Cròniques Serranes (I): Onil - Alfafara

6:45h del matí. A “Ca Huertas”, hora punta. Entre expectant per la porta del bar on sovint es troben els últims bufats, herois de la nit, i els primers matiners del poble. No fa ni sis mesos, jo era dels primers. A mà esquerra, veig a dos xicots que estan desdejunant una torrada amb un cafè i porten roba de fer esport. Els conec de vista. Eres cagaico a tu padre. Són Arias i el Valdi, dos fenòmens que em reconeixen pel semblant a mon pare i em saluden afectuosament. Jo no els ho dic, però a migdia s'abrasiran amb eixos pantalons llargs d'hivern siberià. Em demane un espresso curt que me'l fan llarg. A casa m'he espolsat una barreta energètica de xocolata, però per pura vanitat esportiva, no li ho dic a ningú. En això, entra mon tio José Luis amb la mateixa alegria amb la qual entren els vaquers a les fondes del Far West. Com sempre, ve acompanyat de la seua inseparable càmera i una nova motxilla. El meu amic Vicent -qui m'ha convidat i a qui fa temps que no veig- i son pare Quico -un gran músic, mestre i moro músic- amaneixen pel baret. Qui falta? On està Juan? Desperta a la seua dona, a vore si s'ha adormit! A les 7h tots troben a faltar a Juan, que encara no ha arribat. Se'l necessita perquè ell és el sherpa del trellat, l'experiència i la paraula justa. Viu a l'altra punta d'Onil, poble allargat per naturalesa, i quan arriba ja ens porta un quilòmetre d'avantatge.

Tots reunits, enfilem l'Avinguda Constitució que fins a dos dies abans ha estat testimoni de les Festes de Moros i Cristians 2015. Han sigut dies de rossegar, engolir, tocar i fer nombroses visites als meus amics Els Tigres. Tota aquesta classe d'excessos em fa mantenir una mica de respecte a la ruta de 30 quilòmetres fins arribar a Alfafara. Però sobretot, molta preocupació per la Marató i Mitjà des de Castelló al Penyagolosa que faré el dissabte següent, dia 9 de maig. Un repte boig que he d'acabar encara que siga a la gatameu.

Quan pugem la costera que rodeja al Poliesportiu me'n recorde dels esmorzars de la comparsa, amb ous, creïlles, embotits, mullaorets i cerveses incloses. El Valdi i Arias, ciclistes semi-professionals, comencen amb una cadència forta, encara que la bota i la motxilla no són el seu habitat natural. A mitjan carrer ens trobem a Julio, que ve de vore el combat del segle. Diu que ha guanyat el negre. Poc després, comencem a xafar terra per la senda que transcorre entre els xalets de Beverly Hills, la Caseta de Paper i Garvina. Quasi aproximant-nos a les Penyes Roges, me'n recorde del cafè llarg de Ca Huertas i la barreta energètica. La meua panxa, i la d'algú més que no va confessar, pareixen formigoneres, i passem d'anar al rebufo dels dos ciclistes amb pantalons d'hivern, a directament tirar-nos bufes que provoquen les primeres queixes. Estem en la serra i tot està permés.

Quan arribem a la font de Fabanella, observem l'empastrada que ha fet l'amo, solsint i reblint els camins de muntons de pedra i terra. Estem tots d'acord que és una llàstima perquè, tal volta era una de les sendes més boniques de la Serra d'Onil. Així i tot, ascendim per la vora de la carretera que puja al Port del Canalís fins trencar a la dreta, dirigint-nos cap al Barranc de l'Arcà. A les fondalades d'aquest lloc meravellós de la Mediterrània, s'acumula tal classe de fred que fins i tot arribe a pensar en la utilitat dels camals llargs que han portat els ciclistes reconvertits. Pugem el Tourmalet, voregem el Mas de Tahuenga i travessem la profunditat dels boscos fins que apleguem al capdamunt dels Masos de Polop. Aquest paratge se'ns apareix a cel obert, amb una sèrie de cases i tots els seus bancals de blat verds i primaverals. Al fons, la Torre Grossa, on es desenvolupa una de les rondalles d'Enric Valor. La magnitud i bellesa d'aquest indret és tal, que mon tio Jose El Retratista perd per fi la vergonya, i comença a fer fotos a tort i a dret.

