La Barqueta

Aquella nit de Reis, oberts tots els regals, vaig vore que en quedava un per a mi. Per la forma grossa i allargada vaig pensar que es tractaria d'una bossa de raquetes o d'un pernil de Jabugo. Reconec que l'última opció haguera estat de categoria. Esgarrant el paper a poc a poc, vaig descobrir que els meus tios m'havien regalat un llaüt. Era una època en la qual solia anar constantment amb la Rondalla Jove d'Onil a fer serenates per a aquells que anaven a casar-se, i em dedicava a cantar, a parlar i a colar cervesa i vi com un criminal. M'agradava aquell ambient, volia participar, el so del llaüt em pareixia mel, però no m'esperava aquell regal. Agraït com sóc vaig decidir aprendre'n.

La primera volta que vaig tocar el llaüt fou aquella nit i ni tan sols vaig aconseguir fer un trèmolo decent. Realment, tampoc estic segur de poder fer-ho ara. A l'institut hi havia una Rondalla i jo tocava la flauta dolça. Em van deixar un llibre per tal d'aprendre de manera autodidàcta, però no tenia massa temps. Així i tot, recorde que a final de 2n de Batxillerat vaig fer el meu primer concert sense tocar gairebé cap nota. Un poc trist, però em va motivar més encara.

Certa nit de tardor, després de l'assaig de la banda, no sé com vaig acabar parlant amb Míriam que aleshores tocava l'oboè. Fins a aquell moment no havia creuat cap paraula amb ella (el que m'havia perdut) i em va dir que ella era mestra de llaüt i bandúrria a la Rondalla de l'Associació Recreativa Cultural "La Barqueta" de Benidorm. Al dia següent, a les 11 del matí ja estava a l'antic Mercat Municipal de Benidorm amb el meu llaüt de la fàbrica Alhambra d'Alcoi i el meu llibre. Acollonat i dubtós, tot s'ha de dir. Des d'aquell dissabte no vaig deixar d'anar durant uns mesos ajudat per Míriam i Toti. Ja sé que no estudiava, però no tenia temps!. Fins que un dia, 5 ó 6 mesos després em va donar la millor notícia que a tot músic valencià se li pot donar. Igual que amb la Banda o la Colla, la frase "Ja pots entrar en la Rondalla!" em va causar una alegria immensa. Però sincerament, pensava que no tenia suficient nivell.

El primer assaig el vaig fer ja a l'habitació diminuta del col·legi Leonor Canalejas. Allà estava el mestre, Pepe Vives donant-me la benvinguda. Em va frustrar el fet de poder solfejar la música sense que els dits acompanyaren. Aleshores ho cantava. Míriam tenia raó. Amb el temps m'espavilaria. Al principi era un músic disciplinat. Vull dir, d'aquells que s'emporten els papers a casa i se'ls estudien. Ara sóc més arreu. Amb el temps vaig acabar descobrint més encara a Bach, a Beethoven, a Mozart, a Verdi, a Tárrega. De tots, sempre ho he dit, em quede amb el primer. Tocar les àries, variacions, preludis, sonates o fugues era allò més paregut a tindre un orgasme. Jo, que sóc molt apassionat.

Amb l'excusa de la Rondalla he visitat alguns pobles del Sud. Elda, L'Orxa, Calp, Altea, Benimantell, l'Abdet, Alacant, etc. Quins soparots!! A Benidorm hem gaudit a l'Església de Sant Jaume, del Buen Pastor, a l'Ajuntament. Recorde el dia que vam tocar nadalenques per a l'Associació d'Alzheimer com un dels més especials. Vore les mirades perdudes dels malalts i el patiment dels familiars em va fer adquirir consciència quant a la problemàtica fins al punt d'emocionar-me.

Escric tot açò amb la melangia que em suposa estar a Anglaterra mentre els meus companys i companyes de la Barqueta celebren demà el nostre 25 aniversari amb un gran concert. Estic molt trist i desficiós. M'agradaria moltíssim ser-hi present. Des del primer moment, allò que més em va agradar de la Rondalla va ser no trobar-me amb l'individualisme i la mala llet que a voltes es respiren a les bandes. Allò és veritablement un grup, una família amb un ambient optimista, saludable i envejable. Amb ressaca o sense, amb exàmens o sense, l'assaig dels dissabtes a migdia era sagrat i ineludible. I la cervesa postassaig encara m'agradava més. Sempre he pensat que això augmenta les relacions, els lligams interns dels col·lectius. Així és. D'una cerveseta, quatre papes, olives i cacaus, va eixir la idea de celebrar les nostres noces de plata. I demà ho fareu.

