Equinocci Quotidià

 La nit de març ens ofrena frescoreta,

La pausada vetla entre llençols,

Els somnis novel·lescos de colors,

L’equinocci de flors ens espera.

Atorguem alegria al recolliment,

Un comiat de mestrals i tramuntanes,

L’adéu misteriós de les brases,

La forta sentor de romer al vent.

La primavera àcrata farà estralls,

Ens aguaiten jorns festívols,

Ja  van formant-se castellets,

Els trons del vespre ressonant.

Ballem  versos, consciència, melodia,

Tenim somnis compartits de primavera,

Complim els profunds desitjos de migdia

El càlid roig de la cirera.

Com mesurem la nostra estima?

Es pot objectivar ben bé el voler?

Les punxades i besos són perennes,

L’amor de març, una dolça veritat.

Mentre la nit de març s’esmicola,

Fullegem records de moriscos,

Descobrim malifetes de bandolers,

Hereus d’una memòria antiga, inherent.

Ballem  versos, consciència, melodia,

Tenim somnis compartits de primavera,

Complim els profunds desitjos de migdia

El càlid roig de la cirera.

 

Contradiccions

Durant moltes nits d’hivern, al recer de dos llums tènues situats a sengles costats del llit, es trobava sotmés a l’encanteri -segons lògica popular- dels erms i improductius pensaments, de mil i una cabòries sense rendiment econòmic ni traducció utilitària, però amb un solatge clarament humanista, a la vegada que patidor.

No volia confessar que, allò que el desvetllava sovint i el feia cavil·lar amb excessiva subtilesa eren les profundes contradiccions d'aquell petit burgés que, conscient de ser-ho, relativitza tot allò que l’envolta mitjançant una dèbil carcassa de dignitat i autenticitat. Submergint-se valent, de vegades anònim, en les profunditats socials - on a priori, ni hauria d’estar, ni se l’hauria d’esperar- comprenia les magnituds, els drames i els neguits. Des d’un còmode benestar del qual no es creia mereixedor, perquè personalment no se l’havia guanyat. Amb la por no obstant, d’exercir una traïdoria que, de vegades, considerava injusta i irrespectuosa. Assetjat per un escamot de dubtes intransigents que l’espentaven, turmentaven i el frenaven simultàniament.

L’ombra allargada d’una vida pròpia, sense cap altra protecció que el seu cap i la seua iniciativa -tradicionalment rovellada- l’aconhortava i corprenia els seus desitjos més amagats, caritatius, samaritans i inabastables. Un futur utòpic, desagraït, sense condicionants principescos, on poguera esdevenir l’únic subjecte d’autodeterminació personal, del seu propi destí. On assolira la puresa i la coherència.

El mateix llibre realista, que sostenia obert a la pàgina 245 des de feia dues hores, es va tancar sense convicció, al mateix temps que els llums s’esmorteïen.

Com els impulsos sobtats. Com les contradiccions atàviques.

Felicitats

Era difícil de preveure el futur plàcid que s’esdevenia arran d’aquell bes matiner, a la vora d’un auditori intranscendent, que testimoniava l’escenari inesperat. El primer de tots, el primer. Un petó interromput pels primers rajos de sol, que il·luminaven feblement i de gaidó, la seua timidesa. Una aparició sobtada, després d’un dol forçós i recent, i un bes que el dignificava i li feia esbossar un dels primers somriures en uns quants dies.

De bon matí, de tornada amb el cotxe, la imaginació novel·lesca el va fer intuir que es tractava d’un d’eixos punts d’inflexió que sobtadament, acudeixen al rescat d’ànimes solitàries, capgirant la mediocritat cap al camí de la plenitud. Una mà estesa, a tot aquell que hi sobreviu recollit en la foscor i la indiferència.

