Felicitats

Era difícil de preveure el futur plàcid que s’esdevenia arran d’aquell bes matiner, a la vora d’un auditori intranscendent, que testimoniava l’escenari inesperat. El primer de tots, el primer. Un petó interromput pels primers rajos de sol, que il·luminaven feblement i de gaidó, la seua timidesa. Una aparició sobtada, després d’un dol forçós i recent, i un bes que el dignificava i li feia esbossar un dels primers somriures en uns quants dies.

De bon matí, de tornada amb el cotxe, la imaginació novel·lesca el va fer intuir que es tractava d’un d’eixos punts d’inflexió que sobtadament, acudeixen al rescat d’ànimes solitàries, capgirant la mediocritat cap al camí de la plenitud. Una mà estesa, a tot aquell que hi sobreviu recollit en la foscor i la indiferència.

Senzilla, bonica, tendra, dolça, esparpellada, preocupada, complidora, seriosa i amb un cert instint de possessió i protecció, sà. Recíproc. Davant la rotunditat dels esdeveniments, els escèptics com ell veien ensorrar-se els prejudicis i es quedaven desproveïts d’arguments que relativitzaren l’amor, com una cosa fugissera i sotmesa als mers capricis personals i temporals.

La grandària dels mots tranquil·litat i confiança, l’envoltaren per fer d’ell una persona renovada i feliç. Disposada a somriure, a –li fa vergonya dir-ho- exercir de romàntic vuitcentista. A oferir i a rebre. Els somnis conjunts, els petits viatges i excursions, el foc de foraca, l’aigua de bassa, l’espai diàfan, les vespes queferoses o els aliments caducats. Els dinars copiosos, la familiaritat, les variants dialectals, un adéu, un renec passatger i 50 carícies. Afortunadament la llista no és exhaustiva. Tot plegat, un apèndix d’aquell camí que, amb cura i temor, encetaren tots dos, amb les mans entrellaçades. Volent-se, enyorant-se i respectant-se.

Aquell matí, després de moltes nits en vetlla, va poder dormir tranquil. 

Ara que tinc vint anys,

ara que encara tinc força,

que no tinc l'ànima morta,

i em sento bullir la sang.