Camí cap a la felicitat.

Amb un crit sorpresiu, familiar i inconfundible, et van avisar de la presència tímida i escàpola d'un esquirol que s'esgolava per unes baranes de fusta, paral·leles a unes escales que baixaven quasi a tocar d'aigua, i s'amagava pels matolls i boscos pròxims.

No saps ben bé si vas arribar a ataüllar-lo, absort com estaves en altres coses. Malgrat voler restar-li trascendència, aquell raconet lleument il·luminat per un sol fluix d'hivern es tractava d'un lloc especial. A aquella delicada placeta, carasolada al migdia i al capvespre, des d'on s'albirava la vall ampla i farcida d'oliveres, sempre bufava el vent. Però no ens destorbava massa.

A una part, el lateral d'una casa que intuïes senyorial, a tenor de les finestres, altes i immemoriablement tancades. A l'altra, un banc d'obra aixoplugat per un sostre natural, des d'on rarament queien els eixuts i durs pètals de carrasca. Des d'allà, en els moments preats de soledat, et dedicaves a pensar sobre tu, a llegir i imaginar l'antic poble de Mequinensa, la trajectòria del pseudofísic Trífero o les circumstàncies bèl·liques de Cassana. I les caderneres piulaven de matí, mentre tu, desficiós i famolenc, feies temps per recórrer els tres kilòmetres de tornada on t'esperava el dinar casolà parat a taula.

La pressió de l'amfitrió t'impedia exercir un xovinisme sà, relativament apaivagat per la teua modèstia natural. Però et trobaves on la teua ànima sempre es renovava i trobava la pau desitjada. I eixe moment no era una excepció.

Amb la calma de saber-se xafant sobre segur i la ferma decisió de superar vells temors que t'aturmentaven, vas mirar de gaidó uns ulls bessons, agafares amb suavitat aquella mà a voltes càlida, a voltes gèlida, i encarares aquell camí fosc i estret, vorejat de carrasques centenàries que s'obria al teu davant. Com havies somiat. Un camí no exempt d'entrebancs i dificultats que pretenies superar. Un camí conjunt, que sabies que tard o d'hora et conduiria a la tranquil·litat desitjada.

Un camí cap a la felicitat.

Propòsits

L'altra nit, dissabte, amb una passivitat digna d'un pseudointel·lectual insuportable, vaig sentir les campanades a la ràdio mentre conduïa tot sol pels voltants de Tavernes de la Valldigna. Enguany, que les dents no mastegaven raïm anteriorment operat el ritme semblava més pausat. Tant fa. Al cap i a la fi, després de sopar ja m'havia espolsat uns quants singlotets suficients per a desitjar un feliç 2014.

Pot semblar un símptoma de rebel·lia o soledat voluntària. Podria ser. El cas és que, gustosament, vaig haver de fer de xòfer improvisat portant als meus amics al lloc del concert i anava camí de fer el segon viatge a través d'unes carreteres buïdes de cotxes i guàrdies civils queferosos. Si parle d'estos em tanquen.

Seguint la tònica general que havia observat durant els dies previs, a la ràdio no paraven de besar-se, d'omplir converses de bons desitjos i propòsits vinents i segurament insatisfets. Treball, salut, amor, bona forma i un poquet de felicitat. Poca broma. Per a ser honest, no sóc jo molt donat a acotar dins d'un espai de temps determinat una sèrie de propòsits però, malgrat ser molt repetits, poc originals i quasi eufemístics, els signaria tots ells.

No obstant, el meu propòsit principal per a 2012, 13, 14, demà o despús-demà és saber-me útil i tranquil. Retirar i soterrar vells temors i pensaments, recuperar la confiança i fer realitat els somnis compartits. Dotar d'activitat a l'extensió personal que per a mi sempre ha suposat aquest bloc.

De moment, i sense que açò supose res seriós, ja vaig complint algunes coses.

Salut i camí.

