I si no vull ser un caradura?

Ho pensava fa una estona, mentre tornava passejant a casa, gaudint d´ una nit agradable, perfumada i tranquil·la de quasi estiu. Sovint, algunes persones solen retrauen el que segons elles és un punt feble de la meua personalitat: actuar amb poca caradura. Jo no crec que la pocavergonya haja de ser una condició sine qua non per a res, i menys per a relacionar-se. Em negue a assumir-ho. I em cabreja que actuar segons aquest plantejament provoque que ú siga considerat babau o poc espavilat. Ho lamente, però excepte que ú no s´ emborratxe conscient i metòdicament, i perda el sentit de la vergonya, no podrà actuar artificialment i a contracorrent de la seua pròpia personalitat. No és una sensació còmoda, natural. Simplement no naix. I mentrestant, els trens seguixen passant, qui sap si amb vocació de continuar el seu propi camí o de tornar a una parada que durant un temps romandrà oberta. El temps, beneïda llei...

Final de Copa...

No va poder ser. Malgrat el matiner gol de Gaizka Toquero, guanyar-li al F.C. Barcelona era quasi una utopia. Després de l´ empat ho vaig creure impossible. El Barça juga a un ritme altíssim, i amb qualsevol combinació, els lleons es veien ultrapassats, a pesar de la seua lloable i incansable lluita. És per això, que no n´ estava decebut en absolut. Aquesta final, ens ha permés que passem a jugar directament la pròxima edició de la Uefa i de la Supercopa. Poca broma. Així que, enhorabona a tots els culés perquè vos ho mereixeu, i assumisc que vaig ser un llengut en les setmanes prèvies al partit. Menys mal que no em vaig jugar més que alguna cerveseta que amb molt de gust pagaré.

Acompanyat pels meus cosins Jose, Sergio i l´ amic Gonzalo, vaig estar a València tota la vesprada, gaudint com un xiquet de l´ ambient tant bo, sà, esportiu i fins i tot reivindicatiu. Els bars propers a Mestalla eren un formiguer de molts bilbaïns barrejats amb prou menys culés, que compartien harmoniosament de tot menys aigua. El que més em va impressionar va ser la “Ciutat Athletic”, una enorme carpa que acollia a milers aficionats que botaven, reien, cantaven. Molt bona gent, sincerament. També vam visitar la carpa del Barça, vestits de roig i blanc. Ens reberen com a herois. Mai m´havia fet tantes fotos ni saludat i parlat amb tanta gent. Sobretot després de que m´ atrevira a tocar l´ himne del Barça amb la dolçaina. No s´ ho podien creure. Chapeau per tots ells i pel bon rotllo, també existent en el moment de rebre els autobusos dels dos equips a les portes de Mestalla. Com teníem dos entrades, les vaig cedir gustosament als cosins, que són uns bons futbolistes i vaig seguir el partit des de la Carpa de l´ Athletic. Allò era un infern, per la calor i l´ ambient encara més agreujat amb el gol de Toquero. Tothom va acabar un poc despagat perquè no es va poder fer res. Ja en Mestalla, vam aplaudir al campió. Un equip de llegenda que està temporada està fent-me gaudir d´ una de les meues distraccions.

Per cert, jo no em sentiria còmode participant en la final de Copa del Rei d´ Espanya. Tot açò, sols ho puc entendre i interpretar des d´ un mer sentit competitiu i pragmàtic que es pot aprofitar per a fer sentir les nostres reivindicacions (enhorabona a la pancarta del Bloc Jove), sobretot quan pretenen que per ous ens haguem d´ empassar amb placidesa el seu nacionalisme espanyol (per a ells invisible i inexistent) que aprofiten per a mostrar en qualsevol ocasió (sobretot en l´ esport), perquè per a ells és ben normal i entra dins de l´ ordre natural de totes les coses. La resta som uns maleducats, hipòcrites i anacrònics. Que s´ ho facen mirar i que em perdonen, però jo com a valencianista (en la vessant nacional, i perquè no, també en certa mesura en l´ esportiva) no puc estar còmode ni més en desacord amb manifestacions nacionals (i nacionalistes) espanyoles, com és la inclusió de l´ himne del Regne d´ Espanya. Per això, i amb esperit reivindicatiu, jo també haguera xiulat l´ himne. El calvo li l´ haguera deixat a un altre, que jo tinc molta vergonya i un cul massa lleig. Però per damunt de tot, em quede amb un dia meravellós i inoblidable, que espere que es torne a repetir prompte. L´ any que ve.

