A la parella "Tot Terreny"

30 d’agost. Divendres. Va ser un dia especialment assenyalat. Segurament, un dels més emocionants de ma vida. Vaig tenir la sort de casar a la meua cosina Esther i a Dani, dues persones que m’estime. D’haver sigut testimoni d’un amor humil però exemplar. De donar continuïtat a una història que només ha fet que començar. I encara em tremolen les cames.

Per a l'ocasió vaig decidir dedicar-los un poema personal, a banda del discurs previ. Uns versos humils, tal vegada sense massa qualitat, ho reconec, però amb tota la sinceritat i estima que podien esperar de mi. Unes estrofes allunyades de la retòrica tradicional per tal que, una vegada llegides i acabades, es sentiren units i confirmats en el seu matrimoni. El millor premi, les abraçades que denotaven que els havia agradat i emocionat alhora. 

Espere que quan tornen d'eixe viatge de noces tan imprevisible com atractiu, el tornen a llegir. Una vegada més, vos desitge molta felicitat.

Qui dubtava dels somnis compartits?

Qui deia que no podien fer-se realitat?

Sou posseïdors d’un futur feliç,

Hereus d’un amor de veritat.

Ella, bonica, valenta i artista,

Ell, noble, entranyable i temperat,

L’orgull de les vostres famílies,

I quina glòria ens hem trobat!

Acaroneu-vos tots els dies

I tracteu-vos amb dignitat

Que no hi ha cosa més bonica

Que mantenir el cor arravatat.

Ofreneu glòries a Lennon,

I a totes les criatures que vindran,

Ensenyeu-los a estimar,

I que no se vos oblide parlar-los valencià.

Que la Serra vos vigile,

I que els amics vos guien,

Que tots estem segurs,

Que sou d'eixes persones que no canvien.

Evoqueu-vos en la solitud,

Enyoreu-vos en la distància,

I no deixeu passar l’essència,

D’enfortir sempre la vostra aliança.

I no aspireu a una altra cosa

Que a l’estima en plenitud,

A continuar aquest conte de fades,

I a viure’l amb salut.

Que com dèiem al principi

el dia és arribat,

Que ja està tot ben clar,

Qui ho haguera imaginat?

Alceuvos, mireu-vos i beseu-vos,

Que ja sou ben casats.

Dualitat

Fa temps, algú, inspirat per les essències i el dogmes intransigents em va dir que era massa fluixet. Hores més tard, i animat per l’esdevenir d’altra conversa, algú em va acusar de ser un radical. I així, entre l’ortodòxia més recalcitrant i la comoditat més conservadora es troba un servidor que, conscient o inconscient defuig, sense perdre l’esperit crític, de veritats absolutes i posicionaments perennes. 

No seria sincer si no diguera que, aquesta pseudofilosofia, la de la recerca de la virtut en el dubte constant,  conté un lleu pòsit literari. Perquè a fi de comptes determinades lectures, vulguem o no, acabem determinant indefectiblement la nostra cosmovisió. 

Jo sempre he tingut la tendència natural i involuntària d’identificar-me. Quan llegia Niebla d’Unamuno, eixa nivola de monòlegs escèptics i diàlegs surrealistes entre protagonista i escriptor, trobava un cert paral·lelisme amb Augusto Pérez, aquella animeta feble i obsessiva, que fins i tot dubtava de la seua existència. Quin panorama. 

No obstant, l’alter ego més evident el vaig trobar amb Frederic Genovard, el protagonista indiscutible de Temps de Batuda d’Enric Valor. Aquest, envoltat per la mansuetud de les muntanyes, reflexionava al voltant d’una guerra durant la qual, defensar postures moderades i de commiseració cap a persones de l’altre bàndol, podia ser considerat un acte facciós i digne de la major de les traïcions. Aquest mestre de 25 anys, comunista d’educació burgesa,  propietari sense massa afecció i per herència, és l’espill més clar d’aquelles persones que, sense una clara necessitat de fer-ho, sacrifiquen bona part del seu status quo i es democratitzen per humanisme, justícia i equitat. Sense rebre cap altra cosa a canvi que disgustos, planys, prejudicis i sospites. 

