L´educació al País Valencià, digna de sainet...

Abans de tot excusar l´absència d´activitat en aquest blog. Jo sé que relativament, no és una pàgina molt visitada, però tres o quatre amics ja m´han arreat un petit bonegó per la manca de continuïtat que, com si d´una relació causa/efecte es tractara, provoca que entre cada volta menys gent (tot i que anem arrimant-nos a les 10.000 visites!). Tinc previst escriure sobre les causes i les prioritats que impedixen un correcte i constant funcionament d´aquest blog, però ai las! són aquestes, les mateixes causes sobre les que pretenc escriure, les que m´obstaculitzen a fer-ho. Tot un embolic. Ho sé.

Recorde que fa ja més d´un any, molt sorprés per la iniciativa del consell d´impartir l´assignatura d´Educació per a la ciutadania en anglés, vaig escriure i copiar un post on amb una miqueta de poc trellat i mala lleteta, expressava que si aquesta assignatura s´impartira en anglés, les classes d´anglés s´haurien d´impartir en valencià. Unes quantes frases traduïdes del valencià més genuí ho il·lustraven. Reconec que en aquell moment pensava que es tractava d´una broma de mal gust i que no s´acabaria aplicant...però xè, és que amb el Govern Camps tot és possible (la interminable llista de barracons, el funcionament alarmant i desastrós del sistema sanitari, tancament i censura de certs mitjans i manipulació d´altres al seu servei, estatutets de la vergonya i un llarg etcètera).

No tinc cap prejudici. Jo sé que l´anglés, tractant-se hui en dia de l´esperanto mercantil en un món globalitzat, és menester que s´aprenga, de tal forma que (i repetint una frase ben conreada al món polític i mediàtic) quan els xiquets acaben l´escola hagen assolit una capacitació trilingüe com a mínim (sí senyors, també parle del valencià, poca broma...). Però, és esta la millor manera d´aconseguir aquest objectiu? (La pregunta no és retòrica, sinó que la faig per a que es conteste, com a fruït de la ignorància).

La veritat és últimament sent una sensació d´enuig, quan molta gent s´expressa en termes jurídics i legals com si estiguera parlant de futbol. No pretenc caure en el mateix parany parlant d´aspectes educatius que si bé m´interessen prou, no crec que tinga atorgada una suficient legitimació per a fer-ho. Tanmateix, sóc conscient del clam unànim provinent de la comunitat educativa (mestres, sindicats de l´educació, experts en pedagogia) vers aquest decret dictat pel senyor conseller Font de Mora (Fountain of Blackberry, com ell mateix s´anomenava, o Blackberry Fountain, com així li va corregir Enric Morera, secretari general del BLOC, al plenari de les Corts), que pel que sembla sap més de malaeducació que no de bona (ho sent, jo també ho he sigut i ho sóc voltes, de maleducat).

Tot i que al voltant d´aquesta assignatura s´haurien de debatre més encara sobre els continguts, no pareix que inicialment haja sigut valorada negativament pel món de l´ensenyança. L´aprofundiment en el tema dels drets humans és per a mí un tema clau i fonamental. Tanmateix s´argumenta que el decret d´impartir-la en anglés, en lloc de en valencià o castellà, és simplement un pretext inadmissible d´oposició política contra l´executiu central (i no pretenc ser un perdonavides del Psoe), i que amb l´educació no es juga.

D´altra banda s´expressa la poca preparació en llengua anglesa dels mestres de filosofia per a impartir l´assignatura, així com per part dels xiquets comprendre-la de manera suficient. Fruït d´aquest desconeixement, s´ha previst que mentre que el mestre dóna lliçó en valencià o castellà, hi haja un traductor simultani a l´anglés, la qual cosa s´ha entés com una falta de respecte al mestre així com s´ha arribat a qualificar com a mètode antipedagògic (estic imaginant-me, com a xiquet bord que era, la meua riseta fluixa davant tal esperpèntica situació). Per a acabar d ´adobar la cosa, s´han previst continues inspeccions per a comprovar que tot es faça com s´ha manat i proveït, sota l´amenaça de sancions sí així no ocorre. Un poc surrealista, ho sé. També he arribat a sentir que no convé introduir l´anglés en aquesta matèria, pels seus continguts abstractes, que dificultarien un bon aprenentatge (s´ha dit que seria millor introduir l´anglés en altres matèries que no continguen conceptes tant abstractes).