Pepe, Míriam, Miquel, Próspero, Toti, Maica, Ximo, Puri, Juan Carlos, Pepe, Isabel, Pablo i tots aquells que participeu demà. Desitge que ho feu de categoria, que farteu al sopar i que gaudiu de participar una volta més en aquesta entitat que a força de senzillesa, humiltat i companyonia, tant estime.

I no Pepe. Encara no m'he canviat les cordes.

Salut i música.

Bon dia

Un altre dia, i ja en van quatre, em sorprén l'alba despert. Tots dormen. La claror tènue d'un nou dia em permet albirar amb claredat molts edificis de Southampton que comencen a aparéixer sota un cel gris i un ambient humid. Sent el so relaxant de les gavines i altres pardalets que puntuals i matiners enceten un nou dia. Em dóna tranquil·litat sentir-los. Les llums i fanals dels carrers romanen encesos. Encara és fosc. Escolte com s'engeguen els primers motors i veig a les primeres persones que valentes, passegen abrigades a través d'un oratge matiner que deduïsc fred i de pluja imminent.

Ja ho sé, tinc greus problemes d'insomni. Algunes nits arribe tard. Altres em gite prompte. Altres aconseguisc adormir-me un hora abans dels bramits i sorolls molestos d'alguns companys que arriben mostosos i bufats com un "caïrer". Té igual. El meu cervell no descansa, capficat en mil i una preocupacions, records, temors i propòsits. L'ordinador encara em desvetlla més. Pegue voltes buscant la millor postura. Em recol·loque el coixí. Llegir ja no em dóna son. Llegir en anglés tampoc. Pixe i em rente la cara. Em retalle la barba. Comence a ser conscient del canvi d'horari vital. La meua jornada comença a migdia excepte els dies de classe matinera. No vaig a totes. Passe el dia embacorat i el café no m'acaba de sentar bé. És si més no, un poc frustrant. Però contradictòriament, m'atrau i m'encisa vore com amaneix.

Delere dormir com un tronc huit o nou hores seguides. Quedar-me com l'algeps. Somiar amb papallones o victòries. Demà serà. Són les set del matí i després d'una hora de son, me'n vaig a Londres.

Bon dia pel matí.

La neu

Fa temps que no neva. Fa més temps que no qualla. I m'ho pregunte. A voltes fa fred, i gela. I es perd l'oportunitat perquè el cel ras, no atén a desitjos. És habitual. A voltes es pretén que neve, i es rep una glaçada com a resposta contundent i inapelable. Si haguera passat un núvol gros. Si haguera mogut un poc de llevant amb la coincidència de l'aire fred... No. Tot això són bajocades fruït de confussions i voluntats no coincidents i alienes. No pot ser que només girar-se la tramuntana seca i gèlida et poses a l'aguait. Tu el que vols és una provençada, d'eixes que senties parlar als majors, i caiga la "Nevà Grossa" de 1926 i això succeïx cada 50 anys mínim. No demanes tant, querós.

La neu dels darrers anys ha sigut escassa i insuficient. Com un albercoc, mentre nevarsejava, fixaves l'esguard en les volves grosses, alegres i constants que ballaven i s'amuntegaven lentament sobre els cotxes i teulades primer, carrers després. A voltes romania quieta i blanca. I pel matí, les serres lluïen brillants sota un cel ras i blau que t'omplia de plenitud. Ai! .T'agradava que es gelara i s'endurira, perquè pensaves que mai es desfaria. En ocasions, maldaves l'ocasió perduda quan el "matacabres" fi i constant no arribava ni tan sols a enfarinar. Calia un espentonet més, perquè el clima era quasi adequat. I si plovia, realista i pràctic, ho deixaves estar sense quasi posar esment.

Fa temps que no neva. Fa més temps que no qualla. Però el sol i el bon oratge cada volta t'agraden més.

A classe

Mentre un mestre jove, panxut i suat comença a explicar la lliure circulació de persones i mercaderies a la Unió Europea, m'adone que m'he deixat tots els materials en casa. Ja sabreu que sóc un poc albercoc. Les lliçons d' European Law són redundants perquè ja vaig aprovar aquesta assignatura a Alacant farà cosa de 2 ó 3 anys. Francament, repetisc perquè m'agrada la matèria i perquè ens exigeixen un mínim de crèdits per a matricular-nos. Bàsicament, renove coneixements i referme la vocació europeista. Tot això està molt bé, però malgrat els bons propòsits inicials, la classe no pot ser més tediosa i feixuga. He de reconéixer que l'altre dia i en primera fila, quasi em quede torrat com l'algeps.