Quan deixem enrere tota aquesta sèrie de quadres naturalistes de primer ordre, travessem la CV 795 i comencem a ascendir pel Sotorroni. A mesura que anem pujant albirem la magnitud i bellesa de les serres pròximes que s'enlairen pels territoris de l'Alcoià-Comtat i les comarques del voltant. Fins i tot arribem a vore la majestuositat d'Aitana i el tallat del Puig Campana. Quan s'acaba la costera la fam i la calor ja apreten, i decidim esmorzar tots junts a l'ombratge d'uns pins mediterranis. Amb uns mossos de fera, tots fem gala de la nostra berena. El meu entrepà -amb pa de Gerardo-, està constituït per tonyina, tomaca i quatre anxoves. Energia nuclear. Però l'estrela del descans, amb diferència, és el vi negre “El Califato”, un beuratge de categoria internacional que Quico extrau dels Castellets, un califat de bancals i ceps al bell-mig de la Serra d'Onil. Engolisc dos gots que em vénen com oli a un cresol.

Quan m'alce, em sent amb la força i la felicitat tan recobrades, que em pose a parlar amb Juan del nostre amic Reis Payà, de la literatura compartida i de la naturalesa pròxima. Quan la conversació es dirigix cap al Mas del Somo, ens adonem que els companys fa mig quilòmetre que jan girat a l'esquerra. Després d'aquest succeït, desfem el camí amb una carrera que provoca somriures i  més fotografies.

Mentre ens dirigim a la Font Freda, el Valdi em conta que sent menut, ell i el seu germà Juan Carlos ajudaven a mon pare i la família a carregar furgons de nines al Raval de Dalt. Els inicis de tot. Tots ells eren veïns del Carrer València, on van nàixer mon pare. Trenta-cinc anys després, encara guarden un bon record. Amb Quico fem un repàs de les amistats comunes. El felicite pel treball incansable que fa amb l'orquestra i el cor, i em conta la història de Salvaoret, el concertino, que amb 91 anys toca totes les notes del paper i en porta 80 seguits tocant a la missa de la Mare de Déu. La nostra estima per la Comparsa dels Moros Músics és mútua, i coincidim en que amb la imminència del 75^è aniversari, caldria celebrar alguna cosa.

Sense adonar-nos, ens aproximem a la Font Freda que, a l'esquerra del camí, passa desapercebuda a primera vista. L'estat de l'aigua fa honor a l'adjectiu que la qualifica, i mentre sadollem la nostra set, reomplim les nostres botelles en previsió d'una calor que ja començava a manifestar-se. Com de desconeguda i autèntica és la Serra Mariola! Quants indrets ens queden per recórrer! Això pensava mentre m'extasiava amb l'olor indeterminada de la terra. Aquestes muntanyes, exemple de biodiversitat, han esdevingut una espècie d'oracle per als que ens lliurem als plaers barats, naturals, de plenitud.

Mentre ens dirigim cap a la carretera que condueix al Camping Mariola, reprenc la conversa del matí amb Vicent. Vicent Pastor té un posat profètic tan accentuat que, quan el tractes et fa sentir que estàs davant d'algú molt humil a la vegada que important. En efecte, és un científic que ha conseguit faena a Donostia amb unes notes i un bagatge que fan goig. Un veritable ironman que fa de la constància, el sacrifici i un punt de poc trellat, unes virtuts d'èxit. Un músic innat, instruït i polivalent que canta a l'Orfeó Donostiarra, ha reprès el violoncel i pega varades amb el trombó quan torna al poble. Li agraïsc que m'haja convidat. Em parla de les proeses esportives, de la magnitud d'Euskadi, i dels seus avanços amb el basc. Aconseguirà ser un euskaldun més.

