Aspencat i Llauís

A vegades hom té la sensació d'estar immers en una història de comiats indefugibles, estretament lligats a l'ocàs d'una teòrica joventut i a l'inici de la transmissió oral de les contarelles pròpies. Quan el passat divendres 20 d'octubre vaig arribar tard al Festival de Benvinguda de la Universitat de València tot just havent actuat Txarango, tothom parlava del concert amb adjectius meravellosos, tendres i de positivitat. A mi però, el que em va colpir de primeres va ser l'observació impactant de la gentada. Un semicercle de la Plaça de Bous de València ple a vessar de persones diverses, a les graderies o a l'arena, esperava impacient la que seria la darrera actuació d'Aspencat a València. Crec que havia perdut el costum sa d'anar a concerts del rotllo, però aquella imatge de la massa em va aborronar fins l'extrem de conduir-me cap als dominis clarobscurs de la memòria.

A mitjan 2007, amb l'energia conscienciada de la tot just encetada vintena, alguns amics i jo vam tenir la sort d'acudir a un concert aleshores modest que ara, deu anys després, ompliria recintes, xarxes socials i somnis compartits d'adolescència. Aquella meravellosa gent de l'Empelt de Callosa —sempre avançats, incansables i compromesos— va organitzar un autobús per tal d'assistir al l'Aplec per la Terra Arrels 2007 de Xàbia. Per a un jove encara neòfit, com ara jo, el cartell era de traca. Obrint Pas, el grup de referència que en aquells anys ja s'havia erigit com a símbol totèmic i l'alma mater musical de tota una generació de valencians. La Gossa Sorda, conjunt que jugava en casa i que a base de melodies i lletres punyents estava consolidant-se amb força en els incipients circuits de música en valencià i les consciències juvenils. Als rètols del concert, altres tres grups que no havia escoltat mai: Pinka, Insershow i Aspencat.

Amb la motivació ferma i resistent dels incompresos —anys de majories lapidàries, cosmovisió general institucionalitzada i procliu a la megalomania, al progrés meteòric, a l'urbanisme salvatge, a les fòbies i prejudicis inherents al supremacisme—, vam enfilar el camí cap al festival amb banderes i samarretes heterogènies, amenitzats per dolçaina i tabalet, flaires naturals i els viatges amunt i avall d'una botella que contenia falsa mentira: oxímoron metafòric que atribuïsc a la mescla de cafè-licor amb Fanta de llima.

Ja a Xàbia tota la colla vam gaudir d'una de les tantes nits màgiques de la música en valencià, que aleshores encara romania situada als terrenys totalment reivindicatius i familiars, on quasi tothom era conegut o saludat. Aquest sentiment és l'enyor natural dels anys de resistència compensat per la satisfacció d'haver assolit entre tantes i tants l'Ítaca de la normalitat. En un moment de la nit va arribar el torn d'Aspencat, una quadrilla de Xaló que em va captivar amb aquells ritmes ska de la terra i el reggae més moll d'aquella iniciàtica maqueta anomenada “La festa està servida”.

Com que fa deu anys també solia estar assedegat, vaig fer un parèntesi en mig d'aquell concert per tal d'aproximar-me a la barra. Mentre esperava a què em cobraren el meu burret, allà, tot just al costat meu hi havia un tipus gran, festeret, dolçainer i callosí a qui només coneixia de vista. Amb l'avinentesa de la tardança —recorde amb remordiment que ningú ens va dir a cap dels dos el què costaven aquells refrescs— vam començar a parlar d'una manera divertida i abrandada, sent aquella conversa l'origen d'una envejable amistat i milers d'experiències compartides amb els grups Gatxull i Komfusió. El bo de Llauís, sempre feliç i senzill. Si la justícia fóra un concepte poètic just que posara l'accent en els herois anònims i quotidians, a Llau li haurien de retre algun premi o cançó, o batejar amb el seu nom algun festival important pel seu compromís i la seua omnipresència. En aquells anys de minories i estigmes, era posseïdor orgullós de qualsevol maqueta i no hi havia concert de música en valencià —ben lluny o ben a prop— on no te'l trobares tot just davant del tècnic i la taula de sons.

Finalitzat aquell concert i havent-me corprès aquella actuació em vaig arrimar a la paradeta d'Aspencat per tal de dotorejar i veure si em firava amb alguna cosa del merchandising. He recordat durant molts anys de concerts amb Komfusió (fins i tot compartint cartell amb Aspencat en un parell d'ocasions) aquell moment amb molta tendresa. Un succeït que no fa més que il·lustrar la proximitat i germanor pura que es respirava als primers concerts del rotllo. Abans que poguera analitzar els productes o fer qualsevol procés de selecció, quatre o cinc membres del grup van eixir predisposats a preguntar-me el nom i vendre'm un pack de la seua maqueta i la samarreta del grup, atrevint-se a opinar quina era la talla que millor li parava a l'Agustí. Maleïsc a aquell que em va recomanar la L, perquè els anys també porten la penitència dels quilos adjunta. Amb aquell abordatge sobtat, em vaig adonar que no tenia prou diners per satisfer les tàctiques de mercat d'aquells joves a qui els podia la il·lusió i l'energia dels qui comencen. Vaig haver d'anar doncs al caixer d'una CAM pròxima per tal de traure diners i adquirir el CD i la samarreta que conserve com a relíquia, perquè amb aquesta panxa fer ús d'ella seria desgraciar-la.

Han passat anys, molts anys. Han passat moltes coses. Mentre el passat 20 d'octubre observava les llanternes dels mòbils de les grades fent una mena de contrapunt lumínic o m'arriscava pegant colzades al bell mig d'algun pogo —que no estem en l'edat— repassava a mode de diapositives tendres aquestes imatges d'una joventut que va exhaurint-se a base de canvis i comiats indesitjables.

Aspencat va omplir la plaça de Bous de València per dir adéu. Llauís acaba de ser pare d'Arnau. I jo comence a tenir símptomes de trellat i coneixement.