Serra Gelada (Albir - Racó de l´Oix)

Fou el Darrer Diumenge d´Octubre. No vaig eixir el dissabte perquè el divendres ja havia fet un poc el salvatge, així que em vaig quedar a casa. Jugava el Sevilla, i reproduien Alejandro Magno. Un pla no massa atractiu, sóc conscient. No sé com, vaig acabar parlant amb la meua cosina M.Carmen que volia convéncer-me d´anar diumenge a les 8 del matí a Onil. El Centre Excursionista Colivenc (del qual forme part quasi de manera fantasmagòrica) visitava la Font Roja. " Que matine un altre! " - vaig refusar-.

Queda pendent. Quan em vaig despertar plàcidament (recorde que eixa nit havíem guanyat una hora), vaig sentir regomell. M´agrada el senderisme, passejar pel camp, muntanya. I és que jo sóc d´eixos que li fan fotos a qualsevol pedra o matoll de timonet. I fa massa temps que ho he abandonat. Em vaig plantejar recórrer Serra Gelada de nord a sud. Pensat i fet. Vaig vessar bona dosi de vaselina als peus, vaig espolsar les botes oblidades, i vaig carregar la motxilla amb aigua, fruïta i una empanadeta d´espinacs reblanida, que em va causar una cremor horrible.

El cotxe es va quedar a l´Albir (Alfàs del Pi). Reconec que en la pujada a les antenes quasi trac els budells. " Qui no està posat a bragues, les costures li fan llagues".diuen els vells. Una volta dalt (438 metres sobre el nivell del mar) tot és més fàcil. Un trajecte que seguint l´argot ciclista, és de trencacames (pujades i baixades constants). L´itinerari fou d´allò més recomfortant. A l´esquerra la mar, els penyasegats tan impressionants que palesen com d´accidentada és la nostra amenaçada i malmesa costa. Fins i tot s´albirava amb una sorprenent claredat l´illa d´Eivissa. A la dreta, la nostra benvolguda Marina amb totes les serralades més boniques que mai. Puig Campana, Ponoig, Aitana, Bèrnia, l´Aixortà, la Serrella... Ja en el Racó de l´Oix (Benidorm) vaig demanar taxi. M´ho mereixia. Un diumenge de reconciliació personal i amb la natura, de meditació, de silenci. Un dilluns d´agulletes assassines. Espere que quan vegeu les fotografies, pugueu entendre aquestes bogeries que de tant en tant se m´ocorren. Sobren paraules i manquen més gràfiques.

Salut i natura verge, per descomptat.

2500?

Les classes de Dret Financer i Tributari II són una merda. Sí. M´avorrixen. Em dóna la sensació d´estar perdent l´oportunitat d´aprendre qüestions de gran utilitat pràctica respecte al sistema impositiu, és a dir, els impostos concrets que ens afecten dia a dia, directa o indirectament.

Probablement no m´esforce massa, però cal dir que el sistema d´avaluació no suposa cap al·licient per a mi. Si tens un gran nombre de participacions en forma d´exposició d´epígrafs o formulació de preguntes (en gran mesura inútils i oportunistes) superes l´avaluació contínua que et dóna dret a anar a l´examen oral triant un epígraf concret. Sembla fàcil i democràtic, ta que sí? La praxis quotidiana reflexa una altra realitat. No he vist tanta competitivitat en ma vida. Eixim a galtades per participar, hi ha companys que rectifiquen fins i tot les comes dels altres companys. A més, la gent arriba un quart d´hora abans d´iniciar la classe, per situar-se en els llocs capdavanters i a l´esquerra de la mestra, que és on sembla que aquesta té la preferència visual (i no sé si política). Mentre que jo he participat tres voltes en tot el curs, hi ha gent que de tant esparpellada, en porta més de 10. Ja pots passar-te classes senceres amb el braç alçat sense obtindre cap atenció.

L´altre dia, acabant-se la classe dedicada a les deduccions sobre l´IRPF, i prou molest per no haver pogut participar, vaig vore el cel obert. Ho he de reconéixer. Va ser una pregunta forçada per les circumstàncies però també provocada per la perplexitat. Ja ho havia llegit feia uns mesos als diaris, però em va sorprendre que tothom s´ho engolira i ningú diguera res.

