L'espetec intermitent de les persianes dels veïns acostuma a desvetlar-me durant moltes nits d'hivern. Si bé no són mesos massa plovedors, l'oratge apareix sovint rebolicat per aquest racó mediterrani. El vent amestralat colpeja amb violència el meu tendal, ja ben esguellat i embolicat, i s'escola pels fluixos badalls d'aquestes finestres. De vegades, fins i tot, les rovellades juntes de dilatació de l'edifici ens permeten observar, embadalits, com a un tretzè pis es menegen les làmpares que pengen del sostre. O nosaltres mateixos. Pel carrer fantasmagòric, els inestables contenidors de brossa i un parell de motocicletes d'última gama rodolen per terra al lliure arbitri del mestral. Les branques, arrencades i volàtils, contribueixen a la desfeta.
Com si d'una serenata es tractara, em desperte tres o quatre vegades, sobtat, de matinada, i apuge la persiana maltractada.
Certament, aquesta nit tinc la sensació de sobreviure a un d'aquells càstigs profètics de les deïtats més apel·lades. I pense que millor m'estaria assegut al caliu del foc d'una casa baixa i fonda, escoltant els mateixos udols pel fumeral.
Com si d'una serenata es tractara, em desperte tres o quatre vegades, sobtat, de matinada, i apuge la persiana maltractada.
Certament, aquesta nit tinc la sensació de sobreviure a un d'aquells càstigs profètics de les deïtats més apel·lades. I pense que millor m'estaria assegut al caliu del foc d'una casa baixa i fonda, escoltant els mateixos udols pel fumeral.
1 comentari:
Llegir aixó m'ha fet anyorar eixos vendavalls... els papers de periodic colpejant la finestra,donant tal sobresalt que deixes caer les coses a terra...
Publica un comentari a l'entrada