Salut i enhorabona al Barça.

Albert, enhorabona a tu també. La primera foto és de l´ Athletic Hiria tota plena de gent, a la segona isc jo amb la samarreta de l´ Athletic i un gotet, a la tercera ix tota la gent del Barça en la seua carpa, a la quarta apareix les rodalies de Mestalla plenes d´aficionats, la cinquena és una part de la graderia del Barça i la sisena la de l´Athletic. Salut!

Dedicatòria...

...Un llibre especial, per a una amiga especial...

Des que vam proposar la iniciativa de regalar-nos un llibre per Sant Jordi, m´he calfat un poc el cap pensant quin podia ser el meu regal. Volia quedar bé amb tu. Per això he triat "Sense la Terra Promesa" del mestre Enric Valor. No sé si t´agradarà o et disgustarà, però almenys sé segur, que no et quedaràs indiferent. Reconec que és una lectura a voltes pesada, molt descripvitva, però que personalment em resulta gratificant.

Per a mi significa, el retrobament amb un context proper a mi, amb les arrels, amb una cultura que nosaltres sols hem pogut gaudir a cau d´orella dels nostres avantpassats, amb l´ afiançament d´ una consciència nacional poc convencional, fins i tot a casa nostra, d´una estima per la llengua que empre sovint, per la cultura i pels nostres paratges propers. Fins i tot, em va resultar emocionant recordar alguns paral.lelismes amb el meu iaio, que va faltar fa 12 anys.

Aquest llibre enceta la Trilogia de Cassana, completada per "Temps de batuda" i "Enllà de l´Horitzó". Cassana és el nom fictici del que coneixem com Castalla, poble veí del meu i d´on prové una branca de la meua família. Al mestre Valor li passava el que a mí; estimava el seu poble des de la llunyania.

Et recomane un diccionari al costat, ja que , sovint empra un llenguatge poc conreat en prosa, i quasi gens en la parla actual, perquè en bona mesura s´ha perdut.

Supose que fins que no finalitzes el selectiu no el podràs llegir. Segur que ho superes amb èxit. Quan acabes, comença amb calma i paciència. Sols et demane una cosa. Cada volta que vages a obrir el llibre i llegir-lo, recorda-te´n. Recorda-te´n de que Agostí, encara que invisible en eixe moment, sempre estarà al teu costat recolzant-te com mereixes.

Una forta abraçada.

Agustí

JUNTS PER LA MÚSICA...VA DE BO!

...Des que he tingut una consciència nacional diferent a l´espanyola, el 25 d´abril sempre ha significat per a mi el record de la més trista efemèride col.lectiva dels valencians com a poble. El mal d´Almansa que no s´atura en 1707, sinó que continua més vigent que mai. Dia de reivindicacions de les llibertats nacionals del País Valencià. També, una jornada que al meu poble, Onil, diem "d´entredanses", que són els dies anteriors a la festa de Moros i Cristians, on es ballen danses i les diferents comparses realitzen les seues retretes. Així, la connotació del 25 d´abril ha sigut contínuament negativa. Fins ahir...

Com ja sabeu, vaig acceptar la proposta d´anar dins la candidatura de Mª Carmen García, a les eleccions de Junta Directiva i Presidència de la Unió Musical de Benidorm, la meua estimada banda. Ho vaig fer atenent a un mer sentit de responsabilitat, conjugat amb la il.lusió i compromís amb la mateixa. Ha estat un any i mig de tensions, desencants i perquè no, de moltes satisfaccions personals i col.lectives. El mes d´abril ha sigut el súmmum. Tots hem patit, ens hem sacrificat de valent, per creure que el somni d´accedir a treballar per aquesta entitat era possible. Han hagut entrebancs, moments de pessimisme, altres de confiança, de germanor, de companyonia, de bon treball, de MÚSICA en majúscules...Però vam arribar al dia d´ahir amb la incertesa de que tot era possible, per la mancança de qualsevol sondeig electoral que no foren d´aquells realitzats de manera personal i no del tot fiables.