El camí planeja fins la acarassolada ermita de Santa Bàrbera, en les proximitats de la qual brolla la Font del Pla, que apareix coberta per uns xops i que sovint és visitada per nombrosos caminants amb xiquets i gossos. El Valdi rosega una poma, i jo, ben assedegat, tire el caldo i reòmplic la cantimplora de líquid nou, aromatitzat. Cànter nou, aigua fresca. Amb les forces recobrades, i sobre migdia, iniciem el darrer tram que ens conduirà cap a Alfafara. El trajecte però, no està exempt de sorpreses, i vint minuts més tard, veiem que ens saluden afectuosament des del Mas de Santa Rosa, en terme de Bocairent. La cunyada de Quico i tia de Vicent ens dóna la benvinguda i ens proposa traure'ns una cervesa amb uns cacaus. Arias i Valdi, vergonyosos i tímids, rebutgen l'oferta a pesar de que sabem que els apetix. Com que no? Tireu cap a dins cabrons! Mon tio Jose i Juan, amb més cara que esquena, i per a gratitud encoberta dels altres presents, accepten el refrigeri i acte seguit som conduïts per amples portes i corredors a l'interior de la casa pairal. La foraca d'un metre quadrat encara desprèn una lleu calentor provinent d'unes brases que han estat part activa en l'esmorzar de gatxamiga i pericana. Quina llàstima no haver-nos avançat una horeta. Ens mostren l'aljub i les cambres de la casa encara conserven la frescor de l'hivern. A la taula, litros de cervesa, cacaus, anous i els primers nespros de la temporada ens fan d'aperitiu per al que serà un dinar històric.

Resseguim durant una bona estona la pista fins que el camí ample trenca a l'esquerra i marca a dos quilòmetres el lloc de destinació. Ens deixem caure corrent i botant com a cabres per una senda estreta i tècnica que em vindrà bé per al darrer tram de la MiM del Penyagolosa. La carrera s'acaba quan arribem al capdamunt d'Alfafara, on es troba un poliesportiu amb símptomes de poc ús. Els Masos de Polop, el Mas del Xocolatero, Sant Vicent, Servereta Baixa, el Sotorroni, La Font Freda. Hem fet vora 30 quilòmetres entre els masos i la naturalesa de la Mariola, i les sensacions han sigut positives tant a nivell físic com humà. No podia haver triat millors companys.

Aquest poble a l'ombria de Mariola, destaca pel seu campanar, les nombroses costeres i fonts al casc urbà. Ens aturem a una d'elles per tal de fer estiraments, rentar-nos i canviar-nos la roba. En atenció al prestigi del lloc on dinarem, em pose uns pantalons llargs foscos i un polo roig, cosa que provoca el somriure dels companys i la pregunta d'on vaig tan mudat. Ells només s'han canviat la samarreta. Mentre ens cordem les sabatilles, observem a dues joves del poble que provoquen algunes colzades. Els preguntem on para Ca el Tio David, recomanat per molts amics -cavalls de bona barra- a banda de trobar-se a la prestigiosa Guia Michelín.

Quan arribem al restaurant, una casa rural ben conservada, ens trobem amb la porta tancada. Obri a les 13:30 però nosaltres venim amb fam i set. Aprofite per telefonar a Núria que està camí de França novament. Quan acabe de parlar i entre al saló del restaurant, la sensació és de calidesa i proximitat. Els companys de fatiga estan esperant-me a la taula redona d'un reservat. David porta unes Moritz, i ens explica el paper del llúpol mentre comencem a tastar les primeres saladures. En vàries ocasions ens diu que Si tens set, carbònic a manta. Se m'ocorre dir-li que eixa cervesa és catalana. Em retruca, sense deixar-me opció a rèplica, que estic equivocat, perquè l'embotellen a Saragossa. A partir d'eixe moment comencem a adonar-nos que durant les dos o tres hores següents ens la jugarem amb un home sabut, enamorat de la seua faena i que repetix constantment que la pressa no li agrada. Quan ens duu la segona, de marca Spigha, ens sorprén l'aspecte inicial, més semblat a un pixat de malalt que a l'aparença d'una cervesa. La beguda, si és bona, no costa de beure. L'home en té per a tots. Si li'n dius una te'n torna dos. I efectivament, té un tast diferent, però ben agradós.

Amb un posat ascètic, més bé experimentat, ens demana que l'orientem per tal de fer-nos un menú sobre el qual anirem jugant. La primera cosa que consensuem és canviar al vi. Ens proposa ser infidels, començar per algun caldo de la zona i anar tastant segons vaja el dinar. Es pren cinc minuts de rellotge parlant de vins. Mentre, nosaltres assistim a la dissertació amb cares de circumstància, somriures i mirades encobertes. Sense atrevir-nos a pronunciar una paraula. És un tipus ben peculiar i entranyable, el Tio David.