Senzilla, bonica, tendra, dolça, esparpellada, preocupada, complidora, seriosa i amb un cert instint de possessió i protecció, sà. Recíproc. Davant la rotunditat dels esdeveniments, els escèptics com ell veien ensorrar-se els prejudicis i es quedaven desproveïts d’arguments que relativitzaren l’amor, com una cosa fugissera i sotmesa als mers capricis personals i temporals.

La grandària dels mots tranquil·litat i confiança, l’envoltaren per fer d’ell una persona renovada i feliç. Disposada a somriure, a –li fa vergonya dir-ho- exercir de romàntic vuitcentista. A oferir i a rebre. Els somnis conjunts, els petits viatges i excursions, el foc de foraca, l’aigua de bassa, l’espai diàfan, les vespes queferoses o els aliments caducats. Els dinars copiosos, la familiaritat, les variants dialectals, un adéu, un renec passatger i 50 carícies. Afortunadament la llista no és exhaustiva. Tot plegat, un apèndix d’aquell camí que, amb cura i temor, encetaren tots dos, amb les mans entrellaçades. Volent-se, enyorant-se i respectant-se.

Aquell matí, després de moltes nits en vetlla, va poder dormir tranquil. 

Ara que tinc vint anys,

ara que encara tinc força,

que no tinc l'ànima morta,

i em sento bullir la sang.

Els estius a la muntanya

Fa calor a la Meseta Valenciana. L'altiplà de la Foia de Castalla és per altitud i proximitat un terreny proper a la continentalitat que es respira a les terres de ponent, d'on ve el mal que a tots alcança, d'on vam patir fa 305 la primera intervenció -ara que està tan de moda això dels rescats- que va començar a disoldre tantes coses sense pressa, però decididament. Com la sacarina que he abocat aquest matí al timonet de rigor. Sí, alguns dies se m'ocorre estar a dieta.

Els estius a 700 metres han suposat un dels subterfugis de la meua existència, més avesada sense excessivitat al vent salat i la basca marina. De secà o de mar? No m'ho pregunteu amb fermesa, perquè, gairebé mai he tocat una aixada, ni tampoc he calat cap almadrava. A l'imaginari infantil idealista que de vegades ens resta quan passem la vintena, hauria preferit esdevindre mitger o arraix, segons què i quan, en recerca de major dignitat personal. Palles mentals. La qüestió és que em trobe híbrid, a mig camí entre dos identitats ben definides, com a pur reflex de no saber on pondre l'ou.

Durant aquells estius d'infantesa, aquesta disjuntiva es resolia sempre en favor de la vall tancada per les quatre serres, on els iaios tenien cura de mi i el contacte amb el carrer es feia gairebé total. Lluny quedaven les nits humides i sorolloses, les aglomeracions de la ciutat. En arribar finals de juny, Onil m'acollia per dos o tres mesos amb tota la seua senzillesa i tranquil·litat. 

 

A les nits, ben acompanyat  pels cosins i amiguets eventuals, ens despreocupàvem del món mentre corríem, rèiem o ens amagàvem. Com enyore aquells dos germans de Salamanca, amb els quals m'unien circumstàncies semblants, l'alegria de la seua arribada o la buidor de la seua partença. Fa molts anys que no han tornat. D'ells, amb un castellà envejable i una bondat poc comuna en aquells jocs de salvatges, aprenia constantment. Les noves xarxes socials tenen, encara sort, la virtut d'informar-me que la vida els va bé i s'han fet persones de profit. Me n'alegre moltíssim.

Entresuat dels jocs al voltant d´aquella ribeta, em gitava rendit i em destapava conscientment. L'aire que travessava la mosquitera m'arribava netíssim, fresc i aconhortador. I la meua iaia que, em bonegava a les 7 del matí, abaixava la persiana per por a què em gelara. Els banys a les basses de les casetes, fredes com el gel. Els enyorats gots d'aigua civà que fa dos anys que no he tornat a tastar i els cortes de mantecao que ens regallaven pels colzes. Els tours d'Indurain o el coent Gran Prix del Verano. Els horaris metòdics i impertorbables. Dinar a la 1 i sopar a les 9. Un cúmul de records senzills que a mesura que vaig fent-me gran guanyen en bucolitat i idealisme.