La vesprada d´ahir la recordaré com una de les més incòmodes, tenses i desesperants de ma vida. A la fi, vora a la mitja nit, i realitzat l´escrutini, el recompte dels vots emesos (989) va donar com a guanyadora a la meua candidatura encapçalada per Mª Carmen amb 618 vots front a aquella liderada per Juan Muñoz, que va obtindre 344. Van haver 2 vots en blanc i 25 nuls. En primer lloc, he d´agrair a Juan Muñoz la seua caballerositat i elegància acceptant la derrota i venint a donar-nos l´enhorabona. Tot un detall. Quant a nosaltres, ja vos ho podeu imaginar...des de traques, botelles de xampany, abraçades, besades, llàgrimes i com no...música en viu i en directe en la nostra seu i pels carrers propers. I hui, com a colofó un concert apoteòsic i divertit de la nostra Banda Juvenil. Quin futur tenim xè!

És hora d´assumir reptes, de potenciar les coses que van bé, de millorar i canviar aquelles que no tant, de crear noves iniciatives bones per a l´entitat. És hora de començar a cicatritzar una ferida que porta massa temps oberta en detriment del benefici de la Unió Musical. És moment de tranquil.litzar-se, de buscar sinèrgies tots plegats, de parlar, de mirar avant. No podem estar tota la vida així. Els músics no han de suposar un llast i una incomoditat que suportar pels altres companys. I a l´inrevés. Tot aquell que vullga tornar amb nosaltres, és benvingut. Li requerisc tant sols dos condicions: compromís i una actitud positiva que fomente el bon ambient entre tots nosaltres. No demane massa. Crec que tots ho podem assumir. A partir d´este punt, l´entendiment i el consens serà molt més fàcil. Demane també, que s´ens deixe treballar tranquil.lament i a poc a poc...

Tenim projecte i il.lusió. Tots junts ho podem aconseguir. Tots junts per la música.

Enhorabona MªCarmen. T´ho has merescut. Compta amb nosaltres.

Diuen que quan es guanyen unes eleccions s´ha de començar a treballar des del dia següent. Aneu a permetre´m que em bote eixa norma consuetudinària i políticament correcta. Me´n vaig uns dies al meu estimat poble, Onil, a les festes de Moros i Cristians. Ho necessite. Bones Festes!

Salut, UMB, País i Festes...

Notícia Diario Información

Ja tocava festa...i 2n aniversari

...Comencen les festes a l´Alcoià. Banyeres, Alcoi i Onil estan a tir de festes. De Banyeres de Mariola tinc arrels familiars i moltes anècdotes d´avantpassats. D´ Alcoi tinc també família, i sobretot una gran admiració. Com deia el gran Camilo Sesto, el meu cor és d´Alcoi. D´Onil, que voleu que vos diga...Ú no pot descriure ací en 5 minuts escassos el que sent pel seu poble, des de menut enyorat per la distància, i que en aquestes dades esdevé més especial que mai. Tinc moltes ganes de pujar, vore a tots els familiars i amics i viure la festa no sols amb desmesura sinó també amb sentiment. El de hui i el de demà, són uns dels dies més feliços de l´any. He rellegit els posts dels anteriors 21 d´abril, i és el que sent. Pegueu-li una ulladeta a l´arxiu, si teniu temps....

És també hui el dia que el meu blog complix el 2n aniversari. És sinònim de que ja comença a caminar fermament? No ho sé. Com he sentit dir, "poc a poc, que tinc la botifarra al foc". Vos deixe amb l´himne de Festes d´Alcoi, una peça que hui, a les 8 de la vesprada, interpretaran 20 bandes de música a la volta, a la Plaça d´Espanya de la capital de l´Alcoià. És un moment molt emotiu per als que estimem la festa. El nuc a la gola està garantit. M´agradaria posar-vos el pasdoble del III Centenari, himne oficial de les meues festes colivenques. No l´he trobat al goear. Aquell que el vullga, li´l mane per correu.

Salut i visca la festa!

L´himne prové de la marxa mora "El Sig", treta de la sarsuela "La Bella Zaida", composada per Gonzalo Barrachina (1869-1916). En 1917, com homenatge pòstum al mestre, fou declarada com a himne de la Festa de Moros i Cristians d´Alcoi amb la lletra composada pel periodista Eugenio Moltó i posteriorment traduïda al valencià pel poeta José Sanz Moya


Nostra festa ja

Cridant-nos està
Cridant està,
cridant està,
amb veu i alé que és vida
de tots és beneïda
beneïda.
Visca!. Visca!.
Llaor, llaor
per donar-te esplendor,
riu en l'esfera
la Primavera.
Llaor, llaor
per donar-te esplendor,
riu en l'esfera
la Primavera.