Sa casa

Aquella nit tranquil·la de les darreries de l´estiu, quan la finestra ja s´havia de tancar i la girada del llençol a sobre del cos es feia necessària, la seua casa pairal romania en un silenci quiet i trist. Tot allò havia canviat molt des que els avantpassats l´havien comprat tot just passar la Guerra Civil per 3.000 ó 4.000 pessetes, no ho sabia ben bé. Anys després, 45 en feia d´això, la casa va patir la reforma que li conferí l´aparença que recordava a la seua infantesa i adolescència

Ara, l´habitatge gran, espaiós, de tres plantes, amb una frontera bonica i una fondària poc aparent des del carrer continuava existint però havia variat molt. Si jugava a ser sincer, havia de dir que li agradava bastant. Semblava més còmoda, funcional, moderna, sense deixar de tenir eixe substrat rural. No obstant això, no podia evitar que el record i la irreversibilitat la profunda i difícil sensació de melàngia per la pèrdua física i sentimental.

Tant feia el punt de la casa on es situara dret. Des d´allà, tancant fortament els ulls veia exactament tots els petits detalls d´aquella vivenda, imaginava parets primes dividint l´ample menjador amb habitacions i corredors entranyables a cada costat. Podia recordar el familiar olor a casa, a pastador, a menjar, a antigor neta, i sobretot aquella gelor perenne que s´accentuava amb cruesa durant els durs mesos d´hivern. Aquell clima continental s´estacava solemnement en el casalici. Ara el nas arreplegava noves flaires que de tant en tant provenien de l´androna i la temperatura s´havia tornat incerta. Assolir tot allò era qüestió de molts anys.

Recordava les tristes setmanes de buidar-ho tot, d´observar, embolicar i empaquetar tot aquell seguit de trastos vells, valuosíssims de sentiments i de molta utilitat que segur, delerava tornar a vore´ls algun dia al seu lloc.

Passejava mentalment pel corredor principal, entrava a la saleta del tendur que calfava les cuixes i tot el cos, des d´on veia sense ser vist tot el que ocorria quotidianament al carrer. Seguint el corredor, entrava a la sala gran i espaiosa i obria el pany d´aquella cuina estreta i funcional on s´imposava l´horari de fàbrica i es dinava a la una i es sopava a les 9. Pujava per aquelles escales petites de baixa i curta barana que tantes voltes havia xafat descalç i a fosques, fins a arribar a aquell segon pis d´habitacions que observant bé, tan sols havien canviat de color i mobiliari. Unes cambres que recordaven a fred, a somnis interromputs per aquells precisos i preciosos tocs de campana, a 15 minuts d´oracions cristianes, a la tendra acció de bonegar i cobrir aquell xiquet (i home) a les 7:30 del matí quan involuntàriament s´havia destapat durant la nit. L´habitació dels iaios amb aquella finestreta testimoni de jocs i borratxeres. La dels pares, ampla i de cara al sol del capvespre.

Si seguia pujant els graons que pujaven un pati interior cobert i ben il·luminat, m´imaginava aquella cadireta de boga, baixeta on s´asseia per tal de combatre aquella por d´arrimar-se a la barana i vore aquell pis fondo, ple de plantes que conduïa misteriosament al pastador. Un poc més amunt, el terrat s´obria costosament a través d´una porta vella que grinyolava de manera tendra i tradicional. L´olor d´aquell terrat cobert era especial. Olorava a camp, a antic, a tancat. Sempre tenia la impressió de que als grans no els acabava d´agradar que pujara. Allà dalt, el sostre apareixia enteranyinat de cordes de les quals penjaven aixades, llegons, corbelles, gaiatos, lones... Aquelles parets on es recolçaven els garbons de llenya eixuta, cabassos, collerons, garbells i una romana amb la qual jugava a pesar-se amb il·lusió. Aquells baguls plens de papers i treballs antics que s´agradava de mirar. Els joguets que vehiculaven la imaginació de la infantesa. La pica de rentar la roba, rudimentària i efectiva suposava el precedent d´aquell terrat gran, ara tapat, assolellat que mirava cap a la serra, des d´on s´estenia i s´eixugava la bugada.

Va obrir els ulls i se´n va anar a gitar-se amb la seguretat de que sa casa i aquells que l´habitaren, romandrien sempre en el seu record.

Gràcies, mestre.

