Per què vos escric?

A risc de semblar un romancer, he de reconèixer que la constant desubicació personal ha determinat el meu procedir des del primer bri de coneixement seriós. La meua fatalitat airejada als quatre vents és haver estat atret per la llunyania de les rareses. Què hi farem!

El contrastos entre la impersonalitat urbana de la rutina i aquells estius d'infantesa a Onil, envoltat de carrers i paratges pobletans, han suposat una sort de gàbia idealitzant de la qual no me n'he pogut sortir mai. La presència dels iaios, a tota hora curosa i exemplificant, em va posar en contacte amb un imaginari col·lectiu ple d'històries, contalles, memòries i paraules molt diferents a les que s'escoltaven per la ciutat, ja ben immersa en el procés alienador de la homogeneïtzació cultural. No és cap misteri l'estat precari del valencià a Benidorm, el meu estimat lloc de residència. Aquella identitat s'ha manifestat com una herència que calia conservar i difondre al municipi turístic ja que, llevat d'algunes excepcions eventuals, només es fa visible al més pur àmbit domèstic i festívol.

Aquest leitmotiv preservador sempre ha desfermat els meus instints empàtics a l'hora d'atraure a qualsevol company al terreny de la normalitat cultural i lingüística. Una drecera no exempta de bel·ligeràncies externes i internes que de vegades costen de pair. Tanmateix, no puc negar que, a pesar del positivisme sempre pacient i malgrat la meua condició d'advocat no exercitant, no gaudisc de l'habilitat de la retòrica convincent per fer front a aquestos moments de confrontació. La immediatesa del directe és doncs, una circumstància que supera i estenalla la meua capacitat expressiva, sempre necessitada de l'assossec i la ponderació que exigeix el rigor.

Així, les paraules escrites han significat el meu personal mitjà d'expansió per tal d'explicar les inherents anomalies personals i nacionals que m'han llevat la son des de fa molts anys. Des de menut, sempre callat i observador, recorde la fixació per fer meu aquell món infinit i descobridor dels mots. Des de la lectura infantil fins a a les converses dels majors. Des de l'enyor cap als arcaismes rurals i meteorològics fins a l'adopció secreta dels neologismes que ja empraven els companys. El bolígraf i la tecla, espases i escuts contra la timidesa, han esdevingut així, els millors portaveus i intermediaris d'una ànima introvertida i necessitada de lliurar la pròpia cosmovisió cap a l'univers més proper.

Al capdavall, escric perquè em cal fugir d'una presó autoimposada, dels barrots irrellevants de la pròpia intranscendència.  

Privilegi o rèmora

Quan hom rep un bany de pragmatisme de pluja fina, automàticament queda desproveït de qualsevol bri de poesia acaronadora, de qualsevol prosa valenta, de la dolçor que de bestreta s'hauria de pressuposar a tot tracte amb el proïsme. Tot allò que ens commovia es presenta com una innocentada de mal gust, totalment prescindible per als puristes de la moral ubèrrima. La cosmovisió genèrica actual redirigeix les ànimes cap a l'onanisme fútil, cap a la més aspra supervivència, cap a la superació trepitjadora per tal d'esdevindre models del triomf corrent i egòlatra. La irracionalitat ens sobrevé al bell mig d'aferrissades discussions, i la vanitat competitiva trau el cap per mostrar-nos els primers indicis d'un cor ben pelut. Els processos d'empatia són inútils quan es tracta d'arribar alt a fi de marcar paquet. Generalment, l'ésser humà és presumptuós per naturalesa.

La trinxera pot semblar un caramel que dignifica. La trinxera és un luxe accessori per a desqueferats. La disjuntiva està servida. Aquest perpetu oxímoron conté la vella disputa mental que ocupa llargues caminades i insomnis perllongats. Les circumstàncies successòries que poden constituir una rèmora o un privilegi segons què. Segons quan.

És que algú se'n pot escapar d'aquesta fatalitat? Tirar pel dret cap a l'alliberament personal ple és, a hores d'ara, una entelèquia sumaríssima. Només per deferència, aquells que intenten marxar a través d'aquesta heroica drecera mereixeran que ens acostem agraïts i admirats a la cerimònia del seu soterrar.

I ara s'ha esgotat el temps d'olor a roses.

