Em crema l´ànima...

...Ara mateix, visc en directe i guaite des de la meua finestra, com a mer espectador de la desgràcia, un Puig Campana en flames. De dalt a baix. Malgrat que ha minvat prou, també s´estén també pel Ponoig. No sé realment que puc escriure. Estic completament abatut. En estos moments em sent molt impotent. Sembla que l´incendi estiga controlat, apreciació gens fiable amb aquest fortíssim i càlid vent de ponent que ha sigut protagonista de nord a sud del nostre País. I incomprensiblement, no puc deixar d´admirar-me i de bonegar-me a mi mateix, per eixa antitesi que sura pel meu cos, per eixa contradicció interna de vore com de bonica i sensacionalment màgica es troba ara mateix la nostra volguda muntanya.

Per als que som de la Marina Baixa, el Puig Campana no és una muntanya qualsevol. Es tracta d´un punt de referència simbòlic, imponent, al que tots tenim una activa o passiva, però certa estima. Fa uns mesos, vaig escriure sobre les sensacions que em produïa el fet d´alçar-me cada matí, apujar la persiana i trobarme-lo. També fa poc vaig relatar, com de feixuga i plaentera va ser aquella ascensió als 1410 metres que té el seu cim. Quan alguna volta he expressat la paraula" nacionalista" (que no és la que més m´agrada, però bé) per a definir-me, no ho feia tan sols des de la perspectiva política o més o menys abstracta, subjectiva i sentimental que envolta aquesta qüestió. També ho entenc, des d´una vessant material, d´estima per la meua terra en concret, pels paratges, rius i muntanyes que donen aquesta fesonomia tant particular al nostre País; estima que es veu reforçada per les constants agressions urbanístiques i paisatgístiques que hem vingut patint durant tants anys, i per la certa vulnerabilitat dels nostres espais naturals a fenòmens com aquest...Com si experimentares la sensació de que injustament et furten una cosa que et pertany, que és inherent a tu...

Aquest matí, després de prohibir a la meua iaia eixir al carrer i de vore com l´aire havia tombat un petit camió en una revolta de baix de ma casa, he vist allà al fons, darrere de la Serra Cortina una columna de fum, que m´ha fet encendre totes les alarmes. Ja per la vesprada, la vista des de Benidorm o l´Alfàs del Pi era certament esglaiadora. Per a tremolar. No sé a quantes persones han arribat a desallotjar a la Nucia. I el pitjor de tot, no sé exactament com lluirà demà la imatge del nostre Puig Campana, com tots els dies quan alce la persiana. No vull mirar. Em fa molta malícia. Em crema l´ànima. Ja em va ocórrer, quan descendint per la cara nord, un extens bosc de pins s´havia convertit des de feia dos anys en una imatge tant tètrica i empobrida. Fou una visió tant trista, que a banda del nuc a la gola, vaig haver d´afanyar-me a eixir d´allà. Així, últimament era freqüent sentir el comentari de com de verda estava la muntanya. Han sigut dos anys plujosos, i la terra ho agraix. Se n´ha anat tot en orris en un moment...Quin disgust. Quina desgràcia. No puc parar de plànyer-me. Significa una pèrdua tant gran...Fins a quan tornarem a gaudir del mateix paisatge? Faran l´efecte d´erosió, les pluges torrencials que sovintegen aquestes contrades? Tindré el suficient valor de tornar a pujar? Estic mirant pels prismàtics...mare, quines flamerades! Per a posar-se a plorar...

Adéu Puig Campana. Fins prompte.

La prescripció tributària...

Demà tinc examen de Dret Financer i Tributari. No ha sigut una de les assignatures que m´ha apassionat, però era força interessant per la seua utilitat pràctica. Des que sóc menut, no he parat de sentir a la gent cagant-se en els impostos. Bé. Supose que per al sosteniment de les despeses públiques (que tots reclamem sempre fermament) són necessaris. No vull aprofundir més...