Uns minuts abans de l´alba d´un dia d´agost, allà dalt, vora l´Alt de l´Hisop, la Serra de Castalla en tota la seua extensió, prenia eixa majestuositat que conferixen els cims enlairats i el boscatge dens i abundant. Des del Maigmó fins a Castalla, els paisatges d´infantesa d´Enric Valor es presenten com a un veritable pulmó verd. La foscor de la nit romania encara per ombries i pinedes altes i extenses d´on provenien els primers xiulets i sorolls d´un ecosistema immens, que sent nostre, desconeixem o desconec en gran mesura.


M´agradava que el silenci i el xaloquet m´acompanyaren per una sendeta estreta i trencacames, que poc a poc anava sent il·luminada per les primeres clarors d´aquell sol que ataronjat, mandrós, tímid, quasi dòcil, traspuava per damunt de la Penya de Tibi, al capdamunt de la qual vivien les dues velletes de la Penya Roja. Des d´allà, albiràvem sense obstacles el Cabeçó d´Or, l´Aitana, el Puig Campana, el Menejador, les llunyanes serres de Ponent llunyanes, La Manxa tan propera i tan diferent, la Baixura Alacantina eixuta i aspra, la Mediterrània, Tabarca! i els pobles de la Foia. Com de bonica es veia la Serra d´Onil, matinera, tancant la immensa vall, protegint de la tramuntana i envoltant el meu poble pel nord.



Molt a prop, Planisses, aquella foieta petita i alta que apareixia en el segon volum del Cicle de Cassana Temps de Batuda com l´Almussai. Aquell raconet bucòlic, idíl·lic propietat d´Enric Valor, on Frederic Genovard va passar aquell estiu en què es va enamorar de la Ireneta mentre la batuda i la vida i els costums muntanyesos el feien gaudir d´una nova felicitat. Ja ho deia Valor, quan qualificava la seua obra de semiautobiogràfica.



La matinada va ser històrica, però sempre s´ha dit que càrrega agust no pesa. Vaig eixir a les 5 del matí de Benidorm per tal de retre-li aquell petit i simbòlic homenatge al mestre Enric Valor rebent els primers rajos del dia del seu centenari, a la seua terra promesa. Perquè durant tot l´any d´exili voluntari a Anglaterra, no havia pogut assaborir la gran quantitat d´activitats que s´han fet en el seu honor i perquè personalment li ho devia. En gran part sóc qui sóc, pense com pense, estime com estime, sent com sent i observe com observe, actue com actue arran d´haver llegit tota la seua obra i haver comprovat el treball constant i impagable per l´estudi i dignificació de la llengua pròpia, el compromís polític i nacional que comprenia idees redemptores molt nobles i l´estima profunda pel País i la seua gent. Perquè de llegir-lo, m´arrimava amb precisió als meus avantpassats que, coetanis seus, van estimar, viure i treballar en aquella vall tancada per quatre serres allargades i elevades.


Ja amb el sol fora amb la tranquilitat i satisfacció que dóna saber-se molt alt, mig centenar de valorians i valorianes, li vam fer un sentit i senzill homenatge al gran mestre Enric Valor el 22 d´agost, el dia que tot just complia cent anys. Vam llegir part de la seua obra i brindat amb begudes valencianes per la seua figura i pel futur del País Valencià. Per la seua memòria.

Mai et vaig conéixer, però t´estic profundament agraït.

Per sempre.

Aquest post s´hauria d´haver publicat el dia 22 d´agost, dins d´un homenatge virtual en xarxa. Aquell dia vaig punxar una roda i entre gosseres continuades i ocupacions variades no havia pogut ser. Valga d´humil i senzill record d´un valorià més.

A poqueta nit

L´altre dia, mentre les hores feixugues i tedioses s´esgotaven dins d´un tanatori tètric (epítet claríssim), un bon amic em va bonegar de bona fe per no actualitzar sovint aquest bloc. M´ho vaig prendre bé, però reconec que em va fer pensar i repensar les causes. La resposta és senzilla. Darrerament i l´últim any Erasmus concretament, no he estat tan expansiu com ho estava fa un parell d´anys. Tal volta per ignorància conscient, inseguretat sistemàtica o introversió crònica, probablement la barreja de totes elles. Les noves xarxes socials, en permetre una literatura curta i breu, també perjudiquen substancialment i lleven quota de poder a bitàcores com aquesta. Vici.

