Dret o assegut

“Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar,

de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera.

Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers,davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.”

El Quadern Gris. Josep Pla

Quan farà dos o tres anys vaig llegir “El Quadern Gris” de Josep Pla em van vindre al cap, per humil analogia, certes imatges i vivències compartides amb l’escriptor de Palafrugell. La comparació sobtada, a priori ben atrevida, no abastava el camp literari i es circumscrivia, per al cas que ens ocupa, a l’etapa acadèmica, als anys ja llunyans de carrera durant els quals veia passar els cursos sense cap pretensió de futur i amb la inèrcia còmoda de la rutina. Faria mal de no esmentar tots els aprenentatges, tant acadèmics com personals. Conserve grans amistats, ara poc conreades, arran d’aquelles vesprades de juguera a la biblioteca, als jardins o al club social. Tota classe d’anècdotes i rialles despreocupades, el record de les quals em submergixen en la melangia del jove que ja no ho és tant. Però, a mi, que la trentena ja m’ha fet un pragmàtic de manual i va llevant-me del cap tota classe de pardals i ganduleries, aquells records em provoquen una espècie de regomell molt fondo, en atenció al temps perdut i les despeses que em van pagar com a suposada inversió.

Pense desficiós en aquestes cabòries quan se m’atorga la responsabilitat de redactar un contracte, un escrit qualsevol o una contestació a l’administració de torn, que quasi sempre és part i jutge a les primeres instàncies —Quina esperança d’èxit té l’humil lletrat no exercitant quan s’enfronta a un inspector amb idees preconcebudes, ànim exclusiu de coerció i cap voluntat de possible solució?— . El que és ben cert és que seria un jurista completament nefast si no fóra per l’oasi de la propietat industrial i la passió consegüent per les marques, patents, dissenys industrials i drets d’autor. Aquestes branques, illots esmaperduts en l’immens oceà infecte del dret, van suposar tota una revelació que de tant en tant —menys del que voldria— em fan aproximar-me als terrenys vocacionals que no hi he arribat a trobar mai.

El món de de la justícia, orfe de sang, de poesia i a de vegades d’equitat, m’avorrix cosa de no dir. Quanta paperassa inintel·ligible, quants preceptes innecessaris, quanta ambigüitat deliberada! En moltes ocasions —evitaré generalitzar gratuïtament— la balança de Temis és freqüentada, al·legada i interpretada per professionals de l’embolic i la petulància. Cada vegada que pose els peus a un jutjat qualsevol, em costa pair tanta superficialitat, tant retard burocràtic, al jutge maleducat amb pressa i sense interès, al busca-raons que amb la seua retòrica de caràcter artificiós i autocomplaent camufla les mancances formatives, la nul·la preparació del judici o l’estafa que li proporciona als seus clients.

Sovint, després d’algun judici farcit d’impertinències desagradables i interrupcions de tot tipus abandone aquestes instal·lacions amb la sensació d’haver deixat enrere un lloc de vanitats insuportables, complicitat coenta entre col·legues que sovint —per mor de la competitivitat presumptuosa i les ganes d’enaltir les seues qualitats— es passen el secret professional pel mateix engonal.

Mentre roman assegut escrivint qualsevol paper, camine dret cap al no sé on, amb la profunda i honesta sensació d’equivocació adolescent, amb la voluntat tardana de redreçament acadèmic i personal.

Certament, el temps passa i jo ja no sóc d’eixe món.