Festa Estellés

Seguint la proposta de l´escriptor Josep Lozano i que ha tingut bona acollida en uns quants pobles del País Valencià, des del BLOC JOVE de la Marina Baixa i el BLOC comarcal, hem decidit retre-li també el nostre petit homenatge al poeta de Burjassot.

La iniciativa pretén convertir a Estellés en un símbol cultural que servisca de pretext per a celebrar, cada any, una Festa Estellés de reivindicació cultural valenciana en què la gent recorde els versos del poeta de la quotidianitat.

Malgrat que la data proposada era la del 4 de setembre, des de l´organització hem volgut avançar-ho tot un dia per la celebració del "Callosa al Carrer" a Callosa d´en Sarrià eixe mateix dissabte. Per tant, apunteu en la vostra agenda aquest esdeveniment. Dia 3 de setembre, a les 20 hores en el Centre Social "El Cirer" de la Nucia.

Llegirem poemes que comptaran amb l´acompanyament de l´oboista Antoni Lloret i el percussionista Josep Devesa amb la marimba. A continuació donarem pas a l´actuació del conegut cantautor de Torrent, Pau Alabajos. Per a finalitzar farem un sopar de cabasset (Cadascú que es porte el que puga, que el BLOC i el BLOC JOVE també posaran alguna cosa).

Ens agradaria molt comptar amb la vostra presència i vos agraïriem que ho féreu córrer.

- Al concert posarem a la venda, unes samarretes que ha dissenyat el BLOC JOVE en les que el poema "Assumiràs la Veu d´un Poble" de Vicent Andrés Estellés forma la silueta del País Valencià. Tenim samarretes roges i negres. El preu és de 10 euros. Com que la xifra és limitada, si algú vol reservar-ne alguna ho podeu fer a través del perfil del BLOC JOVE de la Marina Baixa o bé al seu correu electrònic: blocjovemarinabaixa@hotmail.com. Ens heu de dir la vostra talla i el color que més vos agrade.

Vos esperem!

Un matí de piscina

Gitat en la gespa de la piscina comunitària, sobre una tovallola propagandística de Kit Kat més vella que un bancal, decidisc obrir una llibreta que pels primers continguts sembla que vaig utilitzar a l´enyorada i innocent primària. Multiplicacions i ortografia. Ens calen a molts, pense. Després de llegir aquestes primeres frases també crec menester reprendre aquells quadernets de caligrafia Rubio que tant vaig avorrir. A més, el full quadriculat s´ha plenat de gotes d´aigua caigudes directament del meu cabell mullat. Sort que açò és per al bloc.

Ella, que em va estimar tant (jo me l´estimo encara) em va contagiar la conveniència de portar sempre amb mi un bolígraf i paper per tal de palesar totes aquelles anècdotes, coneixements o inspiracions que tinguera en qualsevol moment, per tal de traslladar-los al bloc, o simplement com una mena de recordatori personal. I en això estem.

Feia temps que no baixava a aquesta piscina gran i sobresaturada als mesos d´estiu. Val a dir que jo sempre he sigut de riu o bassa. Alce la vista i comprove que no conec ningú dels que ocupen la gespa o naden entre eixes aigües dubtosament netes. Ací, també es dóna el fenòmen de la reparcel·lació com en la platja. Com si foren gossets que pixen qualsevol objecte per "marcar territori", els iaios i iaies s´inventen el seu particular dret de superfície o d´ocupació que censura fins i tot les servituts de pas, recolzant les seues cadires o hamaques sobre les soques dels arbres des del dia que arriben de la Meseta fins que se´n tornen. Afortunadament, he aconseguit la soca d´una olivera borda que em fa un poc d´ombra. Amb tot el respecte del món i sota les Rayban d´aviador, observe encuriosit els periòdics que lligen aquestes persones per tal d´extraure de manera superficial la tendència ideològica que els correspon. El Mundo, La Razón, ABC... Fa un mes, vaig vore un GARA. Però d´açò últim, mut. No digueu res.