Recorde encara amb prou exactitud el dia que vaig deixar Southampton, després de 10 mesos d´estança. La petita lleonera que m´havia acollit durant tot eixe període anava quedant-se buïda de petits objectes, roba i pols. Em venien al cap els primers dies i les primeres sensacions estranyes, poregoses, desubicades; aquelles nits d´insomni insuportables, aquelles estones de recloïment voluntari, com qui cerca la felicitat amb curts però continus intervals de soledat. La meua trompeta, les feixugues però profitoses lectures de Sherlock Holmes en anglés, l´antídot contra l´enyor que suposaven les rondalles o els llibres de Ferran Torrent, el portàtil farcit de documentals diversos amb el qual em comunicava al món.

Ara, de nou a casa, a la Terra, tothom em pregunta per l´experiència, per les conclusions, per l´aprenentatge i em dóna la sensació de que a cadascú li dic una cosa diferent. Resumir Southampton amb una contestació o un post com aquest és bastant impossible perquè són moltes coses i perquè tal volta calga un poc més de temps i una altra perspectiva per tal de valorar-ho com cal. Seria bo reprendre aquest bloc com a mitjà d´expressió d´aquelles experiències, bones i roïnes, viscudes a Anglaterra.

Vaig marxar dubtós, condicionat per moltes experiències, per ganes de canvi, d´aprendre, d´adquirir un altre idioma, de noves experiències i amistats, per la voluntat de viure lluny i a soles, de créixer internament. Ho he aconseguit. No puc negar, que ha sigut un any difícil. La mort de la iaia, la infecció d´oïda (i la pèssima sanitat), trobar-me lluny dels meus, de la meua rutina, de les meues aficions, dels meus pobles i muntanyes provocava alguns atacs sobtats de melangia a una ànima enyoradissa com la meua. Ponderant ponderant, acaben guanyan les experiències positives. No seria sincer ni just si no ho diguera.

Tot açò ho pensava mentre tornava amb el cotxe de Sella a les 8 de la vesprada, amb les finestres semiobertes (o semitancades) a poqueta nit, quan els últims rajos de sol esmorteïts mostren amb altra llum les serres, els barrancs i els camins pels quals faria goig passejar en eixos moments. La ràdio a mitja veu, em preocupava amb els testimonis de Somàlia i el diferencial del deute espanyol respecte del bono alemany. La prima de risc ha superat els 400 punts bàsics per primera volta a l´Estat Espanyol. Poca broma.

El cas és que ha sigut arribar i encarar-me al teclat i acabar en mitja hora sense aturar-me a pensar res. Si totes les vesprades foren com aquesta...

Salut i futur.

De poble.

L´altre dia, passejant pel mig de la suor, la consegüent flaire a humanitat i les colzades que es reben metòdicament a un gran concert d´Obrint Pas, vaig destriar diverses samarretes típiques i conegudes. El nacionalisme valencià de concertet en tota la seua extensió diversa i de vegades antagònica (tics, prejudicis i escepticismes per a un altre dia) configura així una de les seues mostres de força en benefici de les serigrafies. El valencianisme (poseu-li les vostres definicions categòriques i dogmàtiques) és una mina per a aquesta indústria. Països Catalans, País Valencià, grups, partits, associacions, versos d´Estellés o paraules de Fuster, efemèrides, begudes, refranys, consignes il·lusionants, radicals i antisistema (i és que el sistema està contra nosaltres) colorixen unes samarretes que normalment es fan estretes després de la primera bugada. Per això sempre em compre una XL.