Perdoneu-me, no volia caure en el parany però ho he acabat fent. Evidentment, m´agradaria seguir comptant amb les opinions de tots aquells que estigueu relacionats amb el món educatiu. Segurament tindreu arguments o contraarguments més bons, més legítims i més fàcils d´explicar que els que ací s´han esmentat. De tota manera m´agradaria aprofitar aquesta entrada per a manar tot el meu suport a la comunitat educativa davant les amenaces i les dèries autoritàries que venen practicant-se des de la Conselleria d´Educació. Sou vosaltres els que sabeu millor que ningú, com s´ha d´educar i com no s´ha d´educar (important factor) en les escoles. Per tant, el meu recolzament a totes les mobilitzacions i queixes orientades en eixe sentit.

Salut i educació!

P.D. Amb la inclusió d´aquest graciós sainet, que com a major exponent d´un humor ben valencià vos recomane que llegiu, m´agradaria fer-li també un petit homenatge a la meua amiga Andrea Aspas que m´ho va passar per correu electrònic i que s´enfada amb mí perquè diu que no li faig cas, mentre que ella sí que ho fa sovint. Espere que et desenfades i que et faça il·lusió saber que et tinc un gran apreci. Amb les amistats m´ocorre el mateix que amb el Blog, les deixe un poc de costat involuntàriament, per la quantitat de faena, embolics i tantes coses al cap que tinc. Ens vorem prompte...

Albert, quan ho lliges et descriuré el sainet. Segur que t´agrada...

Salut

9 d´octubre. 2008. València...

..."Construïm el Valencianisme, 9 d´octubre Diada Nacional", així resava la pancarta darrere de la qual, quasi mig centenar de valencianistes, militants i simpatitzants del Bloc Jove així com de República Valenciana, ens aplegàrem per a celebrar i reivindicar el que considerem normal i de justícia: el dia gran dels valencians i el redreçament nacional del nostre poble. Així que, sabent de bestreta, que anàvem a trobar-nos tota classe d´hostilitats i de comportaments ben antidemocràtics, allà vam estar, sense provocar a ningú i respectant totes aquelles formes diferents (i tant diferents a nosaltres) de vore el valencianisme. 9 d´Octubre de 2008, un dia que no se m´oblidarà mai. Avise. El text serà llarguet...

No puc oblidar-me de la vespra del nostre dia, on realitzàrem la nostra particular ofrena al Rei Jaume, i on posteriorment tingué lloc un bon concert dut a terme per Arròs Caldós, així com els grans Sva-ters. Malauradament, tot no va poder eixir bé, ja que la benvolguda Rita Barberà, va voler posar tota classe d´entrebancs per a que la festa no es duguera a terme. No es va poder muntar la barra (Visca la Barra Lliure!) que hauria d´haver sufragat les despeses del concert. Altre intent de censura que no va poder evitar que compartira la "burrera" amb nombrosos companys, dels quals he de dir que estic encantat d´haver-los conegut i del tracte rebut. Sobretot perquè em van facilitar la Seu per a dormir, damunt de cartrons, però ben agust que ho vaig fer.

Havent rebut nombroses amenaces d´agressions als fòrums d´internet, intentant persuadir-nos de què era millor quedar-nos a casa, uns 40 valencianistes esmorçàrem i estiguérem a prop de la Plaça de l´Ajuntament, esperant a incorporar-nos a la marxa cívica pels carrers de València. Des d´allà vam poder comprovar alegrement, com des de la seu d´UV es desplegava una estrelada valenciana. No combregue en absolut amb aquesta formació, però reconec que va ser tot un gest valent davant tots aquells grupúsculs espanyolistes que freguen el feixisme i que estan apoderant-se sota un pseudovalencianisme de la Processó Cívica.