Enguany, per afers acadèmics, he tornat a sovintejar aquestes terres que són meues. El Casc Antic de Castalla i l'Associació, m'han acollit com quelcom paregut a un nebot. De vegades exercisc d'assessor, d'altres de psicòleg, i d'altres simplement de maruja o bon amic. I m'agrada la sensació d'estar ajudant mínimament a persones que veritablement ho necessiten i comprovar els resultats. L'economia social té això: és més agraïda que el món empresarial, estrictament orientat als guanys monetaris en detriment dels personals.

Un estiu molt diferent, on les eixides per la serra, les lectures i les cerveses amb els amics han guanyat el meu temps d´oci i esbarjo. Un estiu, que, per la proximitat, no deixa de remembrar-me aquells mesos tan feliços.

Aquest matí, a l'alba freda i airejada, no hi havia ningú que em tapara amb el llençol i em baixara la persiana.

Tornar a missa

L'altre dia vaig anar a missa. Per desgràcia, feia un any que havia faltat la iaia, i l'efemèride exigia la cerimònia cristiana corresponent. Parlava en els darrers posts de la religió, com un afer que, en tot cas em resulta llunyà, alié i fins i tot indiferent. Tot i això, he de confessar , com també vaig dir, que són molts els moments en què em debat entre un ateïsme beligerant i un marcat agnosticisme. De vegades, pense que negar l'existència d'un ser superior implica consegüentment afirmar la presència d'una altra cosa que, sent jo profundament empíric, arribe a desconéixer. Demà voré com m'alce.

La qüestió és que, vaig assistir per l'estima, respecte i record que li dec a una persona que sempre ho va tindre cap a mi. El convent, gèlid a hivern i farcit de palmitos a l'estiu, estava atapeït de molta gent coneguda, de bons familiars que no veig quasi mai, i persones anònimes, que imagine que van compartir algun moment de tàbola, festa o rialles amb una persona que allà on anava es guanyava l'auditori. I m'enorgulleix de veritat.

No recordava el formalisme d'aquestos ritus, però em va sorprendre la pompa inicial amb un nou retor que es dirigia flotant a l'altar acompanyat pels acords de Händel i sota una sotana que en acabar-se la missa es podia escórrer de suor acumulada. Els prelats caldosos, haurien de rebel·lar-se contra aquest atemptat a la higiene i salubritat pública, i demanar quelcom més fresquet, amb més transpiració. Ai el destape!

Altra de les coses que em cridà l'atenció fou la retòrica grandiloqüent, sovint abstracta i embolcallada d'una boira difusa de termes, paraules i històries que desprenien irrealisme i inversemblança. “Misericòrdia”? “Reino de los Cielos”?. El retor doncs, amb un castellà dominat per eles remarcades i s sonores intervocàliques –demostrant que el valencià és la seua llengua materna- , es va atrevir a fer un sermó...

Animat per la basca de juliol, va començar a reflexionar sobre el paper de les normes amb un iuspositivisme colpidor. Avesats aquestos paios a la llei moral, em va sobtar l'al·lusió a l'incompliment normatiu que va fer aquest senyor: “ No se pueden cumplir las normas sino amas a Diós”. Reitere: “Únicamente se puede dar cumplimiento a las normas, si se tiene amor en Diós”. Nyas coca! De primeres, vaig pensar que aquest capellanet convençut ens estava prenent el pèl. 6 anys de carrera enfonsats i rebatuts amb una frase que va seguir amb la referència: “El amor a Diós se demuestra viniendo todos los domingos a misa. ¿Qué es eso de que hoy no me apetece y me voy a la playa o al cine?”. Algunes iaies rosegaaltars tremolaven i assentien amb vehemència. Alguns perduts, devien estar experimentant un sentiment de regomell. Altres com jo, des dels darrers seients, ens pegàvem colzades encara meravellats de vore com el retor pixava fora del test pretenent ser convincent.

