Nadalenques...

Aquesta vesprada estava més gos que un pont. Sort que sa Majestat i amiga Rosa Garcia, m´ha recordat que tenia un concert amb la Rondalla "La Barqueta" i la Coral Ars Càntica i que volia vindre a vore´ns. Planxar el tratge i la camisa, posar-li betum a les sabates, afinar les cordes...tot un ritual.

El repertori era a priori, assequible, tot i que quan ú no practica els dits no sempre van on toca. Ara que pense, les cordes del llaüt estan més rovellades que el meu pixorro. Haurem de canviar-les per segona volta (sí, és greu, l´instrument amb 4 ó 5 anys i tan sols l´he renovat en una ocasió). El repertori dèiem. Nadalenques hit-parade que tracten sobre campanes, borriquitos, xiquets dormint, pastorets, marimorenes, chiquirritins... Són peces amb estructures harmòniques senzilles i constants, que fins i tot donen pas a intents d´improvisació o segones veus. Passe. Per a una volta que ho puc interpretar tot sense suar ni pelar-me els dits, tocarem el que posa en el paper i prou.

Mentre tocava atenent a tot tipus de dinàmiques i ritardandos, i veia en front, un grapat de cares d´edat remota, reflexionava. El llaüt és un instrument bonic, amb molta història i molta música escrita. Estic profanant aquesta trajectòria? És possible. Tanmateix, crec que tinc una virtut. No destorbar. Ja ens ho deia Don Rafael. - aquel al que no le salga el pasaje, calladito está muy guapo -. Ja vos podeu imaginar... puc estar demostrant una expressivitat de professional i no arrear-li a cap corda. Se´n diu falsedat i caradura. I què? El mestre Iborra té raó, quan diu que - la gent escolta més per la vista que per l´oïda-. És graciós, perquè sempre recorde a Xavi Castillo, quan una de les dones d´edat incerta que he esmentat abans, m´aborda amb un sentit "Preciós!". Públic agraït, el de les aueles. Públic crític i indignat també, si el repertori no es correspon amb una certa tradició i folclorisme. Recorde quan em van preguntar què volia dir allò que havíem tocat. Ni més ni menys que gymnopédie, d´Erik Satie. M´encanta.

Pensava també en les nadalenques. En aquells cassets i aquella ràdio de Fisher Price que va acabar més cremà que la sola d´un romano (hui estic abusant de les cursives). Tota música que assumixes i escoltes de menut amb fruïcio i repetició, t´acompanyarà per fortuna o desgràcia, durant tota la puta vida. I mentre afluixava en els pianos, maleïa saber-me no sols les tornades (estribillos) sinó totes les segones i terceres estrofes amb una fidelitat absoluta. M´hauria pogut afegir al cor de xiques, ara que sóc baix oficial al conservatori. Les històries narrades al si de les nadalenques donen per a un altre post. Segur que algú ja l´ha escrit.

He també recordat una conversació amb l´amic Ramon, que es queixava de la testimonial presència del valencià al nostre repertori. No depén de mi, però té raó. 9 en castellà, 2 en anglés i una en la nostra llengua, per a complir l´expedient. Minorització i nul·la normalització demostrada empíricament. Quin mal van fer aquells moderns mitjans de comunicació monolingües i excloents, que van alterar el nostre extens gènere musical nadalenc propi i van introduir altres nadalenques que a força de la continuïtat i repetició pesada, han esdevingut ben normals, quotidianes i tradicionals, traspassant la raresa i un gran desconeixement cap a les nostres. Somiava un repertori íntegre i ben digne en valencià. Farem pressió.

En fins, que hui m´ha tocat una noche de paz, noche de amor, noche de merdes, noche de son. Me´n vaig a dormir, que demà marxe cap a Onil, a acompanyar als Reis d´Orient pintat de negre.

Salut i carbó!

Tanmateix, m´agraden les nadalenques...

Nit de lluna

Tots hem tingut alguna nit especial. La d´ahir era de lluna. Una lluna on abans es trobaven les mirades. Reconec que a mi em calia una com aquestes. De manera passiva, sense cap tipus de protagonisme ni situació en primera persona. D´observar i gaudir de manera il·limitada tots aquells poemes escoltats i pronunciats amb tanta sinceritat i passió, i musicats en el mateix moment, amb una adequació perfecta.