Ara ve la grossa...Uns minuts més tard, i mentre s´esperava a que la Reial Senyera baixara de l´Ajuntament, en el balcó d´un edifici contigu a aquest, alguns membres d´Esquerra Republicana del País Valencià i les seues joventuts desplegaren una estelada independentista dels Països Catalans. No cal recordar l´anticatalanisme que es respira a València. Una estelada enorme des d´un sisé pis que provocà tot un terratrèmol i la ira descontrolada de quasi bé tota la gent que es concentrava a la Plaça de l´Ajuntament. Molts d´aquests feren un seguit d´actes violents, intentant accedir a l´edifici, per la qual cosa, la marxa cívica es va haver de retardar durant mitja hora. El clima de tensió i d´hostilitat va augmentar arran d´aquest incident.

I si em permenteu, m´agradaria fer un estiró d´orelles a ERPV i a les JERPV. I no per l´acte, que és per a mí molt lliure i legítim, però que de conseqüències polítiques positives i constructives no li´n veig cap. Deveres, és una vergonya que al País Valencià no es puguen expressar aquestes idees sense por a rebre vara, però trobe que en esta ocasió han caigut en l´infantilisme, la provocació fàcil (i torne a dir, legítima, per descomptat) així com no han sabut mesurar les conseqüències. Quan es va despenjar l´estelada, moltes de les persones que estàvem baix, ens ho vam prendre en primer moment a risa i curiositat. Jo no ho haguera fet (ni per sentiments ni per oportunitat) però la idea en sí, és original, i el cabreig i impotència de tots eixos feixistes(no vull catalogar així a tota la plaça de l´Ajuntament) haguera sigut per a gravar-lo. Aquesta sensació em va durar dos minuts, és a dir, fins al moment en que em vaig posar a pensar en les probables conseqüències. Sobretot en la nostra integritat...

Jo sé que a mí i als companys se´ns hagueren volgut menjar haguera passat lo de la bandera o no. De fet, en l´anunci ja es deia que la nostra presència era entesa com una provocació, i alguns fòrums que inciten la intolerància i la violència ja havien parlat de rebre-nos "càlidament". El problema, és que simplement, la despenjada de l´estelada va provocar i alimentar que tota aquesta animadversió i hostilitat augmentara considerablement. I quan això passa, estes persones busquen un blanc fàcil, al seu abast, per a que pague el seu considerable enuig. Fórem nosaltres. Vaig sentir diverses vegades com la gent deia "Estos son los de la bandera!" Sí ja pretenien intimidar-nos, la bandereta va ser el pretext ideal i la justificació perfecta per a fer-ho amb la segura i major connivència de molta gent.

Clar que la culpa de possibles agressions no la té ERPV, però crec que aquesta formació no va saber mesurar les conseqüències, sobretot sabent clarament que allà baix hi havien uns valencianistes (als que per cert, pensaven afegir-se) que si ja estaven en el punt de mira passaren a ser el blanc perfecte. Van pensar tant sols de forma egoista i partidista. No saben avisar encara que siguen 5 minuts abans? No van preveure les posteriors reaccions?

Ja en la marxa, i situats desafortunadament per la policia entre el partit d´ultra dreta espanyolista Coalició Valenciana i els violents del GAV va acomençar la tensió. No havia estat tant nerviós ni havia descarregat tanta adrenalina en la vida. Vaig sentir durant una hora seguida la violència surant per damunt de mí. Ens van realitzar fotos que ara estan penjades en internet (o no), amb les nostres cares ben visibles, com si de dianes es tractaren. No havia patit tants insults i amenaces mai. Vaig sentir perles del tipus: nazis, terroristes catalanistes, traïdors, fills de putes, tots aquestos apel.latius provinents d´aquestos grups ultres antivalencians i de molta gent que després de tants prejudicis, està enganyada(sense cap ànim de pressuposar-me una superioritat moral) amb nosaltres, que pretenem deixar enrere tota classe de conflictes estèrils que l´única cosa que provoquen és que el País Valencià siga cada dia menys valencià. No voldria oblidar-me, d´aquells que ens aplaudiren emocionats, com si dugueren anys esperant-ho, com si hagueren perdut l´esperança de vore el valencianisme de construcció desfilant a la Processó Cívica. Alguns fins i tot s´afegiren a la comitiva. Agrair si més no, a la policia (uns 20 efectius) que ens va protegir d´una més que segura pallissa, rodejant-nos en els moments més tensos i impedint el pas d´aquells feixistes que no saben viure en democràcia. Fou vergonyós, no haver pogut acabar la caminada i que haguérem d´eixir corrent escoltats per la policia, veient a gent a cada racó parlant pel mòbil i informant on estàvem i cap a on ens dirigíem.

