Brasilera de nom grec

Potser haja vist massa pel·lícules tendres per concebir cada situació de ma vida com una escena d'aquestes. I és ara, mentre et veig de reüll, que puc admirar que a més d'agradable, t'han fet de bona pasta. Mentre l'autobús fa marxa, albires curiosa i confiada la verda planura holandesa, trencada per milers de rius i canals.

Ha sigut casualitat, ho reconec, haver-me assegut al teu costat quan ja quasi no quedaven seients buïts. M'has rebut càlidament amb un bonic somriure de compromís i uns ulls negríssims, i de seguida hem començat a parlar de banalitats i de tipismes. És el que toca. Somrius i no defuges respostes. És més, les combines amb preguntes. I m'agrada la conversa. Em sent molt còmode sentint que estudies la mateixa carrera que jo, que t'interesses per la meua vida de músic i sigues tan oberta a diferents gustos musicals. Em preguntes i et pregunte. Em contestes i et conteste parlant de la terra que ens va parir, descobrint que a tots dos ens agradaria viatjar pel lloc de l'altre. És molt típic, però el meu anglés sona sincer.

Et toques els cabells obscurs amb caigudes rosses i te l'enrotlles tímidament amb l'índex. Et mire als ulls i intente trobar complicitat. Les sinèrgies instantànies, acabe pensant, són esperances que fan feliç l'existència a fantasiosos com jo. Fas bona olor i vestixes refinada, sense cap excés. I t'he de dir que m'atraus.

Dorms i et despertes sovint, i de manera desvergonyida, t'observe tot el temps que vull. Ara em preguntes com m'ha anat aquestos dos dies per Amsterdam. Intente semblar correcte per donar una imatge de formalitat, però em sembla que no t'ho acabes de creure. No t'ho cregues. Lliges el Diari d'Anna Frank", molt apropiat, recordant-me una volta més la necessitat de fullejar-lo sencer.

Ara que estàvem callats, m'has preguntat què era allò que escrivia en aquesta llibreta. I t'he mentit xica brasilera de nom grec. No contava la meua experiència en Amsterdam inspirant-me en els bells paisatges holandesos i la forta pluja que cau fora de l'autobús. No. He escrit de tu i de la nostra trobada tan fortuïta com efímera que m'ha alegrat el matí i m'ha fet enlairar una vegada més els pensaments per unes hores. T'he donat l'adreça d'aquest bloc i te l'has apuntat. M'has promés que entraràs i jo delere que ho faces. Ho faràs. Tot per dir-te una vegada més, des d'una perspectiva més tendra i detallista, que desitge de tot cor que tingues una vida plaentera i plena d'èxits personals. I intuint com ets, no saps com de tranquil em quede.

Fins prompte.

El CAS i Miguel Hernández

Mentre veig l'immens i verd paisatge anglés des del tren amb ruta Gatwick - Southampton, no deixe de recordar aquella actuació amb eixe lleu somriure de les persones que es creuen satisfetes.

Reconec que aquell esdeveniment fou una de les coses que m'espentà a tornar a casa per uns dies. No m'ho volia perdre i sé que a tu, amic Miquel, et feia il·lusió que estiguera present. He aprés molt de tu tant a nivell musical com a personal. Sempre t'he dit que no deixes de sorprendre'm. Aquell dia ho tornares a aconseguir.

Quan ú torna a sa casa i es retroba amb els seus, els sentiments es multipliquen. Has tingut temps de trobar a faltar tot allò que estimes, i tots aquells que saps que t'aprecien. Per això, l'homenatge del Col·lectiu Artístic de Sella a Miguel Hernández suposà una satisfacció doble. Admiració i retrobament.

