50 anys de "Nosaltres els valencians"

Normalment, els aniversaris, efemèrides de tota producció artística fan girar un poc més si cap l'atenció vers les mateixes amb una intensitat renovada. Almenys en el meu cas. I més si han sigut obres cabdals per a generacions senceres, o gèrmens de moviments.

La meua adolescència fou un cúmul de renúncies preestablertes, reflexions profundes i noves idees que a contracorrent, van fer que assumira una determinada cosmovisió a nivell social i destacadament nacional. He de reconéixer, des de la relativa perspectiva d'uns 25 anys complidets, que aquells pensaments eren un tant primigenis i impulsius, propis d'aquella edat, quan les utopies no eren gens utòpiques i les postures de "màxims" sovintejaven les meues converses. Que ningú em malinterprete. Tot és relatiu.

Tindria jo uns setze anys quan allò que finalment va fer trontollar els esquemes anteriors i facilità la definitiva presa de consciència -tal vegada en un intent de reafermar tot allò que ja feia mesos que es coïa al meu magí- fou la lectura sencera de Nosaltres els Valencians de l'intel·lectual suecà, Joan Fuster. Sencera, sí. La densitat i estil literari de Fuster em van fer abandonar el primer propòsit un any anterior. Que els guardians de les essències em perdonen per aquesta temptativa frustrada doncs.

L'obra, publicada a l'any 1962 ha complit aquesta setmana 50 anys. Poca broma. No cauré en l'error dogmàtic d'agafar-la amb la fidelitat militant que  exigeix una Bíblia. Perquè em trairia a mi mateix i fins i tot al mateix Fuster, àvid de ser l'arrel primera de discussions i replantejaments al voltant de les seues tesis alhora que volenterós de focalitzar l'atenció - quasi inexistent- sobre la nostra "qüestió nacional". No obstant això, és indiscutible que l'assaig sobre que tracta la història i la identitat col·lectiva dels valencians encengué la flama d'una nova corrent de pensament procliu a la correcció d'una amnèsia col·lectiva que conduïra cap al redreçament nacional del nostre País. Al mateix temps, fou la causa de reaccions furibundes -sovint malintencionades- que perseguien la dimonització de l'escriptor i el moviment consegüent.

Observant el capvespre de la Plana de Castelló des d'un seient incòmode del tren de rodalies, he tornat a obrir, anys després un vell exemplar que romania intacte i imperturbable des de l'última volta que el vaig deixar. Tan sols han sigut unes poques pàgines, però mentre recorria els camps de tarongers camí de València - escenari apropiadíssim- he pogut assaborir el regust que tenen els llibres rellegits per segona o tercera vegada, amb la captació de nous detalls i idees que no havia observat o que potser havia oblidat.

De vegades, crec que és absolutament necessari reobrir i redescobrir els llibres que han marcat la nostra trajectòria, perquè sense pensar-ho, constitueixen el nucli i l'essència de la nostra personalitat, ens reafermen i ens permeten gaudir novament de manera diferent.

Crec que a la tercera, sinó passa res, també me'l llegiré.

Salut i Joan Fuster

Entrevista al Llibre de Festes.

A finals de novembre, quan l'hivern començava a fer-se cru i res presagiava l'inici de les festes, l'amiga Sandra Cañadas em va fer una proposta que em va plenar moltíssim. La comissió redactora del llibre de Festes de Moros i Cristians tenia la intenció d'introduir una secció d'entrevistes que aprofundira en proximitat, que "humanitzara" un poc més si cap la celebració i donara paraula a diferents punts de vista de diferents comparses.

Si sóc sincer, i sense falsa modèstia, no sé ben bé perquè va pensar en mi ja que sóc un fester a temps parcial i hi ha moltíssimes altres persones que es troben amb un contacte diari i li dediquen més temps. Però vaig acceptar encantadíssim. Des que vaig encetar aquest bloc personal ara fa tot just cinc anys, sempre he reservat una o dos entrades anuals per al gran esdeveniment particular que barreja festa i sentiment. Les Festes de Moros i Cristians d'Onil. Però, mai havia donat peu a aquest format perquè, entre altres coses, no sóc jo un xic massa entrevistat.