Un context com aquest entendreix l´ànima i fa brollar tots aquells sentiments que sempre ens costen d´expressar. Anit, em passaven un a un per la ment amb tota la seua extensió, amb totes les seues virtuts, amb tota classe d´esperança i somni de fer-se realitat. Em vaig sentir molt desarmat i vulnerable mentre escoltava aquells versos o històries recitades amb eixa delicadesa màgica. Tot allò tenia un efecte instantani, alegre, emotiu o trist. Fins i tot, en estos moments en que pense què he d´escriure, voldria cuidar tant els mots per reflectir fidelment, adequar-me i apropar-me a tot allò. Foren moments únics i probablement irrepetibles. La màgia del moment residia en això, en la improvisació i en la senzillesa. Ja estava bé.

Ahir vaig estar temptat de véncer tota classe de por i prejudici. No vaig ser capaç. Jo no sóc ni poeta, ni compositor. Em costa improvisar. Sempre he cregut que faig les coses d´una manera lògica i deductiva, amb un esquema o línia preestablerta o preparada. Un repte per a 2010? No obstant això, em vaig sentir molt orgullós de que els meus AMICS i AMIGUES ho foren.

Gràcies i feliç 2010

La nit dels fatxos

La Nit de Nadal, és especial. L'ambient familiar al caliu del foc i de les nadalenques, els àpats abundants o les estrenes són elements indestriables durant aquesta vetlada. A més, la nit del 24 de desembre és una data on algunes localitats tenen el costum d'encendre focs, ja siguen fogueres o torxes fetes amb tot tipus d'herbes. És el cas del meu poble, Onil, on es celebra La Nit dels Fatxos. Els fatxos, són unes torxes que es fan a mà amb l'espart de la Serra d'Onil, durant tot el mes de desembre. El Centre Excursionista Colivenc organitza tallers per a tot aquell que en vullga aprendre. Com veieu al vídeo, gràcies a la seua tasca i a la de molts particulars que pugen a la serra a crear-se els seus propis fatxos, s'ha recuperat una tradició que estava extingint-se fins al punt de fer-la popular i ineludible en aquest indret de l'Alcoià.

A Onil, aquest material se li diu concretament "totxa", és a dir, l'espart sec que afavorix que es punxe foc més ràpidament. L'espartet verd que es troba a la part superior de la planta servix com a lligassa i nuc a través de tot el fatxo. S'encén per la part baixa i va rodant-se de forma circular fins que es consumix.

No vull ser un xovinista, ni atribuir-li tan sols a Onil l'essència d'aquesta tradició. Fa uns anys, llegint les rondalles d'Enric Valor vaig observar que quan emprava la paraula "xamela" es referia a una torxa d'espígol, que els xiquets de l'Alcoià solen portar enceses pels carrers durant la Nit de Nadal. També coneixia que la tradició era ben present a Relleu, amb el nom d'eixames. De Tibi, Xixona o Biar fa temps em van comentar alguna referència. Llegint aquest article de la revista Barcella (que vos recomane per tal d'aprofundir en el tema), he pogut comprovar que encara roman la tradició a molts altres pobles de l'Alacantí i del Comtat, amb altres noms i algunes diferències, però amb el mateix esperit.

Els seus orígens són immemorials, provinents d'aquells ritus pagans que en cada solstici feien servir el foc com a element fonamental (recordeu la Nit de Sant Joan). També es parla que els antics pastors utilitzaven els fatxos per a il·luminar-se i donar calor a la llar durant el fred. Aquest ritus, com tants altres, va ser objecte d'una cristianització posterior. L'element del foc, un dels trets característics de la nostra cultura, emprat de manera genèrica i devota, s'estén de nord a sud del País Valencià, així com a bona part de la Mediterrània.

Aquesta vesprada, la Plaça de l'Ajuntament d´Onil estarà de gom a gom, amb menuts, jòvens, adults i vells que rodaran fatxos i gaudiran del concurs que tots els anys es duu a terme. Un concurs amb diferents variants, segons el tamany -premi per al més gran i i per al més menut-, la bellesa artística, així com segons l'edat dels "rodaors" -premi per al més jove i per al més major-. I paral·lelament a la magnitud d'aquest espectacle, els menuts van a demanar l´asguinaldo a totes les portes amb la tonada tradicional:

Que li direm, que li direm
Que mos done l´asquinaldo
que si no no mon anem,
Que li direm, que li direm!