Serra Gelada nord. El far de l´Albir

Aquestes petites però necessàries vacances, no ho han sigut tant. I és que arran de la convocatòria d´eleccions a la Junta Directiva de la Unió Musical de Benidorm, no he parat...Reunions, xarrades, lectures, pensaments i fets que no em fan ser massa optimista de cara al resultat final. Ja en parlarem, si escau. Tampoc m´he lliurat de tocar en alguna cercavila, d´estudiar Dret Mercantil II i d´assajar amb Gatxull per a un nou intent frustrat de gravar un cd en condicions. Tot i això, he pogut gaudir com a mi m´agrada d´una petita dosi de paratges naturals.

Fa uns mesos vaig parlar d´aquella visita feta a la cara sud de l´emblemàtica Serra Gelada, la que quasi fita amb els gratacels benidormers. Fou molt agradable. El divendres passat, em vaig atracar a l´altra banda de la serralada que comença en la Platja de l´Albir (L´Alfàs del Pi) amb uns penyasegats que acollonen. El passeig des de les urbanitzacions fins l´antic far resulta fàcil, tranquil i recomfortant. Cal dir que estava ple de guiris sorpresos per una costa tant accidentada. Jo també vaig aprofitar per fer unes quantes fotos a les nombroses imatges boniques que no podia arribar a abastar. Tristament, vaig poder observar l ´urbanisme massiu en aquells indrets propers i encara bonics de Bèrnia o el Mascarat.

Vaig haver de tornar-me´n prompte, perquè va moure la marinada freda i el cel es va ennuvolar, com a preludi de la pluja i consegüent neu en les altes carenes aitàniques.

La pròxima ruta consistirà en travessar els 7 o 8 kilòmetres des del Racó de l´Oix fins l´Albir. La vaig fer fa cinc anys i és preciosa. Com sempre, convide a tot aquell que es vullga sumar a vindre amb mi. M´agrada més fer-la en companyia.

Salut!

UMB...Tot un repte...

Vaig entrar a la Banda simfònica de la Unió Musical de Benidorm, en el 2003. Si fa no fa, quasi 6 anys. Va ser en l´ any 99 quan, una mica obligat pels meus pares (als que sempre agrairé aquesta decisió) em vaig apuntar a l´ escola i un poc més tard, a tocar la trompeta. Probablement, algú diga que no són massa anys, com si el grau de puresa i estima per l´ entitat vinguera solament determinat pel temps transcorregut. No cal. Ha sigut un període suficient com per a gaudir d´ intenses emocions, immillorables amistats per a sempre, satisfaccions personals (el moment d´ entrar a la banda, el moment de fer un solo i el consegüent reconeixement de tots) i col·lectives ( la participació en certàmens, la gran quantitat de concerts i cercaviles, el recolzament de la gent, etc.)...I què voleu que vos diga? M´ apetix seguir gaudint de la meua banda i dels meus amics durant tota la vida...

Farà un mes, el president que acaba, i amic Jaume Jesús va fer pública la convocatòria d´ eleccions a Junta Directiva de la primera entitat cultural del poble per al 25 d´ abril, una de les efemèrides nacionals dels valencians (quan el mal ve d´Almansa, a tots alcança). Deixant de banda, les qüestions simbòliques i pròpies de la meua cosmovisió, m´ agradaria parlar un poc de tot açò. Farà un any i mig, un grup de músics important, i on tinc el plaer de tenir alguns amics i coneguts, va prendre la decisió (equivocada al meu parer) de no acudir ni als assajos ni als actes oficials com a mesura de pressió, front a una directiva i una situació que no els satisfeia. Val a dir, que jo sempre he sigut molt autocrític, i he pensat que les coses es poden fer sempre millor, sense atribuir cap demèrit a ningú. Per això, en un primer moment no vaig tindre cap inconvenient en parlar, escoltar a tot aquest col·lectiu, per tal d´ extraure conclusions i solucions. De forment, ni un gra. Si ja no em va semblar encertada el seu atur provisional de les activitats de la nostra societat, l´ estratègia posterior va adquirir un caire sovint conflictiu, fora de to, salvapàtries, sospitosament polític, irrespectuós, intolerant i consegüentment contraproduent. Si jo des del primer moment, em vaig intentar mantenir imparcial, la neutralitat va anar desapareixent des que vaig llegir en premsa tota classe de falsedats i menyspreus en que els músics eixíem totalment esguitats. I jo, individualment em vaig sentir al·ludit i defraudat perquè forme part d´ eixe tot. Ho respecte molt, però de companyonia i respecte, res de res. Així i tot, sóc massa poc rancorós i a tot aquell que ha tornat a assajar o ha manifestat la seua intenció de fer-ho, l´ he rebut sempre amb els braços oberts. I ho seguiré fent.