Que valga doncs aquesta entrevista (senzilla i amb poc trellat) per a acomplir la quota anual preceptiva des d'un enfocament diferent però com sempre, molt personal.

Un any més, bones Festes a tots i coneixement.

Nombre y apellidos: Agustí Pastor Francés

Apodo (si lo tiene): Agostí Tiralí

Edad: 24

Años que lleva en la fiesta: 24

Un acto: La nit de les Fogueres

Una pieza de música festera: l'Ambaixador Cristià (marxa cristiana), la Marxa del Centenari (marxa mora) i el III Centenari (pasdoble)

El mejor momento que habéis vivido en la fiesta: vaig ser capità fa 22 anys però no me'n recorde. Per altra banda, l'any que la meua família va donar una bandera a la comparsa, (farà cosa d'uns 10 anys) també va ser molt especial.

¿Que opinas de las fiestas pasadas?

La veritat és que tan sols vaig estar el dia de les Fogueres i el de la Mare de Déu, perquè estava d'Erasmus a Anglaterra. Però et puc assegurar que eixos dos dies els vaig aprofitar. També vaig viure la moguda de bandes, perquè el meu amic Carlos Ledesma em va telefonar tot just en el moment que sonava el pasdoble III Centenari. Un gran detall que va alleujar (o augmentar encara més) l'enyor per les Festes.

¿Hay algún acto que crees que se debería cambiar o retocar?

Des que vaig nàixer, he conegut les Festes com són ara, i sóc conscient de l'esforç que duen a terme l'Associació, comparses i festers per a que tot vaja avant. Així que, les Festes no sé si seran millors o pitjors, però tinc clar que són les meues. I amb elles em quede.

¿Vives las fiestas de forma tranquila o por el contrario sientes sensación de stress?

Les visc amb intensitat, ja que m'agrada vetlar per les nits, assistir a les dianes i misses filaes i apretar durant el dia. És obvi, però crec que un bon fester ha de matinar i assistir a tots els actes possibles. I és que les Festes suposen uns dies d'efervescència col·lectiva .El dia de la Fuera, si cau bé, tenim tot el dia per a estar tranquils i recuperar-nos.

Así pues, ¿eres festero de noche o de día?

Sense cap dubte, de dia. Hi ha més actes, la festa és més autèntica i participa més gent.

Y ¿todo el año o únicamente en el mes de abril?

Com no visc a Onil, em costa dir que sóc fester durant tot l'any encara que procure assistir al Mig Any, a la Volta, a la Retreta i a la Presentació de Capitans. A les reunions d'esquadra ja em costa més, per tant, no em puc encarregar de res ni tampoc queixar-me. Quan arribe a la Comparsa el dia 27 tot està de categoria.

¿Festero por tradición familiar o por voluntad propia?

Els meus pares són dels Moros Músics des de fa molts anys i jo pràcticament des que vaig nàixer.

¿Cómo son los almuerzos en tu comparsa?

Boníssims, contundents i variats encara que si sóc sincer, em fan molta cremor. Eixos dies, la panxa patix els excessos bona cosa. Però bé, no hi ha res que un omeprazol previ o un almax posterior no cure.

¿Comes con amigos o con la familia?

Dine al xiringuito de mon pare, als Gaddaffis i amb la meua esquadra Nazahim el dia de l'entrada.

¿Crees que hay alguna comida típica en fiestas? Sí ¿Cuál crees que es?

El dia 27 no pot faltar un bon plat d'olleta per a sopar i agafar forces. Durant les Festes també solem menjar Putxero i Gaspatxos. Unes pastetes o coques de casa també senten com oli a un cresol.

En cuanto a las cenas… ¿son más relajadas?

Depén de com estigues d'enfitat. Encara que normalment a Festes apretem i mengem més del compte. Durant eixos dies hem de deixar de costat dietes i complexos.

¿Cuál es la bebida, por excelencia y en tu opinión, de las fiestas?

Les begudes de la Terra. El plis plai, la mentireta, l'herbero, la mistela. També destacaria el “ricard en llimó”. La virtut, com tot, residix en la mesura i el coneixement.

Háblanos de los trajes de fiestas o de tu escuadra…

He estat tocant en moltes Festes, i humilment m'atrevisc a dir que els tratges que ixen a Onil el dia de l'entrada són dels millors que he vist. A Onil tenim molts bons artistes, dissenyadors, confeccionistes, gent amb bon gust, festers i festeres que ben vestits dignifiquen la festa.

Particularment, la meua esquadra és Nazahim. Som una esquadra mixta amb bon ambient i ens agrada assistir a tots els actes, dianes matineres incloses. En som poquets, però molt il·lusionats perquè en 2014 serem capitans. Cada volta està més a prop.

¿Cómo ves las próximas fiestas del 2012?

Les espere amb il·lusió perquè com he dit, l'any passat no les vaig poder gaudir. Estic queferós per trobar-me als companys d'esquadra, tocar la dolçaina a alguna diana, disparar,tirar coets borratxos i olorar la pòlvora mullada. Enguany a més, eixiré tocant la trompeta amb la banda del boato de la capitania dels Estudiants, on tinc molt bons amics.

¿Crees que son participativas para todos?

Ho són. No sé quin és el percentatge exacte de festers en relació a la població, però crec que és dels pobles on més gent ix a la Festa entre festers, músics i gent als boatos.

En tu opinión, ¿qué le falta a las fiestas?

Com a músic, crec que s'hauria de prioritzar i invertir més en música. Música festera. Sé que suposa un cost addicional i que ara és moment de tindre els comptes ben quadrats, però m'agradaria vore una entrada amb bones bandes, i que la música festera i de xaranga també es puguera escoltar per la nit. Moltes comparses i xiringuitos han pres nota i ja lloguen alguna banda de nit, la qual cosa fa un ambient més autèntic i més fester al meu parer.

El gasto económico en temas festeros ¿te parece excesivo?

Comparant amb molts pobles on he tocat, la quota ordinària de les Comparses em pareix barata, la qual cosa facilita que siguen unes Festes populars sense deixar de tindre qualitat i diversió. He vist llocs, on es paguen 1000 euros anuals. Altra cosa són els costos de tratges i xiringuitos que ho encarixen prou. I si parlem d'un any de capitania, crec que la despesa se'n puja molt. Tot siga per gaudir al màxim d'eixos dies.

¿Deberíamos suprimir algo?

De vegades, pense que s'hauria de suprimir el dia 1 per la vesprada, perquè estem tots molt tristos i baldats. Però com he dit abans, són les meues Festes i m'agrada que siguen així.

Y por último, ¿Por qué tu comparsa y no otra?

Realment és una pregunta que mai m'he plantejat, perquè he sigut sempre de la mateixa. I la tradició familiar, el costum, la bona gestió de la directiva i els amics de l'esquadra fomenten que em senta ben agust als Moros Músics.

De religió, Valorià.

Fa dos setmanes, i amb la pressa que exigeix una cita dominical de cerveses vespertines, em vaig apropar al cementiri. De camí, amb un sol ben molest que no tardaria a fugir pel Reconco, l'ermita de la Mare de Déu de la Salut estava on sempre, al mateix lloc on el iaio ens portava a jugar de menuts. A pesar del temps que feia que no entrava, vaig prémer el pany mig rovellat d'una porta que grinyola des de les primeres memòries. Allà dins, arrecerat del fred i capficat en els seus resos, seia un home major que no coneixia i a qui li va sobtar la meua presència. A mi també em sobtà. Durant cinc minuts vaig observar un espai familiar i fred, carregat d'ornament i il·luminat per llums irregulars, al fons del qual jeia en alt la moreneta de les eres vestida de negre. Abans de marxar i d'acomiadar-me del beat, vaig deixar caure un euro i diversos ciris s'encengueren en memòria dels meus. Un petit homenatge que m'hagueren agraït.