El asguinaldo son tonyes,
figues i ametles torraes
i un tros de cansalà
i rastres de botifarres

Salut, Bon Nadal i feliç solstici!

La meua Santa Cecília

A la Unió Musical de Benidorm celebrem la festivitat de Santa Cecília, patrona dels músics un mes després. La raó és pragmàtica i convenient. No hi ha temps material per a preparar un concert diferent entre el segon diumenge de novembre (Festes Majors Patronals de Benidorm) i la darrera setmana del mateix mes. De totes formes, ho fem de bon gust sabent la proximitat del Nadal. Enguany hem tornat a fer un llibret, en el qual em van demanar que col·laborara escrivint un article. No m´agrada massa perquè el vaig escriure a correcuita, i sembla una redacció de l´escola però si apareix a mil llibrets, com no havia de fer-ho al meu blog?. Au, ací vos el deixe.

Així és. Per als que som músics arrelats des de ben menuts a la nostra banda, aquestos dies adquireixen tanta prioritat i especialitat que els intentem viure al màxim. Tant se val les obligacions o preocupacions quotidianes. Són unes jornades aquestes, les que anunciem en el ja tradicional llibret, que intentem gaudir amb intensitat des de la perspectiva social, sentimental, amistosa, familiar i per descomptat musical.

Es multipliquen les hores d´ assajos, les reunions, els retrobaments, els maldecaps, les cerveses...Tot val per enllestir la feina que es vorà satisfeta durant la Setmana gran. Les Jornades en Honor a Sta.Cecília. Una setmana farcida d´ actuacions, audicions, preparatius que any rere any s´ augmenten degut a la incipient Orquestra de Corda, així com la consolidació de la Banda Juvenil, i la constatació de l´ escola com una font que nodreix abundantment de bons músics les nostres diferents seccions.

7 dies que es veuen culminats en un cap de setmana que de ben segur tots tenim marcat en roig a l´ agenda. Un divendres d´ assaig general en que fa goig vore tanta gent i escoltar com es manifesta a la nostra oïda el fruït del treball realitzat durant les anteriors setmanes. Un dissabte d´ emocions per als nous músics, que directament ens transmeten als altres quan anem a arreplegar-los en cercavila. Un sopar de sobaquillo, de germanor... i de festa, que cadascú interpreta com vol. Un diumenge de concert extraordinari, de nervis, de públic fidel, desitjós de sentir a la seua banda, de dinarot.

Una Sta. Cecília especial, perquè a banda de viure-la com a músic, l´ experimentaré per primera volta com a directiu. Un binomi difícil però compatible i gratificant. Han sigut uns mesos d´ il·lusió i treball, que m´ han deixat un sabor agredolç, ja que tota classe d´ obligacions i entrebancs, m´ han impedit dedicar-li tot el temps i estima que aquesta entitat mereix. Ho sent. No obstant això, no tot són ombres i he pogut estar acompanyat d´ un ambient boníssim, d´ un alt grau de compromís i treball per part dels companys.

També he pogut gaudir del nostre estimat i a voltes descuidat bloc, amb el qual intentem mantenir-vos informats de tot allò que tenim previst pròximament. I per descomptat, he de mencionar l´ orgull de comprovar que aquell tímid suggeriment d´ Agenda Cultural trimestral ha esdevingut una proposta carregada de bons concerts, d´ èxit i de bon ambient, assolint així l´ objectiu prioritari de convertir la nostra seu en un centre social d´ aplec de músics, socis i amics de la música.

Sols m´ agradaria demanar-vos compromís per la vostra banda, i estima per la música. També vull agrair als companys Ginés i Gaspar el gran esforç que han fet per a que aquest llibret es publique i desitjar-vos com a amic, que aprofiteu al màxim la nostra gran celebració.

Salut i UMB

Ortografia

Durant les darreres setmanes, he tingut la sensació de no escriure correctament la meua llengua. De parlar, ja ni en parlem. De fet, ara mateix dubte que a la primera línia d´aquest post no hi haja cap errada ortogràfica.

Aquest tebi malestar es deu a la sèrie d´inquisidors lingüístics (alguns amb animus iniuriandi) que m´he trobat i que vinculen indefugiblement la gran admiració, compromís i respecte sacrosant que sent per la meua llengua, amb la condició sine qua non d´haver d´expressar-me oralment i per escrit amb una perfecció que m´astora. I què voleu que vos diga? Ho sent. Jo no sóc cap gurú, manà o vellet amb barba blanca que ho sap tot amb eixa seguretat característica.

