden a fer un viatge intern, on descobrisc indefugiblement l´ abast sencer de les meues intencions i sentiments.
La relació amb Batiscafo Katiuscas es va produir fa uns mesos, quan ens pesava la melangia i ens vam trobar, segurament atrets. Sovint l´ escoltava en silenci, de nou imaginant i ja no podia destriar una cosa de l´altra. Primerament sols servia per somniar. Darrerament m´ empentava a creure que malgrat els entrebancs hi havia partida amb un sucós i delerat premi. Partida que després de tant de temps de travessia pel desert, no podia creure que tornara a jugar amb tanta il·lusió i interés. Perquè seguint a V.A. Estellés, després del meu llarg i patit silenci estricte, he decidit caminar amb cura, però decididament.
Quan em van comentar la possibilitat de visitar Catalunya Nord per a participar en una mostra de la cultura del País Valencià em vaig il·lusionar. Des que em vaig introduir en el món del valencianisme fusterià i vaig prendre consciència lingüística unitària, he tingut la curiositat de viatjar pels territoris de domini lingüístic, per comprovar els trets comuns, i per intercanviar converses amb el meu valencià i amb el català d´ altre. La llengua per a mi sempre ha sigut quelcom més que una reivindicació. La llengua ha sigut una vocació abraçada des de ben menut.
A Baó (Catalunya Nord) vam arribar una nombrosa expedició valenciana disposada a mostrar bona part de la nostra cultura, i la part sencera de la nostra burrera. Les 12 hores d´ autobús conviden a recordar, com de necessari és el més que reivindicat Corredor Mediterrani. Gent majoritàriament de Sella i Agost, però també d´ altres punts del migjorn valencià vam participar en activitats tant diverses com concerts de colla de xirimites i banda, cercaviles, danses, jotes, partides de pilota, cremà de falles/fogueres, correfocs, concerts de rock en valencià, muixerangues, desfilada de moros i cristians, degustació de coques a la pala amb pericana, i de café licor a voluntat, etc. Trobe que vam fer una bona demostració, i que els germans del Nord es van quedar satisfets.
Aquella és una terra bonica, plena de camps de ceps, des d´on s´ albiren els primers cingles pirenaics com l´ emblemàtic Canigó amb una lleu capa de neu vora el cim, i pobles tant bonics com Vilafranca de Coflent. Vaig tindre l´ ocasió de sentir el català peculiar i bonic que tenen allà, però amenaçat per una minorització de segles encara més agreujada que la nostra. Malgrat el fort sentiment identitari català, no vaig eixir gens optimista en l´ aspecte lingüístic. Cal un canvi, una normalització seriosa.
Personalment, ha sigut un viatge que m´ ha servir per a desconnectar d´ un darrer mes feixuc pels exàmens i que m´ ha reconfortat molt internament. La música constant, la companyonia dels amics de Sella i Gatxull em carrega d´ ànim i satisfacció. Em va alegrar molt vore´t Andrea, que sé que entres per ací. També he experimentat sensacions que pensava que romandrien oblidades al bagul. Per tot això, un petit i sentit agraïment.
Enhorabona a l´ Associació Aire Nou de Baó i a la Colla la Taranina d´ Agost per l´ organització i l´ èxit d´ aquest Identicat dedicat al País Valencià. Jo repetiria sense cap mena de dubte.
