Dualitat

Fa temps, algú, inspirat per les essències i el dogmes intransigents em va dir que era massa fluixet. Hores més tard, i animat per l’esdevenir d’altra conversa, algú em va acusar de ser un radical. I així, entre l’ortodòxia més recalcitrant i la comoditat més conservadora es troba un servidor que, conscient o inconscient defuig, sense perdre l’esperit crític, de veritats absolutes i posicionaments perennes. 

No seria sincer si no diguera que, aquesta pseudofilosofia, la de la recerca de la virtut en el dubte constant,  conté un lleu pòsit literari. Perquè a fi de comptes determinades lectures, vulguem o no, acabem determinant indefectiblement la nostra cosmovisió. 

Jo sempre he tingut la tendència natural i involuntària d’identificar-me. Quan llegia Niebla d’Unamuno, eixa nivola de monòlegs escèptics i diàlegs surrealistes entre protagonista i escriptor, trobava un cert paral·lelisme amb Augusto Pérez, aquella animeta feble i obsessiva, que fins i tot dubtava de la seua existència. Quin panorama. 

No obstant, l’alter ego més evident el vaig trobar amb Frederic Genovard, el protagonista indiscutible de Temps de Batuda d’Enric Valor. Aquest, envoltat per la mansuetud de les muntanyes, reflexionava al voltant d’una guerra durant la qual, defensar postures moderades i de commiseració cap a persones de l’altre bàndol, podia ser considerat un acte facciós i digne de la major de les traïcions. Aquest mestre de 25 anys, comunista d’educació burgesa,  propietari sense massa afecció i per herència, és l’espill més clar d’aquelles persones que, sense una clara necessitat de fer-ho, sacrifiquen bona part del seu status quo i es democratitzen per humanisme, justícia i equitat. Sense rebre cap altra cosa a canvi que disgustos, planys, prejudicis i sospites. 

I aquestes renúncies parcials, per als que hem pres els riscos inherents d’assumir-les, tenen la conseqüència més immediata de fer-nos relativitzar-ho tot, de pensar de cor i cap, de sortejar (no sense dificultats) la incoherència i consegüentment, d’aprofundir en la nostra dualitat. 

Perquè aquesta condició dual, càrrega i privilegi d’aquells que decideixen trencar alguns esquemes i capbussar-se, sense necessitat, en profunditats socials i nacionals que no els pertoquen, hauria de ser com a mínim, digne d’estudi. Perquè no negarem que els envolta un cert risc d’hipocresia. I perquè qualificar-ho d’heroïcitat seria massa autocomplaent. 

Ser dual comporta haver tastat la mediocritat de l’opulència i haver envejat l’estoïcisme i la dignitat de la pobresa. Ser dual et permet dinar amb liberals i sopar amb abertzales amb el mateix somriure i companyonia. La dualitat possibilita que aquelles esquenes acostumades a matalassos de làtex, fruisquen sense cap misteri d’una nit al ras, al cim pedregós del Puig Campana. El dualisme implica viure en ciutat i enyorar un poble. Rebre l’educació escolar mitjançant la llengua que no sentim a casa. El vegetal amb pernil. Haver rosegat altars i anys després somiar amb expropiar-los. Plis plai sense gel a l’Alcoià i burret amb dos glaçons a la Marina. De clàssica a tecno. De vals a salsa. D'ordinador a màquina precintadora...

Tant fa. Parlem, en definitiva, de cercar la flexibilitat en detriment de la puresa. De gaudir de la diferència i evitar postures estantisses. I això, per a aquell que ha sovintejat realitats tan heterogènies i animetes tan diferents, més que un mèrit, es tracta d'un hàbit natural que condiciona per sempre la pròpia personalitat. 

I anem fent.

Vegetal amb pernil

Palesem vulgaritat a cada segon del dia, 

Des que ens alcem de gaidó, 

Quan pixem fora del test,

I netegem amb un gargall tota la via. 

La incoherència ens acut amb energia,

Com dinar de plantó i sopar de forquilla,

Ser del puntet i ditejar la nocilla,

I si fas olor a ruc, no cal que et dutxes a migdia.

Quan et diguen burgés per una gamba, 

Tu contesta: farlopeta! Xumadeta! Metralleta! 

Animeta. I tal vegada, cooperant de proxeneta! 

I fes el favor. No pronuncies mentireta. O cassalleta.

Si tens cremor, amor, per què menges pebrera?

Si estàs ansiós, potrós, per què mames plis plai? 

Ni omeprazol ,ni bicarbonato, 

A tu et pariren per pegar-li a la fartera, Sangonera. 