Sota banderes diverses i forçadament antagòniques (ja ho veieu, no eixim del cau), missatges compromesos i de resistència que arribaven des de l´escenari (riu-te tu de William Wallace) em vaig fixar en una samarreta fosca, simpàtica i no per això menys reivindicativa que jo mai podria portar. Els caràcters "M´agrada ser de poble" formaven la base d´un poble valencià menut, compacte, amb la cúpula de l´església i el campanar ben visibles. A l´esquena es podien llegir certes qualitats que contenen els pobles, els pobles menuts, amb un caire semirural, familiar i purificador. La tranquil·litat, tindre el camp o la muntanya a dues passes, els carrers estrets, sentir l´olor a la flor de taronger (poseu-li romer o timonet) o la de la terra quan plou, passejar pel mig del carrer, prendre la fresca a l´estiu o parlar en valencià configuren uns plaers tal volta bucòl·lics i idealitzats, però molt senzills, quotidians i preats en contraposició a la pressa, al formigó, a l´anonimat, la desconfiança i la despersonalització que viuen moltes zones urbanes. Jo que sóc un urbanita despistat i esmaperdut m´ho plantege sovint.


Quan a voltes observe l´arrelament, la forta identitat i autoestima, el coneixement absolut de cases, serres, llomes, barrancs, tolls o camins, la tradició oral i culinària o els jocs de carrer me n´adone i pense amb malícia genèrica que realment els de ciutat som uns inútils integrals. Almenys jo. I què me´n dieu de la desimboltura o el know how de poble ? Em referisc a coses tan senzilles com tindre absolut coneixement d´allò que li cal o li manca al camp o hort que conrees, fer el teu oli o el teu vi, saber utilitzar com cal la bassa, quin pardal està piulant, de quin animal és eixe cagalló, saber tindre cura dels animals domèstics (gossos, gats, porcs, conills o aviram), quin oratge farà demà, fer foc i brasilades potents amb els garbons, la ramulla i la llenya que t´has fet tu mateix per a utilitzar el teu propi forn i cuinar coques, o per a fer paelles i rostides que de només pensar-ho em sacsegen l´estòmac. I en podria dir més... A voltes em dóna la sensació de què tot aquest coneixement antic i primari, de transmissió muntanyarda o camperola, fa persones més íntegres, interessants, sabudes i felices. Cabories i destrellats.

Ergo, la samarreta adequada i sense cap mena d´autoodi o complex d´inferioritat urbà (Tampoc és això!!) seria "A mi també m´agradaria ser de poble".

Que vaja prenent nota el valencianisme artístic. De moment, jo acomane una XL.

Komfusió

Adés, mentre escoltava el so franc, delitós i punyent del darrer concert de Komfusió a les jornades de Sobirania alimentària d'Alacant he copsat tot d'una, un seguit de sentiments que m'han fet pensar. La distància i la situació passiva de sentir un concert en el que no hi ets et fa adquirir una visió més "objectiva" del so, de l'espectacle, de les perspectives de futur. Tal volta "objectivitat" no siga la paraula més adequada quan ja conec els temes, quan he observat de prop la progressió o bé sabent que els que toquen als vídeos del youtube no són sols companys, sinó grans amics tots ells.

Aquest era el quart concert de Komfusió i pel que m'han dit i he sentit, ha sigut el millor. Després d'uns concerts a la Tasca (Polop) i a la Siempre (La Vila) prou aseats i condicionats per la gran il·lusió que suposa un debut, el concert a la Platja del Paradís va ser més fluixet, però ben digne. Açò de vore com durant la teua absència es fa el millor concert de la curta però segurament llarga història de Komfusió, fa que em pregunte sense cap serietat i amb tota la bona fe del món, si serà possible que sense mi es faça la millor actuació del grup i si és que eixe toc de qualitat l'ha facilitat la no presència involuntària de la meua trompeta. Fora de bromes i tipismes, açò de gaudir d'un concertasso des de Southampton estant, em fa sentir des d'una gran satisfacció fins a un tendre enyor. Però sobretot, estic tranquil i altament emocionat de saber que vindran moltíssims i millors concerts en un futur a curt termini, facilitats per una progressió que a més de ser certa i diària (més bé setmanal) no deixa de sorprendre'm.


