Acomiadaments forçats

Davant la imminència d’un comiat pacífic però anunciat, u només es planteja fixar la vista enrere a mode de balanç. Malgrat no haver comptat amb moltes experiències laborals prèvies, tinc la intuïció de que totes, d’alguna manera, acaben transmetent un cert solatge, una combinació de fets, molèsties i coneixements que, com a patrimoni immaterial adquirit, carregues a l’esquena per a la perpetuïtat. Un aprenentatge poc profund i molt pragmàtic a l’hora d’afrontar futures vicissituds i petiteses de la vida.   

 

La vessant personal però, em sembla més complicada. L’escenificació de l’acomiadament – provisional o definitiu-, se m’apareix com una situació incomodíssima, que sovint tracte d’evitar de manera covard i escàpola amb frases fetes, absolutament marcades per la pressa de passar el tràngol. L’artificialitat, els convencionalismes, o bé les emocions incontrolades són circumstàncies que m’avergonyeixen. Acomiadar-se de festa, acomiadar-se a un aeroport, a una estació o bé a la porta d’un despatx, per a  -qui sap-  no tornar mai més.  Fins i tot quan  et dic adéu des de la porta, amb un cúmul de ràpides besades condicionades pel fred, i la serenitat de retrobar-te a l’endemà.

Hui, després d’uns mesos, hauré de forçar un altre adéu amb la continuada utilització de fórmules sintètiques  que aparenten deixar les coses inconcluses.  Jo no me’n vaig, sóc qui torna que diria l’Ovidi. Em sembla bé. Així és com m’he d’acomiadar. Al cap i a la fi, estic segur que es troba més a faltar l’absència que la presència.

I així és com, tal vegada, tornaré.

Penals errats

Entre una de les tantes foteses que més m'agraden es troba, en un lloc privilegiat, el futbol. Aquesta afició secular, mantinguda al llarg dels anys, s'inicià a l'habitació conjugal dels meus pares amb el potent xut d'aquell Koeman vestit de taronja i l’esclat golejador de Julen Guerrero, aquell neòfit ros de Portugalete. 

 

No gosaria dir que el Marca em va fer llegidor, però cal concedir-li alguns dels fonaments d'aquesta condició. Amb set anys ma mare passava a pel periòdic tots els dies. I si no li donava temps, a l'endemà ja en tenia dos reservats a la papereria. Em venen a la memòria la quantitat de duros esmerçats amb aquell àlbum de cromos. En una ocasió em vaig arribar a gastar 300 pessetes!

 

Les coses han canviat, i ara, amb molta tranquil·litat, els partits han esdevingut l’excusa perfecta per obrir-se un potet de cervesa, un paquet de pipes, o fins i tot, assaborir un plat de caragols en plena exaltació col·lectiva, al bell mig de l’estiu colivenc.

 

Jo sempre he sigut un poc torpall amb la pilota entre els peus, malgrat que parar-ne no se'm donava malament. A pesar de tot, totes aquestes coses m'han anat configurant una cultureta i un cert bagatge futbolístic que em faculta a participar en les converses amb certa afecció, rigor i memòria.

Els col·loquis però, no sempre són favorables i davant les evidències de tota aquesta hipèrbole pseudoesportiva, a vegades he hagut d’exercir la seua defensa amb una notòria debilitat argumental que reconec: el meu raonament favorable al voltant de tot aquest món, no s'estén més enllà de l'esfera de l'evasió i l'entreteniment personal. Del panem et circensem strictu sensu.

 

De vegades, tot just acabada una conversa, m'esmusse només de pensar amb quina relativitat i normalitat ens referim a les immenses xifres que es gestionen, a la corrupció sistèmica. Com si els 25 milions, 50 ó 70 constituïren petiteses alienes a les actuals frustracions personals i drames econòmics.