Així, i desesperadament, vam agafar tots un bus de línia que ens allunyara d´allà. L´últim sobresalt el tinguérem dos o tres parades més enllà, quan el Senyor Rochina (president de les GAV) i 7 o 8 xavals de gimnàs pretengueren pujar al bus i...no m´ho vull imaginar. Davant la impossibilitat d´accedir-hi la van mamprendre en colps i patades al vehicle. Realment esperpèntic, sobretot a estes altures, i en una societat suposadament democràtica. Comprenc i fins i tot desitge tota classe d´ideologies i consciències nacionals diferents a la meua. Però, ja estem farts de tota classe de violència i terrorisme de baixa intensitat al País Valencià, que patixen sovint els valencianistes i gent d´esquerres. Fins a quan ? Perquè el PPSOE i els seus mitjans de comunicació ignoren i obvien aquesta delicada realitat?

Totes aquestes imatges em van impactar prou. M´ha costat dormir aquestos dies davant el cúmul de situacions tenses viscudes en tant poquet espai de temps. Molta gent em pregunta i m´aconsella que no em clave en tots aquests embolics. Però que voleu que vos diga...Al cap i a la fi, el que queda és la satisfacció de contribuir i defensar, mas que siga simbòlicament, tot allò que estimes i creus profundament. I és que, en un País tocat de mort, i amb una consciència nacional i uns trets identitaris tendents a ser minoritzats i assimilats, l´esforç i la visibilitat del valencianisme és vital i fonamental. I aquesta presència als carrers de València, el 9 d´octubre de matí, amb l´agreujant de tot el perill patit, és més que un acte simbòlic. Es tracta de normalitzar la nostra participació en un context de màxima valenciania, de xafar el carrer, de reafermar el nostre compromís amb el poble valencià i la seua gent. Creiem humilment, que és el que el nostre País es mereix...

L´any que ve tornem no? Jo ho tinc ben clar. Per molt que ho intenten, no ens faran callar. Un plaer haver –vos conegut i acompanyat.

Salut i País

En el moment que publique, i des del 9 d´octubre s´han produït una sèrie d´atacs i pintades amenaçants a algunes seus del Bloc, d´ERPV, el Casal Jaume I de Cullera, la Intersindical Valenciana, així com l´STEPV. L´onada feixista pren força. Prou deveres...prou...

Un poc d´autoestima...

...Fa vora nou o deu mesos, no sé si per a reis o per al meu aniversari, en casa em van regalar un bon llibre explicatiu del que diuen alguns "la nostra força secreta". La Autoestima, de Luis Rojas Marcos. No sé si aquest regal anava en intencions indirectes tendents a millorar el meu ànim, un poc apaivagat en aquells dies. Açò últim em recorda a aquelles voltes que quan ú de la classe, sovint feia molta pudor, tots els "emprenyaorets" de classe volíem regalar-li per a l´amic invisible un paquetet de colònia i sabó, fent-li saber implícitament el missatge de que una millor higiene corporal, era possible. Ma que érem borts!

El cas és que (i deixant a banda tota mena d´anècdotes que no venen al cas), me´l vaig llegir pràcticament en aquell giro d´Itàlia que vaig fer en març, em va agradar prou i vaig traure cert aprenentatge. La veritat és que es tracta d´un llibre que a priori pot paréixer un tractat resolutori de possibles depressions i problemes mentals relacionats amb l´autoestima. Ben al contrari, el contingut del llibre s´orienta a realitzar un anàlisi exhastiu d´aquells àmbits i aspectes, positius i negatius, interns i externs, propers a l´autoestima, i on es concreten acuradament infinitat de conceptes i situacions.

Recorde de memòria i no sé si exactament, aquelles frases sobre l´equilibri de l´autoestima. Una autoestima que evidentment hem de evitar que estiga sota mínims, però també que siga narcisista, entesa aquesta darrera com la sensació de superioritat, poder, domini i supremacia sobre la resta. El model proposat és el d´autoestima saludable, çò és, una raonable autovaloració global positiva sobre les pròpies virtuts, capacitats i comportaments gratificants, sense oblidar tots aquells defectes o aspectes negatius que hem de reconéixer per a poder millorar.

