Cròniques Serranes (II): Puig Campana

A les 6:30 del matí de dissabte sonava, una vegada més, frenètica, la molesta alarma que em desperta tots els matins sense pietat. Tinc una son tan intensa que dubte en ajornar-la 10 minuts, però no m'he preparat la motxilla ni l'esmorzar i toca posar-se en marxa. La claror ja entra ben forta per la finestra que, a cosa feta, m'he deixat oberta, a fi d'aprofitar els escassos moments de fresca de les nits tropicals que assolen aquesta banda de la Mediterrània. Ja fa basca. Al cim del Puig Campana, enlairat a la Marina, l'alba ja és present. Des de la meua habitació estant, tinc un observatori privilegiat de la majestàtica muntanya que coronarem en unes hores, si Déu i la calor volen.

Sense perdre més el temps en les contemplacions quotidianes, em dispose a preparar un cafè amb unes galetes Maria. Al primer mos, m'adone que estan reblanides i un poc dessaborides. Així i tot, me les empasse amb sopetes, ben amerades de cafè i amb molta pressa per fer-me l'esmorzar i arribar a l'hora. L'entrepà de pernil i formatge amb un ratget d'oli, és acompanyat per un plàtan gens llustrós, però que, eventualment, no falla mai. Extrac del congelador tres botelletes d'aigua que acabaran com el caldo del putxero. Un aquàrius, dos barretes i dos gels constitueixen el kit d'emergència per tal de prevenir les temudes pàjares de l'estiu.

Enfile ràpidament la carretera cap a la Font del Molí amb música del darrer cd de Komfusió, que compta amb algunes cançons enèrgiques i motivants. A l'altura del Restaurant el Alcázar em trobe amb un camió de brossa que exercix de tapó fins al nucli urbà de Finestrat i em fa impacientar-me bona cosa. Definitivament faig uns minuts tard. A les 7:35 deixe el cotxe a la mateixa font i veig que no hi ha ningú. Puge corrent i arribe fatigat. M'esperen dalt, a l'inici de la senda que condueix al quilòmetre vertical. Quasi tota l'expedició d'Alfafara i una nova incorporació, Raúl, em reben afectuosament.

(La Llei Mordassa, la de la censura en internet, que va entrar en vigor fa només unes setmanes, m'impedix relatar allò que va ocórrer entre les 7:35 i les 8:15.)

Només iniciar les primeres costeres note que la broma em costarà més del compte. Si bé, he mantingut la rutina de dos o tres carreres per setmana, des de la gesta del Penyagolosa no he tornat a fer cap tirada llarga, i els últims dies han estat en blanc. La calor ja és manifesta, i tant mon tio Jose com Juan imposen un ritme molt intens des de l'eixida. Amb l'excusa de parlar amb Vicent, Arias, Quico o el Valdi, em quede darrere esperant entrar en calor i que els de davant afluixen. Parlem una mica de tot -pròximament Vicent farà el seu segon Ironman que acabarà amb èxit-, actualitzem les nostres vides, però prompte deixe de xarrar amb la sensació de que em falta l'aire. A la primera parada, poc abans d'iniciar-se el Barranc de Marietes -el tram més dur de tota l'etapa-, em trobe literalment ofegat, amb símptomes de no trobar-me gens fi i un mal de ventre sospitós que em fa demanar uns mocadors, per si hi ha alguna carrasca que cobrisca el crim i aixoplugue un hipotètic apreto. Per a més inri, veig cares molt senceres, la qual cosa em provoca eixa vergonya torera que senten els esportistes que saben que hui patiran, i quedaran els últims. Hui m'ha tocat a mi -em dic- i tractaré de fer la meua marxa.

A l'inici de la pedrera vaig quedant-me, i el Valdi, a qui reconec ser un gran samarità i excel·lent persona, decideix quedar-se per tal de fer-me costat. No ho accepte de cap manera perquè sé de bon grat, que el seu desig està en pujar amb Juan pel famós runar en què, segons diuen, fas un pas endavant, i tres enrere. La generositat del Valdi se m'apareix encara major quan, una hora després, sé que ha estat el primer en coronar el cim. A poc a poc vaig quedant-me despenjat, amb la panxa feta una formigonera, arrapant-me pels cantals i agafant-me a qualsevol branca punxegosa que m'ajude a fer avanços. Quan faig el primer descans per a pixar, analitze la situació amb estoïcisme i decidisc fer la pujada acceptant quedar l'últim, sense cap tipus de pressió. Quico, que em veu patir i rabiar, realitza un altre gest de solidaritat prestant-me els pals, què prèviament li ha deixat mon tio Jose.

A mitjan Barranc de Marietes, trobe un ritme constant i acord a les pulsacions, i així vaig fent camí. Metres més amunt, trobe al grupet de xarreta. Als meus companys també comença a passar-los factura l'ascensió, i necessiten un glop d'aigua i un bon respir. La calor ha fet desaparèixer qualsevol bri de frescor a l'ombria matinera, malgrat que el sol encara no ens calfa directament. Crec que no he desdejunat el que tocava. Quan et gires de cul, la panoràmica dels nuclis de la Marina i l'Alacantí comença a ser elevada. Si alce la mirada de terra i mire cap amunt, només pense en l'eternitat de costera. Xano-xano i reviscolant a mesura que el dia avança, arribem al Bancal del Moro, un pla suggeridor des d'on trenca un suau i pedregós camí que arriba fins al cim.

Allà dalt, l'horitzont s'eixampla. Així em referia al post de fa uns anys quan deia que “una volta coronat el cim, amb un ventijol suau i fred que em galtejava la cara, i amb la satisfacció interna que provoca tot repte assolit, vaig observar la immensitat. Com si del mont Olimp es tractara, em donaven ganes de cridar fort, de començar a enlairar-me a través d´un cel mig nuvolat, de creure en la naturalesa com si fos una divinitat, de gaudir de la lleugera olor de les herbes de muntanya i d'admirar per sempre tots aquells racons i indrets que des del capdamunt del puig s´albiraven. La Mediterrània, La Marina, Benidorm, Altea, La Vila-Joiosa, Finestrat, Sella, Relleu, L'Aitana, el Ponoig, Serra Gelada, la Bèrnia, La Serrella, L'Aixortà, el Penyal d'Ifac, El Cabeçó d'Or, La Penya de Migjorn, La Grana, Mariola, El Maigmó, Catí, fins i tot al fons la Serra d'Onil i el Reconco.”

Arrecerats al vèrtex geodèsic, esmorzem merescudament de bona gana. De nou, i amb la solemnitat que exigeix el moment, apareix a escena el vi El Califato que Quico conrea als Castellets. Sense cap protocol, m'espolse dos glops ben complits que em fan reviscolar. Cada dia sóc més afeccionat al vici ancestral de beure vi espaiadament. El Califato. Quina meravella! Aquest most que compta amb el mèrit d'haver-se desenvolupat per afició, regalla suaument, sense cap aspror i deixant un bon gust al paladar. L'entrepà de pernil i formatge passa amb facilitat i les anous, compartides amb tots, també fan el seu paper de nutrició.

Abandonem la pau i companyonia què hem gaudit al cim i a mesura que baixem entre les cingleres de la vessant nord del Puig Campana, la calor esdevé una realitat molesta, apegalosa i deshidratant. Ho reconec. No tinc cap habilitat superlativa pel que fa als descensos. No prenc el risc de baixar per la pedrera i enfile una senda en zig-zag que xafa nombroses pedres xicotetes que em fan multiplicar la prudència. Parle amb Juan sobre la passió per l'escriptura, que últimament conree rarament. Commine a Juan a que em facilite alguns dels seus textos. Em fa la impressió -i de ben segur que ho encerte- de que són ben redactats i em satisfaran. Després de nugar-me les sabatilles, em quede a soles. Metres més avant esvare fins aturar-me uns metres més avall. Tinc una ferida que sagna lleument al braç dret. M'alce rabiant. Tots els valents cauen de cul. Amb la por consegüent a alguna caiguda addicional, trenquem a la dreta per tal d'observar l'antic pou de neu. Alguns absorbeixen el darrer glop de la cantimplora i jo quasi em deixe els dos bastons.

Arribem al Coll del Pouet sobre migdia i la temperatura ultrapassa els 30 graus. El camí de l'esquerra, que ens porta de nou a la Font del Molí, és ample i costera avall, la qual cosa ens permet córrer còmodament. Després del refugi però, el paisatge és tristament desolador. Els incendis dels darrers anys van deixar aquesta cara del Puig ben socarrada, sense pins que facen ombra o solten una mica de frescor. No hi ha pardals i tan sols copsem el so estrident i llunyà de les xitxarres. La calor és tan extrema que fins i tot m'esgote corrent en descens. Em resta un cul d'aigua calent com una sopa. Anem perdent altitud -Vicent ens ho anuncia des del seu modern rellotge- mentre a la dreta es queda el paratge de El Realet.

Quan entreveiem els voltants de la fi, la Font del Molí ja ha esdevingut una Ítaca necessària, miraculosa, de la qual reomplirem les botelles eixutes, sense rastre de l'aigua que de bon matí havia poat a la mateixa font. El primer raig que corre per la gola és literalment magistral, a l'alçada dels plaers quotidians de la vida. L'hedonisme senzill, barat i agraït a la vista d'uns turistes que plenen, ufanosos, nombrosos bidons d'aigua del naixement d'aigua fresca i natural. Engolisc un litre de colpet, i em dedique a fer uns estiraments fins que decidim posar trellat a l'assumpte: és hora de dinar i refrescar-se. Vicent puja amb mi al cotxe i busquem, no sense dificultat, un caixer disponible per traure suficient efectiu i poder pagar la bacanal que preveiem. Amb l'antecedent d'Alfafara, la cosa només pot fer que millorar. El Banc Santander em cobra la comissió equivalent a dues cerveses. Encara me'n sobraran.

Quan arribem a La Marina, comprovem que hem fet tard. La resta de la colla ja està o bé a l'aigua, o bé amb la cervesa en mà. Qualsevol cosa és ben merescuda després de la pallissa que ens ha donat el quilòmetre vertical. Alguns però, encara no en tenen prou. Amb ulleres de Michael Phelps i amb un estil proper al de Mireia Belmonte, Arias fa unes sèries de llargs a la piscina entre xiquets caldosos amb inflables i parelletes que fan manetes a l'aigua. Algú el bateja com “El Tiburón de la Marjal”, però el malnom no acaba quallant. Al fons d'aquesta estampa, es troben els integrants de la Penya “Els Ganduls”, que fan la seua tradicional trobada d'estiu amb la categoria que se'ls pressuposa. Els amics Pep i Sisco em saluden i em comenten que hui la cosa s'embrutarà. No debades, és una de les penyes amb més tradició i autenticitat de Benidorm.

Abans de dinar, el Valdi em convida a una cervesa que servixen en got de fang. L'efecte fred travessant la gola és, literalment, orgàsmic. Abans d'entrar a la taula del fons, amaneixen Quico i Vicent una miqueta mudats, com jo el dia d'Alfafara. Això s'avisa. A la taula rodona, s'afig Javi López, “El Kilian de Benidorm”. A pesar de no haver fet el Puig Campana amb nosaltres i vindre directament a dinar, Javi és una bèstia del Trail Running i un exemple de superació constant. El seu llibre “La vida que quiero vivir” testimonia els canvis progressius d'una vida sedentària a la d'un esportista d'alt elit com ara és.

Assegut entre el Valdi i Arias, m'adone que la quadrilla ja està queferosa. Les rialles, una ronda de cerveses i una sangria preludien la bacanal que anem a espolsar-nos, sense cap poesia ni preciosisme banal, amb l'abundància que et fa rotar tota la vesprada i la proximitat digníssima i natural d'un cambrer com Paco. I és que, com deia Josep Pla, el naturalisme només té el defecte de ser veritat. Amb el pa i l'all, Paco ens presenta un formatge “Flor d'Esgueva” -Valdi ho endevina a la primera- i un pernil. Quan li preguntem d'on és el cuixot ens respon que ve de la cuina. Si li demanem un altra ronda exclama Cuenta con ello! Faener, sincer i magistral, aquest cambrer.

