Compostel·la

El matí que vaig entrar carregat i flac com un gos a Santiago de Compostel·la vaig ser conscient de moltes coses fruït de perllongades reflexions internes. Em ve al cap el so de la gaita sorprenentment afinada com a preludi a la visió d´una Plaça de l´Obradoiro tan majestuosa, que les fotos sempre quedaven incompletes. Desenes de peregrins romanien asseguts mentre homes i dones oferien lloguers barats i menjars recomfortants a les seues propietats. Malgrat la grata companyia d´uns grans amics, no vaig obrir molt la boca en els més de 160 quilòmetres que vam recórrer des de Piedrafita do Cebreiro fins a la capital galega.

El meu particular Camí, sense cap motiu religiós, no fou tan sols una experiència lúdica. Vaig emprendre la ruta fa exactament quatre anys, arrossegant encara una enfermetat crònica seriosa, que m´havia apoquit física i mentalment durant tot l´any anterior. Recorde amb tendresa com havia de matenir ben fredes unes injeccions que per sorpresa m´autopunxava i que tenien uns efectes secundaris impredecibles. Que tots els dies necessitara un congelador, fou una forma de comprovar l´hospitalitat de l´hosteleria local. Em vaig prendre el Camí de Santiago com un repte personal d´autosuperació per a adonar-me de que era capaç. I arribar a Santiago suposava metafòricament, una batalla més guanyada després de tots els darrers mesos grisos. Travessant boscos, bancals o poblets m´ho vaig repensar i replantejar tot, i vaig comprendre la necessitat de no esfonsar-se i tirar endavant en els moments delicats. I al Camí sempre li agrairé aquella renovació anímica i d´esperit. I per extensió a Galiza, eixa segona pàtria.

En moments de baixó, he estat temptat de marxar a soles per tal de recuperar aquelles sensacions. Mai m´he atrevit però tornaré. No sé on pararàs ara mateix, però gràcies a la teua marxa m´has fet recordar amb nostàlgia tots aquells camins dificultosos, aquella toponímia familiar, tantes anècdotes gracioses i aquell ambient tan procliu al proïsme, al sacrifici, a la reflexió i la satisfacció.

Espere que ho gaudiu i ho comprengueu.

Un captaire i un gos

Érem una bona colla d´amics. Baixàvem per un carrer cèntric enraonant sobre mil objectius i somnis. Les samarretes, expressives, denotaven una ideologia de màxims, gens pragmàtica, de molta retòrica, que diferia en gran mesura de la dels nostres pares i companys reaccionaris. La curta edat i la il·lusió ens ajudaven, certament. Parlàvem efusivament de justícia social, de redistribució de la riquesa global, dels avantatges d´una col·lectivització a gran escala, de la puta gran propietat, de l´acomodament benestant, de superar la pobresa.

En direcció contrària a nosaltres, pujava un captaire que de tan begut pareixia que feia l´entrada mora del meu poble. Portava un gos flac i pelut de raça indeterminada, en el qual s´intuïa una considerable quantitat de puces. Encara sort que guiava l´amo. L´home, d´una edat remota, tenia les dents cucades, portava una barba que es comptava per mesos, un cabell brut i una roba senzilla que havia adoptat colors grogosos i marrons, pel desgast. El vaig llambregar de dalt a baix parant esment en els seus ulls, vius, que palesaven una felicitat llunyana ja caducada.

Conversant com anàvem del sorgiment d´un nou ordre mundial, no ens vam adonar de la seua presència, fins que va arribar a la nostra altura i amb veu llastimosa ens va demanar almoina,per a ell i per al gos, produint-nos a tots una forta contradicció interna. De sobte, es produí un silenci incòmode que tan sols durà tres o quatre segons, fins que un dels futurs garants de la revolució mundial digué un "no, no" amb una veu ridícula. Enfilàrem de nou el carrer costerut, reprenent les cabòries anteriors com si no haguera passat res.

