UMB, t´estime...

Fa 5 anys que toque en la Unió Musical de Benidorm. I me la estime. He gaudit sempre de fer música, però ara i davant les adversitats em sent encara més motivat i orgullós de pertànyer a la mateixa. I trobe que Joan Iborra és la persona adequada en aquest moment per a dur a terme la tasca de director, no sols musicalment parlant que és on destaca, sinó ja també en l´àmbit psicològic, motivador, il.lusionador i carismàtic, i no sols dins de l´entitat sinó també en esferes externes. Estic agust, amb ganes. Comence a creure que un nou projecte musical ambiciós es gestà al si de la banda. Veig molta xicalla, jovenets que no superen els 15 anys, amb un compromís i unes ganes de superar les pròpies limitacions que realment resulta contagiós. Veig a persones majors amb satisfaccions renovades. Tots ells, músics valents que en moments de crispació interna han apostat simplement per menys parlar i més fer música. Ànims i il.lusions reforçades concert rere concert on hem aprofitat l´avinentesa de donar tot de nosaltres mateixos i on hem sigut recíprocament recompensats per un magnífic, fidel i creixent públic ja siga en Sant Antoni, la Plaça Major o el boníssim auditori de La Vila Joiosa. Petits triomfs i satisfaccions que al cap i a la fi alegren i donen color a vides com la meua, marcades per la rutina (puta rutina). Grans esdeveniments com haver tingut l´ocasió (que mai oblidaré) de tocar per primera volta (i 2 voltes) en Alcoi. I tot adobat amb un magnífic ambient cordial i amistós entre tots els músics en actiu, la qual cosa convida a tenir moltes més ganes de baixar a assajar i de realitzar tota mena d´actes previstos (que en són molts) .

Mai he tingut cap ànim de polemitzar. I la gent que em coneix ho sap. En sóc conscient de la difícil tasca que comporta la gestió d´una entitat com aquesta i dels defectes que es poden produir, que per supost hem de criticar des de la tolerància i el talante (i sabeu que no combregue amb ZP) i amb ànim constructiu. Però sens dubte, estic acudint perplex a l´exteriorització d´un conflicte intern a través de mitjans de comunicació locals i provincials que fins i tot ha arribat a esguitar als músics en actiu, i que crec que no contribuix gens a apaivagar una possible crispació, sinó a agreujar-la. A banda de la sorpresa i fins i tot molèstia que m´ha produït algún d´aquests escrits on com a part de la col.lectivitat m´he sentit al.ludit, m´ha decebut una espècie d´actitut "salvadora" però al mateix temps excessivament dura i imprudent de part de músics, als que considerava i considere amics, cosa que augmenta si més no el meu desencant. Al cap i a la fí, és una opinió que no sé si faig bé en publicar-la, perquè no tinc interés de conflictes ni de tensar més cordes, però el fet de considerar el meu blog com una eïna a través de la qual s´expressen certes sensacions i sentiments fa que no puga deixar de fer-ho. Des del respecte i fins i tot apreci. Opinió que val una merda, sobretot quan la cosa més important, que ens plena de goig i que contesta a qualsevol tipus de crítica és fer i oferir humilment la nostra música, com podeu vore al vídeo. Vídeo de no molta qualitat, on podem sentir "Amapola" , el nostre hit-parade, una peça senzilla i graciosa que utilitzem de bis, que em provoca uns records ben agradables, que emociona molt a la gent i que poc a poc va simbolitzant l´inici d´una etapa que esperem que siga ben profitosa i fructífera per a l´entitat. Endavant!

Salut, il.lusió i música!

Onil, les meues festes...