El cas és que, havia de superar una avaluació continuada, consistent en participar molt a classe i preparar-me temes. Faena feta. Així, l´examen de demà consistirà en exposar oralment un dels punts del llibre que jo trie. Un mer tràmit. Bo, això crec jo. És un poc complicat preparar estes proves, perquè quant menys coses tens per a estudiar, més et costa posar-te. Et confies massa. M´ho acabe de mirar i rellegir i no sé si m´ho sé. Havia pensat en amollar-li-ho a ma mare i a la meua iaia que estan remugant en el saló, però crec que els avorrirà massa i no pararan d´interrompre´m. De sobte, m´ha vingut al cap aquesta eina, tant valuosa i al mateix temps oblidada, per a exposar el tema de demà. Vaig a vore si sóc capaç de recitar-ho tot sense haver de recórrer a l´esquema. Segurament no vos semble interessant. Tanmateix tots els que llegiu açò, sou o sereu contribuents i sempre podreu aprofitar-vos d´un oblit (que no sol ocórrer) de l´Administració a l´hora de exigir-vos la respectiva quota tributària (o siga, els impostos xè!). Va, comence:

-La prescripció tributària es regula en els articles 66 a 70 de la Llei General Tributària.
-Concepte: és una forma d´extinció de l´obligació tributària que es produix per la concurrència de dos factors: el transcurs del temps i la inactivitat del creditor (l´administració tributària).
-Prescriuen als 4 anys (termini general) els drets següents:
a) Dret de l´administració a liquidar i concretar la quota tributària
b)Dret de l´administració a cobrar (supòsit més freqüent). Xè, dret a exigir que es pague el deute tributari.
c) Dret de l´administració a sancionar, o siga, si des del moment en que es fa una infracció l´administració no es posa en contacte amb l´infractor en 4 anys es produix la prescripció.
d)Dret del contribuent a sol· licitar la devolució o reembossament d´ingressos indeguts.

- Quant al còmput del termini de la prescripció (art.67 LGT), s´inicia:
a) Al dia següent de que finalitze el termini per a fer la declaració.
b) Al dia següent de que finalitze el termini per a pagar.
c) Al dia següent d´haver-se comés la infracció tributària
d)Al dia següent en que s´haja fet l´ingrés indegut.

- Quant a la interrupció, es diferencia de la suspensió (que s´aplica en altres Estats com per exemple Alemanya) en que s´inicia de nou el còmput del termini de la prescripció des de zero. Podem esmentar 3 causes:

a)Actuació administrativa que siga coneguda pel contribuent i que estiga relacionada amb la liquidació, recaptació, inspecció o assegurament del deute. Amb açò ja no es donaria el pressupòsit d´inactivitat de l´Administració. Concretem els requisits:
· Ha de tractar-se d´una actuació procedimental (inspecció, liquidació, recaptació, assegurament)
· Ha de tenir com a objecte avançar en eixe procediment (no simplement interrompre-lo)
· S´ha de fer amb coneixement formal del contribuent
· Ha de tindre una relació directa amb el deute concret de que es tracte.

b) La interposició de reclamacions o recursos tant per l´Administració com per l´obligat tributari
c) Qualsevol actuació tendent a pagar el deute
d Qualsevol acció de l´Administració dirigida a efectuar la devolució o reembossament dels ingressos indeguts..

- Si transcorre aquest termini general de 4 anys, l´aplicació de la prescripció es fa d´ofici (per l´Administració), sense que calga que la invoque el contribuent. Així, l´Administració té el deure de donar el deute per prescrit... I a tu, no et toca pagar! UE!

Bé, reconec que he fet trampa, i he mirat quatre o cinc voltes el full. O siga, que no m´ho sé bé. Vaig a vore si seguisc. Qui sap, igual d´ací a un parell d´horetes ho torne a intentar al facebook o al tuenti. Els exàmens estos fan que de vegades en beguem l´enteniment i haguem de recórrer a tot açò. El dimecres s´acaba...A seguir estudiant!

Salut i visca la prescripció!

Qua Qua...