Concediu-me la indulgència,

Que no sabia que sopar aquesta nit, 

Que m’he espolsat un de vegetal amb pernil, 

Que ja ho sé, amics, incoherència. 

 

Equinocci Quotidià

 La nit de març ens ofrena frescoreta,

La pausada vetla entre llençols,

Els somnis novel·lescos de colors,

L’equinocci de flors ens espera.

Atorguem alegria al recolliment,

Un comiat de mestrals i tramuntanes,

L’adéu misteriós de les brases,

La forta sentor de romer al vent.

La primavera àcrata farà estralls,

Ens aguaiten jorns festívols,

Ja  van formant-se castellets,

Els trons del vespre ressonant.

Ballem  versos, consciència, melodia,

Tenim somnis compartits de primavera,

Complim els profunds desitjos de migdia

El càlid roig de la cirera.

Com mesurem la nostra estima?

Es pot objectivar ben bé el voler?

Les punxades i besos són perennes,

L’amor de març, una dolça veritat.

Mentre la nit de març s’esmicola,

Fullegem records de moriscos,

Descobrim malifetes de bandolers,

Hereus d’una memòria antiga, inherent.

Ballem  versos, consciència, melodia,

Tenim somnis compartits de primavera,

Complim els profunds desitjos de migdia

El càlid roig de la cirera.

 

Contradiccions

Durant moltes nits d’hivern, al recer de dos llums tènues situats a sengles costats del llit, es trobava sotmés a l’encanteri -segons lògica popular- dels erms i improductius pensaments, de mil i una cabòries sense rendiment econòmic ni traducció utilitària, però amb un solatge clarament humanista, a la vegada que patidor.

No volia confessar que, allò que el desvetllava sovint i el feia cavil·lar amb excessiva subtilesa eren les profundes contradiccions d'aquell petit burgés que, conscient de ser-ho, relativitza tot allò que l’envolta mitjançant una dèbil carcassa de dignitat i autenticitat. Submergint-se valent, de vegades anònim, en les profunditats socials - on a priori, ni hauria d’estar, ni se l’hauria d’esperar- comprenia les magnituds, els drames i els neguits. Des d’un còmode benestar del qual no es creia mereixedor, perquè personalment no se l’havia guanyat. Amb la por no obstant, d’exercir una traïdoria que, de vegades, considerava injusta i irrespectuosa. Assetjat per un escamot de dubtes intransigents que l’espentaven, turmentaven i el frenaven simultàniament.

L’ombra allargada d’una vida pròpia, sense cap altra protecció que el seu cap i la seua iniciativa -tradicionalment rovellada- l’aconhortava i corprenia els seus desitjos més amagats, caritatius, samaritans i inabastables. Un futur utòpic, desagraït, sense condicionants principescos, on poguera esdevenir l’únic subjecte d’autodeterminació personal, del seu propi destí. On assolira la puresa i la coherència.

El mateix llibre realista, que sostenia obert a la pàgina 245 des de feia dues hores, es va tancar sense convicció, al mateix temps que els llums s’esmorteïen.

Com els impulsos sobtats. Com les contradiccions atàviques.

Felicitats

Era difícil de preveure el futur plàcid que s’esdevenia arran d’aquell bes matiner, a la vora d’un auditori intranscendent, que testimoniava l’escenari inesperat. El primer de tots, el primer. Un petó interromput pels primers rajos de sol, que il·luminaven feblement i de gaidó, la seua timidesa. Una aparició sobtada, després d’un dol forçós i recent, i un bes que el dignificava i li feia esbossar un dels primers somriures en uns quants dies.

De bon matí, de tornada amb el cotxe, la imaginació novel·lesca el va fer intuir que es tractava d’un d’eixos punts d’inflexió que sobtadament, acudeixen al rescat d’ànimes solitàries, capgirant la mediocritat cap al camí de la plenitud. Una mà estesa, a tot aquell que hi sobreviu recollit en la foscor i la indiferència.

Senzilla, bonica, tendra, dolça, esparpellada, preocupada, complidora, seriosa i amb un cert instint de possessió i protecció, sà. Recíproc. Davant la rotunditat dels esdeveniments, els escèptics com ell veien ensorrar-se els prejudicis i es quedaven desproveïts d’arguments que relativitzaren l’amor, com una cosa fugissera i sotmesa als mers capricis personals i temporals.

