Altra agressió sense resposta...

... Com veieu en la foto, dimecres de matinada, Santi Rosado, un regidor del BLOC a Mislata va patir una pallissa per part d´un grup de gent de l´extrema dreta espanyolista.

Segons la notícia (un poquet resumida) este home estava en l´Associació artística i musical de Mislata, quan van sentir que tres persones llançaven tres pedres al local. Ell i un altre van eixir i els van seguir per a identificar-los, fins que es van trobar en un grup més nombrós de "fatxes" com van dir ells, els quals van agredir a Santi Rosado que va haver de fugir i anar al centre de Salut per a que l´atengueren. Just després va anar a la comissària a denunciar els fets, i per a afegir un poc més de surrealisme a la situació, li van dir que no entenien el valencià, la qual cosa va fer que Santi haguera de redactar la denúncia per ell mateix. Cal afegir, que ja havia sigut amenaçat en fòrums d´España 2000, on també s´havien donat les seues dades, instant a que se li fera una visiteta, per la qual cosa va presentar una denúncia que no va ser admesa per la jutgessa.

Com veieu, les agressions a la gent valencianista i compromesa amb el País continua. Gent que patixen des de fa molts anys la violència d´aquestos grupúsculs, representada en agressions físiques o atacs a les seus. I no, no són fets puntuals... estan convertint-se en fets habituals, i el més trist és que sempre van acompanyats d´una vergonyosa impunitat per als agressors a més d´un nul ressó mediàtic. Quina ràbia i impotència, sentir fa poc segons el Govern Central, que les agressions patides per valencianistes el 5 de maig a València són culpa de l´entorn radical del nacionalisme valencià radical. Ara la culpa de que ens arreen per anar a uns concerts resulta que és nostra! Repetix : VERGONYÓS...

I ara jo dic...açò no és Kale Borroca? que els valencianistes hagen de suportar en moltes ocasions agressions feixistes? que hagen de vore com són atacades les seues seus mentre que els agressors continuen fent-ho amb total impunitat? que reben aquest tracte policial i judicial? Per cert, on està la famosa llei de partits per a ser aplicada en este moment a España 2000, eixe "gran partit defensor de los ardores patrios", un partit totalment xenòfob que no dubta a emprar la violència a la mínima ocasió que se li preste.

Açò ix en Campsnal nou - nodo? o és què sols s´agredix i s´amenaça a gent (la qual cosa condemne totalment) que s´identifica amb un projecte nacional que jo personalment respecte però no compartisc? Com veieu, hi ha una violència de la que s´ha d´informar, i altra la qual s´ha d´ocultar al coneixement de la societat...

A banda de dir en primer lloc que jo condemne qualsevol tipus de violència provinga de qui provinga, pense que hi ha diferents formes de mesurar les agressions. Si són produïdes contra els valencianistes, sabem de bestreta que es saldaran en una total impunitat per als agressors...Què ens ho mereixem? Hem de callar?

Sobretot Santi, (Encobert), company forer també de Valencianisme.com, enviar-te una forta abraçada i molts ànims, i sobretot una consigna: Les agressions d´aquesta gent no seran prou, no podran callar aquest sentiment tant bonic com és el de defensar i estimar la nostra Terra i la nostra cultura!

Salut i País!

Tornar a començar...

...Abans de tot, volia agrair unes paraules que un amic m´ha dedicat al seu Blog fent referència a aquell post sobre l´amor que vaig escriure i que m´han fet pensar i alhora tenir un motiu d´alegria, comfort a més d´una sensació de recolzament. Ell és Pere ( http://totopemi.blogspot.com ), com jo, ell és un Fliscorno mutant, eixa espècie reduïda que existeix a les bandes, que pot presumir alhora de gaudir del caràcter brillant i senyorial de la trompeta,i al mateix temps posseir eixa tendresa i misteri que conferix el dolç so del fiscorn. També anunciar-te a tu i als que lligen açò que em pense que ja sóc ex-dolçainer (per gaudir millor del nostre instrument) i al mateix temps sóc un futur i hipotètic tabaleter. Ja vorem...

