Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Fa anys que emprenguéreu la fugida, variada.
Braços, cames, pit i barba t´acullen hui
Cabells poc abundants, rossos i fins,
en determinats focus, negres com el follí.
Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
La resistència a l´èxode s´esvaïx
des que començàreu a caure,
com fulles de tardor sobre llibres i paperasses.
Des que marxàreu amb sabó cap als meus dits.
Des que vos acomodàreu als barrets, bonets i cascs.
des que vos trobava de bon matí al capçal del meu llit.
Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Encara alguns romaneu fidels i mandrosos a la lenta caiguda,
com a testimonis heroics d´una batalla ja perduda de bestreta.
Altres no resistíreu l´herència familiar, taxativa.
No vos seduí la barreja de xampús i ampolles preparades a l´efecte.
Oh cabells que arrèlareu al meu cap!
La vostra marxa fou causa d´obsessió, difícil d´assumir.
Motiu d´escarni i burla d´una xicona
que rebé com a resposta un símil cap als seus pits,
de compadiment de mare que al·lega semblant bellesa, amb o sense.
Ni em preocupa, ni em furta la son, però no puc deixar de cridar:
Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Per favor, torneu aviat.
dilluns, 7 de juny del 2010
dijous, 3 de juny del 2010
Poema frustrat
L´altre dia, immers com estava en l´estudi de les cotitzacions dels treballadors i empresaris a la Seguretat Social, vaig decidir gossejar un poc. I em vaig aventurar. Mai havia escrit un poema. De llegir-ne ben poquets, cal reconéixer-ho.
No sabia què dir. Ni tan sols tenia clar si havia de seguir algun patró mètric, d´estructura que li donarà serietat, si utilitzar rimes forçades i coentes, o bé guiar-me per una anarquia de caire bohemi que li donara al poema un toc interessant. Poca broma.
Vaig dubtar si emular l´amor cortés per tal de dedicar-te´l. Vaig pensar en la quotidianetat, recordant així el poeta de Burjassot. Vaig arribar a plantejar-me la conveniència de fer una Oda a la Pàtria com la d´Aribau, tot i que em sent incòmode quan m´excedisc del nacionalisme "per obligació". També em vaig plantejar evadir-me. Però no era dissabte nit.
Per fi, va sorgir una barreja de tot, un cúmul de versos inconnexos que no deien res per voler dir-ho tot alhora. Rellegir-lo em va posar de mal humor. Així que, el poema va servir per a embolicar el xiclet que portava dos hores mastegant, i seguidament va acabar en el poal de la brossa.
De moment, seguirem provant amb la prosa.
No sabia què dir. Ni tan sols tenia clar si havia de seguir algun patró mètric, d´estructura que li donarà serietat, si utilitzar rimes forçades i coentes, o bé guiar-me per una anarquia de caire bohemi que li donara al poema un toc interessant. Poca broma.
Vaig dubtar si emular l´amor cortés per tal de dedicar-te´l. Vaig pensar en la quotidianetat, recordant així el poeta de Burjassot. Vaig arribar a plantejar-me la conveniència de fer una Oda a la Pàtria com la d´Aribau, tot i que em sent incòmode quan m´excedisc del nacionalisme "per obligació". També em vaig plantejar evadir-me. Però no era dissabte nit.
Per fi, va sorgir una barreja de tot, un cúmul de versos inconnexos que no deien res per voler dir-ho tot alhora. Rellegir-lo em va posar de mal humor. Així que, el poema va servir per a embolicar el xiclet que portava dos hores mastegant, i seguidament va acabar en el poal de la brossa.
De moment, seguirem provant amb la prosa.
dissabte, 22 de maig del 2010
Insomni
Com tantes altres nits d´insomni en les que el llit pareix que no m´estime en absolut, sure queferós pel facebook sense cap objectiu aparent i concret. Espere el primer badall, la primera llàgrima desintencionada i la impossibilitat de llegir qualsevol text per tornar a un matalaf que ara sí, està un poc més receptiu.