Que la meua vida siga un dubte constant ja no sorprén ningú. El dubte genèric però, es veu extrapolat amb tendències quasi obsessives a l´afer concret. I el tema lingüístic no pot fugir. Certament, he passat hores i hores corregint catàlegs al català, entrades del blog o redaccions per una simple i pura inseguretat. Una de les coses que m´encisa del valencià és la capacitat de seguir aprenent tots els dies, de saber que demà descobriré noves paraules ja esoltades, o que despús-demà trauré del calaix de l´oblit aquells refranys o frases fetes, o bé aquelles regles gramaticals que de manera lògica i deductiva havia vingut aplicant.

La meua història vinculada al valencià és curiosa però segurament comuna a molts. Tots els meus ascendents són valencians de parla (fins i tot amb certes dificultats amb el castellà). Mentre a casa era educat en la llengua pròpia del País, a la guarderia i l´escola ho feia tot en castellà, a excepció de les poques i no massa productives hores per llei que li dedicàvem al català. Aquest context no afavoria un gran compromís sinó una relativa desafecció. El valencià el reduia a un àmbit molt familiar, ja que el gastava en casa o al meu poble. I em semblava normal. Al pati de l´escola, a les classes i activitats extraescolars vaig adquirir la consciència de que el castellà era la llengua usual i vàlida per a qualsevol tipus de relació o conversa.

Fou un encert en aquest sentit fer l´ESO i el batxillerat a Callosa d´en Sarrià, on em vaig trobar un ambient procliu on podia fer extensible la meua condició lingüística més enllà de l´àmbit familiar. Em sentia còmode i me´n recordava del meu iaio, d´aquell valencià quasi arcaic, de muntanya i ple de sentències com les del Tio Pep, el de l´Alqueria Blanca. Vaig anar poc a poc adquirint compromís i fent meues aquelles reivindicacions que reclamaven dignitat, igualtat i normalitat per al valencià, tot just quan començava a assumir una consciència nacional diferent a l´espanyola.

Malgrat aquestes circumstàncies, la meua educació va seguir desenvolupant-se de forma quasi exclusiva, en castellà. No sé si resulta una obvietat, però afirme agossaradament que les línies en castellà no garanteixen una mínima capacitat oral o escrita en la nostra llengua. I no serà pels esforços dels nostres mestres de valencià, sinó pel context monolingüe d´aquestes línies que tenen el valencià com un afegitó. Les circumstàncies alienes a l´àmbit escolar (mitjans de comunicació, oferta cultural, promoció institucional, nacionalisme lingüístic espanyol inconscient, normal i quotidià, etc.) tampoc ajuden gaire. Davant d´aquesta situació, recorde molts companys que no li donaven la suficient importància (era de las asignaturas marías), que acudien als exàmens de valencià conscients de què els hi restarien el límit màxim de dos punts per faltes ortogràfiques. Castellà era "Lengua" (normal). Valencià, "Valenciano" (excepcional o secundari). Nuestra literatura se hacía en castellano (y sabéis? me encanta). La nostra literatura restava com un color o matís que no rebia la mateixa importància. Heus ací la superioritat implícita d´una, i la minorització manifesta de l´altra.

Front a aquesta situació em vaig vore obligat a esprémer al màxim les insuficients hores de valencià, intentant assumir totes les regles gramaticals, vocabulari, ortografia. M´apassionava. També vaig tindre però, un punt d´autodidacta fent-me un quadern de faltes, llegint llibres o interessant-me per altres variants, la qual cosa em va permetre presentar-me al mitjà i superar-lo.

Reconec que després d´uns anys, l´oblit, la nul·la exigència ortogràfica a les classes de Dret o la reducció de lectures han minvat el meu nivell ortogràfic. He esmerçat massa temps escrivint tot açò (el tema ho requeria), sabent de bestreta que trobareu errades. No m´importa que me les comuniqueu. De veritat.

En definitiva, considere més important l´aposta per la normalització, l´interés, un major ús social, que no pas el puritanisme o la perfecció absoluta. Hem de procurar escriure correctament i cada dia millor, però reflexant aquesta necessitat amb paciència, de manera metodològica, pragmàtica i sense arrogància. No vos exigiré cap requisit lingüístic (ni idiomàtic) per a escriure a aquest blog. Espere que vosaltres tampoc. Jo procuraré fer-ho el millor que sé. Tanmateix vos demane flexibilitat i comprensió.

