El problema de Podemos

Darrerament han sigut vàries les persones que m'han preguntat obertament per la meua visió al voltant del fenomen "Podemos". La cara d'imbècil que dec posar i els quatre tòpics incoherents que aconseguisc entrellaçar no afavorixen una opinió convincent per la meua part. I si sóc plenament sincer, he de confessar que la meua despolitització parcial -per motius aliens a la meua voluntat primigènia- ha redundat negativament a l'hora de realitzar anàlisis seriosos i profunds sobre la matèria.

La qüestió és que, amb aquestes premisses, hom no pot més que atrevir-se a fer judicis estrictament personalíssims i superficials que el vent o el facebook s'encarregaran d'emportar-se'ls a l'oblit més absolut en pocs dies.

Podemos ha estat un episodi digne d'estudi i fins i tot de certa admiració. Amb tot, el major inconvenient amb què ha de ballar Podemos, no és explicar la seua relació amb Veneçuela o Iran. Ni la superació efervescent del "Guantànamo mediàtic" a través de mitjans que li han fet la rosca des del principi. Ni l'emprempta de la vanitat personal a les paperetes electorals. Ni els rumors al voltant dels ingressos, beques o patrimoni dels seus líders. Ni la dubtosa estratègia d'estar amb la gent i no presentar-se amb nom propi allà on està la gent -és a dir, als municipis- per pur tacticisme polític. Ni tan sols l'ambigüitat calculada o la mancança d'un programa desenvolupat. Ni el seu melic de referència a Madrid o la pèrdua progressiva de visió plurinacional d'aquest Estat.

Per experiència pròpia, i sense cap ànim de pontificar res, el major problema d'aquesta formació política i d'alguns dels seus representants és haver-se autoimposat -tal vegada inconscientment- un llistó de puresa massa alt i exigent. I des d'eixa condició impol·luta amb què compta qualsevol nouvingut al fangar de la política i que alhora faculta per a tirar amb fona a tort i a dret, he vingut observant des de l'escepticisme mediocre que m'assola que els nombrosos judicis de valor o adjectius qualificatius pronunciats, castes, categorismes, i la sensació de que a vegades es situen com a representants exclusius de la nova moralitat, per sobre del bé i el mal, són circumstàncies contraproduents a llarg termini. Assenyalar amb vehemència el nivell de puritat i honestedat que s'hauria d'acomplir per part de la resta, pot ser electoralment rentable per als següents comicis, i fins i tot necessari per a la regeneració de la cosmovisió general. Però des d'eixe moment la teua posterior actuació queda hipotecada al compliment d'aquests estàndards que, com a mínim, no s'haurien de rebaixar ni un centímetre dels paràmetres que tu mateix t'has auto-establert. I ai de tu, si traeixes aquells principis, que els rapinyaires de l'altre bàndol estan esperant-te amb munició!

Des que vaig abjurar d'aquella personalitat dogmàtica i concloent dels anys de primera adolescència, que no me'n refie de cap postulat aparentment impecable i sense escletxes. Humilitat com a principi, construcció constant, respecte sacrosant i sinergies des de la comprensió mútua. A partir d'aquest escenari, ens podrem trobar tots plegats en el camí del canvi.