Jo pense molt en açò de dormir. Sempre m´he fixat en la iaia, que s´adormia (i s´adorm) als tres segons de resar el rosari. Al mateix temps, jo, envejós i caldós tractava de tapar-me les orelles per no sentir el "motor" posterior. Hores més tard ja ho sabreu, KO per extenuació. Fa anys que no dormim junts a la mateixa habitació. No li comenteu res per favor. (Primer badall lleu). Envege i arribe a odiar tendrament a les persones que sempre lligen els meus missatges i s´adonen de les meues perdudes a les 8 del matí. Sobretot perquè em contesten en el millor dels somnis. T´ho perdone pel consegüent somriure que provoca el contingut.
Em trobe al 40% de les meues capacitats i dubte que puga acabar aquest post amb un mínim de trellat. Utilitat però, n´haurà tingut. Últimament vetle i matine massa. I el dia és fa infernal. No puc beure café. Em fa mal de cap, molts nervis i una caguera horrible. El café licor no em senta tan mal, certament. Què faig? Mastegar xiclets de menta és una opció comuna, tot i que tinc el sabor avorrit. Els red bull són eficaços, però de bon matí i sense rosegar res, senten com una pataeta als collons. Ahir ma mare va comprar "jalea real estudiantes". Demà ho tastaré, però em fa l´efecte que això és més embafós que un pessic de panfígol. Vorem.
M´agrada fer migjorn. Una horeta em va bé. Missió impossible. Els tres xiquets salvatges del 14 m´ho impedixen amb crits, plors, colps i carreres. No passa res bonicos. La guerra és tàcita. Eixe dia sabeu que a les 22 hores quan ja vos heu fet el got de llet i sembleu angelets, vos toca sentir una trompeta desafinada i sense sordina durant una hora, interpretant escales cromàtiques o lliçons pesades i repetitives que van pujant per semitons . (I a mi plim)
Apaguem el cresol? Jo ja caic rotllat. Crec que ha arribat el moment de rebecar-me al llit fins que somie que t´arrimes a fer-me un petó, fins que visualitze que he aprovat els dos exàmens que em queden, fins que imagine que tinc una horta amb tomaqueres i melonar, fins que somie més País, més igualtat, més justícia...fins que a les 8 del matí em contestes al missatge que t´he enviat, i gratament em faces alçar...
Bona nit Tio Roc, que la llum s´apaga.
Jo pense molt en açò de dormir. Sempre m´he fixat en la iaia, que s´adormia (i s´adorm) als tres segons de resar el rosari. Al mateix temps, jo, envejós i caldós tractava de tapar-me les orelles per no sentir el "motor" posterior. Hores més tard ja ho sabreu, KO per extenuació. Fa anys que no dormim junts a la mateixa habitació. No li comenteu res per favor. (Primer badall lleu). Envege i arribe a odiar tendrament a les persones que sempre lligen els meus missatges i s´adonen de les meues perdudes a les 8 del matí. Sobretot perquè em contesten en el millor dels somnis. T´ho perdone pel consegüent somriure que provoca el contingut.
Em trobe al 40% de les meues capacitats i dubte que puga acabar aquest post amb un mínim de trellat. Utilitat però, n´haurà tingut. Últimament vetle i matine massa. I el dia és fa infernal. No puc beure café. Em fa mal de cap, molts nervis i una caguera horrible. El café licor no em senta tan mal, certament. Què faig? Mastegar xiclets de menta és una opció comuna, tot i que tinc el sabor avorrit. Els red bull són eficaços, però de bon matí i sense rosegar res, senten com una pataeta als collons. Ahir ma mare va comprar "jalea real estudiantes". Demà ho tastaré, però em fa l´efecte que això és més embafós que un pessic de panfígol. Vorem.
M´agrada fer migjorn. Una horeta em va bé. Missió impossible. Els tres xiquets salvatges del 14 m´ho impedixen amb crits, plors, colps i carreres. No passa res bonicos. La guerra és tàcita. Eixe dia sabeu que a les 22 hores quan ja vos heu fet el got de llet i sembleu angelets, vos toca sentir una trompeta desafinada i sense sordina durant una hora, interpretant escales cromàtiques o lliçons pesades i repetitives que van pujant per semitons . (I a mi plim)
Apaguem el cresol? Jo ja caic rotllat. Crec que ha arribat el moment de rebecar-me al llit fins que somie que t´arrimes a fer-me un petó, fins que visualitze que he aprovat els dos exàmens que em queden, fins que imagine que tinc una horta amb tomaqueres i melonar, fins que somie més País, més igualtat, més justícia...fins que a les 8 del matí em contestes al missatge que t´he enviat, i gratament em faces alçar...