La sorpresa prové (i no seria sincer si no ho diguera) d'una paradoxa personal ben gran. Té gràcia que en el moment de major deixadesa i desmotivació cap a l'instrument després d'anys d'estudi, es presente un dels projectes musicals més engrescadors i ambiciosos que he tingut mai. Mai he deixat d'estimar la música, però l'estancament, la manca de constància, la dificultat de l'instrument, la priorització d'altres àmbits de ma vida i un cert pragmatisme, m'han allunyat prou d'aquells dies sencers dedicats a la trompeta. L'aparició inesperada d'aquest artefacte d'incerta però esperançadora explosió, ha fet que em replantege de nou la música com una gran afició, com un passatemps ben seriós. Cal estudiar i estar en forma per traure avant les composicions de Miquel amb un so net, amb un estil adequat. I també, com no, Quan ú estudia toca millor. I quan ú toca millor, s'ho passa més bé i gaudix. És un repte, ja ho sé.


Komfusió naix precísament de l'amistat, germanor, escenaris i concerts compartits per dos grups de la Marina Baixa, Gatxull i Inseminació, que tal volta en els últims temps s'havien estancat no per capacitat, sinó per falta de constància i tal volta de motivació. Komfusió en eixe sentit significa "Com si fóra fusió" ja que l'entitat i els enormes llegats musicals i socials d'Inseminació i Gatxull no desapareixen, sinó que queden congelats per tal de ser represos en qualsevol moment. La nova formació agafa en penyora alguns temes d'aquestos grups, cançons d'altres bandes experimentades de la Marina Baixa com Òwix o Sant Gatxo, l'herència musical de cantautors valencians i catalans de tanta altura com Lluís Llach, Raimon o l'Ovidi Monllor a més de composicions pròpies, fent servir eixa màxima de reinventar velles cançons i adaptar-ne de noves cap a uns estils variats propers al rock, al reggae, a l'ska, el funk o la música llatina que juntament amb una base solida i potent de metalls i amb l'emprempta de la terra que suposa la utilització de la dolçaina i el valencià com a llengua de cant i comunicació, conferixen a Komfusió una carta de presentació humil i familiar, però ambiciosa, moderna i seriosa alhora.

El grup està format per una colla de joves i no tan joves a banda dels incondicionals (el gran Fede, Marta, Jordi, Tòfol, Pinet, Vicent, Pepe i molts més) que ens han acompanyat als assajos i als primers concerts. Miquel Morales, al baix, a la veu i al que calga, és el cervell musical virtuós i privilegiat, que adapta i realitza composicions genials amb una facilitat prodigiosa, amb un gran gust, un vast coneixement i una excel·lent i personal pedagogia. Sergi Soler, guitarrista, un tipus irreductible (parafrasejant Miquel " un especímen estrany dins d'una societat perversa") que contrasta distorsions apocalíptiques amb un contratemps i un estil bluesístic singular. Kevin Lorenzo, un pianista tot terreny, deseixit, improvisador, assenyat, company de solfa, que aporta solidesa, serietat i coneixement al grup. A la dolçaina, l'esperit, l'emblemàtic, arxiconegut, pocavergonya i valencianot autèntic, Llauís. La bateria la fa cantar Jaume Galiana, l'alma mater, el temps adequat i perfecte, les fonamentades aportacions artístiques, els breaks difícils que pareixen fàcils. El toc eventual, però de qualitat a la percussió, l'aporta Josep Garcia, un amic que a més de la filologia i literatura, posa la seua musicalitat, la seua ràbia interior i les seues ganes de gaudir al màxim de cada concert, al servei del grup. La corda de trombons, està formada per la joventut, les ganes i el futur de Vicent Lloret, la jove experiència, la cara dura, la intuïció i el bon gust de Joan Cano. El meu homòleg, Pere Tort un xic valent, amb un so potent i segur curtit en mil batalles de xaranga, Moros i Cristians i estudi al qual he vist créixer musicalment des que era pràcticament un xiquet fins ara, que ja és un trompetista fet i en augment. I finalment a l'altra trompeta, la meua estima humil, interessada i voluntariosa de gaudir i aprendre de tots ells musical i personalment.

Seguint i adaptant la màxima Juche provinent del pensament, de l'aparell ideològic i institucional nordcoreà, nosaltres, i tan sols nosaltres som els propietaris, els responsables del destí, dels triomfs, de la consolidació de la nostra revolució personal, del nostre èxit com a grup.

Salut i Komfusió.