Salut i ortografia.

Declaració del Mil·leni

Vaig aprendre molt i em vaig reafirmar en allò que ja creia. La setmana passada vaig assistir a un curset impartit per Assamblea per la Pau a la Universitat d´Alacant que tractava sobre els reptes dels objectius de desenvolupament global, atenent a la Declaració del Mil·leni de l´any 2000. Vam tractars afers tan interessants com els objectius de desenvolupament, les trampes del comerç internacional, el deute públic extern dels països pobres així com tota mena de propostes, iniciatives o experiències tendents a millorar aquesta situació.

L´any 2000, sota l´ auspici de Nacions Unides, 189 països, entre ells l´Estat Espanyol, signen la Declaració del Mil·leni, compremetent-se a aconseguir, per a l´any 2015, els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni, com un primer pas per a reduir la pobresa i convertir el dret al desenvolupament en una realitat pera tots i totes.

Els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni plantegen metes mínimes i realistes, emmarcades en els drets humants. No obstant, nou anys després, els Objectius corren el risc de no ser assolits si el compromís mundial no s´intensifica. Probablement siga un poc redundant i repetitiu, però convé recordar les disposicions, per a que no se´ns oblide. Per a que recarreguem el nostre compromís.

- Objectiu 1: erradicar la pobresa extrema i la fam.

• Reduir a la meitat entre 1990 i 2015 el percentatge de persones amb ingressos inferiors a un dòlar.
• Assolir la plena ocupació i productiva, i el treball decent per a tothom, incloses les dones i els joves.
• Reduir a la meitat, entre 1990 i 2015, el percentatge de persones que patisquen fam

- Objectiu 2: assolir l´ensenyament primari universal.

• Vetlar per a que, a l´any 2015, els xiquets i xiquetes de tot el món puguen finalitzar un cicle complet d´ensenyament primari.

- Objectiu 3: Promoure la igualtat entre els gèneres i l´autonomia de la dona.

• Eliminar les desigualtats entre els gèneres a l´ensenyament primari i secundari, preferiblement per a l´any 2005, i a tots els nivells de l´ensenyament abans de la fi de l´any 2015.

- Objectiu 4: Reduir la mortalitat infantil.

• Reduir en 2/3 parts, entre 1990 i 2015, la mortalitat dels xiquets i xiquetes menors de 5 anys.

- Objectiu 5: Millorar la salut materna.

• Reduir, entre 1990 i 2015, la mortalitat materna en 3/4 parts.
• Assolir, per a 2015, l´accés universal a la asalut reproductiva.

- Objectiu 6: Combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties.

• Haver detingut i començat a reduir, per a l´any 2015, la propagació del VIH/SIDA.
• Assolir, per a 2010, l´ accés universal al tractament de la infecció per VIH a aquells que ho necessiten.
• Haver començat a reduir, per a l´any 2015, la incidència del paludisme i altres malalties greus.

- Objectiu 7: Garantir la sostenibilitat del medi ambient.

• Incorporar els principis del desenvolupament sostenible en les polítiques i els programes nacionals i invertir la pèrdua de recursos del medi ambient.
• Rreduir la pèrdua de diversitat biològica assolint, per a 2010, una reducció en la taxa de pèrdua.
• Reduir a la meitat, per a l´any 2015, el percentatge de persones que manquen d´accés sostenible a aigua potable.

- Objectiu 8: Fomentar una associació mundial per al desenvolupament.

• Desenvolupar encara més un sistema comercial i financer obert, basat en normes, previsible i no discriminatori. S´inclou el compromís d´aconseguir una bona gestió dels afers públics i la reducció de la pobresa, en cada país i en el pla internacional.
• Atendre les necessitats especials dels països menys avançats. S´inclou l´accés lliure d´aranzels i quotes de les exportacions dels països menys avançats, el programa millorat d´alleujament del deute dels països pobres molt endeutats, la cancel·lació del deute bilateral oficial, i la concessió d´una assistència per al desenvolupament més generosa als països que hagen expressat la seua determinació de reduir la pobresa.
• Atendre les necessitats especials dels països sense litoral i dels xicotets Estats insulars en desenvolupament.
• Encarar de manera general els problemes del deute dels països en desenvolupament amb mesures nacionals i internacionals amb la finalitat de fer el deute sostenible a llarg termini.
• En cooperació amb les empreses farmacèutiques, proporcionar accés als medicaments essencials en els països en desenvolupament.
• En col·laboració amb el sector privat, vetlar per a que es puguen aprofitar els beneficis de les noves tecnologies, en particular de les tecnologies de la informació i de les comunicacions.