Tractàvem la deducció per naixement d´un fill. Sí, els famosos 2500 euros anunciats per Zapatero, que pots minorar en la teua declaració o bé sol·licitar l´abonament en efectiu. A priori, i sense aprofundir, sembla una bona mesura, social, justa. Com diu el mestre Asencio, a mi tot açò em sembla una "enganyifa", gens socialista (malgrat la procedència) provocada per les ganes de titulars fàcils i efectius. La meua pregunta (aparentment ingènua, però ben conscient) anava dirigida en el sentit de saber si aquestes deduccions de 2500 euros per fill nascut, seguien algun criteri de progressivitat, és a dir, si els que menys tenen, tenien accés a una major prestació econòmica a diferència de les persones amb major poder adquisitiu, en aquest sentit. Silenci sepulcral.

El que em va matar, va ser la resposta. "Aquestes deduccions són igual per a tothom i no estan orientades a satisfer socialment els que menys tenen, sinó exclusivament al foment de la natalitat". Nyas coca! t´a dao, o t´a rosao? Vaig assentir externament amb ànim solidari, perquè ja era l´hora d´acabar i els companys no paraven de bufar i volien fugir.

Em va sobtar l´argument de la natalitat. O siga, voleu dir que 2500 euros suposen un argument de pes per a que les parelles riques o molt riques decidisquen engendrar un fill? Jo crec que cada volta que estos tenen un fill es moren de la risa. 2500 euros de les arques públiques, innecessaris i a fons perdut. Pareix que els diguen "Ieee! folleu rics, que encara vos subvencionem el bateig (missa i convit) de la criatura i tot!".

Ara cal fer-se preguntes en el sentit invers. Fomenten la natalitat els 2500 euros en les parelles amb menys recursos econòmics? A mi em pareixen ben pocs (que parlen mares de xiquets nounats), però bé, són una ajudeta que no crec que determine cap decisió. Per què no es seguixen els criteris bàsics i justos de donar més al que menys té? Perquè no es distribuixen aquestos diners equitativament, a les parelles amb menys recursos? Discriminació positiva. Majors prestacions per a aquestos, i menys o res (ho sent, que no arribeu a fi de mes) per a les parelles amb fortuna. Em sembla lògic. És veritablement una mesura social i socialista? ...Ja m´agradaria a mi sentir el que pensaria Pablo Iglesias que en glòria estiga...

En fins, que alguns continuen pixant fora de test. Ai las!...Però al cap i a la fi, la mestra em va apuntar positivament la intervenció...

Salut, diners (2500 €) i si voleu, també amor.

Ansietat, pànic, dignitat...

“ És València 9 d´Octubre, no podran fer-nos callar”

Fa més de dos dies, i encara m´ astore quan ho recorde. Vaig passar un dels moments més angoixants de ma vida amb els companys del BLOC que per primera volta havia convocat a la militància i als simpatitzants a acudir a un acte oblidat i segrestat pels antivalencians. La Processó Cívica en la que es passeja la Senyera pels carrers de València.

Denunciades les amenaces prèvies, així com garantida la “seguretat” per part del Delegat del Govern, Ricardo Peralta (PSOE) vam decidir apropar-nos per a reivindicar pacíficament i amb total respecte, el valencianisme de progrés en el que creiem i en el que considerem que és el nostre dia. Es tractava de recuperar espais, de mostrar que el valencianisme de conciliació avança, supera conflictes i es presenta com una opció seriosa amb vocació de govern. Mentre aquest grupuscles desfilaven com si res, la policia no ens va deixar participar argumentant que no ens podia garantir la nostra seguretat. Certament, la protecció era ben minsa quan ens havien promés tot el contrari.

Els més de mig centenar de valencianistes que allà ens vam trobar (juntament amb els dos diputats autonòmics) del BLOC, Enric Morera i Josep Maria Pañella), ens vam vore envoltats d´ un ambient tant hostil i violent, que per moments vaig vore perillar seriosament la nostra integritat. Amenaces intimidatòries, intents d´agressió, llançament d´ ous i altres objectes, carreres, por, nervis... Vaig poder comprovar in situ i en primera persona la violència i amenaça feixista que actua al País Valencià amb tota la impunitat del món, amb la connivència tàcita del PPSOE que sempre miren cap a un altre costat i s´ espolsen tota classe de responsabilitats. I a sobre, encara tenen la barra d´ incloure a tots en el mateix sac. No senyors! Ja en tenim prou! Són massa agressions feixistes patides en els últims anys al nostre País i reflexades en el informe Raxen, com per a començar a assumir el problema i actuar en conseqüència. Situacions que en altre lloc i context, hagueren rebut una repercussió als mitjans infinitament major.

Molt s´ ha parlat en altres blocs i webs (fins i tot vídeos) d´ aquestos lamentables fets. Jo podria parlar-ne molt més, contar-ho tot fil per randa, però se me fa costera amunt recordar. Vaig patir tanta ansietat que em vaig vore obligat a abandonar temporalment el grup. Des de fora em vaig dedicar a observar un per un, les cares dels meus companys. Expressions digníssimes i fermes que em van fer sentir orgullós de tots ells i que decidira reincorporar-me. Caminant, envoltats de policies com si fórem nosaltres els delinqüents, ho vaig acabar d´ entendre. Em reaferme cada dia més. Estic en el lloc adequat, forme part d´ una organització a voltes criticable, a voltes incomprensible, però que compta amb la millor gent del País. A tots ells, la meua profunda admiració.

Salut, llibertat, democràcia i BLOC

Una forta abraçada per al company i amic administrador de Valencianisme.com que va ser apallissat la vespra del 9 d´ octubre.

Un post que no m´haguera agradat escriure...

València, 9 d´octubre

A mig dia, quan avançava a correcuita per no perdre l´autobús que em tornara a Benidorm he hagut d´aturar-me dos minuts. A la Plaça d´Europa, contigua a la Facultat de Dret hi actuava Pau Alabajos, un dels cantautors valencians i en valencià més valorats. Encara que poc a poc, he anat escoltant-lo últimament amb assiduïtat. Les seues cançons acompanyades per la violinista són de les que m´agraden. De vegades un tant monyes, de vegades un tant paral·les a mi. I és que em sorprén, perquè sovint reflexa amb exactitud el meu pensament i expressa amb fidelitat el que jo he volgut però no he sabut dir. Li estic agraït certament.

Poc a poc s´acosta la Diada Nacional del País Valencià. Dia gran per a reivindicar allò que fòrem, i allò que volem seguir sent. Jornada de records i retrobaments, de carregar les piles cap al compromís del redreçament nacional i de construir un País Valencià més digne, més just, democràtic, i més valencià.

Aprofitant l´avinentesa, vos deixe amb la cançó que m´ha retingut eixe parell de minuts i que quasi fa que l´autobús marxara sense esperar-me. Tampoc tinc temps d´escriure així que em permet la llicència de substituir els mots pels sons. Segur que vos agrada.

Salut i País!

A tots els que patixen amor, els envie una mocadorà virtual per Sant Dionís, patró dels enamorats i enamorades valencians.

Va de mocions...

Ahir va ploure a Benidorm. Com feia anys que no veia ploure. Probablement, algun creient ho atribuisca a un càstig de la divinitat, donat l´ espectacle tant mediocre i esperpèntic que s´ ha donat les últimes setmanes a Benidorm. La pluja però, no va impedir que el meu homònim Agustín Navarro accedira a l´ alcaldia després de la presentació de la tant polèmica i mediàtica moció de censura. No vaig assistir. Reconec que vaig perdre les ganes, i a més tenia massa faena. Però vaig tenir l´ ocasió d´ observar els resums televisius a l´ajuntament, on es trobaven alguns coneguts que actuaven com si foren hooligans d´ equips anglesos. Bé, de totes formes, he de dir que em vaig alegrar de vore-vos...

Portem tot l´estiu albirant la moció, des que el senyor Bañuls va abandonar la seua regidoria, i posteriorment va passar a ser no adscrit. A partir d´ací hi ha hagut un clima de tensions, d´acusacions que a mi m´ha avergonyit sincerament. Veig a un PP molt prepotent com si açò fóra el seu coto privat després de tants anys de majories absolutes i d´amiguismes. Per contra, veig a un PSOE que amb l´excusa de l´ endeutament (que el patisc indirectament) i la ingovernabilitat (que en gran mesura la hi ha), camufla un ànim de revenja per aquella moció de l´any 91 que va possibilitar l´accés de Zaplana a l´alcaldia.

He tingut contactes amb el grup socialista i amb molts militants amics (fins i tot els pares de Leire Pajín van ser els meus mestres) pel fet de ser directiu de la Unió Musical, i deixant a banda les qüestions personals, i sent extremadament agosarat no els veig nivell ni capacitat per a ser l´alternativa de govern a aquesta “especial ciutat”. A més de les moltes diferències en les qüestions nacionals i fins i tot socials, no m´inspiren gaire confiança política per a dirigir aquest ajuntament. Probablement, siga qüestió de feeling, com deia Pep Guardiola. Fins a aquest estiu, he vist una política municipal avorrida, marcada en gran part per l´acomodament que facilita el bipartidisme i tanta majoria absoluta. Trobava a faltar més veus dins del consistori, principalment la del valencianisme polític i de progrés.