Jo però, vaig romandre callat i vaig pensar que a voltes no calia ser tan abstracte.

Oh cabells!

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Fa anys que emprenguéreu la fugida, variada.
Braços, cames, pit i barba t´acullen hui
Cabells poc abundants, rossos i fins,
en determinats focus, negres com el follí.

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
La resistència a l´èxode s´esvaïx
des que començàreu a caure,
com fulles de tardor sobre llibres i paperasses.
Des que marxàreu amb sabó cap als meus dits.
Des que vos acomodàreu als barrets, bonets i cascs.
des que vos trobava de bon matí al capçal del meu llit.

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Encara alguns romaneu fidels i mandrosos a la lenta caiguda,
com a testimonis heroics d´una batalla ja perduda de bestreta.
Altres no resistíreu l´herència familiar, taxativa.
No vos seduí la barreja de xampús i ampolles preparades a l´efecte.

Oh cabells que arrèlareu al meu cap!
La vostra marxa fou causa d´obsessió, difícil d´assumir.
Motiu d´escarni i burla d´una xicona
que rebé com a resposta un símil cap als seus pits,
de compadiment de mare que al·lega semblant bellesa, amb o sense.
Ni em preocupa, ni em furta la son, però no puc deixar de cridar:

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Per favor, torneu aviat.

Poema frustrat

L´altre dia, immers com estava en l´estudi de les cotitzacions dels treballadors i empresaris a la Seguretat Social, vaig decidir gossejar un poc. I em vaig aventurar. Mai havia escrit un poema. De llegir-ne ben poquets, cal reconéixer-ho.

No sabia què dir. Ni tan sols tenia clar si havia de seguir algun patró mètric, d´estructura que li donarà serietat, si utilitzar rimes forçades i coentes, o bé guiar-me per una anarquia de caire bohemi que li donara al poema un toc interessant. Poca broma.

Vaig dubtar si emular l´amor cortés per tal de dedicar-te´l. Vaig pensar en la quotidianetat, recordant així el poeta de Burjassot. Vaig arribar a plantejar-me la conveniència de fer una Oda a la Pàtria com la d´Aribau, tot i que em sent incòmode quan m´excedisc del nacionalisme "per obligació". També em vaig plantejar evadir-me. Però no era dissabte nit.

Per fi, va sorgir una barreja de tot, un cúmul de versos inconnexos que no deien res per voler dir-ho tot alhora. Rellegir-lo em va posar de mal humor. Així que, el poema va servir per a embolicar el xiclet que portava dos hores mastegant, i seguidament va acabar en el poal de la brossa.

De moment, seguirem provant amb la prosa.

Insomni

Com tantes altres nits d´insomni en les que el llit pareix que no m´estime en absolut, sure queferós pel facebook sense cap objectiu aparent i concret. Espere el primer badall, la primera llàgrima desintencionada i la impossibilitat de llegir qualsevol text per tornar a un matalaf que ara sí, està un poc més receptiu.

Jo pense molt en açò de dormir. Sempre m´he fixat en la iaia, que s´adormia (i s´adorm) als tres segons de resar el rosari. Al mateix temps, jo, envejós i caldós tractava de tapar-me les orelles per no sentir el "motor" posterior. Hores més tard ja ho sabreu, KO per extenuació. Fa anys que no dormim junts a la mateixa habitació. No li comenteu res per favor. (Primer badall lleu). Envege i arribe a odiar tendrament a les persones que sempre lligen els meus missatges i s´adonen de les meues perdudes a les 8 del matí. Sobretot perquè em contesten en el millor dels somnis. T´ho perdone pel consegüent somriure que provoca el contingut.