Entendre l'anglés d'aquest paio arriba a ser una de les majors motivacions d'aquesta lliçó. Les frases contenen barbaritats de paraules i vocals obertes emeses amb una rapidesa que m'astora. Encara sort que es va disculpar pel seu accent del nord quan es va encetar el curs. Hui, sorprenentment i sense prestar quasi atenció, ja li he agafat al vol dos o tres frases referents a la llibertat de moviment i establiment de treballadors i les seues famílies a la Unió Europea. I el pensament se'n fuig de nou...Em plantege buscar una feina flexible que, pel meu desordenat horari no és tasca fàcil. No és gossera, de veritat.

Marginat i seriós, sec a soles sense ningú a menys de dos metres a la redona i m'arribe a plantejar si els estudiants Erasmus tenim la pesta bubònica o quelcom semblant. No ens fan massa cas i tampoc ens pregunten. Les classes són molt bàsiques i el volum de matèria donada és ínfim si ho comparem amb les classes de la Universitat d'Alacant. Quaranta minutets, quatre referències, algun cas i el dijous que ve ens tornem a vore. No contracteu mai un advocat anglés...

Així que, els quaranta minuts preceptius ja s'han consumit i mentre la gent marxa, jo seguisc escrivint. Tal volta pensaran que estic aplicat, però no saben que hui, només hui, no he fet un brot.

L'Erasmus no va mal.

Parlar de Guerra

Ara de matinada, mentre llegia un llibre qualsevol amb context de Guerra Civil i Postguerra, he perdut la son en benefici del teu record. Un record pròxim que necessite palesar per tal que no es faça fonedís i vaja diluint-se poc a poc amb el temps. No mereixes la nostra amnèsia ni el nostre oblit.

Parlar de Guerra t'alterava bona cosa i jo volia saber-ho tot. M'encantava estudiar la Guerra i a sobre era preguntó de mena. Malgrat el meu gran desig de conéixer, havia de mesurar les qüestions i fer-les durant uns intervals de temps determinats, per no incomodar-te. Era el teu tabú i quasi la meua obsessió. Al meu poble no se n'ha parlat ni escrit massa. Sovint discutíem, perquè jo acabava criticant el colp d'Estat feixista i defensant amb vehemència la legalitat del règim republicà, les majors llibertats, les grans millores socials i els tímids avanços cap al redreçament nacional i recuperació de la dignitat dels pobles no castellans. Altres voltes t'escoltava en silenci parlar amb duresa, i tal volta amb raó. I no m'agradava fer-te sentir així.

No en vaig saber massa però sé que no era gens agradable per a tu recordar com li van requisar el bancal a la teua família, plantant al bell mig una bandera tricolor. Encara sort, en acabar la Guerra vos el vau trobar sembrat, deies amb més alegria. Ton pare va tornar malalt, crec que de tuberculosi. Van matar a tota la família que vivia a la Casa de l'Hort. Fins i tot la criada, que era negra. Em parlaves que un dia, ben menuda, vas eixir tota sola al carrer i vas preocupar molt als teus pares. Fins i tot m'informaves d'aquells que havien anat a la pressó acabada la Guerra o de la tornada dels dos colivencs que marxaren amb la División Azul a la Segona Guerra Mundial. Gràcies a tu, vaig saber que la nostra Marjal fou aeroport de guerra.

Sovint, t'engolies amb resignació tot allò que estava apunt de caducar-se perquè jo no m'ho menjava. Estigués dur o tou. Et menjaves plàtans ben madurs, li llevaves la part florida als formatges i sobrassades, i com jo deia, inventariaves la nevera per tal d'oferir-me o sugerir-me per a dinar allò que li faltava poc per a passar-se. I et feia rabiar sense que t'enfadares, perquè em volies i sabies que jo també malgrat ser "punxaoret" i burleta per naturalesa. No s'havia de tirar res! Jo però, coneixia que darrere d'aquell costum s'amagava la trista i feixuga Postguerra, quan els aliments escassejaven, quan tot s'havia d'aprofitar per sobrepassar aquelles penúries encara que afirmaves que gràcies a les terres i a l'esforç mai vas arribar a passar gana.

No sé si t'ho vaig arribar a dir, però creu-me que t'entenia. Malgrat la immutabilitat de les meues idees i raons, em vas fer comprendre profundament com i perquè pensaves així. I em vas ajudar a concloure que les barbaritats irreflexives i els excessos comesos, deslegitimaven i restaven crèdit a aquelles idees tan boniques, justes, transgressores i tal vegada utòpiques per les quals em vaig sentir atret.