A colació, de totes estes reflexions, moltes voltes m´he preguntat com era la meua autoestima. Sovint, moltes persones properes i volgudes per mí, em manifesten la sensació de que la meua autoestima és baixíssima. No van mal orientats, però trobe que s´equivoquen. M´atreviria a dir que més que baixa, es tracta d´una autoestima oscil.lant, és a dir, a dies, segons determinades situacions i circumstàncies properes. I a l´apel.latiu d´oscilant li podríem afegir el de vulnerable. I és que últimament, qualsevol comentari m´afecta més del compte. Comentaris que provenen de persones sense cap incidència en la meua vida (té collons la cosa) i que en alguns casos es contenien de judicis sobre les qualitats personals, intel.lectuals, i fins i tot físiques. Està molt bé això de reafermar el nostre propi orgull i les nostres condicions personals amb eixes frases que ens envien en eixos maleïts i inútils emails que no pareu de manar (ja està bé de tonteries per favor!) o que sentim en mítiques, nostàlgiques i emocionants cançons de "jo sóc així, així seguire, mai canviaré" (Sí, m´agrada Alaska, cap problema?). Pot ser un bon escut exterior. Però que voleu que vos diga...Per desgràcia, internament a mí això o em funciona dos minuts o directament no em funciona gens. Què hem de fer? Al cap i a la fi, ja m´agradaria que molta gent tinguera aquestos problemes com a principal preocupació... Seran qüestions de desqueferat...en fins...

Hui m´apetia parlar, o millor dit, escriure. Ja ho he fet i em sent millor, deveres...

Salut i autoestima!

Sensacions a 1410 metres...

...I una volta coronat el cim, amb un ventíjol suau i fred que em galtejava la cara, i amb la satisfacció interna que provoca tot repte assolit, vaig observar la inmensitat. Com si del mont Olimp es tractara, em donaven ganes de cridar fort, de començar a enlairar-me a través d´un cel mig nuvolat, de creure en la naturalesa com si fos una divinitat, de gaudir de la lleugera olor de les herbes de muntanya i d´admirar per sempre tots aquells racons i indrets que des del capdamunt del puig s´albiraven. La Mediterrània, La Marina, Benidorm, Altea, La Vila-Joiosa, Finestrat, Sella, Relleu, L´Aitana, el Ponoig, Serra Gelada, la Bèrnia, La Serrella, L´Aixortà, el Penyal d´Ifac, El Cabeçó d´Or, La Penya de Migjorn, La Grana, Mariola, El Maigmó, Catí, fins i tot al fons la Serra d´Onil i el Reconco...El meu País Valencià, com cantaria Pep Gimeno "el Botifarra" a la malaguenya de Barxeta.

Després d´aquella declaració d´intencions i d´admiració cap al Puig Campana que vaig redactar fa uns mesos, no hi havia matí en que quan obria la finestra i veia aquesta llegendària muntanya, me´n recordara i em proposara el repte de conéixer-la a fons i aconseguir pujar al cim. La inclusió en el programa del Centre excursionista colivenc (del qual ja forme part) per al passat diumenge d´aquesta ascensió, se´m va presentar com la millor oportunitat de realitzar el repte que començava des de la Font del Molí (Finestrat), fins el 1410 metres sobre el nivell del mar. Probablement, tota aquesta redacció hiperbòlica que estic fent es dega en part a l´enorme duresa i esforç que vaig haver de desprendre. I és que com diu la meua iaia: "Qui no està posat a bragues, les costures li fan llagues". La pujada per la cara costanera seguint una senda al costat de la impressionant pedrera és esgotadora i per a prendre-se-la amb calma. Mentre que la façana vertical de la cinglera que està a l´esquerra acompanya la nostra vista, l´odisea d´anar ascendint agafant-se a les rames i a les pedres, i de xafar un terreny molt irregular i costerut, delma les energies ràpidament. Energies que per contra van recobrant-se (com si d´un estímul i reserva amagada es tractaren) quan trobes cada vegada més el cim al teu abast. Tota una injecció d´autoestima...deveres.