Em trobe al 40% de les meues capacitats i dubte que puga acabar aquest post amb un mínim de trellat. Utilitat però, n´haurà tingut. Últimament vetle i matine massa. I el dia és fa infernal. No puc beure café. Em fa mal de cap, molts nervis i una caguera horrible. El café licor no em senta tan mal, certament. Què faig? Mastegar xiclets de menta és una opció comuna, tot i que tinc el sabor avorrit. Els red bull són eficaços, però de bon matí i sense rosegar res, senten com una pataeta als collons. Ahir ma mare va comprar "jalea real estudiantes". Demà ho tastaré, però em fa l´efecte que això és més embafós que un pessic de panfígol. Vorem.

M´agrada fer migjorn. Una horeta em va bé. Missió impossible. Els tres xiquets salvatges del 14 m´ho impedixen amb crits, plors, colps i carreres. No passa res bonicos. La guerra és tàcita. Eixe dia sabeu que a les 22 hores quan ja vos heu fet el got de llet i sembleu angelets, vos toca sentir una trompeta desafinada i sense sordina durant una hora, interpretant escales cromàtiques o lliçons pesades i repetitives que van pujant per semitons . (I a mi plim)

Apaguem el cresol? Jo ja caic rotllat. Crec que ha arribat el moment de rebecar-me al llit fins que somie que t´arrimes a fer-me un petó, fins que visualitze que he aprovat els dos exàmens que em queden, fins que imagine que tinc una horta amb tomaqueres i melonar, fins que somie més País, més igualtat, més justícia...fins que a les 8 del matí em contestes al missatge que t´he enviat, i gratament em faces alçar...

Bona nit Tio Roc, que la llum s´apaga.

Politiqueo

Fa un temps, una bona amiga i regidora a un ajuntament proper, va dir davant de mi que no era una animal polític. Resumidament. Metàfora aplicable a les persones espavilades (en el bon sentit), que gaudixen fent política, que entren a tot debat i que compten amb una bona oratòria i convicció, entre tantes altres coses. A mi m´ho semblava i m´ho sembla. L´any que ve traurà bons resultats.

Automàticament, vaig extrapolar la frase plantejant-me la qüestió. I jo? Sóc o no sóc un animal polític? La política és una ciència que sempre m´ha atret. Les ideologies, els diferents models econòmics, els parlaments, les campanyes electorals, els problemes quotidians són circumstàncies que sempre he mirat amb lupa, a voltes amb obsessió. Recorde que de menut seguia la política espanyola amb l´òptica del bipartidisme ben present, i sols trencat eventualment pel senyor Anguita, un tipus que sempre m´ha interessat.

Quan a l´adolescència vaig adquirir certa radicalitat amb postures susceptibles de ser catalogades de pancatalanistes i fins i tot marxistes (de boqueta, tot cal dir-ho), vaig buscar un referent. Suavitzant els maximalismes i les ortodòxies, em vaig trobar amb el Bloc, una organització refundada que provenia d´un nacionalisme fusterià d´esquerra (representat per la UPV) en gran mesura, afegint en un esforç de conciliació a altres valencianistes estrictes (o de Tercera via). Ho recorde bé. Valencianisme unitari, transversal, interclassista. Base municipal forta i representativa. La possibilitat de que una organització que posava en primer pla el fet nacional valencià, que tenia tendències contrastadament progressistes així com ecologistes, assolira per fi representació després de tants anys d´ostracisme, em va fer simpatitzar. Més encara després d´aquella fatídica nit de maig de 2003, quan una barrera injusta i uns 7000 vots van deixar sense veu un projecte que s´havia mostrat transgressor i que havia generat il·lusió a tanta gent.

Anys després, ja ho sabeu, vaig militar després d´haver assistit a diverses trobades i reunions. Militar, sempre ha sigut un verb complicat que m´ha provocat un cert recel per por a perdre sobretot l´autonomia i criteri personal o per por a haver d´empassar-te certes decisions amb les quals no combregues en absolut i que a sobre has de defensar. En aquell moment em va sobrevindre un atac de responsabilitat interna i compromesa, i vaig decidir donar el pas. Fou difícil i més per a mi, que no m´agrada exercir de salvapàtries. Però crec que la participació juvenil és fonamental a un projecte farcit d´idees d´arrel i d´avantguarda, que tanmateix necessita d´una major implicació cívica. Sobretot als nuclis que freqüente. Ja sabeu la frase: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". I em vaig aventurar.