Bona nit Tio Roc, que la llum s´apaga.
dimarts, 11 de maig del 2010
Politiqueo
Fa un temps, una bona amiga i regidora a un ajuntament proper, va dir davant de mi que no era una animal polític. Resumidament. Metàfora aplicable a les persones espavilades (en el bon sentit), que gaudixen fent política, que entren a tot debat i que compten amb una bona oratòria i convicció, entre tantes altres coses. A mi m´ho semblava i m´ho sembla. L´any que ve traurà bons resultats.
Automàticament, vaig extrapolar la frase plantejant-me la qüestió. I jo? Sóc o no sóc un animal polític? La política és una ciència que sempre m´ha atret. Les ideologies, els diferents models econòmics, els parlaments, les campanyes electorals, els problemes quotidians són circumstàncies que sempre he mirat amb lupa, a voltes amb obsessió. Recorde que de menut seguia la política espanyola amb l´òptica del bipartidisme ben present, i sols trencat eventualment pel senyor Anguita, un tipus que sempre m´ha interessat.
Quan a l´adolescència vaig adquirir certa radicalitat amb postures susceptibles de ser catalogades de pancatalanistes i fins i tot marxistes (de boqueta, tot cal dir-ho), vaig buscar un referent. Suavitzant els maximalismes i les ortodòxies, em vaig trobar amb el Bloc, una organització refundada que provenia d´un nacionalisme fusterià d´esquerra (representat per la UPV) en gran mesura, afegint en un esforç de conciliació a altres valencianistes estrictes (o de Tercera via). Ho recorde bé. Valencianisme unitari, transversal, interclassista. Base municipal forta i representativa. La possibilitat de que una organització que posava en primer pla el fet nacional valencià, que tenia tendències contrastadament progressistes així com ecologistes, assolira per fi representació després de tants anys d´ostracisme, em va fer simpatitzar. Més encara després d´aquella fatídica nit de maig de 2003, quan una barrera injusta i uns 7000 vots van deixar sense veu un projecte que s´havia mostrat transgressor i que havia generat il·lusió a tanta gent.
Anys després, ja ho sabeu, vaig militar després d´haver assistit a diverses trobades i reunions. Militar, sempre ha sigut un verb complicat que m´ha provocat un cert recel per por a perdre sobretot l´autonomia i criteri personal o per por a haver d´empassar-te certes decisions amb les quals no combregues en absolut i que a sobre has de defensar. En aquell moment em va sobrevindre un atac de responsabilitat interna i compromesa, i vaig decidir donar el pas. Fou difícil i més per a mi, que no m´agrada exercir de salvapàtries. Però crec que la participació juvenil és fonamental a un projecte farcit d´idees d´arrel i d´avantguarda, que tanmateix necessita d´una major implicació cívica. Sobretot als nuclis que freqüente. Ja sabeu la frase: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". I em vaig aventurar.
Després d´un any i poc més, em plantege moltes coses. He assumit tres càrrecs orgànics de manera quasi nominal. M´han oferit anar a la televisió. Fa uns mesos vaig tindre l´oportunitat de ser càrrec públic a l´únic lloc on haguera acceptat el repte. Però no puc. I no sé si vull tot açò. Em costa molt aplicar el proselitisme pertinent, debatre, exterioritzar les idees i les iniciatives que em ronden. Em desanima la desconfiança de la societat més propera cap a tot allò que olore a "política". Tot és massa desagraït i a voltes desagradable. No he descobert res, però no estic còmode. Porte massa coses avant i no puc satisfer-ne cap plenament. I tot açò m´aclapara. Em rente molt les mans pensant en l´exili voluntari que gaudiré a partir d´agost a Southampton. Tal volta siga una postura molt egoista, mediocre i cobard, però necessite alenar un poc. Vos ho agraïsc.