La tornada de Bañuls com a independent (recordem el seu passat, certament lligat al BLOC al 2003) la valore negativament. Sent sincer, no tinc el plaer de conéixer-lo ni tampoc massa opinió política sobre ell. L´he vist sempre amb massa aspiracions polítiques, que m´agradaria pensar que són de bona fe, per la seua estima a Benidorm. Recorde amb inexactitud, com una volta fa uns anys va abocar en un plenari un cabàs de terra de la Partida d´Armanello en la cadira de l´alcalde Pérez Devesa, per afectar-li als seus interessos o als de familiars, no recorde bé. Em va sorprendre que tornaren a confiar en ell i em consta que han passat d´ell fins al cul. Dit això, no puc deixar de criticar que aprofite la seua acta com a regidor triat per unes sigles, en lloc de deixar-la a un altre, ser coherent i començar de nou. Probablement, la seua carrera política s´haja acabat ací. No sé si seria convenient, per part del BLOC tornar a sondejar-lo per a una probable coalició.

Sent objectiu, no veig gens bé la moció, i així ho he fet saber a tot aquell que m´ho ha preguntat. La situació actual és esperpèntica. Uns concejals socialistes que es donen de baixa del partit (amb el recolzament de l´agrupació local) per salvar el cul i voler deixar lliure de pecat a una organització i els seus dirigents, per a tornar un temps després (amics militants socialistes dixerunt). Allò que uns han criticat ho fan altres, que al seu torn ja van bramar en altres mocions patides, airejant la seua castedat. Uns fets, que per damunt de partidismes, van en contra de l´ ètica política més elemental. Tot açò, a mi em desil·lusiona, i em demostra la necessitat d´una regeneració democràtica urgent, començant per l´ajuntament de la meua ciutat i amb l´extensió que vosaltres vullgueu donar-li. Regeneració que ha de començar pel PPSOE.

En tot cas, i atenent al consuetudinari marge de confiança, li desitge al nou govern municipal molta sort i tranquil·litat durant aquestos pròxims 20 mesos. I a 2011 vorem que passa...

Incertesa...

Bé, s´acaba l´estiu i ja tenim els primers símptomes de tardor. Pluges intenses i benvingudes, ambient més fresc i soportable. Ja no dormisquege únicament amb calçotets. Ha sigut un període estival curt pels maleïts exàmens de juliol, però ben variat, intens i dinàmic. He fet una gira prou completa, i encara així he deixat massa coses per fer i vore. Em sap molt greu. Un estiu que ha variat entre la felicitat i el patiment. Especial, diria jo. Altre símptoma evident és el retorn a la facultat. Un retorn amarg, trencador, però en certa mesura desitjat. Un curs, en el que m´he de plantejar seriosament el futur.

Quan vaig triar la carrera que desenvolupe ara mateix, reconec que no va ser una decisió diguem-ne vocacional. Uns mesos abans tenia algunes altres preferències que no van quallar, bé per desil·lusions o altres raons que tampoc cal valorar ara mateix. Sent sincer, vaig vore en Dret una opció atractiva i interessant, i ho vaig escollir. A hores d´ ara no me´ n penedisc. Escorcollar pels ordenaments, aprendre nous arguments, llenguatges i interpretacions jurídiques ha sigut una tasca a voltes avorrida, a voltes insuficient, però globalment profitosa.

A hores d´ ara estem en el període de matriculació del que vindrà a ser el meu 5é any. Hui he començat el nou curs acadèmic (cada any s´ inicia abans collons!) amb una voluntat organitzativa i de treball que espere que no se´n vaja en orris abans d´ arribar l´ octubre. Ja seria prou. Si res estrany no passa, enguany serà l´ any que deixe quasi per acabada aquesta carrera, a excepció d´ alguna assignatura solta i crèdits de lliure configuració que per major comoditat horària deixaré per al pròxim curs, en altra universitat que m´ agradaria que estigués dins del domini lingüístic.Són aquestos, uns moments en els quals veus com aquell horitzó llunyà, ja el tens a l´ abast de la mà, quasi aconseguit no sense patiment, però amb una continuïtat que em fa moderadament satisfet. No obstant això fa uns dies que ho barrine. No deixe de fer-me preguntes relacionades amb el futur que, probablement per la seua magnitud o incertesa em provoquen una certa por.