Ho lamente. No he pogut resistir-me per un dia (bo, i també algunes nits quan vaig bufat) a cridar un poc l´atenció. Des que va començar l´any no he parat d´estudiar i estic fart. Fins i tot jo, estic sorprés. I això que no he començat els exàmens encara. Per això, aprofite una estoneta, per a ser un poc egoista i llepó i per a fer-me un petit homenatge, després d´haver-me engolit tota matèria relativa a convenis col.lectius, expedients de regulació, extinció, interrupció i suspensió del contracte de treball, les prestacions salarials...para para, que no m´ho puc llevar del cap!

Tots els 12 de gener sempre t´alçaves amb la sensació de que hui el petit món que t´envolta estava un poc més pendent de tu. La veritat és que tots els 12 de gener pareixies més devanit i dotor del que solies estar-ho sovint. La mare et despertava amb moltes besades i cantant-te el cumpleaños feliz. Sí, en castellà, perquè l´apegalosa cançó d´aniversari de la Babalà, no va cuallar massa en els xiquets i de rebot en la societat valenciana...com era? (Recollons pandereta! Ara no me´n recorde!) Sempre tenies molts regals, quantitat que dissortadament, hui no esperes tenir. Bo, sí. A banda del meravellós regal que t´espera a l´examen oral de Dret del Treball, la teua famosa i benvolguda iaia que tantes voltes nomenes al blog, ja t´ha obsequiat amb un sobret (estalvi tot!). I et conformes. Hui no rebràs massa felicitacions. No patisques! les 3 o 4 que sempre esperes especialment, t´arribaran. I et conformes. Hui te n´adones que vas consolidant-te en la vintena.22. Ta mare no para d´amollar-te que realment, el teu comportament denota que estàs fet un auelot. 22 ja en són massa com per a anar acomençant a plantejar-te molts reptes, i un futur molt incert i gens clar. 22 en són molts com per a inútilment, creure que l´arròs està començant a passar-se´n. Però, ai las! ho penses! Però estàs tranquil.

En el simbolisme enfitador i un poc desgraciat, que dia rere dia anem inventant-nos, existeix una lleja i anguniosa metàfora que consisteix a comparar els 22 recent complits amb dos ànecs. "Dos patitos"... No t´agrada, però hui, irremeiablement la toleres. Ja me´n recorde:

Que sigues molt feliç,
al teu aniversaaari,
que faces molts més anys,
Que en faces més de cent!

Salut i res més.

Terra promesa...buscant-te i sense trobar-te...

D ´ ençà que vaig començar a llegir al mestre Enric Valor amb les seues rondalles valencianes, vaig notar algun paral·lelisme amb mi. No vos esglaieu. Tot i que de vegades ho intente i em faig l´ aspirant, ni escric tant bé, ni tinc la capacitat literària ni tampoc els coneixements de la cultura popular nadiua (i no tant nadiua), meteorològica o botànica , filològica, política o bé nacional (nacionalista) que ell hi tenia. És l´estima profunda per una terra que geogràficament, gairebé compartim, reforçada sobretot per la relativa llunyania a la qual ens hem vist sotmesos en els anys de la nostra joventut.

Açò de cap d´ any, Nadal, sempre em provoca una certa melangia. Jo crec que tot es deu a que estic una mica desqueferat (i no serà per necessitat d´estudi, que els exàmens ja estan girant el cantó). De sobte t´agafa una desgana general, unes ganes de refugiar-te en un passat que no has viscut, que va ser i que no tornarà a ser, però que tu mateix i de manera infructuosa t´ entestes en redescobrir. Una oda a la memòria. Un plany dirigit cap a certs elements, persones i situacions que probable i malauradament no deixes mai d´ idealitzar i de bucolitzar més del compte. I ací estic, acabat d´alçar a les 2 del matí, havent pegat mil voltes pel llit i aconseguit desatacar els llençols de baix del matalaf (la qual cosa farà que em gele en tornar a gitar-me), on m´ han arribat tants pensaments i reflexions que han aconseguit desvetllar –me. I ací es troba ú, sense saber ben bé que dir ni perquè s´ ha posat a escriure, lliurant les dos mans i els dits, fent-ho com aquell cavaller que amb el dubte de quina senda triar davant un encreuament de camins, va deixar anar les regnes del cavall o atzembla (segons riquesa), per a que aquest triara quin caminoi s ´havia de seguir. Realitzant també un exercici d´ incoherència i un cant a la confusió i semibogeria (o bogeria sencera) que de vegades patix ú mateix, sense saber ni si és bo o roí. Simplement es sap que es patix i prou.