Pense tot açò, mentre ens servixen la primera sorpresa: gelat d'oli d'oliva del terreny amb un toc de raïmet de pastor. La innovació des de l'aspecte tradicional és total. Per a seguir fent boca, amaneix un plat amb diverses classes de pa: pa d'espinacs, pa de carabassa, coca de fira, coca amb pebrella, timonet i ceba. Pessiguem pessiguem i ens trauen una pericana ben llustrosa, amb un pa casolà tradicional i simple perquè, segons David, la pericana demana ser la protagonista. I tant que ho és a les tres hores, per a tots aquells que patim de cremor! Deixem els plats nets com una patena i demanem més pa. El següent plat, un guisat amb creïlla i un ouet deixat caure, té el valor afegit d'una ratlladura de tòfona. La trufa se siente cómoda entre la patata y el huevo. Però Juan segueix remugant i pensant que són fideus negres. No li ho preguntes a David!

Quan la cosa comença a embrutar-se, el cambrer ens ofrena uns perolets amb substància. Segons l'amo -que ja va camí de fer-se íntim-, es tracta d'un arròs de caça sense arròs. El concepte és taxatiu, i, efectivament, només podem comptar quatre grans d'arròs entre la carn i la verdura. Però el resultat és profundament saborós i satisfactori. Quan ens trau un platet menut de dos cullerades i ens pregunta si volem repetir, esclatem a rialles. L'arròs s'estova. Hui eixirem a galtades.

Seguidament, amb el nou plat, tots manifestem una unanimitat accentuada per les incomptables copes de vi. El corder que ens han presentat la cuina d'aquest restaurant és magistral. La carn apareix tendra, fina, alhora que cuita i exquisida. Un mos agradable que només té el defecte de ser escàs. Qui poguera fer-se'n un sencer!

Havent perdut la vergonya per complet, i amb tota franquesa, David no deixa d'il·lustrar-nos amb els seus coneixements vinícoles. El cupatge, la fermentació, la maduresa, l'aspror, el tast, el concepte. Quina quantitat d'informació valuosa per a uns senderistes que tenen sed. Però la temperatura augmenta i, com diu l'amo, comencem a ser infidels. Canviem a un Finca Terrerazo de 2011, jove i suau. Seguidament, i per contrast, tastem un altre Finca Terrerazo de 2004 envellit, però amb un cos, presència i graduació que no deixen indiferents a ningú. Penélope Cruz i Sophia Loren. Ens agraden les dos. Ens agraden els dos vins que acabem d'assaborir. A propòsit de la coincidència, David ens demana insistentment que el dia que tornem a compartir taula fem una “vertical”. Aquesta experiència consisteix en començar bevent el vi d'enguany, i anar baixant d'any en any, de collita en collita, amb el tast del mateix vi. Fins que finalitze el dinar. Fins que s'acaben les botelles. Fins que caiguem rotllats a terra. En matèria de vi, només li trobem un punt dèbil a David. El Valdi li demana que ens mostre el vi xilè “Valdivieso”, en honor al seu cognom. No el té. No patisques que, coneixent-lo, la setmana que ve ja el tindrà.

Amb el barjol quasi ple, encarreguem un postre atípic: una presentació de 12 formatges que seguixen una progressió de gust lineal, acompanyats per trossets de codonyat per tal de resetejar la llengua i començar a rossegar-ne un altre formatge de nou. Hi ha d'ell que costa de passar. Altres senten de categoria. Però la comunió és perfecta. Categòrica. L'autèntic herbero de Mariola, que arrapa la gola i ens fa tocar el cel, servix per a concloure un dinar històric, per al record. En el moment del brindis, em comminen a fer literatura barata amb una crònica de la jornada. Diem adéu a David, amb el desig de tornar prompte. I un mes després, així ha arribat l'escrit: tard, llarg i desastrat.  

I mentre creuem les revoltes del Canalís per tal de tornar a Onil, em pose tendre i pense que a nosaltres la pressa tampoc ens agrada. I que el dinar, siga quin siga, si és acompanyat d'amics com els que m'he trobat hui, tampoc costa de passar.

Fins el 4 de juliol, de matinada. Abans de beure'ns la vertical recomanada per David, ens espera el quilòmetre vertical: l'objectiu serà ascendir al Puig Campana.