I després què? Què vull fer? Seguiré estudiant? On estaré? Perdré el temps, o tot m´ anirà bé? Com m´ hauré de plantejar els afers extraacadèmics ? Fins a quin punt m´ han d´ afectar? I la música? És una altra opció o quedarà com fins ara en una fidel admiració?

Massa preguntes. Doncs això, incertesa total i absoluta.

L´Arlésienne (G.Bizet)

Ho recorde amb exactitud. Fou al tradicional concert dominical de Festes Patronals de Benidorm que vam celebrar al Carrer Gambo. Les condicions d´acústica com d´infraestructura eren un tant precàries. Però ai, amics! This is Benidorm! De tota manera aquella vesprada fou per a mi especial. Probablement siga una mica tendre, i per això acostume a gravar fidelment en la memòria tots els meus debuts. Al cap em ve el primer passacarrer amb la Banda, on em costava portar el pas tocant el magnífic pasdoble “Operador”. Aquella vesprada debutava com a solista amb el fiscorn(He de reconéixer que aquest instrument és el meu ullet dret).L a nit anterior havia comés la imprudència greu d´ anar a tocar amb la xaranga Tiki Taka pels carrers de Benidorm, restant la meua morrera un poc perjudicada. Amb els dits tremolosos vaig començar en el tutti de la Pastoral de l´Arlésienne fins que em va tocar armar-me de valor i començar a interpretar els nombrosos solos de fiscorn que té la transcripció d´ aquesta obra de Bizet per a banda simfònica. Miraculosament no vaig fallar ni una nota. Com de devanit estava quan Don Rafael em va fer alçar de la cadira junt amb els altres solistes, Sebastián Carmona (flauta), Toti Orts (oboè) i Jsk Vaquer (trompa).

Els companys em van felicitar afectuosament. Però el que realment em va arribar va ser vore com una volta finalitzat el concert, Don Rafael es va dirigir a mi, em va donar la mà, i em digué: “Agustí, enhorabuena. Te suena muy bien el fliscorno. Tu serás un buen músico”. Malgrat que aquestos vaticinis s´han quedat un poc estancats i a mig camí (excuses i raons per a un altre dia), guarde amb apreci aquelles paraules que van suposar un reforç a l´autoestima i una motivació extra per a seguir aventurant-me en el cruel i bonic món de la música.

Em venien al cap tots aquestos records, quan despus ahir, acompanyava a l´amic Vicent Ortega per a que aprovara l´assignatura d´orquestra. Vaig eixir orgullós tant pel seu aprovat, pels companys i la seua gran qualitat musical, i sobretot pel repertori. A l´ Arlésienne com a obra obligada, li va acompanyar la Boda de Luís Alonso com a lliure, ja que la teníem ben assajada. Va sonar molt bé tot. El diumenge ho celebrarem com cal a l´horta de Vicentet.

Passant ja a parlar de tecnicismes musicals, en els quals no aprofundiré molt per no ser més atrevit del que toca, L´Arlésienne (“La xica d´ Arlés”, un poble de la Provença on per cert hi va haver molta emigració valenciana) es dividix en dos suites. La primera fou estrenada a l´ any 1872. La segona, que vam tocar nosaltres, va ser arranjada i publicada per Ernest Guiraud en 1879, completant el treball d´un Georges Bizet ja traspassat. Aquesta es dividix al seu temps en altres quatre moviments: A) Pastoral, B) Intermezzo, C) Minuetto, D) Farandola (el més conegut i interpretat). Els solos de fiscorn es concentren als dos primers sobretot, amb compromesos intervals d´octava, així com duos amb la flauta i la trompa. El tercer moviment és l´hora de la flauta, que s´ha de lluir i mostrar tots els seus recursos. La farandola comença amb un temps de marxa (La marxa dels Reis) per a passar a un 2/4 allegro vivo que requerix una bona digitació, per acabar amb un final digne d´aplaudiment i crits emocionats.

Vos deixe amb alguna mostra d´orquestra, la formació originària, que no té al fiscorn com un dels seus instruments integrants. No he trobat cap versió de banda que em satisfera així que ja avisaré quan la tornem a tocar, per a que vingueu a escoltar i a saludar-me.

Salut i música.