...Com tots sabreu, ahir dilluns vam començar de nou la universitat, eixe gran lloc que cadascú interpreta d´una manera. L´any passat em vaig fer una classificació:

Una primera categoria són aquells estudien com a cosacos, tenen poca vida social i acaben formant part del mobiliari de la biblioteca (però arrasen). Altres, inexplicablement malgrat ser persones festeres, faeneres i sociables a més no poder imiten als de la primera categoria quant a resultats. També existeixen eixos que no peguen un brot, els va la marxa, però en el temps apegadet al cul i amb molts patiments finals, aconseguixen complir i aprovar. I per fi, existeixen tots eixos bohemios o hare krisnas que tenen la pretensió de canviar el món fumant caspèlos en la gespa i fent-se cerveses a mansalva, tenint conversacions transcendentals sense entrar a classe (naturalment no aproven). Però xè, ben respectable és. La universitat no seria el mateix sense aquestos entranyables companys...Tot forma part de l´ambient universitari. Algú forma part d´altra categoria?

Sí ho reconec, m´he vist temptat per aquesta última categoria. Anar a passar el dia i fer el gos és una activitat molt atractiva. Però molts que em coneixen diuen que sóc un agarrat. No collons, no sóc un agarrat, simplement a mi em fa regomell tirar els diners que altres guanyen fent faena, al fem. I encara anant a classe, tinc la sensació de que estem tirant-los... I per cert, hui he rebut la bona notícia de que els divendres del segon quadrimestre no tindré classe... Quina temptació més bona i alhora perillosa, la d´eixir tots els dijousos pel barrio!

Hui ho comentàvem...estem a tercer, i ens dóna la sensació de què no sabem molt més de quan vam entrar. Sempre que ens pregunten alguna cosa, a mi m´agarra algo! Tant burrot sóc? M´han servit d´alguna cosa aquestos anys? Tinc l´esperança de que la vertadera universitat arribe una volta acabada la carrera, quan la necessitat d´actuar aparega, aquesta siga la que ens faça aprendre i al mateix temps ens conferisca l´experiència necessària...

I què voleu que vos diga? Tenia ganes de tornar a la rutina.I és que es dóna la paradoxa de que quan no estem en ella la trobem a faltar, i quan duem un temps seguint-la l´odiem...Puta rutina! Fins i tot tinc ganes de posar-me ja a treballar i a viure amb agobios. Ja sé, el dia d´abans d´un exàmen a les 4 del matí em penediré d´aquestes paraules. Però no sols és això, també et retrobes amb eixes bellíssimes persones que has conegut a la universitat, els esmorçarets, les xarraetes, cursets, conferències, politiqueo... "mos agrà tot lo bo!"

Sobretot trobava a faltar el conservatori, la rondalla, la banda. Després d´un estiu de xarangueo,(que molt ben pagat per cert) ja tenia ganes de canviar el xip i tornar a ser un finolis, a picar blanet, a tocar pianet i dolcet que és com més disfrute, encara que alguns pensen el contrari i m´enquadren en el bloc de la burrera...

Malgrat això, comence el curs frustrat. Sí. Tinc la sensació de no haver aprofitat aquestos tres mesos sense quasi obligacions. Quan acabes el curs i amb la sort de tenir-lo net, et venen a la ment molts plans i molta il.lusió per realitzar-los. Quan acaben les vacances i no has fet tot allò que voldries senta mal. Ara ja no ho puc fer. No obstant ací també hi ha una paradoxa que m´ocorre prou a sovint. Quant més temps tinc, menys l´aprofite, i quan en tinc poquet faig el possible per aprofitar-me´n. I açò també es pot aplicar als estudis, supose que per la mala organització. Tots els anys em propose: "enguany m´organitzaré millor", res no hi ha manera. Ja em va dir un psicòleg a primària que això era innat en la meua personalitat. Però xè com dic tots els anys, enguany em compromet públicament ací davant de tots a canviar!

Au Caxorros! Espere que comenceu bé el curs, que vos poseu tots els dies una horeta a estudiar, i que no feu massa els pendons...

Salut i Universitat!

La pluja

Sóc un senzill enamorat dels dies nuvolats i de pluja. Modestament, he de reconéixer que aquesta afirmació no és cap heroïcitat, ateses les condicions climàtiques de la nostra terra, amb llargues temporades de sequera, pantans buits, carenes pelades i zones en procés de desertització. Al meu País la pluja no sap ploure, però quan ho fa amb coneixement, de manera generosa i amb bondat, és una vertadera delícia que, per la seua estranyesa em fa romandre recolzat a la finestra durant una bona estona. Les primeres gotes, amb les seues emanacions nassals diverses i barrejades, em reconcilien amb la condició natural, sovint eixuta i desagraïda. Al mateix temps, la memòria em transporta als racons d'infantesa, des d'on m'encantava mirant aquelles algavessades esperant la programació de l'Oratge i volent esdevenir un futur meteoròleg. Em pareixia que plovia molt més que no ara i els bancals estaven vius, plens de flaires heterogènies i caragols amb la banya fora. Els carrers d'Onil amb les seues tronades estiuenques i els canalons a vessar, eren rius urbans directes a la Marjal. Des de darrere de les reixes del pati d'aquell Col·legi Mestre Gaspar López, voltat de les primeres zones rústiques de Benidorm, les tamborinades d'aigua conferien un bell espectacle primaveral de pins nets i alenades intenses de joia.