Enric Valor i el seu cicle de Cassana és el retrobament amb aquell iaio que vaig perdre quan, jo, un xiquet tímid, observador i sensible, només tenia 10 anys. Un avi al que estimava amb devoció augmentada per la distància i pel poc temps que podíem gaudir junts. Un referent, que hui, continua sent-ho, indefugiblement. Un record que mai s´ha arribat a esvair i que ha reviscolat arran d´ aquestes lectures en que tot, el lèxic, les referències a l´ oratge i al paisatge que envoltava l´ enlairada vila colivenca, el tracte, l´ ànim, aquella forma de viure, aquell arrelament a la seua cultura, terra i identitat, que em recorden també a aquell bonic text que el company Amadeu li dedicava al seu iaio Vicent. Un record tant gran que provoca algunes llàgrimes ben dissimulades quan algú té la intenció de lloar-lo o remembrar-lo.

Enric Valor i la seua obra també suposen el reforçament d´ una estima cap al poble del qual no sóc nadiu, però si aborigen. Tanmateix, es dóna una aparença que de tant bucòlica com he dit adés, arriba a quasi no existir i a ser frustrant quan t´ ensopegues amb la realitat diferent, empobrida. Unes il·lusions i esperances, un món apart (i probablement ja exhaurit) que dissortadament no veus reflexat al teu voltant. I és ací, on la culpa no pot recaure cap a res ni ningú, sinó només cap a ú mateix, per creure aferrissadament en la idealització i no en la realitat, difícil, sí, però que al cap i a la fi no deixa de ser moltes voltes satisfactòria.

Vet ací un apèndix de la malenconia que sovint sura sobre esta personeta tant complicada d´ entendre fins i tot per a ell mateix. Reflexions d´una nit d´hivern, fetes per un desqueferat que no pot dormir.

Ja tinc son. Bona nit.

SANTA CECÍLIA 2008

Ja està ací. Ha arribat el cap de setmana, la celebració que tots els músics esperem durant tot l´any. És la nostra festa gran dedicada a la patrona de la música, Santa Cecília a la que li tenim una certa devoció tant els músics que creuen, com aquells que som un poc descreguts. La veritat és que motius més festius que religiosos són els que ens emocionen. Com sempre, i per quasi coincidència amb les nostres Festes Majors Patronals, la nosta particular Sta. Cecília la celebrem a finals del mes de desembre, tot i que aquesta volta ha sigut fins i tot després de Nadal. No importa. Ens espera un cap de setmana intens, musical i festivament parlant.

És el moment en que una colla de xiquets i adolescents, aprenents encara del seu instrument i de la música, entren a formar part de la Banda. Després de 2,3,4 anys d´aprenentatge dur i sacrificat, i de passar per la Banda Juvenil, és el seu dia gran. Dia que tots els músics guardem en la memòria com un dels més especials de la nostra vida. S´estrena el flamant uniforme, (que al pas dels anys esdevindrà un poc brut i descolorit), els pares es muden, has de tenir la cara lluenta, les orelles ben netes, t´has d´afaitar la primerenca barbeta rosa que comença a nàixer en la teua careta encara semiinfantil. Et dirigixes al lloc on ha de passar la Banda realitzant eixa cercàvila dedicada a la patrona i en la que t´arreplegaran a tu i als teus companys, juntament. És una llàstima, que el notable creixement de Benidorm faça quasi impossible la tradició en que la Unió Musical arreplegaria als músics casa per casa. Mal menor. No passa res. Estàs nerviós. No saps que fer. De sobte, i a la llunyania, sents un pasdoble. Operador! (quin pasdoble més formidable!). La Banda s´acosta. Les traques mesclades amb la música ho anuncien. Ja veus la bandera, el Director, els baixos, bombardins i trombons, girar el cantó. Ja és la teua Banda. El Director s´arrima. Et besa. Et dóna la mà i et felicita. El teu moment, acompanyat ara pels acords de Segrelles, més traques i uns quants flashos per a immortalitzar l´instant. La mare s´emociona i L´auela plora. Uns quants músics en actiu trenquen la formació, tan sols per a vore com el seu fill, germà, cosí o simple amic, viu eixe moment especial. Nombrosos guiris amb cara aflamada, llambreguen amb simpatia, i fan també fotos a una de les tradicions musicals que podem dir que es celebra generalitzadament de nord a sud del País Valencià. Si n´estan d´encuriosits, aquestos britànics! Seguidament, et situes al capdavant de l´agrupació musical. Festa en Benidorm! del nostre mestre Rafael Doménech. Com no! Ens dirigim a missa, i mentre van caient més flashos i mirades de satisfacció dels teus familiars i amics. La gent t´aplaudix. És el teu moment de glòria que mai oblidaràs estigues on estigues, seguisques o no sent músic. T´esperen molts anys de música, de moltíssim més aprenentatge, de noves amistats i qui sap si amors, de divendres nit ocupats, de més assajos, de més celebracions de Sta.Cecília, de situacions emocionants i d´altres més tristes.