Són les deu de la nit. 22 d´abril. L´oratge primaveral del dia es torna fred sense arribar a ser gèlid. Un parell o tres de mànegues venen molt bé a les nits d´aquest quart mes de l´any, en què els més vells recorden que en temps antic les volves de neu no eren gens excepcionals. I de sobte, puntuals, voltegen les campanes, com embogides, connotant una realitat, unes sensacions carregades de simbolisme, de sentiment. Com si el “ja” d´una cursa es tractara, els colivencs, afanyats, punxen foc als garbons de branquetes eixutes d´olivera que resten sobre una superfície terrosa. Imatge que es torna a repetir a deu metres aproximadament i en tots els carrers estrets o amples, vells o nous d´Onil. Mentre la música celestial de les campanes continua el seu tempo, les flames altes i enforides deixen entreveure una llum tèbia i lleu que il.lumina les cares colrades de colivencs i colivenques que s´apleguen entorn a les fogueres, manifestant així la identitat i satisfacció de sentir-se colivenc, de ser fidels a una tradició que ens enorgulleix com a poble i sense la qual Onil no tindria sentit. De fons i baixant pel Carrer major la música popular de la dolçaina i el tabal, les harmonies festives d´un pasdoble interpretat per la Banda de música que es barregen amb les veus i crits dels vilatans, el so de fons continuat del campanar junt al de les espurnes de la foguera. I tots darrere de la música, enfervorits, cridant, cantant, fugint i botant pels costats del foc encara violent. Les mànegues sobren, els cors s´acceleren, les llàgrimes d´emoció amenacen tímides en fer-se públiques. L´àmbient és màgic, quasi místic, per a gaudir realment. Onil està en festes...

Com sempre, les darreries del mes d´abril són per a mi un període especial, el que més visc i sent de tot l´any. Són les festes del meu poble (encara que no hi haja viscut mai) al que possiblement per la circumstància de trobar-me fóra d´ell, fa que l´estime encara més si cap. Fa ja uns dies que volia escriure sobre aquestes festivitats però em passa el de sempre: poc temps i gossera. Volia enfocar-ho des de l´inici de les mateixes, on les il.lusions i les ganes estan totalment carregades. Malauradament i afortunadament no vaig poder viure este moment perquè vaig arribar tard. Dic malauradament perquè tots els que es senten colivencs hauran experimentat la situació descrita anteriorment igual que jo i fa llàstima no estar present. Dic afortunadament perquè vaig estar a Alcoi on vaig tenir la satisfacció de què la Unió Musical de Benidorm tocara i gaudira en l´entrada, on vaig poder gaudir de la festa alcoiana amb amics com Sofia, Alfonso, Cynthia, i on vaig poder conéixer companys valencianistes del Bloc Nacionalista Valencià com el crack Enric Nomdedéu, la simpàtica i treballadora Mº Gràcia Moles, l´incombustible Paco Blay així com el jove Rafel Carbonell, tots molt agradables.

Han sigut unes festes bones, com totes, acompanyat de la meua família, de la Comparsa Moros Músics, d´amics i coneguts que feia temps que no veia i he aprofitat per fer-ho. Festes compartides en bona part amb l´esquadra Nazahim, gent boníssima, compromesa amb la festa, els seus actes, en els quals hem estrenat un nou tratge (gràcies a Botana i a Edu) que va despertar tota mena de comentaris positivament orientats. Actius, originals creatius, Grans amics els de la meua esquadra a la que li ha tocat la vicepresidència (Carlos, posat les piles, i per al que necessites et recolzarem i t´ajudarem). Festes de molt menjar, de un poquet de beure, de silencis que no es fan incòmodes, de molta animació, de temptacions, de bona música, d´estima per Onil i la seua gent.

L´última setmana d´abril fins que jo falte, no em busqueu. Onil en festes es l´única prioritat.

Salut i festa

Albert, la primera foto és Onil "en flames" just el dia 22 a les 10 hores des de el Castell de Castalla, una foto realment impactant. A la segona es veu el passacarrer i a la gent passant per l´estret marge entre les parets i les fogueres, i a la tercera es veu a l´esquadra Nazahim amb el nou tratge, esquadra amb la qual desfile. Salut Albert!

Que sigues molt feliç al teu aniversi...