Reflexions d´un animal, que no polític.
Automàticament, vaig extrapolar la frase plantejant-me la qüestió. I jo? Sóc o no sóc un animal polític? La política és una ciència que sempre m´ha atret. Les ideologies, els diferents models econòmics, els parlaments, les campanyes electorals, els problemes quotidians són circumstàncies que sempre he mirat amb lupa, a voltes amb obsessió. Recorde que de menut seguia la política espanyola amb l´òptica del bipartidisme ben present, i sols trencat eventualment pel senyor Anguita, un tipus que sempre m´ha interessat.
Quan a l´adolescència vaig adquirir certa radicalitat amb postures susceptibles de ser catalogades de pancatalanistes i fins i tot marxistes (de boqueta, tot cal dir-ho), vaig buscar un referent. Suavitzant els maximalismes i les ortodòxies, em vaig trobar amb el Bloc, una organització refundada que provenia d´un nacionalisme fusterià d´esquerra (representat per la UPV) en gran mesura, afegint en un esforç de conciliació a altres valencianistes estrictes (o de Tercera via). Ho recorde bé. Valencianisme unitari, transversal, interclassista. Base municipal forta i representativa. La possibilitat de que una organització que posava en primer pla el fet nacional valencià, que tenia tendències contrastadament progressistes així com ecologistes, assolira per fi representació després de tants anys d´ostracisme, em va fer simpatitzar. Més encara després d´aquella fatídica nit de maig de 2003, quan una barrera injusta i uns 7000 vots van deixar sense veu un projecte que s´havia mostrat transgressor i que havia generat il·lusió a tanta gent.
Anys després, ja ho sabeu, vaig militar després d´haver assistit a diverses trobades i reunions. Militar, sempre ha sigut un verb complicat que m´ha provocat un cert recel per por a perdre sobretot l´autonomia i criteri personal o per por a haver d´empassar-te certes decisions amb les quals no combregues en absolut i que a sobre has de defensar. En aquell moment em va sobrevindre un atac de responsabilitat interna i compromesa, i vaig decidir donar el pas. Fou difícil i més per a mi, que no m´agrada exercir de salvapàtries. Però crec que la participació juvenil és fonamental a un projecte farcit d´idees d´arrel i d´avantguarda, que tanmateix necessita d´una major implicació cívica. Sobretot als nuclis que freqüente. Ja sabeu la frase: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". I em vaig aventurar.
Després d´un any i poc més, em plantege moltes coses. He assumit tres càrrecs orgànics de manera quasi nominal. M´han oferit anar a la televisió. Fa uns mesos vaig tindre l´oportunitat de ser càrrec públic a l´únic lloc on haguera acceptat el repte. Però no puc. I no sé si vull tot açò. Em costa molt aplicar el proselitisme pertinent, debatre, exterioritzar les idees i les iniciatives que em ronden. Em desanima la desconfiança de la societat més propera cap a tot allò que olore a "política". Tot és massa desagraït i a voltes desagradable. No he descobert res, però no estic còmode. Porte massa coses avant i no puc satisfer-ne cap plenament. I tot açò m´aclapara. Em rente molt les mans pensant en l´exili voluntari que gaudiré a partir d´agost a Southampton. Tal volta siga una postura molt egoista, mediocre i cobard, però necessite alenar un poc. Vos ho agraïsc.
Reflexions d´un animal, que no polític.
dimecres, 21 d’abril del 2010
Festa i sentiment
Mentre imagine el dring-drang de les campanes del meu poble, comence aquestes paraules. Eixes campanes que donen a la meua finestra. Cap a la mitjanit entre el 21 i 22 d´abril, el campanar es convertix en tot un orgasme festiu. El volteig general sona a pasdoble fester, olora a pólvora, sap a mentireta i a pastetes, implicita la família, els amics, el retorn. És un acte molt simbòlic, senzill que cada any arreplega a més gent i que un altre any sent des de la llunyania. Em plauria estar-hi cinc minuts, comprovant in situ la sensació de que les Festes ja han arribat.
Tot just fa tres anys que vaig començar a intentar un bloc. Intentar, perquè un bloc mai està fet, mai està complet, sempre és possible més constància, major qualitat, més coses a dir. Diria jo que aquest que m´ocupa, està a mig fer. Recorde que el vaig començar amb el pensament posat en les Festes. Les d´Alcoi i les d´Onil. No negaré tampoc, que fou una època en la qual jo adquiria una efervescent politització, més gran que no ara, encara que vos semble estrany. El tres-cents aniversari de la nostra desfeta nacional, la imminència d´unes eleccions en les quals el canvi era possible i el valencianisme polític es presentava clau per a assolir-lo. L´Adéu PP, fou un altre Hola dolorós. Però, malgrat la boira...2011 ens dóna una altra oportunitat.
Prompte vaig haver d´orientar el bloc cap a la meua quotidianetat. Per comoditat i per pura personalitat. Les festes en formen part, de manera intensa i constant. He sigut fester a Onil des que vaig nàixer. De ser fester, xiular i observar, em va nàixer la intenció de formar-me com a músic. De fet, forme part dels Moros Músics. Ser fester sempre ha significat per a mi eixe verb tan bonic que diuen "tornar". I a sobre, tornar on t´esperen. Sentiment i tradició familiar. Pertànyer a la Festa m´ha servit com una mena de teràpia en els moments difícils, com un trencament alegre de la rutina. Rutina que sempre reprenc amb llàgrimes i una melangia insuportable. Sóc tendre, què hi farem!
Farà més d´una hora que les campanes han parat. Demà esperem al dolçainer per la vesprada, fem la volteta, encenem fogueres, i rostim carn sobre elles. Posteriorment tirem cuets borratxos i bevem (bec) herbero durant tota la nit. Encerte quan pense que molts colivencs i colivenques no dormiran aquesta nit. La immediatesa provoca nervis. Seré colivenc. I m´agrada.
Bona nit i Bones Festes.
Tot just fa tres anys que vaig començar a intentar un bloc. Intentar, perquè un bloc mai està fet, mai està complet, sempre és possible més constància, major qualitat, més coses a dir. Diria jo que aquest que m´ocupa, està a mig fer. Recorde que el vaig començar amb el pensament posat en les Festes. Les d´Alcoi i les d´Onil. No negaré tampoc, que fou una època en la qual jo adquiria una efervescent politització, més gran que no ara, encara que vos semble estrany. El tres-cents aniversari de la nostra desfeta nacional, la imminència d´unes eleccions en les quals el canvi era possible i el valencianisme polític es presentava clau per a assolir-lo. L´Adéu PP, fou un altre Hola dolorós. Però, malgrat la boira...2011 ens dóna una altra oportunitat.
Prompte vaig haver d´orientar el bloc cap a la meua quotidianetat. Per comoditat i per pura personalitat. Les festes en formen part, de manera intensa i constant. He sigut fester a Onil des que vaig nàixer. De ser fester, xiular i observar, em va nàixer la intenció de formar-me com a músic. De fet, forme part dels Moros Músics. Ser fester sempre ha significat per a mi eixe verb tan bonic que diuen "tornar". I a sobre, tornar on t´esperen. Sentiment i tradició familiar. Pertànyer a la Festa m´ha servit com una mena de teràpia en els moments difícils, com un trencament alegre de la rutina. Rutina que sempre reprenc amb llàgrimes i una melangia insuportable. Sóc tendre, què hi farem!
Farà més d´una hora que les campanes han parat. Demà esperem al dolçainer per la vesprada, fem la volteta, encenem fogueres, i rostim carn sobre elles. Posteriorment tirem cuets borratxos i bevem (bec) herbero durant tota la nit. Encerte quan pense que molts colivencs i colivenques no dormiran aquesta nit. La immediatesa provoca nervis. Seré colivenc. I m´agrada.