Ens van quedar moltes converses pendents. Tenia moltes coses a preguntar i segur que tu en tenies moltes altres per contar-ne. Ara que te n'has anat, t'has emportat amb tu una part de la meua particular memòria història, del nostre passat. Per això, tot allò que sé per tu, té un valor sentimental i immaterial incalculable.

Gràcies.

24 primaveres

Quan l'altre dia vaig parlar amb els meus pares, em van recordar que quan ells tenien la mateixa edat que jo ara, es van casar. Això pesa. I no, no és que tinga cap intenció de casar-me. Per dos raons. La principal és que no tinc cònjuge i la cosa no sembla tindre solució a curt termini. Elles s'ho perden. La segona és que mai m'agradaria ser part activa d'un casori. No vull passar per eixe tràngol. Però fent un esforç de sinceritat i tal volta redundància, he de confessar que m'agraden les bodes. Perquè em retrobe amb molts familiars i amics, perquè tres o quatre amigues de la núvia estan flamenques, perquè sóc un tendre, per la cervesa, els cacaus i les papes prebanquet, per les cigales i les gambes a la planxa a voluntat, perquè menge carn i peix, perquè tinc quatre o cinc gots per a triar, perquè a la barra lliure sol haver café licor i ginebra Bombay i perquè no tinc cap vergonya d'encapçalar una conga i profanar el vals...Al meu favor corre la promesa de no centrar el cabet fins que arribe a la trentena.

L'aniversari d'ú sempre és especial perquè tothom se'n recorda de tu (gràcies tuenti i fèisbuc), perquè les amigues et besen i no diuen que punxes, perquè t'excedixes i perquè reps algun regal. Enguany han sigut dos, els regals especials. El primer de ma mare m'ha sorprés, perquè sempre pensa que estic grosset. El paquet va arribar a Southampton amb pots de tomaca fregida, vinagre de Mòdena, formatge curat, sobrassada, pernil, xoriço, llonganisses seques d'Onil, paté, ametles salades, torró de Xixona, torró d'Alacant i pelailles d'Alcoi. I entre que sóc un sangonera i que estic lluny de ma casa (un valor afegit important), vaig arribar a emocionar-me.

L'altre regal fou molt especial. Josep, sellardo ell, baterista de Gatxull, futur filòleg, enamorat de la cervesa i del bon menjar, i gran amic, em va escriure una bonica i graciosa poesia per a felicitar-me. Es nota que estudia filologia catalana i s'estima la llengua, perquè sempre escriu de categoria. Obviant alguns aspectes tractats en la poesia i deixant-los a la lliure imaginació del lector, li ho vaig agrair de cor perquè com li deia els regals immaterials de collita pròpia són encara si cap, més especials. Novament molt agraït, amic Josep.

“Agostí Tira-li,
a qui no li cap el cor al pit,
perquè sempre porta el vi
a les festes que muntem,
...i son pare no en sap res.
Agostí Tira-li,
no et mores d’un enfit,
vés amb compte amb les ametles,
els xoriços i el raïm,
que en tornar vull escoltar
com ens parles en anglés,
mentre fem una mistela
i xarrem pels colzes
–i també pels peus
i per les ungles dels dits.
Agostí Tira-li,
el plis-plai no et dura ni un bufit,
bé ho sap la cuina de ma casa,
perquè, del pet,
allí et vas adormir.
Ai Agostí! Agostí Tira-li!
Només em resta dir-te:
Per molts anys, bon amic!”

Els meus Reis

Quan era menut, deien que el meu Rei era Baltasar. No em pregunteu el criteri que es seguix perquè no el recorde, però tots els colivencs i colivenques, monàrquics o no, tenim un Rei. Ara que puc ser sincer sense por a trair al meu sobirà, puc dir que jo m'estimava més Melcior. Em semblava l'únic dels tres amb posat de Rei per eixa barba llarga i blanca que li conferia eixe aspecte de vell savi. Els altres dos em semblaven uns informals nouvinguts. De tota manera, he de reconéixer que quan passava el Rei negre intentava fer la careta de bovet innocent que posen els xiquets per a paréixer calmats i bons. Tampoc era un trasto.

Ara, mentre imagine nostàlgic la Cavalcada dels Reis Mags d'Onil em venen al cap moltes imatges i records que es remunten a la més tendra infantesa. Fins fa pocs anys gaudia del Nadal a Onil, des del dia 25 de desembre fins al dia de Reis. Nadals de gelor que juntament amb les Festes de Moros i Cristians, eren els dies més esperats. No feia un brot, em passava el dia en el carrer estrenant els regals nadalencs amb els amiguets i cosins, i la iaia em tractava a cos de rei.