“Que sigues molt feliç al teu aniversari, que faces molts més anys, que en faces més de 100”...Una mítica cançoneta que recorde gratament de l´A Babalà i que va constituir a la meua infància un intent, fins i tot desesperat, de normalitzar la meua llengua en àmbits tan concrets i feliços com la cridòria enfervorida i desafinada de la xicalla, que es produïa en qualsevol festa d´aniversari. I bé, hui ni és un xiquet ni sóc jo l´afortunat de complir anys. M´agradaria celebrar l´any de vida d´aquest humil però alhora gratificador Blog. Cert és que no he pogut fer la felicitació abans, i que ell em perdone, perquè a qui no li agrada que el feliciten el dia exacte en que suma un any més? M´he retrassat més d´una setmana per les festes alcoianes i colivenques (que m´han tingut totalment capficat i emocionat, i de les quals pense parlar) però sí tenia la intenció de recordar aquell 18 d´abril del 2007, en què influenciat per la creixent moda en general i de certes amistats, de crear-se una bitàcora personal, vaig decidir a arriscar-me a aquesta aventura de fer-se sentir (o llegir) i d´expressar en lletra totes aquelles inquietuds, idees, satisfaccions, decepcions i desitjos que ens comporta el dia a dia.

Reconec que mantenir un blog actiu és si més no, ben difícil. Hem comentat moltes voltes que la conjunció de manca de temps i gossera és la causa principal de perllongats períodes d´inactivitat. Altres voltes no tens tema del qual parlar, i si el tens no t´agrada com ha quedat i l´esborres. Fins i tot he arribat a pensar la retirada. Però l´alegria de vore com augmenta el comptador de visites, l´aparició d´un nou comentari, les paraules afalagadores dels amics, algunes sorpreses i recents amistats conegudes en la blogosfera fan que la ponderació dels pros i els contres es decante cap als pros. I que continue així! A alguns no els agradarà, però jo ho faig amb tota l´estima del món, amb l´esperança de que quan algú em diga que li ha agradat em faça sentir per uns segons ben feliç. Perquè esta que presente és la meua personalitat, no hi ha una altra amagada.

Vos haig de dir que quan vaig iniciar “el Racó d´Agostinet”volia orientar-lo cap al terreny polític. Prompte em vaig donar compte que ni tinc el suficient coneixement per fer-ho i que altres amics i companys que ho fan satisfactòriament per mí. I així, l´he direccionat cap als àmbits on em sent més còmode com les tradicions i costums que m´envolten, així com vivències, viatges música i fins i tot el complicat i subjectiu tema de l´amor. Tanmateix, he intentat rela cionar i mantenir el valor valencianista en tots els temes, com si es tractara d´una cortina de fons que donara color a cada escrit. Valencianisme real i normalitzat dins de l´anormalitat que suposa tenir una consciència nacional diferent a la quasi totalitat de la societat valenciana amb la qual hem de començar a comptar i a escoltar, llevar-nos tots eixos escuts i barreres que ens impedixen mirar més enllà i que encara a alguns els evoca l´abstracte Poble Valencià. Valencianisme que s´ha vist “guardonat” amb la inclusió d´aquest espai dins del privilegiat i enriquidor espai de Blogs Valencianistes. Un altre dels honors que m´anima a seguir.

M´han llegit i escrit moltes persones, als quals els agraix que hagen pogut suportar textos realment extensos i farragosos perdent una mica del seu temps. Amics íntims, coneguts, escriptors, músics, fins i tot personatges importants. Quin goig! He estat pensant que faré una llista de la gent que m´ha comentat, seguint un poc el model que l´amic colivenc Pasqui va fer a l´aniversari del seu blog, i els tres primers que més comentaris tinguen rebran un simbòlic però agraït premi “Agostí Tiralí” que encara m´he de pensar.

