Joan Fuster i les Falles

Feia temps que no llegia a Joan Fuster. I no per gossera. Ara em venen al cap aquells records d'adolescència. Tindria jo quinze anys quan em va picar el cuquet del nacionalisme valencià. Fou un procés cumulatiu de vàries circumstàncies concretes. No sabria establir una causalitat única. El cas és que em va picar ben endins. Abraçar unes idees poc compartides (i no per això inassumibles) a la societat valenciana requeria cobrir-se d´un argumentari rigorós, que facilitara el proselitisme. Reconec haver abandonat Nosaltres els Valencians la primera volta que em vaig aventurar a llegir-lo. Em va semblar feixuc. Un any mes tard, el vaig reprendre i em va captivar fins a tal punt, que el vaig prendre com el meu particular dogma de fe. Més tard, no cal que ho diga, he anat matisant postures, però aquests papers foren l'empremta i l'empenta definitiva que em va portar a assumir el compromís polític que no m'haguera agradat assumir mai, i que hui per hui, encara tinc. Raons, per a una altra ocasió.

El motiu del post que hui m'ocupa, és una lectura recent. Anava passejant jo entre les prestatgeries de la biblioteca i em va sobtar vore amagat Combustible per a Falles, de l´autor suecà. Em va sobtar per la proximitat de la festa i per l'estereotip ben estés de creure que un dels errors de Fuster fou haver renunciat o menyspreat aquesta festa. Jo també em vaig arribar a creure el prejudici. Per això em va interessar. No pretenc fer un anàlisi exhaustiu i ben raonat. Tan sols vull palesar les sensacions pròpies d'un simple lector.

Si vos sóc sincer, el món de les falles m'ha resultat sempre una mica alié. I no per animadversió personal cap a la festa, sinó perquè mai he estat capficat en aquest món. Jo sempre he sigut moro músic al meu poble, i ho continue sent. I això és el que em plena. Els Moros i Cristians d´Onil és l'única festa que gaudisc des del punt de vista lúdic i sentimental a la volta. Les falles, tanmateix no em són estranyes. A Benidorm se´n fan des de fa uns quants anys (a Benidorm es celebra fins i tot el "chupinazo"), i quan era menut tan sols calia que m'apropara al carrer Tomàs Ortuño, el de dalt per a observar-ne una ben humil, però digna. Allà hi havia unes quantes atraccions i paradetes on els pares em firaven tots els anys. La festivitat fallera va servir per a que em guanyara un dels primers sous (en negre) tocant la trompeta en ofrenes i passacarrers. De València Ciutat em quede amb les mascletades i amb aquella revetla en la que l´aigua de València em va trair. El calabosso va estar a prop.

Joan Fuster reflexa en aquestes fulles un punt de vista extern, alié però sincer i profund sobre un tema del seu "poble". Esmenta també la seua enyorança cap a la festa que ell va viure de menut, quan la Falla consistia en un munt de fustes i trastos vells que els xiquets s'encarregaven d'arreplegar. Combustible per a Falles, no és un llibre pensat ad hoc, sinó que es tracta d´un recull d'articles escrits als anys 50-60 sobre els diversos elements de les Falles de Sant Josep. Juntament amb l'acidesa i l'escepticisme que el caracteritza i dels qual no pot defugir, presenta una visió amable de les Falles sobre temes com els orígens pagans posteriorment cristianitzats, la sàtira, l'element purificador, la capacitat d'improvisació, els vestits, la música, els tradicionals llibrets, els bunyols, la pólvora, la cultura del foc, entre d'altres particularitats inherents a la festa fallera.

De fet s'atrevix a suggerir que entre la pompa i la coentor d'uns i els prejudicis intel·lectualoides d'altres quant a la qualificació d'art d'aquests monuments, ni tant ni tan poc. Altra cosa és la utilització que es féu d'aquesta festivitat com a sentiment primari, emotiu i creador d'una consciència col·lectiva potent, contra Joan Fuster per part dels poders aleshores establerts. Cal recordar que arran de la publicació del seua llibre El País Valenciano (una mena de "guia turística" pel nostre País) fou sotmés a una campanya a la premsa de desprestigi que acabà amb l´auto de fe. Fou cremat en efígie a l´any 1963 davant la presència de milers de valencians.

No vull descobrir més aquestes pàgines. M'ha agradat això d'ensorrar tòpics. Tan sols convide a tothom a llegir-les, en especial als fallers antifusterians i als fusterians antifallers

Salut i una estoreta velleta per a la Falla de Sant Josep.