Bona nit i Bones Festes.
divendres, 9 d’abril del 2010
Teresa
És cert. Com un record d´infantesa. Me´n recorde de tot i de res. Constantment. De la meua Teresa. D´aquelles paraules, ulls, mans i llavis. Quatre elements simples, suficients, complementaris i tal volta imprescindibles. La meua Teresa és diferent, impredictible. Dolça i freda. Propera i distant. Em costa entendre-la, però ho acabe fent. Li rese per les nits malgrat un marcat ateisme. Posteriorment, ho torne a somniar tot, amb més desig que realitat. I m´agrada. Cal que li done les gràcies. Mereix un homenatge, com el que li fa l´Ovidi Montllor a la seua...
divendres, 19 de març del 2010
Joan Fuster i les Falles
Feia temps que no llegia a Joan Fuster. I no per gossera. Ara em venen al cap aquells records d'adolescència. Tindria jo quinze anys quan em va picar el cuquet del nacionalisme valencià. Fou un procés cumulatiu de vàries circumstàncies concretes. No sabria establir una causalitat única. El cas és que em va picar ben endins. Abraçar unes idees poc compartides (i no per això inassumibles) a la societat valenciana requeria cobrir-se d´un argumentari rigorós, que facilitara el proselitisme. Reconec haver abandonat Nosaltres els Valencians la primera volta que em vaig aventurar a llegir-lo. Em va semblar feixuc. Un any mes tard, el vaig reprendre i em va captivar fins a tal punt, que el vaig prendre com el meu particular dogma de fe. Més tard, no cal que ho diga, he anat matisant postures, però aquests papers foren l'empremta i l'empenta definitiva que em va portar a assumir el compromís polític que no m'haguera agradat assumir mai, i que hui per hui, encara tinc. Raons, per a una altra ocasió.
El motiu del post que hui m'ocupa, és una lectura recent. Anava passejant jo entre les prestatgeries de la biblioteca i em va sobtar vore amagat Combustible per a Falles, de l´autor suecà. Em va sobtar per la proximitat de la festa i per l'estereotip ben estés de creure que un dels errors de Fuster fou haver renunciat o menyspreat aquesta festa. Jo també em vaig arribar a creure el prejudici. Per això em va interessar. No pretenc fer un anàlisi exhaustiu i ben raonat. Tan sols vull palesar les sensacions pròpies d'un simple lector.
Si vos sóc sincer, el món de les falles m'ha resultat sempre una mica alié. I no per animadversió personal cap a la festa, sinó perquè mai he estat capficat en aquest món. Jo sempre he sigut moro músic al meu poble, i ho continue sent. I això és el que em plena. Els Moros i Cristians d´Onil és l'única festa que gaudisc des del punt de vista lúdic i sentimental a la volta. Les falles, tanmateix no em són estranyes. A Benidorm se´n fan des de fa uns quants anys (a Benidorm es celebra fins i tot el "chupinazo"), i quan era menut tan sols calia que m'apropara al carrer Tomàs Ortuño, el de dalt per a observar-ne una ben humil, però digna. Allà hi havia unes quantes atraccions i paradetes on els pares em firaven tots els anys. La festivitat fallera va servir per a que em guanyara un dels primers sous (en negre) tocant la trompeta en ofrenes i passacarrers. De València Ciutat em quede amb les mascletades i amb aquella revetla en la que l´aigua de València em va trair. El calabosso va estar a prop.
Joan Fuster reflexa en aquestes fulles un punt de vista extern, alié però sincer i profund sobre un tema del seu "poble". Esmenta també la seua enyorança cap a la festa que ell va viure de menut, quan la Falla consistia en un munt de fustes i trastos vells que els xiquets s'encarregaven d'arreplegar. Combustible per a Falles, no és un llibre pensat ad hoc, sinó que es tracta d´un recull d'articles escrits als anys 50-60 sobre els diversos elements de les Falles de Sant Josep. Juntament amb l'acidesa i l'escepticisme que el caracteritza i dels qual no pot defugir, presenta una visió amable de les Falles sobre temes com els orígens pagans posteriorment cristianitzats, la sàtira, l'element purificador, la capacitat d'improvisació, els vestits, la música, els tradicionals llibrets, els bunyols, la pólvora, la cultura del foc, entre d'altres particularitats inherents a la festa fallera.