Gràcies a tots

Recordar també una efemèride. Hui, 25 d´abril, fa 301 anys de la desfeta d´Almansa amb les conseqüències nefastes que va patir posteriorment el nostre País Valencià. Ho vaig recordar fa un any ací. A tots aquells valencianistes animar-vos no sols a seguir mantenit viva la flama, sinó a fer que any rere any augmente.

Salut!

Els Valencians d´Algèria...

..."Per a l´amic Agustí, tan participatiu de la nostra història. Espere que disfrutes amb la lectura. Una abraçada...". És així com Geli, la mare del meu amic Vicent, em feia aquesta senzilla i bonica dedicatòria, la qual agraisc de bestreta, ja no per la meua "participació" que és ben nul.la, sinó per una mena de reconeixement del gran l´interés que tinc per la història i la cultura del poble valencià. Un honor.

Cal dir que Geli (Àngela-Rosa Menages) és coautora d´aquest llibre amb Joan-Lluís Monjo. Sempre en casa havia sentit de retruc, com feia prou anys hi va haver una tendència d´emigració cap a Algèria de valencians de les comarques del sud del País Valencià (sobretot de les dos Marines), que buscaven sortir d´una situació econòmica gens agradable. Fins i tot, a Onil no sé on vaig llegir o escoltar, que l´ofici de gelater colivenc va tenir també la seua representació en aquelles contrades nordafricanes. Certs noms com Jean, Michel o François en persones valencianoparlants també em demostraven aquesta emigració. Tanmateix mai havia sentit tanta curiositat fins que vaig vore a un programa de festes patronals 2007 de Benidorm que hi havia una presentació del llibre "Els Valencians d´Algèria" la qual va comptar amb una excel.lent introducció del filòleg Francesc-Xavier Llorca i Ibi i la posterior explicació i resum dels autors del contingut del llibre. Tot açò, davant d´un saló d´actes de l´Ajuntament ple de gom a gom, de gent encuriosida com jo i fins i tot de moltes persones emocionades que havien viscut en primera persona aquestes vivències. Haguera sigut criminal no haver comprat el llibre, que com podeu imaginar vos el recomane a tots. Obra que per a major mèrit, ha guanyat el premi Bernat Capó.

És aquest, un llibre en el qual es reivindica la memòria i aportació a la societat valenciana del patrimoni cultural dels valencians que van formar part de la ja excolònia francesa d´Algèria, des de les primeres manifestacions de presència valenciana allà a l´any 1830 fins al 1962, any en què va tindre lloc la guerra d´independència algeriana que provocà la fugida de tota aquesta gent fins als diversos llocs d´origen del País Valencià o fins a la República Francesa. Obra descriptiva basada en una sèrie d´explicacions i d´ entrevistes a les persones que tingueren un contacte directe amb aquesta realitat i d´aspectes tan quotidians com la manera de viure, el manteniment d´oficis valencians com el de torroner o gelater, la gastronomia, la llengua, la interculturalitat, els estereotips socials, el manteniment dels costums i l´enyorança dels pobles originaris, etc. Entrevistes que d´altra banda respecten en la transcripció fidedígnament la manera de parlar de la persona entrevistada, la qual cosa ens mostra les influències lingüístiques sobretot franceses que van rebre en aquesta inmigració i que han aportat en certa mesura als seus llocs d´origen, (l´anomenat dialecte patuet valencià) així com les peculiaritats dialectals i fonètiques que cada poble i comarca té. Entrevistes en què es deixa entreveure la melàngia dels informants per aquella terra perduda, per l´estil de vida molt més modern del que tenien les nostres comarques en aquells moments.

M´he quedat en ganes de contar-vos més coses. Sobretot perquè el llibre inclou molts més temes i més detallats dels quals vos he parlat. Un llibre no exempt passatges humorístics així com d´un grat i estimat record per aquella terra que va acollir un gran nombre de valencians durant el més d´un segle en què hi va haver presència. Si voleu saber-ne més, el compreu. No vaig a trair la norma consuetudinària de no contar molt més que una mena de introducció o resum dels llibres o pel.lícules que he vist. Pense que no vos decebrà. Fets històrics com aquestos no poden caure en l´oblit ni deixar de formar part de la cultura dels valencians i en concret dels valencianistes.