El menú ha estat acordat per mon tio Jose, amb l'única garantia de menjar arròs amb arròs i que la resta no ens decebrà en absolut. La presentació de tres plats de cigales bollides com un pam i altres tants de gambes a la planxa és un inici insuperable. Els crustacis, frescs i ben cuinats, contenen una molla tendra, abundosa, així com un cap ben sucós. Com l'aigua fa solsides i la cervesa ja és extemporània, passem a la degustació de l'Albariño Pazo Castelos -Denominació d'origen Rias Baixas-, que s'adiu perfectament al consum frenètic del marisc. Quina festa! Els queixals dels comensals roseguen àvidament la closca amb un soroll particular i deixant una muntanya de restes al plat com a mostra de la desfeta.

A fi de seguir despertant les papil·les gustatives que encara romanien somortes per la sed patida al Puig Campana, ens planten tres plats de sepionet a la planxa, amb bona cosa de tinta i all. El pa aconsegueix el paper de protagonista i n'hem de demanar més a Paco. L'art mediterrani de mullar l'oli i deixar els plats com una patena és inherent als membres de l'expedició que, desmaiats, no deixen estaca en paret. Cavalls de bona barra que diria mon pare.

I per fi, després del coitus interruptus d'Alfafara on quasi eixim a galtades per un granet, l'arròs amb arròs. El principal motiu de la reunió, la raó prioritària per la qual tots hem establert la cita, la gran promesa electoral de mon Tio Jose, que desperta ullets tendres i constants paraules d'admiració. Un bon arròs a banda per a compartir, rascar i fartar. Vicent i Quico, sommeliers ben fiables, demanen l'albariño Martín Códax, del qual tenia referències positives i que, passant suau i aromàtic per la gola, compleix per complet les expectatives. Hi ha d'ell però, que orienta el dinar al consum de vi negre, un caldo de La Mancha anomenat l'Abadia del Roble que, amb la llengua com una sabata per tot l'alcohol previ, ja no em sap a res. Una llàstima. No obstant no hi ha temps a esplaiar-se en anàlisis vitivinícoles perquè m'acompanyen uns llops a la taula i els solcs i clarors de la paella són, cada vegada, més evidents. Xano-xano, el metall queda al descobert després que alguns hagen entrecavat el socarrat sense cap fissura, amb una destresa professional que intuïsc que ve provocada per la fam. Quico rasca l'últim i a sobre de la paella només queda la llima, escorreguda i sense possibilitat de profit. Hem fartat com a sangoneres, amb la sensació de no haver menjat més arròs, perquè no hi havia més.

La deshidratació patida a l'excursió i el consum excessiu d'alcohol m'afecten una mica. Intente dissimular l'estat absolut d'embriaguesa esbossant alguna rialla, participant tímidament a la conversa, o anant dos o tres voltes al servei. Tinc moments grans de lucidesa, construccions gramàtiques inversemblants i pensaments heroics. Però, amb la tranquil·litat de no ser l'únic, em trobe torbat i sapalastrós.

Mentre ens trauen les postres, la xica morena de la piscina va unes quantes vegades a pixar. La beguda ens embova en excés, com si no haguérem vist mai a una dona, com si aquella que passa fóra la mateixa Venus que somiava el cavaller Tannhäuser. I les postres. El plat està constituït per un variat de flam, pastís de formatge i tiramisú. Uns dolços que contraresten l'estat progressiu de sublimació -el pet- que amb molt perill estàvem assolint. Exquisits. Per sorpresa, algú, en un estat de lucidesa i alcoiania i amb la poca vergonya de no dir-ho, demana a la cambrera traga una botella de xampany a la taula. Qui va ser aquell capità moro amb ganes de posar colofó al dinarot digne de qualsevol Societat Gastronòmica o dels millors convits reials? Algun dia, si es presta, ho descobrirem.

Amb tot, i després d'un cafè ben aromàtic i dos gintònics preparats, marxem. He de tocar a la Vila i a San Blas amb la banda de Sella i ja faig tard. Em posaran una multa per no arribar a l'hora. La pressa em fa no dir adéu a tots. Fixem la pròxima data. El 6 de setembre, a Onil, serra, gatxamiga i vertical. Amb tots estos antecedents i l'estima que vaig agafant a totes aquestes persones, no puc fer res més que emular a Paco el cambrer i dir-los: Cuenta con ello!