La grandària dels mots tranquil·litat i confiança, l’envoltaren per fer d’ell una persona renovada i feliç. Disposada a somriure, a –li fa vergonya dir-ho- exercir de romàntic vuitcentista. A oferir i a rebre. Els somnis conjunts, els petits viatges i excursions, el foc de foraca, l’aigua de bassa, l’espai diàfan, les vespes queferoses o els aliments caducats. Els dinars copiosos, la familiaritat, les variants dialectals, un adéu, un renec passatger i 50 carícies. Afortunadament la llista no és exhaustiva. Tot plegat, un apèndix d’aquell camí que, amb cura i temor, encetaren tots dos, amb les mans entrellaçades. Volent-se, enyorant-se i respectant-se.

Aquell matí, després de moltes nits en vetlla, va poder dormir tranquil. 

Ara que tinc vint anys,

ara que encara tinc força,

que no tinc l'ànima morta,

i em sento bullir la sang.

Els estius a la muntanya

Fa calor a la Meseta Valenciana. L'altiplà de la Foia de Castalla és per altitud i proximitat un terreny proper a la continentalitat que es respira a les terres de ponent, d'on ve el mal que a tots alcança, d'on vam patir fa 305 la primera intervenció -ara que està tan de moda això dels rescats- que va començar a disoldre tantes coses sense pressa, però decididament. Com la sacarina que he abocat aquest matí al timonet de rigor. Sí, alguns dies se m'ocorre estar a dieta.

Els estius a 700 metres han suposat un dels subterfugis de la meua existència, més avesada sense excessivitat al vent salat i la basca marina. De secà o de mar? No m'ho pregunteu amb fermesa, perquè, gairebé mai he tocat una aixada, ni tampoc he calat cap almadrava. A l'imaginari infantil idealista que de vegades ens resta quan passem la vintena, hauria preferit esdevindre mitger o arraix, segons què i quan, en recerca de major dignitat personal. Palles mentals. La qüestió és que em trobe híbrid, a mig camí entre dos identitats ben definides, com a pur reflex de no saber on pondre l'ou.

Durant aquells estius d'infantesa, aquesta disjuntiva es resolia sempre en favor de la vall tancada per les quatre serres, on els iaios tenien cura de mi i el contacte amb el carrer es feia gairebé total. Lluny quedaven les nits humides i sorolloses, les aglomeracions de la ciutat. En arribar finals de juny, Onil m'acollia per dos o tres mesos amb tota la seua senzillesa i tranquil·litat. 

 

A les nits, ben acompanyat  pels cosins i amiguets eventuals, ens despreocupàvem del món mentre corríem, rèiem o ens amagàvem. Com enyore aquells dos germans de Salamanca, amb els quals m'unien circumstàncies semblants, l'alegria de la seua arribada o la buidor de la seua partença. Fa molts anys que no han tornat. D'ells, amb un castellà envejable i una bondat poc comuna en aquells jocs de salvatges, aprenia constantment. Les noves xarxes socials tenen, encara sort, la virtut d'informar-me que la vida els va bé i s'han fet persones de profit. Me n'alegre moltíssim.

Entresuat dels jocs al voltant d´aquella ribeta, em gitava rendit i em destapava conscientment. L'aire que travessava la mosquitera m'arribava netíssim, fresc i aconhortador. I la meua iaia que, em bonegava a les 7 del matí, abaixava la persiana per por a què em gelara. Els banys a les basses de les casetes, fredes com el gel. Els enyorats gots d'aigua civà que fa dos anys que no he tornat a tastar i els cortes de mantecao que ens regallaven pels colzes. Els tours d'Indurain o el coent Gran Prix del Verano. Els horaris metòdics i impertorbables. Dinar a la 1 i sopar a les 9. Un cúmul de records senzills que a mesura que vaig fent-me gran guanyen en bucolitat i idealisme.

Enguany, per afers acadèmics, he tornat a sovintejar aquestes terres que són meues. El Casc Antic de Castalla i l'Associació, m'han acollit com quelcom paregut a un nebot. De vegades exercisc d'assessor, d'altres de psicòleg, i d'altres simplement de maruja o bon amic. I m'agrada la sensació d'estar ajudant mínimament a persones que veritablement ho necessiten i comprovar els resultats. L'economia social té això: és més agraïda que el món empresarial, estrictament orientat als guanys monetaris en detriment dels personals.

Un estiu molt diferent, on les eixides per la serra, les lectures i les cerveses amb els amics han guanyat el meu temps d´oci i esbarjo. Un estiu, que, per la proximitat, no deixa de remembrar-me aquells mesos tan feliços.

Aquest matí, a l'alba freda i airejada, no hi havia ningú que em tapara amb el llençol i em baixara la persiana.