El paràgraf anterior no deixa de ser però, una xicoteta anècdota que em va inspirar la reflexió posterior. Camí del cementiri, vaig començar a barrinar sobre la meua relació amb la religió. No recorde els anys que fa des que sóc un descregut. Sembla que l'efervescència nacional i social de la joventut vingué de la mà d'un tsunami ateu i transgressor que féu trontollar les meues dèbils i tal vegada viciades creences prèvies. Jo, que malgrat no sovintejar l'església, prenia la comunió, resava per les nits o m'eriçava davant el pas de la patrona. Si he de ser sincer, encara m'erice, més bé per un sentiment identitari/fester que per una qüestió espiritual.

Em van batejar entre plors el dia de Sant Josep a l'Església de Sant Jaume de Benidorm i vaig comulgar un càlid 5 de maig de 1996 a l'Església del Buen Pastor que hi havia ben a prop de ma casa. La catequesi fou una barreja de disbauxa infantil i solemnitat eclesial. La missa dels diumenges, incontestable i musical, es combinava amb la visita preceptiva als recreatius d'enfront on em gastava les 200 ó 300 pessetes (poca broma) que m'havia donat ma mare en llepolies que m'impedien dinar o en màquinetes arcaiques que funcionaven amb la moneda de cinc duros amb el mític foradet al mig. Un dia ens preguntàvem si tirar-se un pet en missa era pecat confessable. No ho vam confessar.

Els dos o tres primers anys d'irreverent me'ls vaig prendre amb massa vehemència, tractant de desacreditar tot allò que fins al moment havia format part del meu imaginari personal. Com si la novetat i la llibertat espiritual m'hagueren descarregat d'una llosa que mai vaig elegir portar. Malgrat la indiferència posterior, els mestres intransigents de Dret Matrimonial em van fer plantejar-me l'apostasia que l'Església tant dificulta, més desitjosa potser, de seguir tenint constància documental de determinades quotes numèriques, que d'adaptar-se a unes noves cosmovisions i realitats que puguen aturar la constant sagnia de fidels. No és el meu problema. Ja s'ho faran.

Honestament, mai he sabut on radicava la ratlla entre l'escepticisme i la indiferènica. He tingut temporades d'abraçar l'ateisme militant i d'altres en què m'he refugiat en l'agnosticisme passiu. Perquè com vaig dir una volta, l'assumpte és complicat, i la vida humana és breu.

I que no em malinterprete ningú. Traïria la meua ànima si aquestes coses les diguera amb menyspreu dogmàtic. No i no. Des d'ací, el meu respecte sacrosant (quina paraula més adient) cap a aquelles persones que de bona fe, per herència o arran de passar per un procés íntim i racional han fet seua la religió catòlica. He de confessar la meua humil admiració cap a l'humanisme cristià de base o els moviments democràtics socialcristians de la dictadura tan allunyats de l'estructura episcopal, molt estantissa i jerarquitzada.

L'altre dia, innocenment, algú em va preguntar per la religió. No vaig dir res, però pensant-ho bé, em podria autoqualificar de Valorià. Les Rondalles Valencianes són les meues sagrades escriptures, la Flexió Verbal la meua Bíblia, El cicle de Cassana el meu evangeli, i Núria la Mare de Déu.

I com a bons dogmes de fe, són inqüestionables.

Camí cap a la felicitat.

Amb un crit sorpresiu, familiar i inconfundible, et van avisar de la presència tímida i escàpola d'un esquirol que s'esgolava per unes baranes de fusta, paral·leles a unes escales que baixaven quasi a tocar d'aigua, i s'amagava pels matolls i boscos pròxims.