Anem per bon camí?

"Auelo"

Si vos sóc sincer, no conec el nom científic ni el que utilitzen els biòlegs en l´actualitat. De casualitat he trobat una fotografia al google, que vos podrà mostrar el que volia palesar hui. "Auelo", un nom que he sentit a Onil per a designar eixa classe d´espora que naix en determinats matolls i que adopta una forma redona semblant al cotó en pèl o una volva de neu. Es tracta d´una estructura biològica que s´enlaira amb facilitat, i que està formada per un centre del qual naixen molts filets blanquets.

No sé el perquè de la nomenclatura d´aquest element. Jo l´associe a la meua innocent infantesa, quan jugava amb els amiguets pels carrers colivencs o feia aquells passejos amb el iaio cap al cementeri i l´ermita on descansa durant quasi tot l´any la Mare de Déu de la Salut d´Onil. Recorde que als cosins i a mi ens feia molta il·lusió trobar-ne i anar darrere d´ells mentre s´escapolien de les nostres mans, degut al lliure arbitri del vent en eixe moment. No els seguíem debades. Des que erem menuts, ens havíem contat que els auelos que tròbarem, tenien la facultat de concedir-nos un desig que no havíem de manifestar públicament. Una volta els agafàvem al vol, amb cura de no destrossar la seua fina silueta, havíem de retenir-los i desitjar. Seguidament bufàvem fort, deixant que aquestes espores continuaren amb les seues oscil·lacions.

Somric en recordar allò que delerava. Malgrat el racionalisme i versemblaça que vaig atorgar a aquestos "auelos", les pretensions no es van acomplir. Massa demanava jo. I és que, sempre acabava marxant d´Onil mirant el seu contorn per la finestra de darrere del cotxe (privilegi no apte per als menuts de hui) i dient amb eixe to trist i ploró "Adéu Onil, Adéu". Tampoc he vist guanyar encara un títol al meu equip de futbol, l´Athlètic de Bilbao, malgrat que any rere any ho veia possible (ma que era innocent!). Casualment, l´any passat estigué apunt d´assolir aquesta fita, i jo en directe. Aquella xiqueta de cara bonica i de constitució grosseta tampoc em va correspondre a aquell amor d´infants que mantenia en silenci, a pesar dels meus esforços per marcar gols, o parar-ne quan ella mirava. Jo era d´aquells que eren triats dels últims per a fer un partidet. Crec que per oblit o per nul possibilisme em vaig fer un descregut de totes aquestes coses

Fa unes setmanes vaig anar amb Gatxull a Benilloba, a fer un concert. Del concert, tan sols comentaré que vam eixir del pas. Prou. D´aquest petit poble del Comtat no havia tingut massa experiència. Sempre l´he tingut com un indret de pas per a anar a Alcoi travessant Confrides, en el qual paràvem de tant en tant al bar La Ponderosa. Alguns amics provenen d´allà també. Desficiós i pensarós vaig abandonar el concert per perdre´m durant una bona estona pel nucli antic, una de les meues debilitats de tot poble valencià. Un passeig de mitjanit per carrerons, carrers estrets, costeruts i irregulars que em reflectien eixe passat morisc, tan atractiu per a mi.

Recorde que mentre enfilava a soles un dels carrers principals amb eixe silenci de poble sols trencat pels lleus sons de les llars i el ventíjol suau, vaig vore baixar per una costera un d´aquestos auelos. Vaig dubtar, però entendrit pels records i els darrers esdeveniments, em vaig ajupir per a no deixar-lo marxar. De nou, anys després, en tenia un a les meues mans. El vaig observar durant uns minuts, aturat a un cantó. Empassant-me tota classe de prejudicis i amb predisposició, vaig desitjar decididament. Vaig desitjar i bufar amb tanta intensitat que aquell vent fluix es va emportar l´auelo, perdent-se aquest per damunt de les teulades...

Adéu auelo, Adéu.