Nadar de tosset

Caminant dubitativament pels fangosos camins de la vorera, va ensopegar un parell de vegades amb tres arrels ben llustroses, fins caure rodolant al riu que transcorria per l'esquerra. La caiguda fou en planxa, i la capbussada es va produir amb tal violència que va poder tocar les profunditats d'aquella riera. De les incursions fallides d'on provenia, i amb una tendència de desencerts impacients de joventut, més prompte o més tard li havia de passar. 

I quan tragué el cap d'aquell torrent, es va trobar banyat per l'aigua tèbia, animat pel bon oratge, rodejat de bones vistes i acompanyat d'uns quants pardalets que jugaven i s'escridassaven entre ells a mode d'escena bucòlica i sense cap tipus d'escletxes. Aparentment, pensava, no deixa de semblar una meravella això de deixar-se dur pel corrent favorable, nadar de tosset per un trajecte ja marcat i amb tot l'equipatge de salvament ben disposat i assegurat. Remar des d'on bufa el vent i convertir per inèrcia el vell llagut en tota una barcassa fluvial. Quina sort, veritat?

Però molt prompte, aquella seducció primerenca va començar a capgirar-se. Metres més avall van sorgir les aigües tèrboles, els salts incerts i la inestabilitat d'aquella fusta que li feia de barqueta. Tota classe de roques, malesa, pals a la roda que convertien aquella travessia en un bany de pragmatisme, de lluites caïnites i mitges veritats. Suposava una temeritat qualsevol intent d'agafar-se de les branques baixes i el fullatge que s'amuntonaven a l'ombria. Una barreja de por controlada, de pacifisme inert i una fastigosa síndrome d'Estocolm el retenien quiet i respectuós en aquell tortuós camí cap a la mar.

Arraulit a sobre d'aquell tronc gros que el conduïa cap a ves a saber on i absolutament reblit de merda fins al coll, regirava el cap per tal de fixar-se en aquells que encara feien camí per la vora i els feia signes de resignació amb la boca tancada i un esguard profund. Mai els podria acompanyar com abans fins a l'Ítaca col·lectiva. En el seu fur intern, on es lliurava una batalla de contradiccions i exabruptes constants, maldava contra aquells que utilitzaven la condescendència, l'engany i la inhumanitat velada com a modus vivendi. Perquè realment no s'havia pegat cap bac. L'havien espentat les circumstàncies.

Mentre anava riu avall eliminava vells complexes d'inferioritat, formalismes exigits i pegava un colp de rem. Des de la fondària dels budells començava a covar-se la rancúnia irracional d'una ànima indòmita que acabarà desfermant-se en forma d'iniciativa personal, lluita contra la vanitat, dignitat poètica i rescabalament humà. Que les antigues flames somortes s'atien amb ramulla. Que la manca d'agilitat verbal la supleix una ploma viperina, àvida de justícia, memòria i consideració. Que ja està banyada. Que ja té tinta. Que només acaba d'escriure la primera majúscula.