Quan refaig aquestes observacions avorrides des de casa estant, aprofite per a perdre el temps fixant-me en aquelles persones solitàries que obrin el paraigua i passegen, per necessitat o per plaer, botant i fugint dels nombrosos tolls. Els carrers però, són generalment deserts. L'excepcionalitat de la pluja, per curta i minsa que siga, ens fa recloure'ns ràpidament sota qualsevol sostre, com si l'aigua, altrament beneïda, fóra un component tòxic, àcid i totalment perjudicial per a la terra o els cabells. Jo, que de tant en tant gaudisc dels ruixats sense coberta, tracte de caminar i xiular sota la pluja. I així arribe a casa, net d'esperit i mullat fins els ossos, derivant-se la broma tot plegat en bona cosa de constipats i advertències de pulmonia.

Em sent còmode durant aquestos dies de pluja, tranquils, grisos, tristos i melangiosos, que reflectixen en bona mesura la meua personalitat.

Existeix l´amor?

De vegades, quan em dessonille a mitjan nit o durant el trajecte diari amb l'autobús cap a la universitat, em faig aquest tipus de preguntes, intentant esbrinar alguna resposta mínimament autocomplaent. Certament, com que sóc un desqueferat sense remei, compte amb massa temps per a barrinar aquest tipus de qüestions diguem-ne metafísiques, originades sobre tot pel fet de la mancança, el desconeixement absolut i una desesperança gens excessiva. L'escepticisme, pel que fa als afers amorosos -que no carnals-, és llarg i quasi total, condemnant-me a l'abstinència i a només veure les dones des del punt de vista de l'amistat, la simpatia o l'instint atàvic de mascle. Que ningú s'ofenga per aquesta claredat primària i contradictòria: com a resultat de la meua simplesa m'agraden les dones boniques i esparpellades. A tenor de les convencions amoroses habituals, m'embafen tota classe d'artificis i cursileries d'infaust record.

Enamoradís de menut, i fins ben entrada l'adolescència, em trobe en un estat constant d'apatia amorosa que, imagine, ve en gran part determinat per la incapacitat manifesta de ser objecte d'amor, desig o curiositat. Fa anys, quan jo establia eixa classe de sinergies unilaterals generalment no correspostes, vivia en una bambolla d'inutilitat dolça, creient en tota mena d'esperances remotes i exercint de pesat amb moltes dones efímeres, en una temptativa de poligàmia. No cal dir que tot allò van ser intents frustrats, malgrat el romanticisme militant, l'encoratjament per a covards que donava l'aparició dels missatges i les noves xarxes socials o l'excés de confiança.

Davant aquesta sequera, certa tendresa en les paraules i el nul èxit per a les dones, no són poques les veus -entre elles la de ma mare- que qüestionen la meua condició sexual, inquirint-me si és que sóc gai. Eres maruselo? La meua tolerància cap a l'homosexualitat és absolutíssima, i les amistats del gremi molt estimades, però no és el cas. Ni de lluny. El pobre conreu del sexe femení ve motivat, exclusivament per la meua falta de picardia, per la vergonya que cria ronya i l'avorriment del perfeccionista. Amb tot, el desig hi roman ben ferm, sense escletxes ni dubtes transcendentals.

Segons els cànons morals relatius al nucli familiar com a exemple de desenvolupament natural, albire una maduresa solitària, capritxosa i egoista. De desordre, excessos i balafiaments. I generalment ho celebre, atesa la meua incapacitat de suportar a gran quantitat de persones i els meus afanys ascetes de solitud sense compromís.

Totes les parelles passegen abraçades pel passeig marítim. D'altres s'acomiaden efusivament a les terminals dels aeroports. Alguns ploren l'absència, i altres el desengany. I de sobte, sense voler, pense que pot ser arribarà el dia en què tot aquest argumentari inflexible es diluirà, per lògica natural, com un sucret molt dolç.