Pròpiament parlant, ha sigut un any i mig inoblidable, en que qualsevol crítica o menyspreu, era com una font de motivació extra. El col·lectiu ha viscut un ambient saníssim, en que per damunt de grupets erem tots UN solament. M´ he rist, m´ he emocionat, he aprés, he fet música, i he comprés que tot treball ben fet, continuat i amb il·lusió pot donar els seus fruïts. I és ací, on Joan Iborra adquireix per a mi i els companys una importància cabal. Un mestre idoni per a un moment complicat. Una persona propera, agradable i sabuda, que ha tret el millor de tots nosaltres, que ens ha motivat quan ha calgut i que ens ha ensenyat que fer música, no sols és tocar les notes sinó sentir i expressar el que aquestes contenen. Sempre li estaré agraït a ell, als músics veterans que amb la seua qualitat i experiència s´han fet imprescindibles, als músics nous que ens han contagiat la seua il·lusió, als directius que han aguantat estoicament i treballat de valent, i als socis i simpatitzants que ens han aplaudit i recolzat sempre que tocàvem als concerts. Me´ n recordaré tota la vida, com un moment especial de vore com la meua Banda baixava per primera volta el Carrer Sant Nicolau d´ Alcoi en una entraeta i en l´ entrà de Moros i Cristians. Un dels moments de major clímax de ma vida, certament.

És per això que he pres la decisió, assumint la responsabilitat i el sentit d´ autocrítica que he esmentat adés de presentar-me dins de la candidatura a Junta Directiva anunciada ahir, que encapçala M ª Carmen García, violista i germana d´ altres tres músics entre el que es troba el meu estimat mestre, Ximo. A banda del caràcter simbòlic i satisfactori que suposa que siga la primera dona que presidiria l´ entitat (poc a poc, avancem cap a la igualtat entre sexes), m´ he trobat en Mª Carmen una persona senzilla, humil, competent per al càrrec i sobretot que sap escoltar. I no crec que siga necessari comprovar la seua estima i compromís amb la UMB, quan des de ben menuda ha assistit a quasi tots els actes i concerts de la banda en la que té als germans, nebots i filla. Una família a la que especialment s´ ha volgut posar en el punt de mira d´ alguns i apartar amb insults, desqualificacions i acusacions que m´ agradaria que algú em demostrara. És molt poc seriós, atenent també al gran compromís i qualitat musical dels músics d´ aquesta família criada quasi dins de la nostra banda.

He decidit que incloguen el meu nom en la llista també, perquè dins d´ aquesta comptem amb dones i homes (alguns provinents de l´ anterior Junta) en els que confie plenament i sé que posaran tot de la seua part per a gestionar la Banda. Se l´estimen, com jo. Crec en un programa atractiu i consistent en la potenciació de l´ escola com el nostre motor, l´ orquestra clàssica (un dels majors objectius aconseguits), la nostra Banda, així com el manteniment d´ aquest ambient. M´ atrau molt la idea de crear una agenda cultural, en la que els nostres músics siguen uns dels protagonistes i que pretenem que siga oberta i fomente majors relacions socials. M´ alegren la quantitat de propostes musicals i organitzatives que s´ han pensat i que esperem portar a terme si guanyem. M´ agradaria seguir en la dinàmica de foment del bon ambient a través d´ iniciatives esportives, culturals en la que podríem incloure algun viatge quan la situació econòmica ho permeta (Abans és sopar que anar de festa).

Sempre he pensat que el moviment cívic i associatiu bandístic era un dels elements culturals valencians, més important. I actuant des d´ un ferm compromís i sentiment valencianista des que m´alce fins que em gite, suposa tot un repte per a mi assumir aquesta difícil i complicada decisió de seguir mantenint i treballant per aquest tret cultural. Un repte que segurament no serà dels més importants en ma vida, però sí un dels que especialment em fa més il·lusió. Guanyarem...

JUNTS PER LA MÚSICA! MªCARMEN PRESIDENTA!

Salut i UMB