-Arthur Caravan-

Trons

El futur que recerquem se'm presentava més llunyà sota la teulada, amb l'escenari sonor dels primers trons tardorencs repicant sobre els colls elevats de la serra. Pregonament, tractava de trobar-li una explicació lògica als lligams entre la idealització marmòria del passat i la melangia pel no-res que entelava les hores incertes de la migjornada. Mentrestant, alguns principis s'escolaven pels forats de la persiana. I tractant de combatre totes aquelles recances fútils i altres penyores involuntàries em preguntava:

- Que se'n farà, de tot açò que és meu?

No torne a Columbretes

Aquella nit d'agost era encara ben fosca com per a permetre's pronunciar un bon dia sense timidesa. La matinada a la turística població d'Alcossebre fou considerable i qui havia de dutxar-se primer, va emprar 50 minuts de l'hora que s'havia pactat amb tots els altres cinc. Amb les consegüents presses i carreres, es van dirigir tots plegats al Grau de Castelló, des d'on una petita golondrina a vessar de turistes amb gorra i prismàtics, els menaria cap al bell mig de les illes Columbretes. El paratge insular mitificat pels llibres de Coneixement del Medi i la publicitat de Ràdio 9, constituïa l'alternativa perfecta per a variar la rutina de la platja i la piscina. De la crema i les cerveses.

Tota la gernació d'intrèpids amb xancletes de velcro, van travessar la plataforma del petit vaixell i prengueren seient sobre uns bancs de fusta funcionals de comoditat bastant dubtosa. Arrecerats sobre una taula de la mateixa fusta, anaven dipositant les motxilles i farcells amb la truita, el conill amb tomaca i les tovalloles, per si feia bon oratge. L'emoció dels presents, que no amagava la por a la incertesa marina, es va exterioritzar una vegada engegat el motor i abandonat el moll. Tots estaven ben convençuts que salpar a la recerca de la Mediterrània formava part d'una de les activitats lúdiques i plaents de les vacances estiuenques que narrarien en tornar. En arribar a l'escola, en lloc d'anomenar la sorra de la platja i la gespa de la urbanització, hom podria distingir-se parlant de la conformació volcànica circular de la badia, els petits illots isolats, les espècies endèmiques i el fons marí atapeït de sorpreses.

Només travessar l'última escullera del port, els passatgers van percebre que tot allò començava a moure's sospitosament. Els atzars d'una mar imprevisible començaven a manifestar-se tot i que per a tranquil·litat dels presents, l'habitual entés en la matèria, desitjós de satisfer la pròpia vanitat, va pronosticar que allò només eren vents matiners i que l'estructura de la golondrina acabaria per estabilitzar-se. La retòrica era convincent mentre les ones ja esguitaven els vidres de la planta baixa.

Els primers vaivens produïren unes riallades sorolloses a la quadrilla del costat. Un d'ells, amb enormes ganes de pixar es balancejava d'un costat a l'altre en direcció a l'esquifit servei que s'ubicava al fons del corredor. L'individu pareixia trobar-se a l'olla de la fira, tractant de fer moviments d'equilibrista improvisat. Una motxilla plena de menjar queia a terra. I un altre valent entropessava amb un dels prims pilars.

A poc a poc, mentre la costa quedava ja ben retallada sobre l'horitzó, un mutisme generalitzat es va instal·lar al si de l'embarcació al mateix temps que les cares anaven tornant-se ben pàl·lides i anguloses. La maror majestuosa s'havia confirmat i les premonicions de l'il·lustrat començaven a trontollar, resultant inversemblants i inoportunes.

De sobte el graciós de la quadrilla, amb una xicoteta glopada, va fer una primera temptativa de vòmit, però els va dir a tots que no patiren, que es trobava bé i que se li'n passaria. De la proa estant, alguns viatgers de terra ferma que volien prendre l'aire, rebien impàvids els esguits d'una mar cantàbrica, immerescuda.

- Mamà. Em pica la gola! - va exposar de sobte una xiqueta esblanqueïda.

A la mare li va faltar temps per oferir-li la bossa de plàstic de l'entrepà i la menuda va llençar la primera mànega a terra, abans d'arrancar a plors. La cosa començava a embrutar-se sota els designis de Posidó, que no cessava d'enviar ones enfurides cap a aquell arraconat vaixell, quan un home apressat pel mareig i pròxim a la petita, va agafar la mateixa bossa per dipositar les seues secrecions. 