No saps ben bé si vas arribar a ataüllar-lo, absort com estaves en altres coses. Malgrat voler restar-li trascendència, aquell raconet lleument il·luminat per un sol fluix d'hivern es tractava d'un lloc especial. A aquella delicada placeta, carasolada al migdia i al capvespre, des d'on s'albirava la vall ampla i farcida d'oliveres, sempre bufava el vent. Però no ens destorbava massa.

A una part, el lateral d'una casa que intuïes senyorial, a tenor de les finestres, altes i immemoriablement tancades. A l'altra, un banc d'obra aixoplugat per un sostre natural, des d'on rarament queien els eixuts i durs pètals de carrasca. Des d'allà, en els moments preats de soledat, et dedicaves a pensar sobre tu, a llegir i imaginar l'antic poble de Mequinensa, la trajectòria del pseudofísic Trífero o les circumstàncies bèl·liques de Cassana. I les caderneres piulaven de matí, mentre tu, desficiós i famolenc, feies temps per recórrer els tres kilòmetres de tornada on t'esperava el dinar casolà parat a taula.

La pressió de l'amfitrió t'impedia exercir un xovinisme sà, relativament apaivagat per la teua modèstia natural. Però et trobaves on la teua ànima sempre es renovava i trobava la pau desitjada. I eixe moment no era una excepció.

Amb la calma de saber-se xafant sobre segur i la ferma decisió de superar vells temors que t'aturmentaven, vas mirar de gaidó uns ulls bessons, agafares amb suavitat aquella mà a voltes càlida, a voltes gèlida, i encarares aquell camí fosc i estret, vorejat de carrasques centenàries que s'obria al teu davant. Com havies somiat. Un camí no exempt d'entrebancs i dificultats que pretenies superar. Un camí conjunt, que sabies que tard o d'hora et conduiria a la tranquil·litat desitjada.

Un camí cap a la felicitat.

Propòsits

L'altra nit, dissabte, amb una passivitat digna d'un pseudointel·lectual insuportable, vaig sentir les campanades a la ràdio mentre conduïa tot sol pels voltants de Tavernes de la Valldigna. Enguany, que les dents no mastegaven raïm anteriorment operat el ritme semblava més pausat. Tant fa. Al cap i a la fi, després de sopar ja m'havia espolsat uns quants singlotets suficients per a desitjar un feliç 2014.

Pot semblar un símptoma de rebel·lia o soledat voluntària. Podria ser. El cas és que, gustosament, vaig haver de fer de xòfer improvisat portant als meus amics al lloc del concert i anava camí de fer el segon viatge a través d'unes carreteres buïdes de cotxes i guàrdies civils queferosos. Si parle d'estos em tanquen.

Seguint la tònica general que havia observat durant els dies previs, a la ràdio no paraven de besar-se, d'omplir converses de bons desitjos i propòsits vinents i segurament insatisfets. Treball, salut, amor, bona forma i un poquet de felicitat. Poca broma. Per a ser honest, no sóc jo molt donat a acotar dins d'un espai de temps determinat una sèrie de propòsits però, malgrat ser molt repetits, poc originals i quasi eufemístics, els signaria tots ells.

No obstant, el meu propòsit principal per a 2012, 13, 14, demà o despús-demà és saber-me útil i tranquil. Retirar i soterrar vells temors i pensaments, recuperar la confiança i fer realitat els somnis compartits. Dotar d'activitat a l'extensió personal que per a mi sempre ha suposat aquest bloc.

De moment, i sense que açò supose res seriós, ja vaig complint algunes coses.

Salut i camí.

