Memòries d'un descervellat (II)

A les 4 del matí, a la vora de la humitat del jardí, Pasqual pensava que els anglesos eren excessivament garantistes pel que fa a la seguretat dels edificis. Per segona nit consecutiva, quan per fi havia vençut el seu particular insomni crònic, el despertava una incessant alarma antiincendis causada pel ressopó d'uns holandesos que venien de festa desmaiats i els apetia torrar-se unes llonganisses i hamburgueses. Els nombrosos Jägerbombs obrien la gana d'aquells que sadollaven amb fam el fracàs de no haver mullat el xurro. La precarietat del sistema d'extracció de fums de les cuines de la residència era inversament proporcional a la sensibilitat exagerada dels detectors, que emetien un soroll de fusteria a la mínima sospita de fum.

Era inútil amagar el cap sota el coixí per desfer-se'n d'aquell so metàl·lic i reiteratiu. Al minut, els companys, samaritans de mena, ja cridaven a l'habitació per evitar que algú es quedara dins. I Pasqual, que no comprenia les advertències, s'embotia un xandall per sobre del pijama, i es posava unes sabatilles que només desprenien olor quan se les cordava. Quan va voler entrar a pixar, un crit de fera amb cabells despentinats de lleona, li va reprotxar el vici dient-li que ara no tocava. La cartera plena, les claus i un rellotge -ni tan sols el mòbil- constituïen les seues úniques pertinences davant l'eventual desfeta. Quan eixia del pis, notava com altres portes s'obrien i alhora es multiplicaven els crits de fàstic. Mentre, a les escales d'emergència encatifades s'anava conformant una filera de zombis somnolents i altres bufats en plena decadència.

A la porta de l'edifici l'espectacle visual era grotesc i heterogeni. Les faccions dels presents palesaven un connat d'indignació, per bé que la malifeta s'acabava prenent com una broma que fins i tot arribava a satisfer la vanitat dels piròmans famèlics. Des del carrer estant, gaudia de l'escena amb curiositat. D'una banda observava la diversitat de pijames descolorits i ridículs. Com ja feia fresca, alguns s'havien decidit a dur els camals per dins dels calcetins. Per l'altre costat mirava de reüll cap a la parella interracial que vestien sengles samarretes de basquet que pertanyien al xicot. Les primeres que havien trobat. Açò, les seues cares febroses i les carícies allargades, feien intuir que se'ls havia interromput a mitjan coet. No tardarien en reprendre'l, pensava amb certa enveja de matxutxo.

El mite dels dos xinesos que encara no havien sortit del seu hivernacle quedava resolt tot d'una. Ambdós existien i comptaven amb una blancor de mort per darrere de les ulleres que els atorgava una edat remota acompanyada d'una desnutrició manifesta. Què menjaven aquelles pobres criatures aïllades? En front, i per a goig propi, hi havia una xicona turca embolicada amb una tovallola que  a poc a poc anava afluixant-se. El fet de tenir els cabells mullats evidenciava que l'havien tret de la dutxa a corre-cuita, provocant nombrosos esguards imaginatius i feromones. Començava a ser vox populi que l'estoniana rossa d'ulls blaus que s'amagava perdia sensualitat sense el rímel negre i la roba del puntet. Les companyes de pis, geloses per naturalesa, la criticaven per sota el nas argumentant que caldria haver-li concedit dues hores de preparació prèvia d'imatge a fi de fer front a aquella alarma. Què tal vegada no s'havien vist les seues pròpies espardenyes?

Una vegada sufocat aquell fum d'una torrada de maitines, tornaven tots com un ramat d'ovelles a les seues cambres. Restaven quatre hores per a que altra alarma igualment molesta però més melòdica fera acte de presència. Com el bany estava ocupat, va pixar abundantment a la dutxa rememorant a la imbècil despentinada.

Quinze minuts després va tornar a fosques cap a la cuina. Li tornà a furtar la llet sencera i els Frosties al búlgar. Va buidar l'envàs i el va deixar a la nevera per a la seua dissort, com a prova del delicte. Mentre visualitzava un documental de la Wehrmacht alemanya a Segona Guerra Mundial, Pasqual va decidir que a l'endemà no hi aniria a classe. Tant feia.