 

Despús-ahir vaig tornar a Mestalla. Feia molt que no xafava aquest estadi envellit, d’afició extremadament exigent i susceptible. Malgrat l’empat a 1, no vaig tornar a casa massa satisfet. A la constant grolleria que una digna Paquita Rebentaplenaris em vessava a la soca de l’orella, vaig haver d’escoltar molts insults sobre la mare de l’àrbitre, sobre la procedència geogràfica de l’equip contrari. Fins i tot, vaig haver de presenciar com dues persones aguantaven estoicament tota classe d’ofenses i recriminacions, pel simple fet de manifestar-se seguidors de l’esquadra visitant. De positiu, absolutament res.

 

La llàstima és que tota aquesta barroeria no es redueix només a Mestalla, sinó que sospite que es tracta d’un fenomen generalitzat: el futbol promou i canalitza la irracionalitat de les persones. No vull resultar demagògic, però de tant en tant, m’agrada imaginar quants governs trontollarien si la meitat de tot aquest furor irat es dedicara a reivindicar i a rebel·lar-se .
 

Només començar la segona part, Aritz Aduriz va anotar des dels 11 metres. Malauradament, el futbol porta massa penals errats que redunden en el descrèdit i la desafecció.

Mestral noctàmbul

L'espetec intermitent de les persianes dels veïns acostuma a desvetlar-me durant moltes nits d'hivern. Si bé no són mesos massa plovedors, l'oratge apareix sovint rebolicat per aquest racó mediterrani. El vent amestralat colpeja amb violència el meu tendal, ja ben esguellat i embolicat, i s'escola pels fluixos badalls d'aquestes finestres. De vegades, fins i tot, les rovellades juntes de dilatació de l'edifici ens permeten observar, embadalits, com a un tretzè pis es menegen les làmpares que pengen del sostre. O nosaltres mateixos. Pel carrer fantasmagòric, els inestables contenidors de brossa i un parell de motocicletes d'última gama rodolen per terra al lliure arbitri del mestral. Les branques, arrencades i volàtils, contribueixen a la desfeta. 

Com si d'una serenata es tractara, em desperte tres o quatre vegades, sobtat, de matinada, i apuge la persiana maltractada.

Certament, aquesta nit tinc la sensació de sobreviure a un d'aquells càstigs profètics de les deïtats més apel·lades. I pense que millor m'estaria assegut al caliu del foc d'una casa baixa i fonda, escoltant els mateixos udols pel fumeral.

Homenatge a Paquiña

El matí oceànic d'A Guarda va amanéixer com acostumava per a aquella dona avesada a la mar. Les ones, altives i desafiants trencaven vehementment en aquell castigat roquissar intransitable. Una vegada més, li calien dos ulls al tòs per tal de prevenir un sobtat i cruel designi de Posidó. Un sisé sentit atàvic que copsava a l'acte l'eventual virulència d'aquelles muntanyes de sal aponentades.  

Aquella dona rabassuda, d'edat remota i ben lligada, anava a pleret pels penya-segats ombriencs, cercant racons anònims, atapeïts d'aquells crustacis universalment cobdiciats. En aquell punt amagat de la costa, mentre que amb aquella llarga cabadoira arrencava a destall aquell parell de quilos de percebes, diverses gotes coentes de l'última onada li queien des d'uns cabells aspres i vetusts.

Llàgrimes de supervivència. Glops de mar.

Al cap i a la fi, a aquella senyora -posem-li Paquiña- ningú li podia donar lliçons de dignitat.

Et posaran l'os!

Sempre he sentit a casa que quan una persona visita un lloc per primera volta, “se li posa l'os”. Ja pot ser una ciutat, un altre país, un poble proper, una muntanya o fins i tot un racó del mateix terme. Però sempre, com una mena de benvinguda, parlem de posar l'os a aquell que arriba per primera vegada a un lloc determinat.

Desconec si aquesta expressió ultrapassa el terme d'Onil o les carenes que rodegen la Foia de Castalla. Tanmateix, es tracta d'una dita que jo he vingut escoltant sovint pel privilegi d'haver visitat indrets molt diversos i llunyans, així com per la picardia d'aquells que sempre tenen la sentència a punt.

No deixa de ser tampoc una frase amb un cert component infantil, perquè jo, de menut, recorde haver-me cregut la broma diverses vegades. No tindria jo més de 5 ó 6 anys quan vam haver de visitar Banyeres. Com el meu iaio matern provenia d'aquell enlairat poble de la Mariola, supose que deguérem acudir al cementiri, a algun casament o simplement a saludar a alguns d'aquells parents que encara hi resideixen.

