Davant la
imminència d’un comiat pacífic però anunciat, u només es planteja fixar la vista
enrere a mode de balanç. Malgrat no haver comptat amb moltes experiències
laborals prèvies, tinc la intuïció de que totes, d’alguna manera, acaben
transmetent un cert solatge, una combinació de fets, molèsties i coneixements
que, com a patrimoni immaterial adquirit, carregues a l’esquena per a la
perpetuïtat. Un aprenentatge poc profund i molt pragmàtic a l’hora d’afrontar
futures vicissituds i petiteses de la vida.
La vessant personal
però, em sembla més complicada. L’escenificació de l’acomiadament – provisional
o definitiu-, se m’apareix com una situació incomodíssima, que sovint tracte d’evitar
de manera covard i escàpola amb frases fetes, absolutament marcades per la
pressa de passar el tràngol. L’artificialitat, els convencionalismes, o bé les
emocions incontrolades són circumstàncies que m’avergonyeixen. Acomiadar-se de
festa, acomiadar-se a un aeroport, a una estació o bé a la porta d’un despatx,
per a -qui sap- no tornar mai més. Fins i tot quan et dic adéu des de la porta, amb un cúmul de
ràpides besades condicionades pel fred, i la serenitat de retrobar-te a l’endemà.
Hui, després d’uns
mesos, hauré de forçar un altre adéu amb la continuada
utilització de fórmules sintètiques que
aparenten deixar les coses inconcluses. Jo no me’n vaig, sóc qui torna que diria
l’Ovidi. Em sembla bé. Així és com m’he d’acomiadar. Al cap i a la fi, estic
segur que es troba més a faltar l’absència que la presència.
I així és com,
tal vegada, tornaré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada