La meua tradicional introversió, ha
permés que al llarg dels anys anara configurant-me un xicotet món
particular que per la manca de germans, solia compartir amb un alter
ego xarrador i crític. Aquestes expansions, de vegades, semblaven
els conats de bogeria que s'atorguen a aquells que parlen a soles,
escoltant-se. Però a mi, de manera conscient, he de dir que tots
aquestos debats i rèpliques que s'esdevenien al fons més fosc del
meu fur intern, sempre m'han omplit i entretingut.
La intermitent passió que sent per
l'escriptura passa per eixa circumstància: hi existeix al meu si una
creixent necessitat d'expressar-me, que si bé no es troba còmoda en
el face to face del directe,
assoleix en l'assossec i tranquil·litat de la tecla tota l'exactitud
del que vull expressar. Qualitat literària i ortogràfica a banda,
és clar.
La dualitat personal i les
contradiccions perennes que s'han dut a terme a l'interior de tota
aquesta nebulosa, han anat conformant una cosmovisió bastant feble i
canviant, que fonamentant-se sobre tres o quatre idees generals que
rarament m'arribe a creure del tot, recerca constantment el desitjat
sentit comú i la comprensió del proïsme.
Si em posen en el compromís, preferisc
definir-me de forma negativa, dient el que no sóc, o a tot estirar,
el que no m'agradaria paréixer. Inseguretat remota? Excessiva
prudència? Voler surar per sobre del bé i del mal? Tot pot ser.
Però el meu dogma és intentar fugir d'això mateix: del dogmatisme
recalcitrant que sobrevola a tot posicionament defensat amb una
mínima fermesa. Un oxímoron de majúscula dificultat en aquestes
hores d'injustícia, canibalisme i polaritat.
De vegades, em sorprenc llegint
cròniques i comentaris dogmàtics que, amb una pretesa puresa i
condescendència, tracten de menystenir a l'altre i de reafirmar una suposada
superioritat moral i de principis. Sóc conscient que, amollat com
gladiador a l'arena dels lleons, no podria superar cap dels arguments
d'aquestes feres dialectals durant un debat mitjanament seriós.
L'educació en el dogma no és, a hores d'ara, una de les meues
virtuts.
Però, en el fons, tots aquestos
categorismes estantissos m'entristeixen. Al capdavall, no són més
que el pur reflex d'una encoberta fatuïtat que, per bé que
aparentment amagada, assoleix la seua màxima dimensió en aquestos
moments de contesa verbal irrefutable. Tota aquesta lògica excloent, tracta d'enaltir la pròpia puresa contraposant els inassumibles
defectes, errades i mancances de la resta dels mortals. D'atorgar
carnets a tort i a dret. D'enrobustir la pròpia vanitat evitant
fissures o escletxes al discurs. De mostrar-se radicalment perfectes
i impol·luts.
Amb totes aquestes premisses, aprofite per renegar amb
remordiment de tots els meus antecedents superbs i despòtics
d'adolescència. Caure en el parany del dogma i la vanitat ha acabat per avorrir-me enormement. No ho puc suportar.
El meu alter ego, imperatiu, m'ho té
categòricament prohibit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada