No seria sincer si no diguera que, aquesta pseudofilosofia, la de la recerca de la virtut en el dubte constant, conté un lleu pòsit literari. Perquè a fi de comptes determinades lectures, vulguem o no, acabem determinant indefectiblement la nostra cosmovisió.
Passejant per valencianisme.com, he trobat aquesta joia que he cregut adient publicar-la (si no hi ha cap problema clar...) . Enguany s´acomplixen 90 anys de la Declaració Valencianista de 1918. Va ser feta en un context bèlic que va suposar una notable modificació de les fronteres europees, sorgiment de moviments nacionalistes així com un cert reconeixement dels drets d´autodeterminació, a més de la greu situació econòmica creada per la guerra, tensions per una gran conflictivitat social, descontent militar i inestabilitat política en la crisi dels últims anys de la Restauració Monàrquica a l´Estat espanyol. Així, aquest reduït grup de valencianistes començaven a pensar que la consecució d´un Estat propi era abastable, i van decidir mamprendre un projecte que treia el cap després de tants anys en blanc, amb la ja coneguda homogeinització nacional, institucional, cultural i lingüística patida pel poble valencià des de 1707.
A alguns els pareixeran unes reivindicacions massa toves. Fins i tot des de certs sectors d´ortodòxia i dogmatisme, aquesta declaració els podrà connotar la parauleta/comodí. No vaig a entrar a jutjar-ho. El que sí que és ben cert és que suposa un destacat punt de partida del valencianisme polític de preguerra( que anteriorment sols havia esdevingut cultural), i que arribaria a gaudir de cert protagonisme abans de la Guerra Civil Espanyola. Valencianisme truncat per la posterior dictadura franquista, que molta gent desconeix (desconec) i oblida, però sense el qual provablement hui no parlaríem de moltes coses. Ací vos deixe la declaració:
Declaració valencianista de 1918
1. El Poble valencià, integrat per els habitants de les tres províncies actuals constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d´una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d´història i de condicions econòmiques.
2. Esta personalitat, per el fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta és la fonamental reivindicació valencianista.
3. Reconeixem la compatibilitat de l´Estat Valencià i la seua convivència amb les demés regions i nacionalitats ibèriques dins d´una Federació Espanyola o Ibèrica, establint clarament la distinció d´atribucions de l´Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies de l´Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap intromissió extranya.
4. Sense prejutjar definitivament la divisió de estes funcions acceptem per el moment, la formulada en la Assemblea de Parlamentaris de octubre de 1917.
5. Existint en València, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per a els dos idiomes.
6. Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d´una llei municipal que procure, per a els ajuntaments la màxima eficàcia tècnica compatible amb els principis democràtics.
7. Reconeixent les varietats locals dins de l´antic Regne de València i conseqüents amb el criteri descentralitzador, l' Estat Valencià respectarà les varietats provincials o comarcals, quan els respectius municipis les consagren per unions i mancomunitats entre ells.
8. L´Estat valencià podrà mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si hu estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat.
Els glossadors van ser, punt per punt:
1.- Eduard Martínez Sabater 2.- Ignaci Villalonga Villalba 3.- Josep Garcia Conejos 4.- Eduard Martínez Ferrando 5.- Pasqual Asins Lerma 6.- Salvador Ferrandis Luna 7.- Maximilià Thous Orts 8.- Lluís Cebrian Ibors
...Feia alguns dies que volia haver escrit alguna cosa. Sobretot durant un període de campanya carregat de frases curtes i impactants, de propostes sotmeses a subhasta i promeses que aviat quedaran en paper mullat. Període en què paraules com vota!,democràcia, ciutadans, enquestes, PP, PSOE es repetixen més que l´all. Estic que reglote de tanta monà. M´haguera agradat fer un seguiment més extens de totes estes dates. Malauradament algún virus va trobar el meu ordinador com a lloc per a instal.lar-se i va fer i desfer tot el que va voler. I no...no em feu la gracieta de les pàgines marranes que no he entrat a cap. Aixíque va tocar cabrejar-se, desesperar-se, així com formatejar i esborrar multitut de dades, i tornar a començar. Tot açò gràcies a la gran ajuda desinteressada que m´ha proporcionat Xavi Vaquer, un gran amic al qui li torne a agrair altra volta públicament haver-me solucionat açò. Te´n dec moltes Xavi!
A banda, estic fent-me la maleta. Dimecres, me´n vaig a Itàlia amb gent del “rotllo” com Jaume, Mariam i Alfonso ( ja et considere fins i tot del costat fosc ). A més de ser terapèutic, per això de que com diuen el nacionalisme (quin nacionalisme?) es cura viatjant, vaig a complir un dels meus somnis personals com és visitar el país de la bota. Ja vos contaré com m´ha anat per Milà, Bolonya, Florència i Pisa que són els quatre llocs que visitem, això sí, en menys dies dels que desitjaria. Vorem si la meua debilitat per la cuina italiana em passa factura al cos, encara que no gaudim d´un pressupost per a grans luxes (sols el mer fet de recórrer aquestos indrets ja suposa per a mi un privilegi).Tampoc sé italià, però com sempre han dit en ma casa, el valencià és el idioma universal . Ho passarem bé segur.
Aquest esperat viatge m´impedirà entre altres coses votar directament per primera vegada a les eleccions de les Corts Espanyoles. Ja ho vaig fer per Correus fa un parell de setmanes, un procés curiós i que fa més gent de la que et pensaves. Així que, PSOE i PP, sent molt que la vostra propaganda electoral no m´haja servit de res, perquè ja he expressat el meu dret a sufragi actiu, i xe tu! casualitats de la vida...no vos ha tocat. Si vos sóc sincer, tampoc m´haguera condicionat en res. El PPSOE mai m´ha il.lusionat precissament, ni per idees, ni per consciència nacional, ni per més que em vinguen amb allò del vot útil ni res. Vore com dos partits que són molt més similars del que la gent es pensa, gastar les seues energies amb baralles i atacs constants en lloc de mirar més per nosaltres em provoca vàries sensacions: a voltes oix, avoltes avorriment, altres perplexitat, indignació, fins i tot gràcia. Què agust es troben els dos en aquesta societat bipolar, marcada per la conseqüent manca de qualitat democràtica i nul pluralisme polític. Bipartidisme en gran mesura alimentat pels mitjans de comunicació, mecanismes implícits (i a voltes no tan implícits) de propaganda dels dos grans partits en detriment de la resta d´idees i opcions. Debats com el cara a cara ZP-Rajoy, tan artificials, tan mediàtics, tan previsibles, tan vergonyosos per a una democràcia plural. Què manera de derramar olla, que si la cadira és de metraquilato, que si la taula és pentagonal, que si falten 4h 32 minuts i 40 segons per a que comence, que si du la corbata roja... No el vaig vore, i no sé si voré el d´esta nit. Saber qui guanyarà i qui perdrà és ben fàcil. Tal i com va dir algú, ací els que guanyen són el PP i el PSOE (provablement ú més que l´altre)...però perdre, la resta de la morralla política (hem d´excloure a EU que ha caigut en el seu joc en Canal 9) que només fa que tocar-nos els collons i remugar de tot.
Mireu, no vaig a enganyar-vos. No sóc un gran analista polític així que no espereu gran cosa. Faig millor altres coses ( o menys pitjor, per a no perdre la modèstia). De fet aquest blog, de contingut polític...ben poquet. Si hi ha alguna cosa que no vull, és parlar del que no sé. O parlar “simbòlicament”. Malgrat que sóc un fervent simpatitzant del valencianisme polític, m´agrada centrar-me (no sé si mal o bé)més en aspectes històrics, culturals, naturals, tradicionals, socials, lingüístics, assumptes que de tota manera guarden una estreta relació i són pressuposits intrínsecs en la manera valencianista de fer política. Valencianisme normal, visible, sense prejudicis, que no es limite sols a tot allò folklòric, sinó que abaste tots els àmbits. Valencianisme no condicionat, que no ofrene glòries on jo em sé, sinó al País Valencià. Estan el PPSOE en condicions d´oferir-me alguna cosa així? Després de 4 anys han aterrat a la nostra terra tots eixos “cuneros” panxacontents que vam elegirper a que precissament representaren els nostres interessos. Iniciatives...ben poquetes. Sous...ben altets. El seu destí final és quedar-se diluïts dins dels nombrosos grups parlamentaris, votar el que des de Madrid decideixen les direccions nacionals dels dos partits, i del País Valencià i dels seus ciutadans “no vull saber-me´n de res”. No som ningú. Ens volen fer creure l´Espanya Plural, en lloc de l´Espanya centralitzada i homogeinitzadora. El Nacionalisme invisible...Ens neguen un finançament just, no volen publicar les balances fiscals. Algú va dir també que erem un poble que pagava i que callava. Pretenen un sistema ferroviari radial on Madrid siga el centre de la circumferència en lloc de potenciar altres eixos com el Corredor Mediterrani, la ofensa al poble valencià en l´aprovació de la Reformeta d´autonomia. M´agradaria que aniguereu entrant a Blogsvalencianistes o Valencianisme.com on s´aprofundix molt més i millor en anàlisis com aquestos de la situació del País Valencià a l´Estat Espanyol i les vinents eleccions. Uns anàlisis realment bons, coherents i de trellat, segurament molt més argumentats i expressats que el que vos faig ací, que és prou senzill.
En definitiva, estem silenciats. Personalment crec que cal algú que realment vaja a Madrid a representar-nos i a dir que estem ací, a difondre les nostres reivindicacions. Jo sé que a molts progres bohemios tothom els semblarà igual. La política serà una merda i totes eixes coses. La meitat votarà al PSOE, per por a que guanye el PP. L´altra meitat ni votarà i seguirà en la posició còmoda i avoltes fins i tot arrogant de creure´s tenir una superioritat moral, i diran que votar és caure en el seu joc. A tothom en general dir-li que no tots són iguals sinó que eixa visió ve viciada per la forma d´actuar del binomi PPSOE, i a més m´agradaria que exercisquen el vot desitjat en contraposició al vot útil, fomentat per aquestos dos partits que mitjançant lleis electorals un tant dubtoses i missatges senzills i subliminals dirigits a fomentar aquesta por en els seus mitjans de comunicació. Batecul al bipartidisme!
Malgrat ser un vot secret, la majoria s´haureu imaginat la meua preferència. A molts els he parlat, altres ja em coneixen bé. Sí. Vote totalment convençut i com a valencianista, a la candidatura/coalició al Congrés per Alacant de Bloc Nacionalista Valencià/Iniciativa del Poble Valencià/Verds que representa el valencianisme progressista i ecologista, i que està encapçalada per Rafa Climent, l´alcalde de Muro d´Alcoi, situat al Comtat, al cor del País. Provablement els antecedents em van fer dubtar i tenir algunes reticències...no vos seria sincer si no vos ho diguera. Però com a simpatitzant d´aquesta opció i coneixedor de gent realment valuosa i treballadora pel que creem, de projectes il.lusionants i de creixement constant.És el mínim que jo podria fer. Al cap i a la fi com expressa el company Xavi Galbis al seu blog, en paraules de Joan Francesc Mira, són la milor gent del País.
Avant el Valencianisme i a botar-se el bipartidisme i el centralisme (gran campanya del Bloc Jove) . Vos deixe algún vídeo relacionat...Salut i...
EL 9 DE MARÇ PEL BLOC/INICIATIVA/VERDS...UNITS SOM MÉS
Som uns privilegiats. L´entorn paisatgístic que ens oferix el nostre País, i en concret la comarca de la Marina és certament únic, bell i paradisíac. No sols podem gaudir d´una mar tant nostra i a la que tant estimem com és la Mediterrània, sinó que fins i tot ens podem trobar en un espai relativament curt de temps dins d´una estampa totalment muntanyenca i rural. Es caracteritza la nostra comarca per la seua costa accidentada i alhora oberta a la mar, nombrosos barrancs, fonts i rierols, camps de conreu dels fruïts típicament mediterranis, forts desnivells traduïts en imponents muntanyes i serralades, així com cingleres escarpades i valls fondes, i també pobles que en molts casos han sabut mantenir l´essència marinera o agrícola que van posseir ja fa uns anys.
Coneguda és la meua afició de bucolitzar tot allò que m´agrada i m´envolta. No vaig a enganyar-vos, les singulars característiques anteriorment mencionades, així com el magnífic clima que gaudim (estius calorosos i hiverns suaus, tot i que amb neus esporàdiques), no han passat desapercebudes per alguna gent, que diguem-ho clar, s´ha aprofitat d´això precissament. Així, no podem negar que l´acció de l´home s´ha fet palesa i ben evident al nostre territori, amb una massiva i abussiva ocupació de la costa, ja siga o bé pels alts gratacels o complexos residencials, així com a urbanitzacions i fins i tot els nous camps de golf que tant poc tenen avore amb la fesonomia del nostre paissatge.
Molta gent que conec, crec que peca (i em puc incloure) moltes voltes d´inamobilitat del seu lloc de residència, basant-se en l´oci que aquest els pot oferir, arribant fins i tot en alguns extrems al xovinisme, és a dir, pensament de que el nostre poble i tot allò que conté és lo millor i que els voltants, els paratges propers o altres llocs no valen la pena. Coneixem molt poc el nostre territori i com ja vaig comentar una volta, fins i tot com vaig dir, pense que s´ha donat una petita desvinculació de la gent amb el seu entorn natural.
Tot açò ho anava pensant en la improvisada a última hora i exitosa excursió que vam emprendre la setmana passada dos grans amics, Leti i Alfonso, i jo, al interior de la nostra comarca. El pintoresc i turístic poble de Guadalest va ser el nostre primer destí. Situat damunt d´un tossal pronunciat i en mig d´una vall que porta el mateix nom, passejar pels seus carrers estrets, costeruts i irregulars és molt plaenter. Evidentment el boom turístic ha calat totalment en aquesta acollidora població, plenant-la de llocs de souvernirs, que en alguns casos m´arriben a sorprendre. No sé jo que té de típic un tratge de gitana i constants al.lusions a corregudes de bous en un idílic indret de la Marina. (dos dels més importants records i trets culturals que s´emporten els turistes, resumits en la irreal i despersonalitzadora frase de typical spanish). Si ens posem a demanar, seria més autèntic si posaren un tratge de les danses, un blusó, al.lusions als mintxos ( un plat típic de la Marina), a la dolçaina i el tabal, etc.
Confrides fou el següent lloc de visita, on tinguérem l´ocasió de pegar un born pels carrerons solitaris (a diferència de Guadalest) i desiguals (herència dels àrabs), on la gent encara té el gust de donar-te el bon dia! Lloc on, ben segur seria una de les meues preferències si em donaren a elegir on viure.
Quan la fam apreta, el millor per a contrarrestar-la és fer-se un bon entrepà de pernil i bons glops d´aigua que brolla a la Font de l´Arbre, paratge idílic al mateix cor de la Serra d´Aitana. I cap allà ens vam encaminar, travessant literalment « un camí de cabres ». És realment agradable sentir la gelor i producte de l´altura,la flaire provinent del timó, romaní, pebrella, sajolida, observar els boscos, evadir-se del món i sobretot eixe silenci interromput únicament pels diversos elements naturals com l´aire, aigua, pardalets, etc... I que meravella per a la vista comprovar la bellesa i color blanc dels bancals i bancals d´ametlers en flor, fenòmen típic a aquestes altures de l´any.
I per a acabar d´arredonir el dia, una curta i aventurera (amb desorientació inclosa) visita a les Fonts de l´Algar, on fa goig vore els nombrosos salts d´aigua així com l´abundant cabal d´aigua que baixa, fruït de la nombrosa quantitat de pluja caiguda enguany a la Marina. No cal dir que vam arribar baldats a casa, però satisfets. Un valencianista com jo, necessita a vegades certes dosis de naturalesa autòctona, paisatges especials i coneixement de nous indrets per a mantenir i donar empenta a eixe sentiment tant bonic com és el d´estimar fervorosament la teua terra. No dubteu a acostar-vos per la Marina, i si així ho feu feu-me-ho saber.
Salut i Natura!
Albert, vaig a descriure´t les fotos. La primera som els tres amics i al fons la Serra Xortà i la Serrella. En la segona és una perpectiva de la Serrella. En la tercera es veu Guadalest i baix de tot el seu pantà. En la quarta estem la meua amiga Leti i jo en la Font de l´Arbre. En la cinquena isc jo recolzant-me en un ametler en flor i rodejat de molts més. I la sisena i darrera és una foto del Riu Algar.
Ho reconec...el fet d´una marcada abstenció amorosa m´afecta...i al mateix temps es suma a que a priori aquestes dades sols em representen un dia orquestrat des de les grans superfícies destinat sobretot per al consum, basant-se en l´amor que hem de professar-nos les persones. Jo que voleu que vos diga...sense ànim de que sone a tòpic de bohemi que no seguix les tradicions mediàtiques i consumistes, a aquesta data li tinc una gran animadversió. Em sembla com expresse al títol que hui és el dia en què existeix l´amor, en què hem de dur-nos bé amb la parella, en què hem d´estar anxoxats, en què li hem de recordar per una volta lo meravellosa que pot arribar a ser, en que hem de comprar un regal (sinó som poquet romàntics). Demà ja ens podem oblidar de tot açò, bramar amb el/la còniuge o anàlegs. Ja ho sé i ho repetix, el fet de que estiga "canino" encara agreuja més aquesta sensació. Per cert, on queda aquella data del 13 de febrer, que alguns companys de gremi (de gremi maxuxos) reivindicàvem com el dia dels fadrins? Ahir no vaig notar cap moviment...
Siga el que siga, si es dóna la bona casualitat de què la meua futura xicona (qui et coneguera...) llig açò, comentar-li la preferència i màxima il.lusió de rebre un regal per exemple un 15 d´agost, en lloc d´un 14 de febrer... I pensar que la piruleta en forma de coret que m´ha regalat hui la que cobrava (ben bonica ella) en el bar de la universitat m´haguera llevat miraculosament tots aquestos prejudicis, com si d´una il.lusió i aparició fugaç de l´amor es tractara...llàstima que al cap i a la fi, tots aquells que passaven, sense cap mena de distinció, eren premiats de la mateixa forma que jo amb una dolça piruleta...
Per cert, i aprofitant aquest dia, tornar a reivindicar el mig oblidat i desplaçat dia dels enamorats valencians, 9 d´octubre, Sant Dionís, del qual ja vaig escriure en un altre post...recordeu-lo ací
...”A Agostí, esperant que gaudisques amb aquest llibre tant com ho he fet jo escrivint-lo”... Són aquestes les paraules humils i sempre agraïdes que em va escriure Vicent Bernabeu a les pàgines inicials del seu llibre, “ El plor de l´Algaravia”, premiat en la VIII Bienal de Narrativa “Vila d´Onil” a l´any 2005.
Fa uns anys, vaig sentir comentar a ma Tia MªCarmen que aquest novel escriptor, així com llicenciat en biologia, regidor de l´ajuntament i treballador a la papereria Ícaro, li va demanar els llibres, “Notas históricas” del cronista oficial d´Onil, ja mort, Don Ramon Sempere. Sembla que cercava informació històrica del nostre benvolgut poble per a elaborar algún escrit o llibre. Diguem que ja em va encuriosir. Però va ser fa poc, quan també ma tia em va comentar que havia tret un llibre a la venda i que havia sigut guardonat...i unes setmanes després me´l va regalar. Aleshores, vaig adquirir un gran compromís i interés per llegir-lo...malgrat que encara em trobava gaudint de una de les mítiques novel.les d´Enric Valor “Temps de Batuda”.
Doncs bé, fa uns dies vaig acabar de llegir-me-lo i em va deixar un gust ben bo. Si ja tot esforç per crear literatura, lectura a través de novel.les o contes em mereix una gran admiració, la utilització del valencià encara li dóna per a mi un plus de càrrega sentimental a més de mostrar un símptoma de la desitjada plena normalització de la nostra llengua en tots els àmbits.
Si parlem del llibre en concret, cal dir que li he trobat una gran avantatge. I és que ens trobem davant d´una lectura que no s´entreté en descripcions ni paràgrafs farragosos i la qual cosa facilita la rapidesa de la narració i alhora la comprensió de la història. Per tant, considere que és totalment apta per als menuts. Destacar també la riquesa lèxica basada en sinònims, frasses fetes, així com les constants al.lusions a personatges i fragments de la literatura clássica com els d´Ulises, Aquiles, Damocles, Androgeu, el laberint del Minotaure, etc, que actuen com una mena de paral.lelismes que guarden certa relació i comparació amb la història principal, molt allunyada en el temps respecte dels clàssics.
Així, cal situar-se a principis del segle XVII en terres meridionals de l´antic Regne de Valencia i en una família de camperols. La problemática prové per la condició que posseïxen alguns membres de la família, ja que són moriscos, és a dir descendents dels musulmans que habitaren aquestes terres però batejats al cristianisme amb la pragmática dels Reis Catòlics de 1502. La desconfiança cap a aquest nombrós col.lectiu va anar augmentant fins que en 1609, Felip III signà un Decret d´expulsió en el que s´obliga a que tots aquestos moriscos abandonen definitivament la seua terra i se´n vagen a les terres de l´altra vora de la Mediterrània, així com també s´ha de remarcar les conseqüències directes d´aquest Decret com són sobretot el despoblament de moltes zones i el trist i injust exili d´aquells hòmens i dones que les havien treballades i que, administrativa i sentimentalment les tenien com a pròpies. És en aquest context on es dóna la particular història de Ferran, un morisc, així com l´aparició de la seua enigmática filla i del seu oncle soldat a Flandes ja retirat.
Sobretot, em va alegrar vore com aquesta novel.la contenia situacions i escenes esdevingudes al meu poblet, Onil. I és que ja tenia jo ganes que algún llibre esmentara a Onil com a lloc important en les seues narracions! Si hi ha alguna cosa a retraure-li al llibre és que m´ha paregut curt, m´he quedat amb ganes de més detalls i més història, cosa que com hem vist abans també té l´avantatge d´afavorir la rapidesa en la lectura...Però no és un defecte, sinó un símptoma de que quan un conte que t´agrada i amb el que has gaudit , et crea la necessitat i ansietat de llegir i saber una miqueta més...mai voldríem que s´acabara!
Sense cap ànim de fer publicitat gratuïta, vos el recomane totalment...
...En primer lloc, hui 3 de febrer, felicitar a tots els Blais. És aquesta una data ben celebrada en alguns punts de la geografia valenciana. De fet, ahir vaig tenir l´ocasió de visitar i tocar la trompeta amb la banda d´Onil en Bocairent (La Vall d´Albaida), un dels pobles de la estimada i bonica Serra Mariola. Sant Blai és el patró d´aquesta vila i per això aquestos dies tenen les seues festes de Moros i Cristians, que tenen l´honor junt a les de Saix, de ser les que obrin el calendari fester de l´any...no seria la primera volta que a Bocairent es pugueren vore a les filaes desfilant mentre nevarseja.
Sant Blai també m´evoca un gust dolç. A tots aquells, com jo, que "ens perd la boqueta", hui tenim l´ocasió de gaudir del dolcet com a goluts. Aquest matí i només alçar-me ha vingut la iaia de missa ja que hui tocava "benir" uns rollets, que per cert me n´he "arrimat" uns quants. Però si hi ha un dolç típic d´aquestes dates i que en Benidorm (no sé en altres pobles) he vist que té certa fama, eixe és la coca o bollet de Sant Blai, feta sobretot d´ametla. Sense cap mena de dubtes vos recomane els que fan a la Pastisseria "Chiki", regentada per uns amics castelluts que com nosaltres residixen a Benidorm. La clau d´aquest dolç és fer sopetes i barrejar-ho amb un got de suc de taronja i anar fent-se-ho amb una cullera. Com veieu, un postre improvisat i ben valencià, sobre tot pel que representa la utilització del nostre més preat cítric: la taronja, la qual no travesa un bon moment. No sé on vaig llegir l´altre dia, una bona i original proposta d´Enric Morera, diputat valencianista de donar suc de taronja a aquells que s´acaben de realitzar una transfussió de sang....
La veritat, és que aquesta barreja de coca de Sant Blai i suc de taronja és una de les coses que m´ajuda i em dona forces per a seguir estudiant. Demà acabe ja amb Drets Reals i Hipotecari, esperant aprovar. Malauradament, no hi va haver sort a l´examen oral de Dret Mercantil. Tinc ganes d´acabar i d´escriure una miqueta més, perquè la veritat açò ho tinc un poc abandonat.