- Papà. Vull arrojar! - inquirí desesperadament el fill d'aquell que tot just acabava de reutilitzar la bossa de la menuda.

Després d'haver travessat com a herois el corredor que menava al servei masculí, el xiquet va començar a traure la fel. La maror era tan cruel que el progenitor no podia evitar que tres de cada quatre vòmits del menut caigueren fora de la tassa del vàter, malgrat tenir el seu cap ben subjectat i projectat cap al forat.

Quin oix degueren produir aquells incidents, que poc a poc van anar succeint-se les nàusees per les taules del voltant. Un darrere de l'altre. L'equilibrista, el graciós, el milhomes que va ensopegar amb el pilar, i fins i tot l'alliçonador en els dogmes de la mar, van experimentar severes arcades abans de quedar-se defallits i somnolents.

L'anguniosa i novel·lesca escena no va cessar fins que el mite dels capitans valerosos, trempats, amb bigot i ple de faccions colrades per la mar, es va ensorrar tot d'una quan, ja albirant-se l'arxipèlag, aquell que timonejava es va lliurar a amollar tots els fluids del seu estomac per la borda.

La visita planejada al far, de trenta minuts escassos, significà una broma de mal gust per als passatgers menys afectats que, després d'aquell sacseig inhumà, encara s'atreviren a caminar pel roquissar volcànic. No obstant això -vicissituds sarcàstiques de la naturalesa-, la tornada a Castelló es va produir sobre una Mediterrània tranquil·la com una bassa d'oli, sobre la qual surava un cementiri de curiosos i alliçonats en forma de golondrina.

- Me'n vaig a les illes Columbretes. Has estat tu? - Un company innocent, l'altre dia em va relatar les seues intencions a l'oficina.

- Sí. He anat dues vegades. La primera i l'última.

Barrots de la memòria

M'emperesia haver de trencar la migdiada necessària en mig d'aquell diumenge acalorat de juny. El dinar copiós i la basca primerenca de l'estiu em provocaven un atalbament general que sovint resolia amb dues hores de becada, un cafè ben aromàtic i una dutxa d'aigua freda. Aquell dia però, vaig haver d'acurtar el ritual amb la desgana i l'enuig efímer d'un somni interromput.

Amunt.

Perquè els que conreem la nebulosa dels records, sempre juguem contrarellotge. Àvids de papers, anècdotes o successos agredolços, trobem descobriments inesperats i tabús normalitzats que aprofundeixen la nostra melangia. Sovint testimoniem que moltes fitxes ja apareixen rovellades. Que es van deixar córrer les oportunitats passant el forrellat del silenci. Que la mort i el pas dels anys han pesat com una llosa, tancant qualsevol bri d'entesa i reconciliació.

Perquè el nostre major defecte és romandre presos rere els barrots de la memòria.

Tempus fugit

Sovint, mentre s'escolen les hores indeterminades del capvespre, m'astore en comprovar la parsimònia amb la qual he completat una altra vesprada lliure, que a priori estava orientada a traure-li'n profit. Normalment, les intencions planificades per al transcurs d'aquestes hores solen fregar el terreny metafísic, intel·lectualoide, esportiu i musical. Sense cap ordre de prelació. Tanmateix, les deficiències organitzatives intrínseques i l'afició a caure en futilitats sense importància, acaben consumant la vesprada i aprofundint en el regomell del tempus fugit.

De vegades, abduït per les urpes de la pròpia vanitat, cavil·le sobre els desitjos i pretensions que voldria (co)protagonitzar en mig d'aquest racó del món. Freqüentment em debat entre la necessitat de deixar rastre o la fredor de passar inadvertit. Per una banda, la pròpia fatxenderia reclama fugir de les xarxes de la insignificança. Per altra, una mediocritat assumida reivindica la comoditat de la indeterminació i l'anonimat.

He de confessar que, com a desastrat reconegut i canviant, aquestes no són obsessions que em provoquen mals de cap durant molt de temps. En absolut. El ventall és obert i les manies solen respondre a fets diversos. Al capdavall, quan arriba la nit i havent sopant un bon bollit, acabe considerant que totes aquestes cabòries resulten intranscendents.