De fet s'atrevix a suggerir que entre la pompa i la coentor d'uns i els prejudicis intel·lectualoides d'altres quant a la qualificació d'art d'aquests monuments, ni tant ni tan poc. Altra cosa és la utilització que es féu d'aquesta festivitat com a sentiment primari, emotiu i creador d'una consciència col·lectiva potent, contra Joan Fuster per part dels poders aleshores establerts. Cal recordar que arran de la publicació del seua llibre El País Valenciano (una mena de "guia turística" pel nostre País) fou sotmés a una campanya a la premsa de desprestigi que acabà amb l´auto de fe. Fou cremat en efígie a l´any 1963 davant la presència de milers de valencians.
No vull descobrir més aquestes pàgines. M'ha agradat això d'ensorrar tòpics. Tan sols convide a tothom a llegir-les, en especial als fallers antifusterians i als fusterians antifallers
Salut i una estoreta velleta per a la Falla de Sant Josep.
El motiu del post que hui m'ocupa, és una lectura recent. Anava passejant jo entre les prestatgeries de la biblioteca i em va sobtar vore amagat Combustible per a Falles, de l´autor suecà. Em va sobtar per la proximitat de la festa i per l'estereotip ben estés de creure que un dels errors de Fuster fou haver renunciat o menyspreat aquesta festa. Jo també em vaig arribar a creure el prejudici. Per això em va interessar. No pretenc fer un anàlisi exhaustiu i ben raonat. Tan sols vull palesar les sensacions pròpies d'un simple lector.
Si vos sóc sincer, el món de les falles m'ha resultat sempre una mica alié. I no per animadversió personal cap a la festa, sinó perquè mai he estat capficat en aquest món. Jo sempre he sigut moro músic al meu poble, i ho continue sent. I això és el que em plena. Els Moros i Cristians d´Onil és l'única festa que gaudisc des del punt de vista lúdic i sentimental a la volta. Les falles, tanmateix no em són estranyes. A Benidorm se´n fan des de fa uns quants anys (a Benidorm es celebra fins i tot el "chupinazo"), i quan era menut tan sols calia que m'apropara al carrer Tomàs Ortuño, el de dalt per a observar-ne una ben humil, però digna. Allà hi havia unes quantes atraccions i paradetes on els pares em firaven tots els anys. La festivitat fallera va servir per a que em guanyara un dels primers sous (en negre) tocant la trompeta en ofrenes i passacarrers. De València Ciutat em quede amb les mascletades i amb aquella revetla en la que l´aigua de València em va trair. El calabosso va estar a prop.
Joan Fuster reflexa en aquestes fulles un punt de vista extern, alié però sincer i profund sobre un tema del seu "poble". Esmenta també la seua enyorança cap a la festa que ell va viure de menut, quan la Falla consistia en un munt de fustes i trastos vells que els xiquets s'encarregaven d'arreplegar. Combustible per a Falles, no és un llibre pensat ad hoc, sinó que es tracta d´un recull d'articles escrits als anys 50-60 sobre els diversos elements de les Falles de Sant Josep. Juntament amb l'acidesa i l'escepticisme que el caracteritza i dels qual no pot defugir, presenta una visió amable de les Falles sobre temes com els orígens pagans posteriorment cristianitzats, la sàtira, l'element purificador, la capacitat d'improvisació, els vestits, la música, els tradicionals llibrets, els bunyols, la pólvora, la cultura del foc, entre d'altres particularitats inherents a la festa fallera.
De fet s'atrevix a suggerir que entre la pompa i la coentor d'uns i els prejudicis intel·lectualoides d'altres quant a la qualificació d'art d'aquests monuments, ni tant ni tan poc. Altra cosa és la utilització que es féu d'aquesta festivitat com a sentiment primari, emotiu i creador d'una consciència col·lectiva potent, contra Joan Fuster per part dels poders aleshores establerts. Cal recordar que arran de la publicació del seua llibre El País Valenciano (una mena de "guia turística" pel nostre País) fou sotmés a una campanya a la premsa de desprestigi que acabà amb l´auto de fe. Fou cremat en efígie a l´any 1963 davant la presència de milers de valencians.
No vull descobrir més aquestes pàgines. M'ha agradat això d'ensorrar tòpics. Tan sols convide a tothom a llegir-les, en especial als fallers antifusterians i als fusterians antifallers
Salut i una estoreta velleta per a la Falla de Sant Josep.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)