Records colivencs

Amb un ventet molest, sec, de ponent que espentava a l´anada i feia tancar els ulls a la tornada, vaig emprendre el camí cap a l´est. Immers de nou en les Narracions de la Foia de Castalla del gran mestre, la visualització mental d´espais coneguts i estimats em forçà a visitar-los en silenci, amb la curiositat que imprimix en ú mateix una càmera de fotos captant a tort i a dret qualsevol detall o visió que no volia que se m´oblidés. Marxant direcció cap a Ibi, a mà esquerra, cap a tramuntana, gris i intermitent em quedava la Serra d´Onil on m´agradava perdre´m quan era un adolescent. A mà dreta em quedava la plenitut de la Foia tancada per altes serres, i la mar d´oliveres interrompuda per l´escuma que metafòricament em suposaven els ametlers en flor. Paisatge obtingut a força de segles de treball i conjugació plena entre la natura i l´èsser humà.

Anava callat, saludant a coneguts, parlant internament amb el meu alter ego, i reflexionant el trist i cada volta menor contacte amb el meu país colivenc. És quasi excepcional trobar-me per allà. Sempre tinc la sensació de no haver aprofitat tot el temps. Quan era menut em plantejava com a opció a llarg termini, fixar la meua residència habitual al meu poble. No volia anar a Onil, sinó tornar-hi. No sé ben bé, si ara pense el mateix, però sí que caldria no perdre paulatinament el contacte amb tot allò que vas estimar i que des de la llunyania temporal i espacial continues estimant.

Sense adonar-me´n vaig arribar a Santa Anna (Sentana), un paratge senzill, natural i amb una ermita. Sentana em porta al cap grans records. Allà hem torrat xulles i hem fet paelles, allà jugàvem de menuts, allà vaig agafar una mà mentre passejàvem cap a Favanella (el pantano) i la Casa Tàpena. Les festes de Sentana a finals de juliol eren especials.

Recordava que en aquella carrera per guanyar el conill, vaig acabar orgullós d´haver-li guanyat al penúltim en l´sprint final. Vam arribar tan tard que ja s´havien emportat totes les llepolies que donaven per participar. Així mateix, a la carrera femenina, la meua cosina que anava de les primeres, no va guanyar el conill perquè es va aturar a esperar a l´amigueta, que era l´última. El bonegó fou sonat. No li ho he dit, però l´altre dia em vaig preguntar perquè ho havia fet. Dubtava si allò que la va moure fou la caritat per l´amiga o l´estima innata que sempre ha demostrat pels animals. Ja m´ho diràs Estheriu. Però et confesse que jo també em vaig quedar en ganes d´un bon arrosset.

Quan ja em vaig fer un adolescent malcriat, les carreres van canviar pel ball i la beguda. Des d´aquella nit en que em vaig guanyar l´apel·latiu d´Asponja (que pocs recorden) no he tornat a tastar el whisky. No tinc constància a la memòria, però els testimonis encara em conten com volava pels bancals. I m´ho crec de veritat, perquè els pantalons que no em vaig llevar ni per a gitar-me van amanéixer dibuixats de regalls de fang i les butxaques semblaven sacs plens de pedres i herbes que vaig anar col·leccionant durant el penós trajecte de tornada. Aquell bonegó sí que fou històric.

I tornant al passeig de l´altre dia, mentre deixava enrere els bancals que presenciaren aquella desfeta moral, vaig enfilar el camí. Camí d´asfalt que vaig decidir fer de terra, per una senda paral·lela. La Casa Madrid. La Torre. El Pla, on teníem un bancal d´ametlers. Tots aquestos indrets abans d´arribar a la fonteta de L´Arcà, un mas abandonat en un reclot preciós. Em fa vergonya dir-ho, però crec que després d´un passeig per la zona, fa molts anys em vaig fer de colp marxista, pancatalanista, ecologista, ateu, etc. Uns -ismes que m´han marcat en major o menor mesura, posteriorment. No vaig gosar a endinsar-me pel barranc que condueix a la Font Roja i a Alcoi en unes hores. Me´n vaig tornar a casa. A Onil, cal recordar-ho, es dina a la 1.

Records i reflexions d´un colivenc a l´exili.

Casori

Ho pensava mentre li acaronava els abundants cabells, li descordava la camisa i la besava amb la inexperiència pròpia d´un pubertari d´edat incerta, que prompte deixaria de ser-ho. Aquella nit era una excepció. L´especialitat d´aquella ocasió residia en això, en la seguretat de saber que es tractava de la primera i l´última. Ell ho intuïa des que en un moment de la festa, ella li féu un senyal, indicant-li la porta que donava al carrer. Convençut del temps limitat, s´afanyava desmanyotat a gaudir-la, a retindre-la per recordar-la, a intentar sorpendre-la, com si les paraules condicionades d´avís i termini que ella li havia pronunciat moments abans, pugueren ensorrar-se en un no res.