Salut i història!

Torne a estar enamorat...

...Li diuen Xeno. Ens vam conéixer ahir, al centre d´Alacant, a través d´un bon amic, al qual també li va semblar bonica. Havíem contactat per internet i des d´aquell dia em va produir una impressió excel.lent. Sí, sé que peque un poc de superficial...però i qui no ho ha fet mai? Estem coneixent-nos, explorant-nos, graduant la nostra complicitat i compatibilitat. Vam quedar per berenar...i de poc més i me la berene jo a ella. Hui hem estat tot el dia junts, fins i tot ara està sobre les meues cuixes...De volta en quant deixe d´escriure, l´agafe amb les dos mans, com si d´una nina de porcellana es tractara, i el contacte tendre dels nostres llavis produix una màgia i atmosfera diguem-ne musical.És jove, blaneta, delicada. Ella sap cantar. Ella canta condicioanda per mí, la qual cosa li provoca certes limitacions. Però canta amb tot el sentiment i entrega que un xic com jo té la capacitat de donar-li. Està lluenta, néta i brillant, símptoma d´haver trobat a algú que deveres l´estima.

De tota manera, hem considerat precipitat donar el pas ara. ja mateix. Volem viure uns dies intensos per comprovar si realment estem fets l´un per l´altre. Ens hem donat un termini que s´extingeix el divendres. Si allarguem molt dissabte de matí. Reconec que a voltes em falta personalitat suficient, però necessite aprovació i consell d´amics propers...fins i tot que exercisquen "pràctica" per avaluar la seua qualitat, com si d´una infidelitat consentida es tractara. Pràctica que jo duc a terme moltes voltes a la setmana amb diferents subjectes i que fins i tot arriben a ser familiars de Xeno. Les vull molt també i no pense deixar-les de costat.

Com quasi tota núvia, ens ix una miqueta careta ja siga o bé per adquisició o manteniment, i tot açò ho dic sense cap connotació misògina o masclista, ja que qualsevol despesa en ella la faré ben agust. Com deia el meu iaio, càrrega a gust no pesa.

Ja vos contaré el divendres si Xeno Yamaha (en Do) és meua…

Nota: davant la constant abstinencia amorosa apareixen aquestos deliris i desvariacions que conduixen indefugiblement a l´amor per certes coses materials, ja no perquè siga un materialista, sinó perquè alguns d´estos objectes aconseguixen ser el mitjà pel qual expressem les nostres il.lusions i fem allò que més ens agrada i ens fa veritablement feliços: la música.

Salutacions i poc trellat

La nostra Mona

Aprofitant aquestos dies de Setmana Santa, la presència de la meua iaia d´Onil a casa i hui que és dilluns de Pasqua, hem estat parlant d´una de les tradicions valencianes més arrelades del poble valencià i que durant el diumenge i dilluns de Pasqua congreguen famílies i quadrilles d´amics a entorns naturals tan bonics i encissadors com els nostres camps, rius o muntanyes. Menjar-se la mona s´ha convertit en un ritual bucòlic, carregat de simbologia, anècdotes, gastronomia i jocs al seu voltant, al qual els valencians no solem fallar durant dites dates.

Com no, hem parlat d´Onil. El meu poble (i dic meu, perquè em considere d´allà), té el gran avantatge de comptar amb nombrosos espais naturals i casetes de camp on anar a passar el dia és més que plaenter. I no, Onil no queda exempt de tradicions moneres i rurals com de les quals hem estat parlant.