Eixint de l'església, entre la primera indignació i posterior indiferència, vaig tornar a sentir que aquella casa, on vaig aprendre un dogma amb tantes hores de despreocupació, i el vocabulari emprat, artificiós i resclosit, no s'adeqüaven ni al nostre context històric, ni molt menys a la meua cosmovisió.

Que no m'esperen els diumenges. Simplement, que no m'esperen.

50 anys de "Nosaltres els valencians"

Normalment, els aniversaris, efemèrides de tota producció artística fan girar un poc més si cap l'atenció vers les mateixes amb una intensitat renovada. Almenys en el meu cas. I més si han sigut obres cabdals per a generacions senceres, o gèrmens de moviments.

La meua adolescència fou un cúmul de renúncies preestablertes, reflexions profundes i noves idees que a contracorrent, van fer que assumira una determinada cosmovisió a nivell social i destacadament nacional. He de reconéixer, des de la relativa perspectiva d'uns 25 anys complidets, que aquells pensaments eren un tant primigenis i impulsius, propis d'aquella edat, quan les utopies no eren gens utòpiques i les postures de "màxims" sovintejaven les meues converses. Que ningú em malinterprete. Tot és relatiu.

Tindria jo uns setze anys quan allò que finalment va fer trontollar els esquemes anteriors i facilità la definitiva presa de consciència -tal vegada en un intent de reafermar tot allò que ja feia mesos que es coïa al meu magí- fou la lectura sencera de Nosaltres els Valencians de l'intel·lectual suecà, Joan Fuster. Sencera, sí. La densitat i estil literari de Fuster em van fer abandonar el primer propòsit un any anterior. Que els guardians de les essències em perdonen per aquesta temptativa frustrada doncs.

L'obra, publicada a l'any 1962 ha complit aquesta setmana 50 anys. Poca broma. No cauré en l'error dogmàtic d'agafar-la amb la fidelitat militant que  exigeix una Bíblia. Perquè em trairia a mi mateix i fins i tot al mateix Fuster, àvid de ser l'arrel primera de discussions i replantejaments al voltant de les seues tesis alhora que volenterós de focalitzar l'atenció - quasi inexistent- sobre la nostra "qüestió nacional". No obstant això, és indiscutible que l'assaig sobre que tracta la història i la identitat col·lectiva dels valencians encengué la flama d'una nova corrent de pensament procliu a la correcció d'una amnèsia col·lectiva que conduïra cap al redreçament nacional del nostre País. Al mateix temps, fou la causa de reaccions furibundes -sovint malintencionades- que perseguien la dimonització de l'escriptor i el moviment consegüent.

Observant el capvespre de la Plana de Castelló des d'un seient incòmode del tren de rodalies, he tornat a obrir, anys després un vell exemplar que romania intacte i imperturbable des de l'última volta que el vaig deixar. Tan sols han sigut unes poques pàgines, però mentre recorria els camps de tarongers camí de València - escenari apropiadíssim- he pogut assaborir el regust que tenen els llibres rellegits per segona o tercera vegada, amb la captació de nous detalls i idees que no havia observat o que potser havia oblidat.

De vegades, crec que és absolutament necessari reobrir i redescobrir els llibres que han marcat la nostra trajectòria, perquè sense pensar-ho, constitueixen el nucli i l'essència de la nostra personalitat, ens reafermen i ens permeten gaudir novament de manera diferent.

Crec que a la tercera, sinó passa res, també me'l llegiré.

Salut i Joan Fuster

Entrevista al Llibre de Festes.