Aquesta idea de l'art total és de tanta envergadura que m'impedia copsar tot allò que ocorria. Poesia, música instrumental i coral, l'art pictòric de Dani, el joc de llums tan assenyat i adaptat, la dansa expressiva, la serenor i l'experiència dels dos grans conductors de l'acte, la sala de gom a gom amb mil cares conegudes que palesaven silenci i gaudi, i al fons de tot, una sensació indescriptible d'enveja sana, de vore i sentir com els grans amics i amigues, companys i companyes, havien aconseguit fer tot allò. Enveja i admiració, torne a dir. Perquè permeteu-me la llicència, jo també forme part del CAS. Miguel Hernández, poeta oriolà que darrerament he descobert més a fons estaria orgullós de vosaltres i del vostre homenatge, perquè sou persones senzilles, poetes de la vida, de cor enorme i compromeses. Com ell, vaja.

En el moment culminant de l'actuació, vaig girar el cap a l'esquerra i em vaig fixar en un gran amic visiblement emocionat. He de confessar que m'ho va contagiar. Ell també estava agraït, com jo, que em feia el pesat repetint-vos ú per ú, que m'havieu fet un regal tan immaterial com bell.

A tots vosaltres, a tu Miguel, el meu senzill i particular reconeixement en forma de gratitud i admiració.

Els vídeos de l'actuació els podeu trobar al bloc del Col·lectiu d'Artistes de Sella

Sóc Mediterrani!

Des de Southampton estant, i amb la melangia ocasional que em caracteritza, vos presente el primer lip-dub realitzat per una organització política. El BLOC JOVE. Fou enregistrat a la Trobada Nacionalista de la Tardor, a la Finca "La Massarra" de Bocairent, dies després d'haver-se cremat les serres dels voltants. La cançó és Sóc Mediterrani de Seguridad Social amb la col·laboració de Miquel Gil. L'artista que ha armat tot eixe sarao és l' amic Pere Fuset, ex-secretari general de les joventuts nacionalistes i administrador del portal Valencianisme.com.

Ha sigut graciós vore actuar a tants amics i amigues representant el nostre esperit valencià i mediterrani amb les tradicions, festes i indumentàries que ens caracteritzen. Fins i tot apareix el meu amic colivenc Albert Mira amb la xil·laba dels Moros Músics, la meua comparsa. Gran moment el dels tres diputats de Compromís, Enric Morera, Mireia Mollà i Josep Maria Panyella. Genial i impagable, de veritat.

Pere, des de terres angleses, i totament immers a un orgasmus que canviarà ma vida, t'he de dir que m'he emocionat una barbaritat amb el lip dub del BLOC JOVE coordinat per tu. T'he d'agrair
que m'hages i m'hàgeu provocat el primer somriure del dia (quines d'alçar-se són estes?). He sentit enveja sana de no haver pogut participar. Sempre m'heu demostrat que el BLOC JOVE és diferent, innovador i fester. I açò m'ho confirma. No deixes ni deixeu mai de cantar, ballar, botar. Però sobretot, continueu amb la política en clau valenciana, valencianista, d'esquerres i verda des d'eixe punt alegre i positiu. La millor forma de guanyar eixe País i eixa gent que tant volem.

Des de Southampton, amb admiració i enyor,

Agostí.

Matí a la proa

Assegut a la proa d'un ferri que travessa un riu i una badia enorme, observe atentament les dos riberes farcides de molls i vaixells de tota classe. Fa un vent humid i fred. La matinada de hui ha sigut criminal i tan sols he dormit una hora. Duc tres o quatre nits dormint un màxim de 5 hores. L'apartament aquest pareix ca Pepe Merda. Ací entra qui vol, està tot permés, la música electrohouse sona a condemna reiterada i el descans de la resta és una cosa que ni tan sols es contempla. Jo sóc agraït i la tornaré doblement. Segur.

Després d'un viatge frustat a la universitària ciutat d'Oxford, hem pres la decisió de visitar l'illa de Wight, al sud de Southampton, sense saber ben cert què anem a trobar-nos. Allò que ens ha separat d'Oxford ha sigut no haver comprat els bitllets per internet. Fàstic de modernitat que no ens deixa pagar en viu i en directe.