Amb veu alegre però al mateix temps melangiosa pel record d´altres èpoques i de persones amb les quals tenim la desventura de no comptar, la iaia recorda tots aquells anys en què tant dilluns com diumenge de Pasqua, anaven al Tormo, una partida situada a la Serra d´Onil on s´ajuntaven familiars i amics carregats amb els cabassos plens de menjar. I qui no se n´aniria i es menjaria baix dels pins uns quants troços de coca, cacaus, truïta, carn rostida, "conill en tomata" (i pa mullant la tomaca) i una bona mona casolana? No seria gens avorrit passar un dia assolellat botant la corda, corrent i amagant-se, empinant el catxirulo o milotxa, cantant, prenent el sol damunt les ribes o contant històries, anècdotes i acúdits per al gust i somriure de tothom. I a mitjan vesprada a tornar-se´n a la "Plaça" que en aquell temps comptava en mig amb un arbre grandíssim, a la soca del qual es deixaven tots els cabassos i es continuava amb el joc i la festa.

Quant a la mona, eixe dolç que porta l´ou dur damunt, hi havia una tradició que hui ja no es du a terme. Sempre que me´n vaig de mona, mon pare em pregunta..."però tens monera? si no, això ja no és la mona"...Què és açò de la monera? Quan els joves anaven de mona, el xic havia de buscar-se una xica (la monera) que era la que havia de portar la mona per a ell. D´altra banda, el xic es comprometia a convidar-la al cinema. D´aquest senzill intercanvi, n´estic segur que haurà sorgit alguna que altra parella.

Hui, però, cadascú es duu la seua mona i es paga la seua entrada del cine. Els temps i les tradicions canvien. No obstant, tampoc hem anat a pitjor ja que el contacte amb la naturalesa persistix. Hui la tradició s´ha convertit en anar-se´n de Mona del Dijous Sant fins el Dilluns de Pasqua. Recorde gratament aquella "Mona" passada amb uns bons amics colivencs a la caseta de Samuel Vila, la qual es resumix en nombroses anècdotes, frases mítiques, festes i rises, algún acte vandàlic, 4 o 5 dies rodejats de foguera, bancals i pins, rutes a casetes de la "contornà", nits fredes i ametles de la "rasa" (eixes que estan verdes) com a quasi única i principal base d´alimentació...No aprofundirem, ni entrarem en detalls perquè ú té una imatge i "catxe" que mantenir (XD). Aprofitar també per a saludar a estos grans amics que de volta en quant s´arrimen pel Racó d´Agostinet.

I recordeu, abans de menjar-se la mona no vos heu d´oblidar de fer el ritual de trencar l´ou en el front d´altra persona (la iaia diu que en el del nòvio o nòvia amb la qual festeges) recitant eixe verset que tots coneixereu :

Ací em pica,
Ací em cou,
Ací em menge la mona,

I ACÍ ET TRENQUE L´OU

Salut i bona Mona!

Albert, les dos fotos són dos mones de pasqua.

Mini Giro d´Itàlia

...PREGO! Com bé sabeu (quan vull, puc ser un crack en l´art de l´autobombo), la setmana passada vaig estar a eixe país tan pròxim al nostre, geogràfica i fins i tot culturalment parlant. I és que quan vas a Itàlia, tens la sensació de que no has acabat d´eixir de casa. Cultura i estil de vida mediterrània, gent alegre, jovial i cridadora com nosaltres...i fins i tot gelats que senten com oli a un cressol i arbres que donen com a fruït els magnífics nyespros!! (dedicat als estimats callosins que de volta en quant fan una visiteta a este blog). Complisc amb la promesa feta als acompanyants, de donar constància al blog sobre aquesta esperada i inoblidable escapadeta.

Gran viatge que va comprendre el nord d´Itàlia, amb Milano, Bologna, Firenze i Pisa com a ciutats visitades. Gran viatge també per la gran companyia formada per Alfonso, Jaume i Mariam, així com la inestimable acollida en Firenze per Maria Victòria i el seu xicon croata Jurko, així com de Rossella (una bonica i graciosa xica siciliana).

