No torne a Columbretes

Aquella nit d'agost era encara ben fosca com per a permetre's pronunciar un bon dia sense timidesa. La matinada a la turística població d'Alcossebre fou considerable i qui havia de dutxar-se primer, va emprar 50 minuts de l'hora que s'havia pactat amb tots els altres cinc. Amb les consegüents presses i carreres, es van dirigir tots plegats al Grau de Castelló, des d'on una petita golondrina a vessar de turistes amb gorra i prismàtics, els menaria cap al bell mig de les illes Columbretes. El paratge insular mitificat pels llibres de Coneixement del Medi i la publicitat de Ràdio 9, constituïa l'alternativa perfecta per a variar la rutina de la platja i la piscina. De la crema i les cerveses.

Tota la gernació d'intrèpids amb xancletes de velcro, van travessar la plataforma del petit vaixell i prengueren seient sobre uns bancs de fusta funcionals de comoditat bastant dubtosa. Arrecerats sobre una taula de la mateixa fusta, anaven dipositant les motxilles i farcells amb la truita, el conill amb tomaca i les tovalloles, per si feia bon oratge. L'emoció dels presents, que no amagava la por a la incertesa marina, es va exterioritzar una vegada engegat el motor i abandonat el moll. Tots estaven ben convençuts que salpar a la recerca de la Mediterrània formava part d'una de les activitats lúdiques i plaents de les vacances estiuenques que narrarien en tornar. En arribar a l'escola, en lloc d'anomenar la sorra de la platja i la gespa de la urbanització, hom podria distingir-se parlant de la conformació volcànica circular de la badia, els petits illots isolats, les espècies endèmiques i el fons marí atapeït de sorpreses.

Només travessar l'última escullera del port, els passatgers van percebre que tot allò començava a moure's sospitosament. Els atzars d'una mar imprevisible començaven a manifestar-se tot i que per a tranquil·litat dels presents, l'habitual entés en la matèria, desitjós de satisfer la pròpia vanitat, va pronosticar que allò només eren vents matiners i que l'estructura de la golondrina acabaria per estabilitzar-se. La retòrica era convincent mentre les ones ja esguitaven els vidres de la planta baixa.

Els primers vaivens produïren unes riallades sorolloses a la quadrilla del costat. Un d'ells, amb enormes ganes de pixar es balancejava d'un costat a l'altre en direcció a l'esquifit servei que s'ubicava al fons del corredor. L'individu pareixia trobar-se a l'olla de la fira, tractant de fer moviments d'equilibrista improvisat. Una motxilla plena de menjar queia a terra. I un altre valent entropessava amb un dels prims pilars.

A poc a poc, mentre la costa quedava ja ben retallada sobre l'horitzó, un mutisme generalitzat es va instal·lar al si de l'embarcació al mateix temps que les cares anaven tornant-se ben pàl·lides i anguloses. La maror majestuosa s'havia confirmat i les premonicions de l'il·lustrat començaven a trontollar, resultant inversemblants i inoportunes.

De sobte el graciós de la quadrilla, amb una xicoteta glopada, va fer una primera temptativa de vòmit, però els va dir a tots que no patiren, que es trobava bé i que se li'n passaria. De la proa estant, alguns viatgers de terra ferma que volien prendre l'aire, rebien impàvids els esguits d'una mar cantàbrica, immerescuda.

- Mamà. Em pica la gola! - va exposar de sobte una xiqueta esblanqueïda.

A la mare li va faltar temps per oferir-li la bossa de plàstic de l'entrepà i la menuda va llençar la primera mànega a terra, abans d'arrancar a plors. La cosa començava a embrutar-se sota els designis de Posidó, que no cessava d'enviar ones enfurides cap a aquell arraconat vaixell, quan un home apressat pel mareig i pròxim a la petita, va agafar la mateixa bossa per dipositar les seues secrecions. 

- Papà. Vull arrojar! - inquirí desesperadament el fill d'aquell que tot just acabava de reutilitzar la bossa de la menuda.

Després d'haver travessat com a herois el corredor que menava al servei masculí, el xiquet va començar a traure la fel. La maror era tan cruel que el progenitor no podia evitar que tres de cada quatre vòmits del menut caigueren fora de la tassa del vàter, malgrat tenir el seu cap ben subjectat i projectat cap al forat.

Quin oix degueren produir aquells incidents, que poc a poc van anar succeint-se les nàusees per les taules del voltant. Un darrere de l'altre. L'equilibrista, el graciós, el milhomes que va ensopegar amb el pilar, i fins i tot l'alliçonador en els dogmes de la mar, van experimentar severes arcades abans de quedar-se defallits i somnolents.

L'anguniosa i novel·lesca escena no va cessar fins que el mite dels capitans valerosos, trempats, amb bigot i ple de faccions colrades per la mar, es va ensorrar tot d'una quan, ja albirant-se l'arxipèlag, aquell que timonejava es va lliurar a amollar tots els fluids del seu estomac per la borda.

La visita planejada al far, de trenta minuts escassos, significà una broma de mal gust per als passatgers menys afectats que, després d'aquell sacseig inhumà, encara s'atreviren a caminar pel roquissar volcànic. No obstant això -vicissituds sarcàstiques de la naturalesa-, la tornada a Castelló es va produir sobre una Mediterrània tranquil·la com una bassa d'oli, sobre la qual surava un cementiri de curiosos i alliçonats en forma de golondrina.

- Me'n vaig a les illes Columbretes. Has estat tu? - Un company innocent, l'altre dia em va relatar les seues intencions a l'oficina.

- Sí. He anat dues vegades. La primera i l'última.