A mitjan camí, pujant pel Canalís -el port de muntanya que uneix ambdós pobles-, se'm va ocórrer dir que jo mai havia estat a Banyeres de Mariola. Tan a prop com ho teníem! Ignore qui ho va esmentar, però sí recorde ben claret que algú em va advertir a l'instant: “Ui, doncs en arribar et posaran l'os!”. La veritat és que vaig passar la resta del viatge atemorit pensant que possiblement a l'entrada o a qualsevol costera d'aquest municipi, estaria esperant-me un posador d'ossos per a ajustar-me'n un al meu cos. Jo no sabia ni si em quedava algun lloc de l'esquelet per cobrir ni si em faria mal aquella operació. Però crec que mai he rebutjat amb tanta força la delitosa experiència de travessar aquelles muntanyes. Com deia, després d'aquell ós inicial me n'han afegit molts més. Cadascun amb el seu particular record incorporat.

Reflexionava sobre tot açò la setmana passada quan, animat per l'últim dia de vacances i la poca vergonya de no haver-hi estat mai, em vaig arrimar tot sol a Agres per tal d'ascendir al Montcabrer. Aquest cim de 1390 metres que des d’Alcoi o Cocentaina es percep com un Olimp, ha esdevingut sempre un referent geogràfic i natural per a molta gent. Malauradament, ha estat també objecte d'incendis recents que han enfosquit una mica el seu paisatge. No obstant això, des de l'inici al vetust Convent d’Agres, passant per refugis i caves de neu, fins al pic; fou una excursió acolorida, d'introspecció i de descobriment. Com les que m'agraden.

Des d'allà dalt estant, albirant l'Aitana, el Benicadell, el Reconco, el Montgó o fins i tot l'illa d'Eivissa, vaig pensar que aquell ós que m'acabaven de posar no deixava de ser simbòlic i especial. Perquè feia temps que el buscava i perquè sempre he mirat cap a les nostres muntanyes amb una visió mística de conte.

No cal dir que quan vaig baixar a dinar a Agres, mentre plenava la botella d'aigua a una de les nombroses fonts del poble, me'n van afegir un altre.

Els ossos són infinits i els millors, de vegades, es troben a només pocs quilòmetres de distància.

 

Cendra

Mentre escriu encorbat a la massissa taula de roure, el darrer caliu de les brases de la llar encara li calfa els ronyons. La pau sorollosa de les argelagues cremant sota el tronc de carrasca, ha estat la convidada d’una vesprada freda. I en silenci.

L’assossec dels passejos solitaris pels parcs de tardor, li permeten fer un exercici d’introspecció cada vegada  més inusual, però igual de necessari. Recorda aquelles vesprades d’angúnia, quan desemparada i lluny, no sabia com eixir-se’n d’aquell maleït atzucac. Quan temia perdre aquella cuirassa, la protecció que portes enfora l’ajudava a dissimular la bipolaritat, la soledat, les contradiccions i els dubtes. Amb reserves. Però amb dignitat provisional. 

De vegades, els malsons la turmentaven amb la pèrdua d’aquell escut extern, deixant a la vista tota classe de vergonyes. D’una costella, enmig d’aquella nebulosa,  li penjava el cartell indicatiu de la nafra per on s’encetava la caiguda de tot aquell castell de sorra. De sobte, es despertava xop, sense haver dormit ni una hora, i pregant per veure la primera claror del dia. Tal vegada, de l’any.

Es gira i observa.

Ja no queden troncs. Ha desaparegut el foc. S’han apagat els dubtes. La soledat s’ha esvaït amb el fum. I, cendra.  Només resta la cendra dels temors. 

Aquell camí que van iniciar junts ha estat l’encert més gran de la seua existència. 

RTVV. Un silenci dèspota.

Hui no havia de ser diferent. Com tots els matins que em desperte al seu costat, Núria m’acomiada afectuosament des de la porta del seu pis. Una tendresa que em carrega de l'energia necessària per a afrontar una nova jornada de novembre.