I aquestes renúncies parcials, per als que hem pres els riscos inherents d’assumir-les, tenen la conseqüència més immediata de fer-nos relativitzar-ho tot, de pensar de cor i cap, de sortejar (no sense dificultats) la incoherència i consegüentment, d’aprofundir en la nostra dualitat. 

Perquè aquesta condició dual, càrrega i privilegi d’aquells que decideixen trencar alguns esquemes i capbussar-se, sense necessitat, en profunditats socials i nacionals que no els pertoquen, hauria de ser com a mínim, digne d’estudi. Perquè no negarem que els envolta un cert risc d’hipocresia. I perquè qualificar-ho d’heroïcitat seria massa autocomplaent. 

Ser dual comporta haver tastat la mediocritat de l’opulència i haver envejat l’estoïcisme i la dignitat de la pobresa. Ser dual et permet dinar amb liberals i sopar amb abertzales amb el mateix somriure i companyonia. La dualitat possibilita que aquelles esquenes acostumades a matalassos de làtex, fruisquen sense cap misteri d’una nit al ras, al cim pedregós del Puig Campana. El dualisme implica viure en ciutat i enyorar un poble. Rebre l’educació escolar mitjançant la llengua que no sentim a casa. El vegetal amb pernil. Haver rosegat altars i anys després somiar amb expropiar-los. Plis plai sense gel a l’Alcoià i burret amb dos glaçons a la Marina. De clàssica a tecno. De vals a salsa. D'ordinador a màquina precintadora...

Tant fa. Parlem, en definitiva, de cercar la flexibilitat en detriment de la puresa. De gaudir de la diferència i evitar postures estantisses. I això, per a aquell que ha sovintejat realitats tan heterogènies i animetes tan diferents, més que un mèrit, es tracta d'un hàbit natural que condiciona per sempre la pròpia personalitat. 

I anem fent.

Vegetal amb pernil

Palesem vulgaritat a cada segon del dia, 

Des que ens alcem de gaidó, 

Quan pixem fora del test,

I netegem amb un gargall tota la via. 

La incoherència ens acut amb energia,

Com dinar de plantó i sopar de forquilla,

Ser del puntet i ditejar la nocilla,

I si fas olor a ruc, no cal que et dutxes a migdia.

Quan et diguen burgés per una gamba, 

Tu contesta: farlopeta! Xumadeta! Metralleta! 

Animeta. I tal vegada, cooperant de proxeneta! 

I fes el favor. No pronuncies mentireta. O cassalleta.

Si tens cremor, amor, per què menges pebrera?

Si estàs ansiós, potrós, per què mames plis plai? 

Ni omeprazol ,ni bicarbonato, 

A tu et pariren per pegar-li a la fartera, Sangonera. 

Concediu-me la indulgència,

Que no sabia que sopar aquesta nit, 

Que m’he espolsat un de vegetal amb pernil, 

Que ja ho sé, amics, incoherència. 

 

Equinocci Quotidià

 La nit de març ens ofrena frescoreta,

La pausada vetla entre llençols,

Els somnis novel·lescos de colors,

L’equinocci de flors ens espera.

Atorguem alegria al recolliment,

Un comiat de mestrals i tramuntanes,

L’adéu misteriós de les brases,

La forta sentor de romer al vent.

La primavera àcrata farà estralls,

Ens aguaiten jorns festívols,

Ja  van formant-se castellets,

Els trons del vespre ressonant.

Ballem  versos, consciència, melodia,

Tenim somnis compartits de primavera,

Complim els profunds desitjos de migdia

El càlid roig de la cirera.

Com mesurem la nostra estima?

Es pot objectivar ben bé el voler?

Les punxades i besos són perennes,

L’amor de març, una dolça veritat.

Mentre la nit de març s’esmicola,

Fullegem records de moriscos,

Descobrim malifetes de bandolers,

Hereus d’una memòria antiga, inherent.

Ballem  versos, consciència, melodia,

Tenim somnis compartits de primavera,

Complim els profunds desitjos de migdia

El càlid roig de la cirera.