A finals de novembre, quan l'hivern començava a fer-se cru i res presagiava l'inici de les festes, l'amiga Sandra Cañadas em va fer una proposta que em va plenar moltíssim. La comissió redactora del llibre de Festes de Moros i Cristians tenia la intenció d'introduir una secció d'entrevistes que aprofundira en proximitat, que "humanitzara" un poc més si cap la celebració i donara paraula a diferents punts de vista de diferents comparses.

Si sóc sincer, i sense falsa modèstia, no sé ben bé perquè va pensar en mi ja que sóc un fester a temps parcial i hi ha moltíssimes altres persones que es troben amb un contacte diari i li dediquen més temps. Però vaig acceptar encantadíssim. Des que vaig encetar aquest bloc personal ara fa tot just cinc anys, sempre he reservat una o dos entrades anuals per al gran esdeveniment particular que barreja festa i sentiment. Les Festes de Moros i Cristians d'Onil. Però, mai havia donat peu a aquest format perquè, entre altres coses, no sóc jo un xic massa entrevistat.

Que valga doncs aquesta entrevista (senzilla i amb poc trellat) per a acomplir la quota anual preceptiva des d'un enfocament diferent però com sempre, molt personal.

Un any més, bones Festes a tots i coneixement.

Nombre y apellidos: Agustí Pastor Francés

Apodo (si lo tiene): Agostí Tiralí

Edad: 24

Años que lleva en la fiesta: 24

Un acto: La nit de les Fogueres

Una pieza de música festera: l'Ambaixador Cristià (marxa cristiana), la Marxa del Centenari (marxa mora) i el III Centenari (pasdoble)

El mejor momento que habéis vivido en la fiesta: vaig ser capità fa 22 anys però no me'n recorde. Per altra banda, l'any que la meua família va donar una bandera a la comparsa, (farà cosa d'uns 10 anys) també va ser molt especial.

¿Que opinas de las fiestas pasadas?

La veritat és que tan sols vaig estar el dia de les Fogueres i el de la Mare de Déu, perquè estava d'Erasmus a Anglaterra. Però et puc assegurar que eixos dos dies els vaig aprofitar. També vaig viure la moguda de bandes, perquè el meu amic Carlos Ledesma em va telefonar tot just en el moment que sonava el pasdoble III Centenari. Un gran detall que va alleujar (o augmentar encara més) l'enyor per les Festes.

¿Hay algún acto que crees que se debería cambiar o retocar?

Des que vaig nàixer, he conegut les Festes com són ara, i sóc conscient de l'esforç que duen a terme l'Associació, comparses i festers per a que tot vaja avant. Així que, les Festes no sé si seran millors o pitjors, però tinc clar que són les meues. I amb elles em quede.

¿Vives las fiestas de forma tranquila o por el contrario sientes sensación de stress?

Les visc amb intensitat, ja que m'agrada vetlar per les nits, assistir a les dianes i misses filaes i apretar durant el dia. És obvi, però crec que un bon fester ha de matinar i assistir a tots els actes possibles. I és que les Festes suposen uns dies d'efervescència col·lectiva .El dia de la Fuera, si cau bé, tenim tot el dia per a estar tranquils i recuperar-nos.

Así pues, ¿eres festero de noche o de día?

Sense cap dubte, de dia. Hi ha més actes, la festa és més autèntica i participa més gent.

Y ¿todo el año o únicamente en el mes de abril?

Com no visc a Onil, em costa dir que sóc fester durant tot l'any encara que procure assistir al Mig Any, a la Volta, a la Retreta i a la Presentació de Capitans. A les reunions d'esquadra ja em costa més, per tant, no em puc encarregar de res ni tampoc queixar-me. Quan arribe a la Comparsa el dia 27 tot està de categoria.

¿Festero por tradición familiar o por voluntad propia?

Els meus pares són dels Moros Músics des de fa molts anys i jo pràcticament des que vaig nàixer.

¿Cómo son los almuerzos en tu comparsa?