Continue el repàs, i recorde que a la meua vora s´asseuen dos xicones que seguint la jerga colivenca estan un poc flamenques. He de confessar que, en part estic ací per això. No vull pecar d´intel·lectual imbècil o de masclista encobert. Però només de sentir el seu to de veu, les banalitats que no han parat de encreuar-se, i les mirades estranyes i de burleta cap al llibre de Quim Monzó, aquesta llibreta, aquest bolígraf i aquest emissor l´única cosa que em sembla interessant i destacable són les seues cuixes i les seues mamelles. Ben plenes. Ja marxen! Adióoosss....Adéu. Jo no tardaré. Abans de tornar-me´n, vull capbussar-me de nou.

Em fa gràcia aquesta piscina. L´aigua de la dutxa està tan freda que sembla extreta de la mateixa Font del Partegat, a la cara nord de l´Aitana. No obstant això, en només uns segons es produeix l´antitesi quan redescobrisc que l´aigua de la piscina no té res a envejar-li al caldo de putxero que ma mare va fer l´altre dia. Mentre nade "a braça" la meua pituïtària acull una barreja d´olors a cremes i olis solars que aquestos iaios i iaies es freguen tot just abans de prendre el bany. No sóc gens asquerós, però ara no puc evitar sentir una mica d´oix per la flaire, i pels mateixos iaios i iaies que s´indignen cosa bona si no t´has dutxat abans de capbussar-te o si fas més soroll del que ells, pobrets animalets que estan de vacances consideren normal.

Quan recorde les pixarraes que sovint m´espolsava de menut (i no tan menut) a l´aigua i veig a deu xiquets de 7-8 anys a uns metres de mi, és quan em farte. Aleshores, decidisc escriure açò, pujar l´escaleta i tornar-me´n a casa a fer-me un bon dinar.

Que no m´esperen fins al setembre.

Es meu desert

Antònia Font sempre sona en el moment idoni. I no cal dir res més.

Compostel·la

El matí que vaig entrar carregat i flac com un gos a Santiago de Compostel·la vaig ser conscient de moltes coses fruït de perllongades reflexions internes. Em ve al cap el so de la gaita sorprenentment afinada com a preludi a la visió d´una Plaça de l´Obradoiro tan majestuosa, que les fotos sempre quedaven incompletes. Desenes de peregrins romanien asseguts mentre homes i dones oferien lloguers barats i menjars recomfortants a les seues propietats. Malgrat la grata companyia d´uns grans amics, no vaig obrir molt la boca en els més de 160 quilòmetres que vam recórrer des de Piedrafita do Cebreiro fins a la capital galega.

El meu particular Camí, sense cap motiu religiós, no fou tan sols una experiència lúdica. Vaig emprendre la ruta fa exactament quatre anys, arrossegant encara una enfermetat crònica seriosa, que m´havia apoquit física i mentalment durant tot l´any anterior. Recorde amb tendresa com havia de matenir ben fredes unes injeccions que per sorpresa m´autopunxava i que tenien uns efectes secundaris impredecibles. Que tots els dies necessitara un congelador, fou una forma de comprovar l´hospitalitat de l´hosteleria local. Em vaig prendre el Camí de Santiago com un repte personal d´autosuperació per a adonar-me de que era capaç. I arribar a Santiago suposava metafòricament, una batalla més guanyada després de tots els darrers mesos grisos. Travessant boscos, bancals o poblets m´ho vaig repensar i replantejar tot, i vaig comprendre la necessitat de no esfonsar-se i tirar endavant en els moments delicats. I al Camí sempre li agrairé aquella renovació anímica i d´esperit. I per extensió a Galiza, eixa segona pàtria.

En moments de baixó, he estat temptat de marxar a soles per tal de recuperar aquelles sensacions. Mai m´he atrevit però tornaré. No sé on pararàs ara mateix, però gràcies a la teua marxa m´has fet recordar amb nostàlgia tots aquells camins dificultosos, aquella toponímia familiar, tantes anècdotes gracioses i aquell ambient tan procliu al proïsme, al sacrifici, a la reflexió i la satisfacció.

Espere que ho gaudiu i ho comprengueu.