Viatge que d´altra banda va començar ben accidentat amb pèrdua d´autobús a Benidorm, quasi pèrdua de l´avió a València per causa de la vaga dels metros i d´alguns inútils tràmits que es fan fer les companyies de vol (Ryanair, la més barata) . Destacar i donar gràcies a Déu (em vaig convertir al cristianisme en aquell moment) per arribar a Milano vius. No exagere si dic, que el vent i les males condicions van fer d´aquell vol un autèntic via crucis (ara que estem a setmana santa), un patiment fora de lo comú. Amb rosaris pel mig inclosos. I que dir de l´hotel de Milà, que havia cancel.lat la nostra reserva? Si és que no estem pa eixir de casa...

Milano, ciutat industrial i econòmica, que als amants del futbol ens connota el magnífic estadi de San Siro, així com els seus dos grans equips, el Milà i l´Inter. Malauradament, no vaig poder vore res d´açò. Però sens dubte em va impresionar tota la zona que comprén l´imponent Duomo, les luxoses galeries de Vittorio Emmanuele així com el Teatre de l´Scala on vaig tenir el privilegi de fer-me una foto tocant el piano de Giusseppe Verdi (qualsevol recurs és bo per tal d´aprovar l´assignatura de Piano Complementari).

Seguidament, ens arrimàrem a Bologna, la ciutat universitària (i alhora polèmica amb el famós Tractat i pròxim pla d´estudis) per excel.lència on a banda de destacar un gran ambient de locals i jòvens, centre històric, Universitat, facultat de medicina i la seua sala de dissecció, així com la incursió dins d´una sala on es realitzava un multitudinari mitín del Partit Demòcrata, he de dir que han sigut els dies més gelats de ma vida. L´aiguaneu constant i la mancança de bufanda m´han provocat un d´eixos costipats que em duraran fins juny o juliol.

Què dir de Firenze, la capital de la Toscana i del quattrocento? A banda de l´hospitalitat ja esmentada, el fet de passejar-me pels seus carrers (un poc bruts tot s´ha de dir) em provocava, a banda de alguns graciosos deja-vús, la sensació de trobar-me envoltat de sapiència, d´un context antic i renaixentista en el que van col.laborar moltes il.lustres personalitats que van dur a Firenze al cim de les ciutats artístiques del món. Vam poder gaudir dels inconfundibles duomo i baptisteri (on al remat no vaig poder pixar), la impressionant cúpula de Brunelleschi, San Lorenzo, la plaça de la Signoria, les seues escultures, el curiós ajuntament, el luxos i joier Ponte Vecchio així com la Santa Croce. I una bona marxa nocturna…amb una catalaneta inclosa, que segons Jaume la tenia menjant de la maneta…si no arriba a ser perquè estava pixant-me...les necessitats fisiològiques són prioritat...

Quant a Pisa...una ciutat acollidora i menuda en què destaca la Torre prou torta, a la qual no vaig pujar pel vertígen que tinc i per l´excessiu preu (15 euros). També cal esmentar el Duomo, el baptisteri i el cementeri Sacrosanto.

Si tot açò ho acompanyem en la excel.lent gastronomia italiana, en l´humor, la cuina (gran paella de Jaume, i la creïlleta amb fetge de Mariam) i l´orgull vilero (de la Vila Joiosa), el italià/valencià/castellà d´Alfonso (cas a examinar pels diferents departaments de filología del món), les autentiques maratons, les fotos inútils, les presses, els ronquits i més anècdotes, fan que un viatge humil i senzill es convertisca si més no en el viatge perfecte. Llàstima no haver visitat Roma, Venècia…o Sicília…

Salut, prego i ciao!

Albert, les fotos respectivament són 1) Jo baix d´un nyesprer 2) Tota la quadrilla 3) El duomo de Milà 4) Jo tocant el piano de Verdi 5) St Pasqual en Bologna 6) El baptisteri i el duomo de Firenze 7) El Ponte Vecchio i el riu Arno 8) El duomo i la torre de Pisa 9) Mariam i Jaume guisant.