Fou tot un goig esmorçar allà dalt amb aquella indescribtible visió. Fou una llàstima comprovar quan vam baixar per darrere, una superficie considerable de pins cremada. Així és que malgrat ser dimecres, puc confessar-vos sense vergonya que encara em note certes agulletes i el que és pitjor, una rascaeta que per estar a la soca del cul, cada volta que m´assente fa que me´n recorde d´aquella maleïda pedra cantellosa...

Per tant, ara que ja em conec bàsicament el camí, i avisant de que s´ha de fer un poc d´exercici prèviament, m´agradaria tornar a muntar amb algú de vosaltres. Qui s´anima? S´ha de portar roba i calçat adequat, preferiblement uns pals esportius, així com aigua o sucs i un bon esmorçar. Però sobretot s´ha d´anar amb preparació, paciència i il.lusió.

Salut i muntanya!

Albert, la primera foto és una visió de Benidorm i la Mediterrània des del cim del Puig Campana. La segona reflexa la dura ascensió vorejant la pedrera, la tercera és una foto de grup on estem tots els colivencs que vam emprendre aquesta agradable excursió i la quarta una visió de la Serra Gelada al fons. Salut!

Al meu País, la pluja no sap ploure...

Aprofitant la meua afició ben coneguda pel gran i històric cantant xativí Raimon, aquestos dies de pluja i les sensacions que consegüentment em provoquen i sobretot l´abandó involuntari que a les darreres setmanes està patint el blog, vos deixe amb un vídeo/cançó que sempre m´ha agradat. Cançó amb més d´un significat a banda del meteorològic. No és un bon vídeo, ho sé, no n´he pogut trobar un altre. Cada dia estic més enganxat a la Nova Cançó...

Salutacions


Al meu país la pluja no sap ploure:

o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

(1983)

X Aplec de la Federació de Xirimiters i Tabaleters del País Valencià

Un tret característic que distingeix a les festes valencianes des de fa uns quants segles, és l´ús habitual en les dianes, cercaviles, processons i tota classe d´actes lúdics, d´uns instruments tant tradicionals com la dolçaina i el tabalet.

Tot i que tradicionalment, la formació inicial solia ser la parella (dolçaina i tabalet), farà una trentena d´anys va començar a nàixer arreu del territori valencià, un moviment musical que hui coneixem com a colla. La colla, no cal dir-ho està formada per molts més components i últimament ha adquirit una funcionalitat més variada com és la participació en entrades de moros i cristians, a soles o juntament amb una banda, la participació en correfocs, així com la realització de concerts i certàmens. Una colla sol estar acompanyada d´una consegüent escola de música que dóna l´oportunitat d´aprendre a tocar (o a fer sonar) aquestos dos instruments. De tota manera, tot aquest trencament amb la tradició anterior i el consegüent oblit, provoca certes crítiques (ben assenyades al meu parer) de certs xirimiters que se ´n diuen "tradicionals". Us convide a compartir aquestes reflexions al blog del xirimiter i tabaleter alteà Raimon Galiana, que s´anomena "El món de la xirimita".

Escric aquest post aprofitant l´esdeveniment musical que tindrà lloc en el nostre poble aquest dissabte, i que plenarà de música els carrers cèntrics de Benidorm. Amb la presència de 25 a 30 colles, la festa i el soroll (en el bon sentit de la paraula) estaran ben presents. Cal dir també, que la colla organitzadora som els Xirimiters de la Marina, escola de la qual va ser fundada i impulsada per Jaume Antón (ex- president de la banda) i pel seu germà, amb la qual la UMB ha tingut una estreta relació i col.laboració a través de Paco Bessó, en la que han passat alguns músics antius de la banda i en la que participem en l´actualitat músics com Eusebi (Clarinet), Jordi (Trompa), Pep (Trombó) o jo mateix.

No cal dir que esteu tots convidats a tots els actes que a continuació adjuntaré. Segur que gaudim al màxim.

Salutacions!

Programa d'actes:

10:00.- Fira de Luthiers a la Plaça de l'Ajuntament.

10:30.- Assemblea General de la FVDT al Saló d'Actes de l'Ajuntament de Benidorm.

12:00.- Conferència: "La Xirimita als actes festius oficials", per Fermín Pardo.