Serà que tinc fam. Serà que ja em fas falta.

Catequesi

Darrere d'aquella porta emblanquinada, s'obrien pas unes escales sòrdides i fosques que conduïen a aquell saló diàfan, que en aquells dies em semblava més gran que un camp de futbol. La gernació de xiquets avalotats que acabaven d'eixir d'escola, cridava enfurismada per qualsevol motiu previ a l'inici de la catequesi setmanal. Les catacumbes d'aquella església eren senzilles però funcionals. Uns intercanviaven cromos, altres es jugaven els tazos, darrers vestigis d'una infantesa encara analògica.

El rebombori cessava de sobte, quan el retor baixava les escales i entrava ample i cerimoniós al lloc de reunió d'aquell centenar de salvatges. El sermó pronunciat en un castellà de Perú extreia el somriure burleta d'aquells que ho consideràvem massa exòtic. Un discurs afectuós, preventiu i encoratjador. Amb ell, un capellà castigat per l'edat remota unflava el pit com un colom per tal de dir quatre paraules esforçades que sonaven massa valencianes, i que el peruà escoltava amb condescendència. Don Tomàs, a fi de comptes, era tota una institució.

Abans d'entrar a classe, es produïa una exaltació col·lectiva bastant còmica. Només recitar el parenostre, aclaríem la gola i ens posàvem a cantussejar diverses cançons dels Beatles o de Simon & Garfunkel versionades amb lletres eucarístiques. Per a qualsevol que compte amb el sentit del ridícul molt acusat, allò era el viu exemple de la cursileria més baixa.

La instrucció en el dogma es produïa a l'aula F d'aquell soterrani, i -veges tu la coincidència- la catequista era oriünda del meu poble. Consuelo, pacient, ens portava llepolies en un d'eixos pots de plàstic tradicionals que cada volta que veig a les prestatgeries dels supermercats em fa recordar-la amb melangia. Entre aquelles feres que llegien els passatges bíblics incomprensibles, hi havia un que encara era més bavau que jo. El silenciós que seia al darrere, sospitàvem que era gitano. Les tres o quatre xiques, per costum, solien ser -perdoneu-me els prejudicis- prou cotorres i manadores.

Aquelles dolces banalitats redundaven en un millor seguiment de la missa del diumenge, durant la qual posàvem en pràctica totes les oracions apreses i acompanyàvem bocabadats, l'harmonia de les guitarres juntament amb aquelles avellutades veus blanques procedents de les devotes rosegaaltars. Aquelles solemnitats contrastaven amb els dubtes terrenals d'alguns companys que, ben malèvols, es preguntaven si tirar-se una bufa a missa constituïa realment un pecat. Ho hauríem d'haver confessat doncs.

La festa però, s'esdevenia només acabar la cerimònia. Tots els diumenges, abans d'eixir de casa i després de les rigoroses prevencions, ma mare em donava dos-centes pessetes, a tot estirar tres-centes. La sala de recreatius que s'instal·lava a l'altra vorera de l'església s'omplia de menuts que no tenien cap pressa per anar-se'n a dinar. La màquina de l'street fighter, la del futbol o la dels cotxes eren les més sol·licitades i havíem de fer cua mentre miràvem absorts com jugava el que ens precedia. Pagàvem cada partida amb monedes foradades de cinc duros que prèviament havíem canviat a la caixa. I a la fi, exhauríem el minso pressupost restant a la botiga del costat, on hi adquiríem les mateixes llepolies que ens facilitava la catequista durant la setmana. El dinar llavors, era sobrer i ma mare em bonegava per haver-me fartat de papes i gominoles. Més o menys com ara, vaja.

Ahir, quasi vint anys després, vaig tocar al concert commemoratiu del cinquanta aniversari de la parròquia. El refrigeri frugal, va tenir lloc al mateix saló quadrat de les gresques i les cançonetes. Vagarejant pels records, vaig parlar ben poc. Tot allò m'era familiar. Ja ho havia viscut.

Al cap i a la fi, per molt que canvien les prioritats i muten les cosmovisions, no puc defugir el solatge de les hores agradables al si d'una casa que ja no és la meua.

Definitivament, el llegat de la memòria és el patrimoni que més m'estime.