També m´agradaria comentar una miqueta que ahir va ser una data assenyalada. I és que el nostre Rei en Jaume I feia 800 anys. Diversos van ser els actes que es van donar ahir 2 de febrer per a homenatjar a aquell home que creà el Regne de València i al mateix temps inicià la idiosincràsia del poble valencià, basada en una llengua (dos si comptem el interior del País), una història, cultura així com unes lleis i institucions que es van veure truncades al 1707 per aquell Rei Borbó, que compta hui amb la complicitat d´un Estat que continua la seua tasca homogeinitzadora i minimitzadora de la identitat d´un poble que, malgrat que ens pese, li continua ofrenant glòries als seus botxins. Des de la blocosfera valencianista se´ns alentí per a que ahir li retrérem un petit homenatge a Jaume I, mostrant el penó de la conquesta que mostraren els sarraïns de la ciutat de València com a rendició, així com un fragment del Llibre dels Fets. Vos posaré una de les frases més conegudes i que té relació amb el que he esmentat del Penó de la Conquesta:
‘E nos fom en la rambla, entre’l reyal e la torre; e quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del caval, e endreçam ves orient, e ploram de nostres uyls e besam la terra, per la mercé que déus nos havia feyta’.
...I no parlem de termes econòmics, que pel que es veu no està molt allà la cosa amb açò de la pujada dels preus en major proporció a l´augment dels salaris, la qual cosa farà que més d´una família es veja amb l´aigua fins al coll...Tots els anys, gener és temut per aquestos aspectes. Però, xè, no vaig a aprofunditzar en temes econòmics...perquè l´economia i jo ens vam barallar fa uns quants anys...o siga que no tinc ni puta idea.
Quant al Nadal, que voleu que vos diga? Bé, m´ha proporcionat tres o quatre quilos més "pa mi cuerpo serrano". Però sens dubte m´ha demostrat una realitat: l´agreujament de la meua gossera i la poca iniciativa i empenta que li pose a uns dies en que malgrat no tenir quasi agenda, són desaprofitats totalment. I cregueu-me, el contrast d´un 30 de desembre i un 7 o 8 de gener és tant extrem que m´atabala. Sobretot quan eixos dies després de Reis et dones compte la quantitat de temps perdut, la quantitat de faena a fer, les poques ganes per fer-la i el reduït temps per a estudiar exàmens, que actua com una mena de contrarrellotge...per a mí aquesta sí que es una vertadera costera de gener.
Vaig a presentar-me a tot. L´any passat va funcionar, malgrat eixe aparent àmbit mediocre però suficient del 5, 5.5, 6...7!! mare, traure un 7 crec que s´ha convertit en un dels meus leit-motivs en aquesta carrera... He de reconéixer que l´any passat vaig adquirir major grau d´implicació així com un poc més de compromís (no anava a ser tot defectes)i a banda també fa regomell pensar que algú et pague la totalitat dels estudis i tu respongues en suspensos...La vida de l´estudiant és boníssima, no ho negue, però a poca gent li desitjaria passar per la pressió de la nit anterior a l´examen on veus que les hores avancen més ràpid que els fulls estudiats, que en són poquets en comparació als que encara queden...evidentment, tant de bo tota la humanitat puguera tindre l´oportunitat de gaudir d´aquesta pesada però privilegiada pressió.
Per cert, despús-demà dia 12 de gener en faig 21. No vaig a negar-vos que el fet de rebre una felicitació duplica, si més no, l´alegria de rebre un comentari ací al blog (que ja és molta). Te n´adones que algú se´n recorda de tu...
21...La flor de la vida, la qual corre massa apresa. Ahir mateix estava ensenyant-me a multiplicar, a resar el parenostre. Fa una estoneta prenia la comunió, acabava primària, començava secundària, em trobava amb el primer amor. No sé si als 21 existeix una certa responsabilitat que no es correspon amb la meua persona...Jo encara em sent un xiquet, un jovenet que poc a poc (però molt poc a poc) comença a assentar el cabet.
Sí ja m´alegren les felicitacions, el que ja em fa goig, el que em produix un orgasme sentimental són textos/homenatge per a mi com el que el meu gran amic i fliscornista com jo, Pere Lozano, escriu al seu blog ( http://totopemi.blogspot.com ) .Elogis que no sé si deveres es corresponen amb la realitat, però que provenint d´ell, sé que estan escrits amb total sinceritat i apreci. Dir breument, que el sentiment d´admiració és recíproc, sobretot per la gran dosi d´amistat, ajuda i ensenyament ( recordem que va ser el meu primer mestre de solfa a la banda) que m´ha proporcionat.
Alguns, en època d´exàmens aprofiten i tanquen el blog "per vacances". Jo no sé que faré, no m´espereu massa que provablement no aparega. Però dependrà del dia i de l´estat d´ànim i les ganes.
Sort a tots en els exàmens. Segur que aproveu tot!