17:00.- Concentració a la Plaça de l'Ajuntament.

17:30.- Eixida del cercavila pels carrers de Benidorm.

19:00.- Recepció oficial de cadascuna de les colles participants a l'Aplec.

Homenatge als impulsors de l'Escola Municipal de Xirimita i Tabalet de Benidorm: Jaume i Sebastià Anton.

Tancament de la recepció oficial per part de l'il·lustríssim Senyor Alcalde de Benidorm.

Acte seguit, tocata conjunta de l'obra "Cucanyes".

21:30.- Sopar de germanor a l'Auditori Julio Iglesias. (sols per als xirimiters)

23:00.- Actuacions dels grups de música:


FOLKIFESTA (Xàbia)

LA COIXINERA I ESCANDALL (Mataró)

Em cague en "lo rat penat"...

...Sí. Sé que Lo Rat Penat és una institució de gran tradició valencianista durant els últims anys del segle XIX i durant tot el segle XX, malgrat que a partir dels anys 70 capgirara a postures secessionistes, anticatalanistes i negatòries de la unitat de la llengua. De tota manera, l´expressió que porta el títol d´aquest post no fa referida ni molt menys a aquesta associació sinó concretament a l´animal en sí.

Tot valencianista, tant futbolístic, tant sentimental com polític té la rata-penada com una icona que representa els seus sentiments. Així hi ha d´altres animals que s´identifiquen amb una nació en concret. A la ja esmentada rata-penada com a símbol del País Valencià, podem afegir que jo recorde el ruc de Catalunya, el bou d´Espanya, o el gall de França. Fins i tot alguns se l´arriben a tatuar o posar com adhesiu a la part posterior del cotxe. Tot aquest simbolisme quant a aquest menut animal prové de la llegenda (que no conec exactament al 100%) que data de 1238, durant l´assetjament de Jaume I a la ciutat de València, quan una nit una rata penada va fer un niu en el casc del rei en Jaume. El monarca va prendre aquest esdeveniment com una senyal de prevenció i posterior bona sort, ja que les hostes mores estaven apunt d´atacar-lo. En agraiment va posar la figura de l´animalet damunt de l´escut de la ciutat de València. Actualment nombrosos escuts (sobretot de pobles i equips de futbol) compten amb la rata-penada encapçalant les franges. De tota manera si jo tinguera el plaer de rebre com a visitant del blog algún historiador li agraïria que aclarisca bé tota la història.

La qüestió de perquè m´he decidit a escriure aquest post, és ben senzilla i anecdòtica. Cal dir que les nits de Benidorm encara són bascoses i per això jo acostume a deixar la finestra ben oberta per a que hi haja un mínim corrent d´aire. Allà cap a les 5 de la matinada mentre jo somniava que tenia una conversació intranscendent amb una xica que conec, m´ha despertat un soroll d´alguna cosa que s´havia estampat contra el meu armari. Tot esglaiat i pensant-me que era una cadernera o un teuladí, he obert la llum. Amb els ulls mig clucats i com si d´una aparició apostòlica es tractara he pogut vore que el que realment anava planejant i fent un soroll estrany per la meua habitació era una rata-penada. Aquestos animals són ceguets i la veritat és que feia llastima vore com es xocava contra les parets la pobreta. Així que, destorbant-lo durant 3 o 4 minuts amb un barret de palla (de cerol per a més inri) he aconseguit que se n´isquera i que se n´aniguera (oh sorpresa!) amb la parella que rodava per fora. Per a mí que han olorat cert perfum de valencianisme però s´han emportat una forta olor a merda de com estava "d´ascagarritat". "pa cagar-se i no tocar-se". Els he sentit volar per fora durant uns minuts més, això sí, amb la persiana baixada. Després, un poc afectat pel sobresalt he aconseguit amb gran esforç tornar a dormir-me.

Pregunta als supersticiosos...Com m´he de prendre aquesta aparició, com a símptoma de bona sort o com a senyal de prevenció o protecció davant d´algún esdeveniment que pot ocórrer-me? Ja em direu...

Bé. Una anècdota més que donat el poc temps per a escriure i la poca inspiració, ajuda a plenar el blog.

Salutacions a tots