"Trails": bacs, bogeries i beneficis

Qui anava a dir-me a mi, maldestre i aquietat per naturalesa, que arribaria a assolir l'heroïcitat de finalitzar un trail per muntanya? Com podia imaginar a la recent trentena que acabaria creuant la meta més d'una vegada, tan extenuat de forces, tan viu d'esperit? No em malinterpreteu. Aquest llenguatge hiperbòlic, que ratlla l'èpica més recorreguda en temps de tendència, és comprensible atesos els precedents. De menut mai vaig destacar en cap esport. A base de classes i paciència vaig desenvolupar certes aptituds amb les raquetes que segurament ja he perdut. A futbol, com era l'últim en ser triat, vaig haver d'aprendre a parar balons combinant l'autèntica sort amb palometes de cara a la galeria. Amb deu anys vaig guanyar un campionat de judo amb un Waza-ari per incompareixença dels rivals a quarts i semifinals, i perquè l'altre finalista encara tenia més poca traça que jo. Quin panorama!

Amb aquestes minses referències, completar un trail em semblava una proesa inabastable reservada als superdotats físics, que no vetlen, que no beuen, que no mengen. Imagine que en el procés decisori d'apuntar-se em menaria la passió per la serra, la necessitat de perdre pes i les ganes de trencar amb la quotidianitat amb alguna aventura a mode de bestiesa. Des de 2015, la Marató i Mitja del Penyagolosa, la Mitja Marató de la Perimetral de Benissa o el Trail Solidari d'Alcoi han estat els escenaris d'experiències inoblidables, testimonis d'oxímorons notables: patiments pedagògics, la coexistència d'una pau interior amb la tensió competitiva, els nombrosos bacs que reviscolen la dignitat, el fet de vèncer amb nervis tota classe de pors.

Preparar un trail requereix molt de coneixement, trellat i prudència. Però després de tot és un beneït esforç amb xicotets premis incorporats. Sacrificis com matinar els caps de setmana després d'uns dies de faena, privar i contenir les apetències, afrontar lesions eventuals per la duresa i la irregularitat del terreny, deixar de gaudir dels camins sense pressa, aturant-se a cada flor i a cada font. No obstant això, quan finalitza una carrera  –o qualsevol entrenament–, la primera cervesa és glòria, la segona senta com l'oli a un cresol i a partir de la tercera combats l'excés amb un sentiment mereixedor. Què no m'ho he guanyat? 

Hi ha vegades que, durant la carrera, amb la basca del migdia, el cansament acumulat i la quantitat de quilòmetres restants hom comença a dubtar de les seues capacitats. Un punt d'inflexió en què l'esforç psicològic, potser encara més feixuc que el físic, es lliura en forma de guerra interior, amb tota classe de dicotomies, imatges, capritxos i dolors sobtats que, a mode de balança, se situen al costat de la retirada. Enfront de tot això, és important una bona hidratació, evitar bogeries heroiques, rodejar-se de bona companyia, assolir un ritme constant sense cap pressa, estalviar forces i connectar el poc orgull propi amb l'objectiu d'arribar dignament a la meta a l'hora que siga.

A nivell personal, les curses de muntanya –i qualsevol activitat que s'esdevinga per les serres– netegen, encara que siga per uns dies, de qualsevol rastre de negativitat, de fluixa autoestima o de qualsevol tipus de tensions adjuntes a la rutina emprenedora. I sobretot, durant el transcurs d'aquestes aventures, hom s'arriba a reconciliar amb la condició humana i tasta la solidaritat més primigènia: la d'ajudar (ajudar-me) o esperar (esperar-me) el company (a mi) en qualsevol circumstància, bandejant l'egoisme i la pressió del temps, prioritzant el sentiment germanívol i comunitari d'equip entre persones heterogènies, amb vida diversa o sense cap contacte previ.

Pel que fa a la vessant social, crec que hi existeixen avantatges indubtables. Quan estudiàvem el Màster de Desenvolupament Local a Castelló, els alumnes intentàvem bastir un elenc de bones pràctiques, iniciatives que ajudaren a contenir el despoblament, a retornar la vida als pobles d'interiors en risc d'abandó per sempre més. A les curses, mentre passava alenant com un porc per nuclis com ara Xodos o Senija, entenia que els esdeveniments esportius de muntanya, intrínsecament relacionats al medi, són fonamentals per dinamitzar el territori i les persones que hi conviuen durant dies, fins i tot setmanes. És necessària, doncs, la creació de rutes, l'atracció de tota classe de gent amb proves esportives, travessies diverses i tota classe d'idees que no només redunden en benefici dels pobles, sinó que alhora facen bandera de la sostenibilitat, la pràctica de l'esport, el respecte a la natura, l'associacionisme, la cohesió o la conformació d'identitats locals i comarcals.

Comptem amb un país propici, amb tota classe de cims, serres i barrancs de bellesa majestàtica, de dificultat diversa. Tenim el repte d'un món rural per recuperar i revaloritzar. Adaptem les normes i facilitem l'organització d'aquests xicotets esdeveniments, sense obviar la prudència, la seguretat, la neteja i el respecte sacrosant al medi ambient. Fem de l'esport no només una qüestió personalment competitiva sinó també una ferramenta de benestar personal, de transformació i reviscolament dels pobles, un motiu més per conservar i potenciar els nostres espais naturals, una manera d'estimar encara més les essències pròpies.

Perquè cada vegada que algú creua la meta també guanyem totes i tots.