A Sant Vicent del Raspeig fa un matí realment gèlid, com eixos que segueixen a la desfeta d’un front de núvols amb embossament d’aire fred. Reconeixent que la profane, L’Oratge RTVV m’havia ensenyat, des de ben menut, a estimar la meteorologia. A mirar cada matí cap al cel. A girar el coll frisosament per comprovar si alguna muntanya s’havia enfarinat. A deixar la cullera sobre el plat de fideus amb pressa, perquè Jordi Payà o Joan Carles Fortea anaven a informar sobre el sol benidormer, els flocs de neu a Fredes, o les trombes d’aigua saforenques. A seguir durant un quart d’hora, el seguiment especial per nevades al nostre País. Que sempre ens sorprenien.

Pujant al cotxe, i amb la imatge llunyana d’una Aitana blanca, he engegat la ràdio que des d’ahir romania al dial 96.5, esperant escoltar el Bon Matí. De sobte, silenci. Un silenci feridor i dèspota, entelava les finades lletres de NOURADIO que apareixien a la pantalla. Un silenci  que m’ha acompanyat durant tot el trajecte i que m’ha permés xafar conjuntament els terrenys  de la nostàlgia, de la solidaritat, de la indignació i del compromís en només 20 minuts de viatge. En silenci.

Vaig esmorzar amb "Babalà". Vaig berenar amb Monleón. Vaig somiar que, com Son Goku, podia agafar un nuvolet per tal de trobar aquelles maleïdes boles. Vaig cridar els primers gols de l'Athletic de Bilbao als partits dels dissabtes per la nit. Vaig imitar les palometes dels porters de 2ªB durant els "Minut a Minut". Vaig ubicar molts pobles i comarques que anys després, per la referència televisiva, he decidit visitar. Vaig viure les tràgiques nits electorals de 1999 i 2003, quan el BLOC es va quedar fora de l'hemicicle valencià per pocs milers de vots. Vaig veure emocionat l'entrevista a la meua iaia d'Onil, quan l'Administració del costat de casa va donar la Grossa de Nadal. Vaig riure amb Autoindefinits. Vaig gaudir de "Gormandia" i "Trau la llengua", dels documentals de Punt 2, i de les Sèries "Singles", "Da Capo" i "L'Alqueria Blanca". I per rematar-ho, fa tres setmanes vaig tenir l'oportunitat de participar en directe, denunciant que s'apagava un altaveu per a la música en valencià.

Malgrat tot, durant tots els darrers anys, ha estat ben difícil mantenir-se fidel a una Ràdio Televisió des d’on s’han perpetrat greus atemptats democràtics. Però ho he sigut. El que ha ocorregut aquestos dies, no és una altra cosa que la confirmació del que venia passant durant els darrers anys al País Valencià. El PP ha estat utilitzant la nostra Radio Televisió com el seu joguet particular, com a una eina merament instrumental per al seu profit polític, mitjançant la manipulació, l'endollisme, la manca de pluralitat i la degradació sistemàtica del valencià. I ara, finalment, sense acceptar cap negociació, de manera unilateral, i amb el rerefons d'un ERO nul i injust decideix tancar-la.

I els grans perjudicats són, en primer lloc, molts grans professionals que han passat per eixa casa i que han hagut de patir les vexacions, agressions i amenaces dels comissaris polítics que suraven per Burjassot. Però també nosaltres, tots els valencians i valencianes que perdem un dels drets més fonamentals: el dret a la informació sobre tot allò que ocorre a la nostra terra, sobre la nostra cultura i en la nostra llengua.

Mirem el futur amb optimisme. Açò només és un punt d'inflexió per a que entre totes i tots comencem a recuperar-la,a fer-la plural, a valencianitzar-la, a donar cabuda a veus i grups autòctons, a produccions pròpies i de qualitat, a afavorir el sector audiovisual i periodístic valencià.

Perquè d’ací a dos anys, quan els botiflers perden la majoria absoluta, Núria tornarà a acomiadar-se tendrament, engegaré el meu cotxe i tornaré a escoltar la Ràdio Pública Valenciana.