Hui, 9 d'octubre, Dia Nacional del País Valencià ha amanegut ple de boira. No deixe de pensar en aquesta data, les tradicions, el significat reivindicatiu que té per a mi, l'acte insitucional de la banda i el solo de fiscorn, la manifestació de la vesprada, la Processó Cívica (o incívica) pels carrers de València on els dos anys anteriors ens hi vam jugar la pell per culpa de la irracionalitat feixista i consegüentment antivalenciana. Pense molt en vosaltres, amics i amigues, companys i companyes i desitge que per una volta tot isca bé.

M'agradaria regalar una mocadorà a les dones que hi ha en mi. Enguany no podrà ser...I mentre escric açò, no puc deixar de sentir un gran enyor pel que ha estat la meua terra, les meues rutines i hàbits alterats per complet ací a Anglaterra. Qui i què m'espera en tornar? Tant fa. Està sent una experiència molt productiva a nivell personal que necessitava i que em fa reflexionar molt. Tinc moltes ganes d'aprendre, d'aprofitar el temps i conéixer nova gent.

Des de la proa estant i malgrat la boira, ja puc albirar la costa de l'Illa molt pròxima. El so greu i perllongat de la sirena que anuncia l'arribada i em recorda a les notes pedals de la trompeta, m'obliga a tancar la llibreta i a disposar-me a descobrir l'Illa de Wight.

Fins prompte.

Barba

La barba aquesta em pica barbaritats, però no m'atrau la idea d'afaitar-me-la. En dos anys ho he fet dos voltes. La primera fou per a visitar a una amiga a Barcelona, i l'altra per a encarar un nou any ple de propòsits. Tot té explicació. Em cou i m'apareixen molts granets. Fa un parell d'anys, li vaig furtar a mon pare una maquineta amb la qual em puc retallar les formigues cada dos o tres setmanes. Certament, no fou un robatori. La possessió continuada de la maquineta durant aquest període de temps, amb el silenci resignat del pare, ha fet que tàcitament quasi la puga considerar com a meua. Quasi, perquè el termini de prescripció per a l'adquisició de propietat de béns mobles encara no s'ha acomplit. Com de pedants arribem a ser els pseudojuristes amb aquestes palles mentals... Així i tot, he de confessar que un dels regals de Nadal de ma mare, fou una altra maquineta que està morint-se de la risa dins de la caixeta. Per tot açò, em plantege fer una permuta (ara sí, expressa) amb mon pare. Ho sent. Jo preferisc la meua Philipshave.

Recorde que, sent jo un xiconet acabat d'ingressar en l'etapa pubertària, em va començar a aparéixer un bigot important que m'avergonyia. Ma mare, previsora, va voler experimentar amb un decolorant que el tornava ros amb un resultat poc convincent. No hi haurà causalitat, però cert és que des d'aquell dia, el bigot no ha deixat de nàixer amb aquell color decolorat. Tinc jo, una tricolor a la barba. Bigot ros, alguns focus de pèl-roig i altres de negre. I aprofite...Estic fart de mostrar-li la cara a les amigues de ma mare per a que ho comproven. Sí, ja ho sé. També tinc un remolinet graciós a la galta esquerra, collons...

Quan anàvem a l'institut, sempre hi havia algú que era el primer en alguna cosa. Hi havia dels que eren els més forts i agraciats, altres eren els més llestos i esparpellats, altres ja s'havien estrenat amb una dona i havien descobert les virtuts i els secrets del sexe (almenys de boqueta). Quan jo tenia quinze anys, vaig ser el primer de classe en deixar-me patilles. El primer dia que vaig assistir a l'institut amb aquelles patilles dignes d'abertzale vaig rebre molta atenció i comentaris. Fins i tot era important. Vaig crear escola, perquè al mes ja s'havien sumat al carro quatre o cinc adolescents desitjosos d'una major masculinitat. Ma mare em suggeria que les lluïra més curtes i retallades. La radicalitat juvenil també s'imposava en forma de pèl, però.