Els dies previs a l'arribada de ses Majestats s'esgolaven lentament mentre jo, neguitós i nerviós, intentava fer els darrers mèrits. Sobretot des que vaig vore com un amic de Castalla, que de tant en tant llig el bloc, va rebre carbó dolcet. Em feia el llit, em rentava la cara, ajudava a parar la taula, m'ho menjava tot, trucava a ma mare i no feia tantes maldats pel carrer. Els Reis tot ho veuen.

Avisat com ho estava després del dia del Paje, em dirigia amb els tios i cosins, mudat i dotor com ningú a vore la Cavalcada amb eixe nerviosisme esmentat adés. El tio Quilis, deixava sempre una safeta amb rosegons de pa i una d'aigua per als camells i alguna copeta per als Reis. Casa a casa, copeta a copeta, els Reis acabarien ben esporrejats, pensava. Una volta en el portal, als tios o algú dels dos, sempre se'ls oblidava alguna cosa i tornaven a muntar. Em pregunte ara curiós, si almenys es farien la copeta.

La Cavalcada la recorde humil i senzilla. I dic això, perquè cada any l'Associació dels Reis Mags d'Onil es supera amb molt treball i bona voluntat. A banda dels tres Reis i el "Paje", els últims anys recorde la presència de la Banda de Cornetes i Tambors dels Biscaïns, les dues bandes CIMO i ONIX, la Colla de dolçaines "Rudimentària i Pandorga", molts patges negres que repartien joguets amb les seues grans escales i fins i tot algun boato que ornava més si cap, aquella arribada que tots esperàvem tant. L'any passat vaig fer jo de patge amb tres misteles de més que, unides al vertigen, em van impedir pujar les altes escales, tot s'ha de dir. Una experiència molt grata. Em va colpir profundament, aquella xiqueta bonica, tendra, sorpresa que amb la boca tova m'afirmava amb el cap que s'havia portat bé. Jo també ho creia.

Em conten sempre que poden que un any, molt manyaco, no vaig parar de plorar dins del cotxet. Altre any, a Melcior no li va quedar altra que baixar a saludar-nos de tant que el cridàvem. Mentre baixava de la carrossa, podríem passar per fans adolescents de Cristiano Ronaldo. A la meua cosina la va agafar en braços i atrevida ella, li va passar la mà pel coll i tot. Més granadets el tio Quilis va desenvolupar un sistema per a arreplegar més caramels posant el paraigua cap amunt. Entraven a grapats...

Arribats els Reis a la Plaça, fets els parlaments, vistos els focs artificials i havent-los saludat, ens dirigíem escapats Carrer Major avall a obrir els regals. Amb els guants posats resultava impossible. Ca la iaia era la primera parada. Sempre deia, que havien vingut uns patges uns minuts abans i li havien deixat tota aquella ascampà. Me la imaginava obrint com sempre ho feia. "Qui éeeeeees? Vaig, vaig, vaig, vaig, vaig...".

Després, a ca la Tia venia la muntonà. Seguisc pixant-me de la risa recordant un any en què, mentre obríem els regals va aparéixer una veïna emprenyada mostrant el que li havien portat els Reis. I girant-se ens mostrava l'abric de pell novet, socarrat i foradat per una carcassa caiguda del cel mentre es disparaven els focs artificials. Li'l van pagar.

Quan tenia desset anys, em van portar una cosa molt especial. Vora un raconet, hi havia un objecte gran embolicat. Per la forma pensava que o bé es tractava d'una bossa de raquetes o bé, encara millor, d'un pernil. Fou un llaüt preciós que no sabia tocar. Amb força de voluntat, mig any més tard vaig tocar el meu primer concert i vaig entrar a formar part de la Rondalla la Barqueta, una de les meues debilitats.

Al sopar, sempre em tocava la fava però mai vaig pagar el tortell de Reis que ens fèiem amb xocolata ben calenta. Ja jovenet, recorde com abusàvem a la Nit de Reis que s'allargava bona cosa encara que per a la iaia, l'hora d'arribada sempre foren les 2.

A Southampton no han vingut els Reis. Ací no hi ha tradició. Jo, malgrat tot, espere un paquet que ma mare m'ha enviat amb pernil, formatge, llonganissa sequeta, torró i qui sap si alguna sorpresa més. Bon regal.

Espere que Ses Majestasats vos hagen portat tot allò que vau demanar.