Després d´un any i poc més, em plantege moltes coses. He assumit tres càrrecs orgànics de manera quasi nominal. M´han oferit anar a la televisió. Fa uns mesos vaig tindre l´oportunitat de ser càrrec públic a l´únic lloc on haguera acceptat el repte. Però no puc. I no sé si vull tot açò. Em costa molt aplicar el proselitisme pertinent, debatre, exterioritzar les idees i les iniciatives que em ronden. Em desanima la desconfiança de la societat més propera cap a tot allò que olore a "política". Tot és massa desagraït i a voltes desagradable. No he descobert res, però no estic còmode. Porte massa coses avant i no puc satisfer-ne cap plenament. I tot açò m´aclapara. Em rente molt les mans pensant en l´exili voluntari que gaudiré a partir d´agost a Southampton. Tal volta siga una postura molt egoista, mediocre i cobard, però necessite alenar un poc. Vos ho agraïsc.

Reflexions d´un animal, que no polític.

Festa i sentiment

Mentre imagine el dring-drang de les campanes del meu poble, comence aquestes paraules. Eixes campanes que donen a la meua finestra. Cap a la mitjanit entre el 21 i 22 d´abril, el campanar es convertix en tot un orgasme festiu. El volteig general sona a pasdoble fester, olora a pólvora, sap a mentireta i a pastetes, implicita la família, els amics, el retorn. És un acte molt simbòlic, senzill que cada any arreplega a més gent i que un altre any sent des de la llunyania. Em plauria estar-hi cinc minuts, comprovant in situ la sensació de que les Festes ja han arribat.

Tot just fa tres anys que vaig començar a intentar un bloc. Intentar, perquè un bloc mai està fet, mai està complet, sempre és possible més constància, major qualitat, més coses a dir. Diria jo que aquest que m´ocupa, està a mig fer. Recorde que el vaig començar amb el pensament posat en les Festes. Les d´Alcoi i les d´Onil. No negaré tampoc, que fou una època en la qual jo adquiria una efervescent politització, més gran que no ara, encara que vos semble estrany. El tres-cents aniversari de la nostra desfeta nacional, la imminència d´unes eleccions en les quals el canvi era possible i el valencianisme polític es presentava clau per a assolir-lo. L´Adéu PP, fou un altre Hola dolorós. Però, malgrat la boira...2011 ens dóna una altra oportunitat.

Prompte vaig haver d´orientar el bloc cap a la meua quotidianetat. Per comoditat i per pura personalitat. Les festes en formen part, de manera intensa i constant. He sigut fester a Onil des que vaig nàixer. De ser fester, xiular i observar, em va nàixer la intenció de formar-me com a músic. De fet, forme part dels Moros Músics. Ser fester sempre ha significat per a mi eixe verb tan bonic que diuen "tornar". I a sobre, tornar on t´esperen. Sentiment i tradició familiar. Pertànyer a la Festa m´ha servit com una mena de teràpia en els moments difícils, com un trencament alegre de la rutina. Rutina que sempre reprenc amb llàgrimes i una melangia insuportable. Sóc tendre, què hi farem!



Farà més d´una hora que les campanes han parat. Demà esperem al dolçainer per la vesprada, fem la volteta, encenem fogueres, i rostim carn sobre elles. Posteriorment tirem cuets borratxos i bevem (bec) herbero durant tota la nit. Encerte quan pense que molts colivencs i colivenques no dormiran aquesta nit. La immediatesa provoca nervis. Seré colivenc. I m´agrada.

Bona nit i Bones Festes.