No podia ser. Allò no tenia solució de continuïtat. Ell que s´havia empenyat en vore-la com a la seua particular Pauleta conquerida per l´Aleix, dos personatges amb els quals havia fruït mesos abans durant una de les seues recents lectures. Fou al cap i a la fi, un dels seus primers desencissos en un afer tan bonic i refill de puta com pot arribar a ser l´amor. L´edat manifestament superior, ho impedia tot. Fins i tot li feia vergonya calcular la diferència. Maldava per l´obsessió malaltissa que li provocaven les dones molt més majors que ell. Un afecte que barrejava la luxúria, la morbositat, i la sensació de sentir-se cuidat.

A trenc d´alba ella va marxar, vestint-se sense fer soroll, sense acomiadar-se. Ell però, la va escoltar amb la resignació de tot segon home que veu com l´amant retorna a la normalitat i trenca sense cap regomell amb l´excepció. Així es va quedar, tot el matí, despert amb els ulls clucs. La frustració tan sols li va durar uns dies, el temps necessari per a que altra dona cobrirà la vacant que ella havia deixat lliure. En van passar moltes més, amb major o menor afecte, provisionalment, però al remat amb la mateixa dissort. Totes aquestes experiències el van reafermar en el seu escepticisme, i poc a poc li van confirmar aquella cruel sentència d´un bon amic que definia l´amor com un quadre que tan sols es pinta amb el pixorro.

Fa poc, va tornar a saber d´ella. Es casava enguany amb un bon home. Havia canviat molt, però seguia sent la mateixa. Ja no l´estimava, però la seguia volent. Amb els ulls tristos i les faccions influenciades pel record i el constant desert que travessava, li va desitjar sort.

Silenci?

Fa una estona m´he trobat rellegint unes quantes entrades antigues, des que vaig començar en aquesta bitàcora, allà per l´abril de 2007. No ho havia fet mai, però ha sigut agradable. És curiós comprovar com en vora tres anys d´existència, canvia tot un poc. Preocupacions, amors, temes, aficions, estil. Fins i tot la il·lusió amb la que vaig començar, s´ha anat apaivagant poc a poc. Ho sé. Em costa molt escriure un post.

Em fa gràcia, perquè va haver una època que la meua carta de presentació no estava completa sense fer al·lusió al bloc. Arribava a ser pedant. Em sentia devanit quan algú desconegut venia a presentar-se, amb el pretext d´haver llegit algunes entrades del "Racó d´Agostinet". A mi, cal dir-ho, tot açò sempre m´ha fet molta vergonya. I me´n fa.

Recorde que vaig començar influenciat per dos bons companys que hui ja no tenen bloc. Llàstima. Durant un període de temps, hi havia pocs amics que utilitzaren aquesta eina. I jo no parava de donar la murga a totes aquelles persones que creia ben capaces. Poc a poc, he vist amb satisfacció el naixement de nous blocs, creats per grans amics i amigues. Començaments tímids que han assolit poc a poc tota la meua admiració. Aprenc i els conec cada dia més, sent suficient per a mi.

Davant la poca il·lusió i el buit ja omplert, de tant en tant em plantege la renovació o el silenci. Un silenci d´eixos llargs. M´ho pensaré.

L´Aitana

Ara fa uns anys que vaig llegir L´ambició d´Aleix del meu admirat Enric Valor. Aquest llibre, no exempt de censura als anys del franquisme per la descripció de situacions mal vistes, revela la vida d´un jove callosí que, a cavall entre València Ciutat i Callosa d´en Sarrià s´enamora de Pauleta, una dona molt més major que ell casada amb don Macià. Aquest amor sorgeix dins d´un context idí·lic com és el Mas de l´Arbre, Confrides, als peus de la Serra d´Aitana. Semblant àmbit geogràfic es dóna a La idea de l´emigrant, al Mas de la Til·lera (Alcoleja).

D´aquestes lectures vaig recordar i augmentar la gran admiració que sempre he sentit per aquesta zona del País. Amb bella exactitud i fidelitat bucòlica, descrivia com d´allargada, imponent i majestuosa és l´Aitana i els indrets que l´envolten, ultrapassant de llarg els mil metres d´alçària. Degut a aquelles lectures, em va apetir visitar la Font de l´Arbre. L´experiència va quedar palesada a aquest bloc.