Un captaire i un gos

Érem una bona colla d´amics. Baixàvem per un carrer cèntric enraonant sobre mil objectius i somnis. Les samarretes, expressives, denotaven una ideologia de màxims, gens pragmàtica, de molta retòrica, que diferia en gran mesura de la dels nostres pares i companys reaccionaris. La curta edat i la il·lusió ens ajudaven, certament. Parlàvem efusivament de justícia social, de redistribució de la riquesa global, dels avantatges d´una col·lectivització a gran escala, de la puta gran propietat, de l´acomodament benestant, de superar la pobresa.

En direcció contrària a nosaltres, pujava un captaire que de tan begut pareixia que feia l´entrada mora del meu poble. Portava un gos flac i pelut de raça indeterminada, en el qual s´intuïa una considerable quantitat de puces. Encara sort que guiava l´amo. L´home, d´una edat remota, tenia les dents cucades, portava una barba que es comptava per mesos, un cabell brut i una roba senzilla que havia adoptat colors grogosos i marrons, pel desgast. El vaig llambregar de dalt a baix parant esment en els seus ulls, vius, que palesaven una felicitat llunyana ja caducada.

Conversant com anàvem del sorgiment d´un nou ordre mundial, no ens vam adonar de la seua presència, fins que va arribar a la nostra altura i amb veu llastimosa ens va demanar almoina,per a ell i per al gos, produint-nos a tots una forta contradicció interna. De sobte, es produí un silenci incòmode que tan sols durà tres o quatre segons, fins que un dels futurs garants de la revolució mundial digué un "no, no" amb una veu ridícula. Enfilàrem de nou el carrer costerut, reprenent les cabòries anteriors com si no haguera passat res.

Jo però, vaig romandre callat i vaig pensar que a voltes no calia ser tan abstracte.

Oh cabells!

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Fa anys que emprenguéreu la fugida, variada.
Braços, cames, pit i barba t´acullen hui
Cabells poc abundants, rossos i fins,
en determinats focus, negres com el follí.

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
La resistència a l´èxode s´esvaïx
des que començàreu a caure,
com fulles de tardor sobre llibres i paperasses.
Des que marxàreu amb sabó cap als meus dits.
Des que vos acomodàreu als barrets, bonets i cascs.
des que vos trobava de bon matí al capçal del meu llit.

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Encara alguns romaneu fidels i mandrosos a la lenta caiguda,
com a testimonis heroics d´una batalla ja perduda de bestreta.
Altres no resistíreu l´herència familiar, taxativa.
No vos seduí la barreja de xampús i ampolles preparades a l´efecte.

Oh cabells que arrèlareu al meu cap!
La vostra marxa fou causa d´obsessió, difícil d´assumir.
Motiu d´escarni i burla d´una xicona
que rebé com a resposta un símil cap als seus pits,
de compadiment de mare que al·lega semblant bellesa, amb o sense.
Ni em preocupa, ni em furta la son, però no puc deixar de cridar:

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Per favor, torneu aviat.

Poema frustrat

L´altre dia, immers com estava en l´estudi de les cotitzacions dels treballadors i empresaris a la Seguretat Social, vaig decidir gossejar un poc. I em vaig aventurar. Mai havia escrit un poema. De llegir-ne ben poquets, cal reconéixer-ho.

No sabia què dir. Ni tan sols tenia clar si havia de seguir algun patró mètric, d´estructura que li donarà serietat, si utilitzar rimes forçades i coentes, o bé guiar-me per una anarquia de caire bohemi que li donara al poema un toc interessant. Poca broma.

Vaig dubtar si emular l´amor cortés per tal de dedicar-te´l. Vaig pensar en la quotidianetat, recordant així el poeta de Burjassot. Vaig arribar a plantejar-me la conveniència de fer una Oda a la Pàtria com la d´Aribau, tot i que em sent incòmode quan m´excedisc del nacionalisme "per obligació". També em vaig plantejar evadir-me. Però no era dissabte nit.

Per fi, va sorgir una barreja de tot, un cúmul de versos inconnexos que no deien res per voler dir-ho tot alhora. Rellegir-lo em va posar de mal humor. Així que, el poema va servir per a embolicar el xiclet que portava dos hores mastegant, i seguidament va acabar en el poal de la brossa.

De moment, seguirem provant amb la prosa.