Arribats a la vintena, el meu estil va esdevindre diferent. Conjugació uniforme de barba i patilles que deixe créixer al lliure arbitri de la naturalesa humana. A contracorrent del metrosexualisme imperant, ja ho sé. Setmanes que fins i tot arriben a ser mesos. Hi ha voltes que per gossera, no tinc res que envejar-li als mujahidins afgans. Altres, ho faig conscientment. "Xè Agostí, què t'has deixat barbeta pa festes? ". Al meu poble, i a molts altres pobles de l'Alcoià que celebren Moros i Cristians, és costum en molts homes festers deixar-se una bona quantitat de barba que s'adequa com un complement més, quasi imprescindible, al tratge de festes. Jo també me la deixe.

La meua cosineta Maria, va dir una volta que el tete punxava. Em va fer pensar i, és curiós. En el món femení sempre he pogut comprovar la disparitat d'opinions i preferències segons els diferents tipus de barba. De les d'afaitadet amb aftershave, de les de barbeta de tres o quatre dies, o de les de barba de marrano. M'aconhorta saber que en queden de les últimes...

Em disposava a escriure un post sense cap temàtica decidida davant un full en blanc i, arran d'acariciar-me la llarga barba de tres setmanes reiteradament, he pensat en tot açò...

La vida per Southampton va bé.

I'm alive

Havent rosegat un sandvitx de philadelphia i una poma com a dubtós i escàs dinar (this is lunch), torne a escriure sobre una llibreta nova que m'he comprat en la tenda del costat. Vaig arribar dimecres acompanyat pels pares, que van marxar diumenge matí. Malgrat que no estava massa convençut de la seua presència, m'han ajudat moltíssim amb la compra de menjar i tota classe d'estris quotidians i necessaris per a la cuina, l'habitació, el bany. Ara mateix, escric des d'una tauleta d'estudi que té la meua habitació. Em recorda a la teua. Si gire el cap a la dreta, puc vore alguns grans vaixells al fons. Molt al fons. No sé si sabreu que d'ací va partir el Titanic. Cases Typical English i si trac el cap per la finestra, una via del tren. Un tren que no passa sovint, i el soroll monòton del qual, no destorba.

Açò és una residència d'estudiants. Estic en la 6a planta (no para d'estropejar-se l'ascensor) compartint apartament amb 9 persones més de diferents nacionalitats. Hi ha una galega, un belga, un alemany, un xic de Hong Kong, una finesa, un búlgar, dos xiques d'Estònia, un italià i jo. Hi ha molt bona relació.Tenim banys i dutxes comunes. Tanmateix, a l'habitació tinc una xicoteta pila i un espill, per a asear-me i rentar-me la cara. La cuina també és compartida i ha esdevingut el centre de relacions i converses. L'italià ens convida aquesta nit a pasta. Cap a l'estiu els faré aigua-sivà. Si me'n recorde. Reconec que al meu anglés li falta fluidesa i això em resta espontaneïtat i profunditat en les converses. Em tranquil·litza entendre'ls a tots. Fins i tot als anglesos, que pareix que s'hagen menjat alguna cosa mentre parlen.

Encara no tinc internet perquè amb linux s'ha de configurar d'una manera diferent. Em cague en linux. Ja em va dir el iaio que no canviara les sendes velles per les novelles. M'agradaria que açò fos una experiència sense internet, sense cap comunicació. L'estima i l'enyorança em poden, però. Estic trobant a faltar moltes coses, molta gent. No obstant, he conegut gent bona i interessant. Amb ells tot és més fàcil.