Des que tenia 6 anys i em van regalar un Atlàs, tinc gravats els 1558 metres, que fan que Aitana siga la cota més alta de la província d´Alacant (em fa oix aquesta divisió administrativa, ja ho sabeu). Per a mi sempre ha sigut el lloc més proper i segur per a visitar "la neu". Fruït d´aquesta atenció prematura, quan era menut em vaig atrevir a fer un conte que estava ambientat a la Serra Aitana. Trobe que anava sobre una excursió de xiquets plena d´entrebancs pel fred, la neu, el vent i la duresa. No sé per on para, però no tenia l´aspecte de convertir-se en un best seller.

El diumenge passat però, vaig reviure en part aquella pobra història amb els meus paisans del Centre Excursionista Colivenc. Una ruta que comença a la Font de l´Arbre i que arriba fins el cim. Xafant bona cosa de neu a tothora, em sentia com un xiquet observant el Frontó d´Aitana i les cingleres emblanquinades, esclatant tolls de gel amb el garrot de serra, fent fotografies o travessant no sense dificultats el Pas de la Rabosa. Des de dalt, el món. Visió espectacular de totes les serralades i muntanyes properes com la Serrella, Xortà, Puig Campana, Ponoig, Bèrnia, Cabeçó d´Or i aquelles més llunyanes com el Montcabrer, Maigmó, Benicadell, Montgó.

Malgrat una baixada accidentada per les runeres, amb tres o quatre "culaes" incloses, res va impedir que tornara a casa ben pagat, amb la sensació de plenitud, d´alegria i profit que dóna un bon passeig per la Serra Aitana coberta de neu.

Ara més que mai, Aitana Parc Natural!

Son

Em piquen els ulls i no pare de rascar-me-los. Automàticament em ve al cap una veu familiar, tendra i inquisidora que em retrau aquest fet. Ja pare. La son crònica em sobrevé feixuga i constant com un càstig alleujat per l´horeta de migjorn que darrerament acostume a fer després de dinar. La son m´acuita enjorn, com a conseqüència d´una nit com tantes altres improductives, d´estudi forçat i gens profitós.

Diré una obvietat. Odie profundament l´època d´exàmens. No per pressió, per tensió o por. Cada dia estic més tranquil. Considere que són unes setmanes en que anem sumant cumulativament pèrdues de temps i que (parlant en primera persona) no redunden en absolut en el meu aprenentatge. Recorde amb resignació quantes activitats he deixat de costat pel mer regomell que em provoca estar immers en aquest període. No em pot saber mal llegir literatura, passejar, o mantindre una conversa amb qualsevol quan m´apetisca. Observe amb escepticisme el munt d´apunts que hem de memoritzar. És cert, de l´escepticisme a la gosseria no hi ha tanta distància. Els apunts estan farcits de noms com el teu, de formes geomètriques de difícil qualificació que patixen divisions internes, de formes geogràfiques que s´adequen amb una dubtosa fidelitat al meu marc nacional o de dibuixos tan entranyables com l´escut de l´Athletic de Bilbao (l´especialitat de la casa).

Estudiar per a un examen és llegir condicionadament. Sempre he detestat la lectura condicionada, des que a l´escola ens manaven lectures obligatòries. Em semblen tan contradictoris els termes "Lectura" i "obligació" (que no equival a "foment"). Semblaré agossarat, imbècil, subjectiu i destructiu si afirme que els exàmens són de tot excepte mitjans per a aprendre. M´atreviré a ser abstractament constructiu i a clavar-me en un terreny alié i molt susceptible, si propose alternativament l´aposta per models menys fastigosos i més dinàmics d´ensenyament, constants, diaris amb els quals l´alumne puga interactuar pràcticament, amb motivació i sense mecanicismes. Que cadascú ho concrete com vullga.

Açò s´acaba, i de forment ni un gra. Continue abonat a la mateixa franja de qualificació (5-6), que permet desfer-se de matèries amb un coneixement molt minso, oblidadís i no massa treballat. Complir l´expedient, sense que reste cap altra bona sensació que la de saber que ja queda una menys. Una menys per a què? Per a fer cara de panoli, quan d´ací dos mesos algú sol·licite ajuda en eixe sentit. Trist, eh?

Ah, i ja sé que no tinc raó...Fa temps que em motiva poc el que faig...

Viure sense tu (Antònia Font)

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d'alens que se trobaven,
de cabells que s'embullaven,
de mans i de perfums.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d'alens que se trobaven,
de cabells que s'embullaven,
de mans i de perfums.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.

I s'horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t'estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d'arreglar,
que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de que s'acaba,
punt i principi de viure sense tu.


M´encanta Antònia Font. M´encisa esta cançó.