Sa casa

Aquella nit tranquil·la de les darreries de l´estiu, quan la finestra ja s´havia de tancar i la girada del llençol a sobre del cos es feia necessària, la seua casa pairal romania en un silenci quiet i trist. Tot allò havia canviat molt des que els avantpassats l´havien comprat tot just passar la Guerra Civil per 3.000 ó 4.000 pessetes, no ho sabia ben bé. Anys després, 45 en feia d´això, la casa va patir la reforma que li conferí l´aparença que recordava a la seua infantesa i adolescència

Ara, l´habitatge gran, espaiós, de tres plantes, amb una frontera bonica i una fondària poc aparent des del carrer continuava existint però havia variat molt. Si jugava a ser sincer, havia de dir que li agradava bastant. Semblava més còmoda, funcional, moderna, sense deixar de tenir eixe substrat rural. No obstant això, no podia evitar que el record i la irreversibilitat la profunda i difícil sensació de melàngia per la pèrdua física i sentimental.

Tant feia el punt de la casa on es situara dret. Des d´allà, tancant fortament els ulls veia exactament tots els petits detalls d´aquella vivenda, imaginava parets primes dividint l´ample menjador amb habitacions i corredors entranyables a cada costat. Podia recordar el familiar olor a casa, a pastador, a menjar, a antigor neta, i sobretot aquella gelor perenne que s´accentuava amb cruesa durant els durs mesos d´hivern. Aquell clima continental s´estacava solemnement en el casalici. Ara el nas arreplegava noves flaires que de tant en tant provenien de l´androna i la temperatura s´havia tornat incerta. Assolir tot allò era qüestió de molts anys.

Recordava les tristes setmanes de buidar-ho tot, d´observar, embolicar i empaquetar tot aquell seguit de trastos vells, valuosíssims de sentiments i de molta utilitat que segur, delerava tornar a vore´ls algun dia al seu lloc.

Passejava mentalment pel corredor principal, entrava a la saleta del tendur que calfava les cuixes i tot el cos, des d´on veia sense ser vist tot el que ocorria quotidianament al carrer. Seguint el corredor, entrava a la sala gran i espaiosa i obria el pany d´aquella cuina estreta i funcional on s´imposava l´horari de fàbrica i es dinava a la una i es sopava a les 9. Pujava per aquelles escales petites de baixa i curta barana que tantes voltes havia xafat descalç i a fosques, fins a arribar a aquell segon pis d´habitacions que observant bé, tan sols havien canviat de color i mobiliari. Unes cambres que recordaven a fred, a somnis interromputs per aquells precisos i preciosos tocs de campana, a 15 minuts d´oracions cristianes, a la tendra acció de bonegar i cobrir aquell xiquet (i home) a les 7:30 del matí quan involuntàriament s´havia destapat durant la nit. L´habitació dels iaios amb aquella finestreta testimoni de jocs i borratxeres. La dels pares, ampla i de cara al sol del capvespre.

Si seguia pujant els graons que pujaven un pati interior cobert i ben il·luminat, m´imaginava aquella cadireta de boga, baixeta on s´asseia per tal de combatre aquella por d´arrimar-se a la barana i vore aquell pis fondo, ple de plantes que conduïa misteriosament al pastador. Un poc més amunt, el terrat s´obria costosament a través d´una porta vella que grinyolava de manera tendra i tradicional. L´olor d´aquell terrat cobert era especial. Olorava a camp, a antic, a tancat. Sempre tenia la impressió de que als grans no els acabava d´agradar que pujara. Allà dalt, el sostre apareixia enteranyinat de cordes de les quals penjaven aixades, llegons, corbelles, gaiatos, lones... Aquelles parets on es recolçaven els garbons de llenya eixuta, cabassos, collerons, garbells i una romana amb la qual jugava a pesar-se amb il·lusió. Aquells baguls plens de papers i treballs antics que s´agradava de mirar. Els joguets que vehiculaven la imaginació de la infantesa. La pica de rentar la roba, rudimentària i efectiva suposava el precedent d´aquell terrat gran, ara tapat, assolellat que mirava cap a la serra, des d´on s´estenia i s´eixugava la bugada.