La festa és de moment fluixeta. A les 2 està ja tot tancat i la música no és el meu estil. A voltes em pregunte on està la gràcia de la música house o la música electro, repetitives i simples per excel·lència. I no per menyspreu. De tant en tant, m'han arribat a agradar. L'altra nit vaig tocar la trompeta. Sonava a canyot, però aquells tan contents d'escoltar el meu repertori. Molt cañí per cert. L'alcohol és caríssim, i la graduació de les cerveses ínfima. Les Guiness em fan enyorar aquells plis plais que amb un ditet de bromera, engolia quan era jove. Parle en passat, perquè a hores d'ara em senta com una pataeta als collons. Parlant de bromera. Hui hi ha festa de la bromera (foam party). Sempre m'ha paregut una porqueria, però hui crec que em fa el cas. We are going to drop the mandanga. Anem a soltar la mandanga. Evidentment que els companys no ho han entés, però els ha agradat Palmera Destroy, la cançoneta d'Orxata. I jo feliç.

Anem a sopar. Ací fa olor a bolonyesa. Ja posaré fotos.

Salut i abraçades.

Fins prompte

Sí, ja ha arribat el dia. Hui me´n vaig. A unes hores de marxar, tot és incertesa. El vol ix de l´Altet a les 20 hores i encara tinc mil coses per a fer entre papers, roba, trastos, documentació...Entre crits nerviosos de ma mare, que veu com m´encare a l´ordinador malgrat no estar tot apunt, m´he posat a escriure ràpida i desordenadament, un post de comiat. M´haguera agradat una altra cosa, però no m´importa el resultat, sincerament.

No sé massa de Southampton, ciutat portuària al sud d´Anglaterra. Però allà vaig amb la intenció d´acabar la meua llicenciatura de Dret i tornar amb l´anglés molt més fluid. L´Erasmus finalitza a finals de juny de l´any que ve i m´he de traure l´assignatura impossible de Dret Mercantil I i tres més de lliure elecció que he triat per a completar l´expedient. Comprenc la riseta que se´ls fa a tots quan els ho conte. Viuré, però des de Southampton estant, provaré de fer altres activitats. No sóc tan gos, cabrons.

Quan em parlaven de l´Erasmus, ho veia molt llunyà i alié a les meues pretensions. Estic tan enamorat de la meua Terra, que se´m feia del tot impossible plantejar-me una "excedència". Fa quasi un any, allà per l´octubre, tot va ser un cúmul de circumstàncies negatives. Desfetes sentimentals, irresponsabilitats imperdonables, dubtes i preguntes existencials sobre el futur, desànim etc. Em vaig saturar de tot i de tots. Vaig sentir la necessitat de trobar a faltar tot açò, de provar altra experiència. Sabent que quedaven dos dies per a inscriure´s en aquest programa de mobilitat, em vaig fer avant per si finalment em decidia. Després de molts tràmits, papers i burocràcia de merda, vaig aconseguir que em donaren una plaça a la Solent University de Southampton (Perdoneu-me, però no em direu que açò a un currículum no queda que et cagues. XD) contra pronòstic, perquè no tenia el requisit lingüístic suficient ja que enguany se´ls va ocórrer demanar un nivell altíssim. Coses dels guiris.

He tingut molts mesos per a fer-me a la idea. He visitat molts amics, llocs i indrets estimats com si fóra l´última volta que els veia. Enyore molt, jo. Tranquil fins fa pocs dies, hui estic molt nerviós. Tal volta li done massa transcendència. Els darrers dies han sigut estranys, intensos i especials. A voltes pareixia que no me n´anava. He redescobert això de plorar. No m´imaginava tanta estima, atenció i bons desitjos. M´ha superat en ocasions. Probablement els comiats hagen sigut freds, senzills i ràpids. Em costa molt dir adéu sense posar-me tendre. Ho sent.

Me´n vaig amb dos maletes, una motxilla i una trompeta esperant aclarir-me de tot i gaudir. Marxe amb moltes contradiccions internes, sentiments contraposats, amb moltes ganes d´aprendre de l´experiència. Deixe moltes coses a mitges, conscientment. La Banda, Gatxull, la Rondalla, el politiqueo, etc. Altres s´acaben. Unes noves no han pogut començar. I em lamente. Però aprenent a ponderar, tal volta, els guanys superen les pèrdues. I tornaré.

Amb alguna llagrimeta, vos trobaré molt a faltar.