Ser músic, al cap i a la fi, és una mena de privilegi que ens diferencia humilment de la resta...

Per això, m´agradaria donar l´enhorabona particular i col.lectiva de tots nosaltres, els músics que ja som en la Banda, a tots aquells nous músics que s´incorporen enguany a la Unió Musical de Benidorm. Gaudiu, i que almenys demà no ploga com l´any passat, i que també fem un bon concert! Amb el permís de la música sou els principals protagonistes:

Flautes: Juan Fernández de Bobadilla Fuster; Tania González Campoy; Elena Sempere Ballester

Clarinets: Vicky Greeven; Marta Mora López; Ángel Luís Aparicio

Saxos: Jaime Jesús Pérez Esteban; Miguel Navarrete López;

Beatriz Igualada Escribano

Trompeta: Emo Kostadinov

Trombons: Tomás Trigo Ferrer; Pepe Picó Orozco

Violoncelos: Eugenia Alvado Cabrera; Irene Torres Pascual

Percussió: Luís Martínez Molines

CONTINUA A www.umbenidorm.blogspot.com

De loteries i anècdotes...

Fugint una miqueta de tots els “topicassos” puristes i anticapitalistes que pul·lulen i que sent al meu voltant, parlaré un poc de Loteria. De la tradicional Grossa de Nadal. Primerament, una de les frases que més es repetiran hui. “Ni la pedrea!” . Certament, a títol individual mai jugue. Altra cosa, són mons pares que entre compromisos, intercanvis i històries es deixen una considerable quantitat de cacaus. Xè, no m´ atrau, i no per ideologia ni res d´ això. No m´ atrau i prou. Tanmateix, tenia dos paperetes que regalaven a la Banda i a la Rondalla, i que amb un cert i fins i tot vergonyós afany de riquesa m´ he afanyat a comprovar. De forment ni un gra.

Tenia una certa esperança de seguir amb la ratxa iniciada amb la porra del Barça – R. Madrid en la que vaig guanyar 16 euros. I que em perdonen aquells que siguen del meu Athlètic de Bilbao o tots aquells valencianistes, perquè mai havia cantat tant un gol del Barça. Enguany estic gaudint molt amb els jugadors blaugrana, tot s´ha de dir.