Boníssims, contundents i variats encara que si sóc sincer, em fan molta cremor. Eixos dies, la panxa patix els excessos bona cosa. Però bé, no hi ha res que un omeprazol previ o un almax posterior no cure.

¿Comes con amigos o con la familia?

Dine al xiringuito de mon pare, als Gaddaffis i amb la meua esquadra Nazahim el dia de l'entrada.

¿Crees que hay alguna comida típica en fiestas? Sí ¿Cuál crees que es?

El dia 27 no pot faltar un bon plat d'olleta per a sopar i agafar forces. Durant les Festes també solem menjar Putxero i Gaspatxos. Unes pastetes o coques de casa també senten com oli a un cresol.

En cuanto a las cenas… ¿son más relajadas?

Depén de com estigues d'enfitat. Encara que normalment a Festes apretem i mengem més del compte. Durant eixos dies hem de deixar de costat dietes i complexos.

¿Cuál es la bebida, por excelencia y en tu opinión, de las fiestas?

Les begudes de la Terra. El plis plai, la mentireta, l'herbero, la mistela. També destacaria el “ricard en llimó”. La virtut, com tot, residix en la mesura i el coneixement.

Háblanos de los trajes de fiestas o de tu escuadra…

He estat tocant en moltes Festes, i humilment m'atrevisc a dir que els tratges que ixen a Onil el dia de l'entrada són dels millors que he vist. A Onil tenim molts bons artistes, dissenyadors, confeccionistes, gent amb bon gust, festers i festeres que ben vestits dignifiquen la festa.

Particularment, la meua esquadra és Nazahim. Som una esquadra mixta amb bon ambient i ens agrada assistir a tots els actes, dianes matineres incloses. En som poquets, però molt il·lusionats perquè en 2014 serem capitans. Cada volta està més a prop.

¿Cómo ves las próximas fiestas del 2012?

Les espere amb il·lusió perquè com he dit, l'any passat no les vaig poder gaudir. Estic queferós per trobar-me als companys d'esquadra, tocar la dolçaina a alguna diana, disparar,tirar coets borratxos i olorar la pòlvora mullada. Enguany a més, eixiré tocant la trompeta amb la banda del boato de la capitania dels Estudiants, on tinc molt bons amics.

¿Crees que son participativas para todos?

Ho són. No sé quin és el percentatge exacte de festers en relació a la població, però crec que és dels pobles on més gent ix a la Festa entre festers, músics i gent als boatos.

En tu opinión, ¿qué le falta a las fiestas?

Com a músic, crec que s'hauria de prioritzar i invertir més en música. Música festera. Sé que suposa un cost addicional i que ara és moment de tindre els comptes ben quadrats, però m'agradaria vore una entrada amb bones bandes, i que la música festera i de xaranga també es puguera escoltar per la nit. Moltes comparses i xiringuitos han pres nota i ja lloguen alguna banda de nit, la qual cosa fa un ambient més autèntic i més fester al meu parer.

El gasto económico en temas festeros ¿te parece excesivo?

Comparant amb molts pobles on he tocat, la quota ordinària de les Comparses em pareix barata, la qual cosa facilita que siguen unes Festes populars sense deixar de tindre qualitat i diversió. He vist llocs, on es paguen 1000 euros anuals. Altra cosa són els costos de tratges i xiringuitos que ho encarixen prou. I si parlem d'un any de capitania, crec que la despesa se'n puja molt. Tot siga per gaudir al màxim d'eixos dies.

¿Deberíamos suprimir algo?

De vegades, pense que s'hauria de suprimir el dia 1 per la vesprada, perquè estem tots molt tristos i baldats. Però com he dit abans, són les meues Festes i m'agrada que siguen així.

Y por último, ¿Por qué tu comparsa y no otra?

Realment és una pregunta que mai m'he plantejat, perquè he sigut sempre de la mateixa. I la tradició familiar, el costum, la bona gestió de la directiva i els amics de l'esquadra fomenten que em senta ben agust als Moros Músics.