Va obrir els ulls i se´n va anar a gitar-se amb la seguretat de que sa casa i aquells que l´habitaren, romandrien sempre en el seu record.

Gràcies, mestre.

Uns minuts abans de l´alba d´un dia d´agost, allà dalt, vora l´Alt de l´Hisop, la Serra de Castalla en tota la seua extensió, prenia eixa majestuositat que conferixen els cims enlairats i el boscatge dens i abundant. Des del Maigmó fins a Castalla, els paisatges d´infantesa d´Enric Valor es presenten com a un veritable pulmó verd. La foscor de la nit romania encara per ombries i pinedes altes i extenses d´on provenien els primers xiulets i sorolls d´un ecosistema immens, que sent nostre, desconeixem o desconec en gran mesura.


M´agradava que el silenci i el xaloquet m´acompanyaren per una sendeta estreta i trencacames, que poc a poc anava sent il·luminada per les primeres clarors d´aquell sol que ataronjat, mandrós, tímid, quasi dòcil, traspuava per damunt de la Penya de Tibi, al capdamunt de la qual vivien les dues velletes de la Penya Roja. Des d´allà, albiràvem sense obstacles el Cabeçó d´Or, l´Aitana, el Puig Campana, el Menejador, les llunyanes serres de Ponent llunyanes, La Manxa tan propera i tan diferent, la Baixura Alacantina eixuta i aspra, la Mediterrània, Tabarca! i els pobles de la Foia. Com de bonica es veia la Serra d´Onil, matinera, tancant la immensa vall, protegint de la tramuntana i envoltant el meu poble pel nord.



Molt a prop, Planisses, aquella foieta petita i alta que apareixia en el segon volum del Cicle de Cassana Temps de Batuda com l´Almussai. Aquell raconet bucòlic, idíl·lic propietat d´Enric Valor, on Frederic Genovard va passar aquell estiu en què es va enamorar de la Ireneta mentre la batuda i la vida i els costums muntanyesos el feien gaudir d´una nova felicitat. Ja ho deia Valor, quan qualificava la seua obra de semiautobiogràfica.



La matinada va ser històrica, però sempre s´ha dit que càrrega agust no pesa. Vaig eixir a les 5 del matí de Benidorm per tal de retre-li aquell petit i simbòlic homenatge al mestre Enric Valor rebent els primers rajos del dia del seu centenari, a la seua terra promesa. Perquè durant tot l´any d´exili voluntari a Anglaterra, no havia pogut assaborir la gran quantitat d´activitats que s´han fet en el seu honor i perquè personalment li ho devia. En gran part sóc qui sóc, pense com pense, estime com estime, sent com sent i observe com observe, actue com actue arran d´haver llegit tota la seua obra i haver comprovat el treball constant i impagable per l´estudi i dignificació de la llengua pròpia, el compromís polític i nacional que comprenia idees redemptores molt nobles i l´estima profunda pel País i la seua gent. Perquè de llegir-lo, m´arrimava amb precisió als meus avantpassats que, coetanis seus, van estimar, viure i treballar en aquella vall tancada per quatre serres allargades i elevades.


Ja amb el sol fora amb la tranquilitat i satisfacció que dóna saber-se molt alt, mig centenar de valorians i valorianes, li vam fer un sentit i senzill homenatge al gran mestre Enric Valor el 22 d´agost, el dia que tot just complia cent anys. Vam llegir part de la seua obra i brindat amb begudes valencianes per la seua figura i pel futur del País Valencià. Per la seua memòria.

Mai et vaig conéixer, però t´estic profundament agraït.

Per sempre.

Aquest post s´hauria d´haver publicat el dia 22 d´agost, dins d´un homenatge virtual en xarxa. Aquell dia vaig punxar una roda i entre gosseres continuades i ocupacions variades no havia pogut ser. Valga d´humil i senzill record d´un valorià més.