Recorde, si més no, certes anècdotes relacionades amb la Grossa de Nadal que m´apetix contar, que hui tinc certa melàngia. Si alguns recordeu, fa un parell d´anys el 1er Premi va recaure en el número 20297. Jo, la nit anterior havia eixit de festa per Alacant i havia “carregat” una miquitiua. Quan m´alce a les 10:30 del matí i pose Canal 9, pensava que seguia borratxo. Titular: “La Grossa arriba a Onil (d´on sóc) i a Benidorm (on visc)”. De sobte, veig que entrevisten a Marité, la lotera, que és la tia de la meua ex-xicona. Als dos minuts entrevisten a Merce Mira, l´ alcaldessa. I seguidament a la meua Iaia Maria!!!!, ja que sa casa quasi fita amb l´ Administració. En eixos moments, tenia més emoció per vore-la a ella que per la hipotètica sort. Quasi plore quan la vaig vore eixint de casa amb el seu davantal típic a xafardejar, i quan 6 o 7 micros (o carxofes que diu ella), d´A3, de C9, de Cuatro, T5, TVE van anar a entrevistar-la a la porta. I xè, mai m´havia rist tant, quan davant de tanta carxofeta i tantes preguntetes, la pobra dona l ´únic que va saber respondre (i en un valencià ben pur i sonor) va ser: “Recollons, xica. Tant a propiu queu tenia, i no m´ha tocat ni un quinzet, però m´alegre de que li haja tocat a gent del poble”. No sé jo si els mitjans espanyols li posarien traductor, és probable. I ja el súmmum que va agreujar el meu somriure, va ser quan me´n vaig recordar que eixos dies la pobra no portava dentadura. Ho va passar mal, però com de devanida va estar tot el Nadal cada volta que la paraven pel poble! Això sí, encara no sabem a qui li va tocar la Loteria aquell dia. I és que segons els de Castalla, els d´ Onil som més secs que el mugró d´ una bacora. Jo tampoc ho diria...

Aquell dia, també va tocar a una Administració de Benidorm, que està molt prop de la meua Banda de Música. Ma´ que és casualitat! També va tocar la Grossa a una Administració de la Rambla d´ Alacant, on el dia anterior, abans d´ eixir de festa havíem bromejat uns quants d´ entrar a comprar un decimet. “Agostinet, per on passes deixes sort” em deien alguns amics. No obstant a nosaltres, com deia la meua iaia, ni un quinzet.

Si anem uns anys enrere, cal dir que mon pare tenia un “amic” que era President d´una Falla, i que sempre, després de passar Reis el visitava per a parlar i per a cobrar-li la Loteria, encara que no haguera tocat. Mon pare ho feia de bon gust i per compromís, com he dit. Que casualitat, que un any va tocar la Grossa, i per casa, ni va tornar l´home aquell ni quasi es va saber res d´ell, llevat que es va enemistar amb mitja família i mig poble. “Por el interés te quiero Andrés” (Andrés, es dia, certament).

Xè, el que tinc curiositat de saber, és de si al senyor Carlos Fabra haurà sigut premiat per enèsima volta, i si consegüentment es traurà “la pirula” en la seu d´ Esquerra Unida. Cada volta que veig, o sent a este homenet, m´aferme en la convicció de que no vivim a un País normal.

Quant al hipotètic premi, mai he tingut la certesa de per a que el faria servir. Sé que el fet de tenir els diners en mà, malva a les persones, però un bon pessiguet si que l´ haguera destinat a causes solidàries (com ONG´s o altres fundacions) o bé valencianistes. Els probables deutes també s´ hagueren vist afectats positivament. I com a capritxos confessables, m´agradaria comprar-me un bon fiscorn, i si sobra un pianet (no cal que siga de cola), i si torna a sobrar, voldria visitar diversos llocs que estan pendents del binomi temps suficient/diners suficients.

I a vosaltres, vos ha tocat?

Salut, i que la sort vos acompanye.

Barcelona...

En els últims anys, he tingut la fortuna d´aprofitar com toca, el pont de la prostitució i de la putíssima, que alguns diuen en to de verba (cal avisar, que el nacionalisme espanyol, últimament mossega i té els nervis a flor de pell). Si en 2006 va ser Praga, 2007 va ser el torn per a Londres. A tots dos llocs, feia un fred que raïa, no cal dir-ho, però vaig gaudir com un xiquet d´altres cultures (xè, si jo pensava que el nacionalisme es curava viatjant! L´ espanyol almenys, no ho crec. Què coses...) així com van ser uns dies que diuen per a desconnectar i estar amb els pares.

Enguany, i sense tanta gelor, me n´he anat a soles a un lloc més proper per a nosaltres, els valencians (invocant una mica al meu admirat, que no divinitzat, Joan Fuster). La capital del Principat, ha estat la meua destinació. Barcelona, la ciutat Comtal. Barna o BCN, per als neourbanites. Havia estat dues voltes. Bé, ara crec que tres. Una volta quan era menut i que em vaig posar prou malaltós, una altra que tornat de Terrassa vam visitar una oficina, i altra on vam anar a vore jugar al meu Athletic de Bilbao, que per cert va guanyar 1 – 2 amb gol de Santi Ezquerro (que després al Barça es va arrear la vida d´ un corregidor. Tot s´ha de dir). Aquesta volta, volíem haver anat a vore el Barça – València, però trobe que vam fer bé de no anar-hi. Per a recordar, la tana que ens van espolsar a nosaltres, els valencians (torna-li la trompa al xic).

La qüestió és que havia d´haver anat a tocar amb Gatxull a un concurs de les JEROCK que es celebrava el 5 de desembre, i que crec que és on el diputat Tardà va cridar allò de “Mori el Borbó, visca la República!” (quina, per cert?). Aneu amb cura, amics, quan crideu allò que cantava Al Tall de “li tallarem la cua, a Felip de Borbó!” (càntic indefugible per a tot valencianista com toca, xè), que de reivindicatiu a terrorista hi ha poc menys d´ un pas. No vam anar, perquè creiem que les JERC no ens van posar les millors condicions per a anar-hi. Quina discussió al Racó Català per cert! Tot semioblidat.

Malgrat, la frustració de no poder anar, em va fer molta goleta, visitar Barcelona, a més de que allà, a una bonica residència, hi tinc a la Glòria, una gran amiga de tota la vida que s´ha portat molt bé amb mi estos dies. També he conegut a Mercè, Maria, etc. Molt bona gent i més xafardera encara, com jo , vaja. I més que m´ agradaria anar, però que tarde quasi 5 hores l´ Euromed d´ Alacant a Barcelona és una poca vergonya. Senyors! Quants anys portem reivindicant i apostant pel corredor mediterrani que els successius governs de socialistos i populistos ens han negat o han ignorat amb segura premeditació? Ja està bé de tant model radial sobre Madrid home! En fins, una quimera...Però bé, em va servir almenys per a llegir-me, gairebé, la darrera novel.la d´Enric Valor, Enllà de l´Horitzó. Com sempre, insuperable...

M´ha encantat esguardar de prop el Tibidabo, passejar pel Passeig de Gràcia, admirar la Pedrera i la Casa Batlló, arribar a la Plaça Catalunya, observar L´ajuntament i el Palau de la Generalitat, baixar per les rambles, vore un port que denotava un volum comercial enorme, llambregar amb curiositat i deteniment els Mercats de Santa Llúcia i Sant Antoni, així com la visita frustrada a la Sagrada Família, o “Sagrados Andamios” (8 euros per vore sacs d´algeps, tones de ferralla i pols és una broma de mal gust), o bé el plaer de comprovar l´alt grau de normalització lingüística de la nostra llengua. De tota manera, a qui em torne a dir que el castellà està estigmatitzat, mal vist o en perill li espolse una mullà que se´n recorda de mi tota la vida. No hem de deixar-nos enganyar per mitjans de comunicació totalment manipuladors de la realitat i tendenciosos. La realitat (prou superficial, és cert) que vaig descobrir no és com la pinten, dissortadament per a alguns.

La veritat és que ú, es queda sempre amb ganes de més. Per això tornaré. Ho pensava quan des del seient del tren, veia allunyar-se Barcelona a les darreres hores del capvespre. No sé quan, però tornaré.

Salut i Barcelona!

P.D. Albert, la primera foto és la frontera de la Casa Batlló, la segona una foto a la Plaça Catalunya amb la meua amiga Glòria, la tercera isc jo a la porta del Palau de la Generalitat (amb ulls tancats, es veu que era un moment molt especial) i l´escut amb la senyera per damunt de mí. La quarta isc jo al costat d´una paraeta on venien material independentista no sols català, sinó també basc (quina basquitis tenen alguns, xè!). Isc amb un somriure de burleta i emprenyadoret... No vaig poder evitar la temptació.

Salut company!