Es va veure el darrer ratget de llet. No va escurar ni el bol ni la cullera.

Capitans 2014

De bon matí, quan els rajos de sol ja s'escolen pels forats de la persiana i les primeres caderneres matineres comencen a xiular, resols alçar-te amb l'aparent solemnitat que exigeix el moment. Totes aquestes matinades són forçoses, i els badalls s'entremesclen sovint amb les pinzellades del maquillatge. Però, aquest sacrifici és una minúcia quan, despertant-te a poc a poc, arribes a pensar tot el que ha passat, i tot el que ens espera: som capitans, i ens queda un altre dia per gaudir-ho.

El camí ha estat ben plaent. Han passat uns quants anys des d'aquell moment prematur en què, amb la valentia semi-conscient que sol rodejar aquestes decisions, vam pensar en ser capitans de la nostra comparsa. Les successives festes anaven transcorrent, i nosaltres, que crèiem que encara quedava molt, fantasiejàvem il·lusionats, creant-nos castells, imaginant músiques i vestits, idealitzant els moments destacats que s'esdevindrien en mig d'aquells dies de màgia i germanor. Fins que un any abans, a poques hores de desfilar a la volta de capitans, tot es va accelerar d'una manera frenètica. A partir d'aquella presentació, van anar obrint-se pas uns mesos ben intensos fins conduir-nos al somni que qualsevol fester colivenc ha experimentat alguna vegada: representar la seua comparsa.

Finalment, aquells quatre dies van transcórrer com havíem previst i desitjat: entre nervis d'última hora, presses i carreres, compassos de 2/4, trons de pólvora i bon oratge. Però sobretot, allò que més ens va arribar al moll de l'ós és haver-nos sentit envoltats en tot moment. Durant totes aquelles hores vam ser objecte constant de nombroses mostres d'afecte i reconeixement que han deixat un gran solatge en tots nosaltres, enfortint encara més la nostra amistat.

I quan a la fi tot resta en pau, i per l'atmosfera colivenca ja no sura cap pasdoble fester, i ni tan sols cap reminiscència de pólvora, recapitulem el balanç d'uns quatre dies que han durat més d'un any. Aleshores, amb tots aquestos records festers, només ens queda abocar-nos als moments de festa compartida, a la memòria llagrimosa, a la tendresa de pell de gallina, a l'acoloriment d'aquelles hores o a la fixació de qualsevol insignificant detall que sortosament va transcórrer durant l'exaltació col·lectiva d'aquells dies d'abril.

Als nostres familiars, amics, directiva, comparsistes, músics, professionals de la festa i tots aquells que ens vau ajudar a fer-ho possible, gràcies de tot cor. Gràcies per totes les vostres paraules i consells; per la vostra paciència infinita i pel vostre suport imprescindible.

 

Nadar de tosset

Caminant dubitativament pels fangosos camins de la vorera, va ensopegar un parell de vegades amb tres arrels ben llustroses, fins caure rodolant al riu que transcorria per l'esquerra. La caiguda fou en planxa, i la capbussada es va produir amb tal violència que va poder tocar les profunditats d'aquella riera. De les incursions fallides d'on provenia, i amb una tendència de desencerts impacients de joventut, més prompte o més tard li havia de passar. 

I quan tragué el cap d'aquell torrent, es va trobar banyat per l'aigua tèbia, animat pel bon oratge, rodejat de bones vistes i acompanyat d'uns quants pardalets que jugaven i s'escridassaven entre ells a mode d'escena bucòlica i sense cap tipus d'escletxes. Aparentment, pensava, no deixa de semblar una meravella això de deixar-se dur pel corrent favorable, nadar de tosset per un trajecte ja marcat i amb tot l'equipatge de salvament ben disposat i assegurat. Remar des d'on bufa el vent i convertir per inèrcia el vell llagut en tota una barcassa fluvial. Quina sort, veritat?

Però molt prompte, aquella seducció primerenca va començar a capgirar-se. Metres més avall van sorgir les aigües tèrboles, els salts incerts i la inestabilitat d'aquella fusta que li feia de barqueta. Tota classe de roques, malesa, pals a la roda que convertien aquella travessia en un bany de pragmatisme, de lluites caïnites i mitges veritats. Suposava una temeritat qualsevol intent d'agafar-se de les branques baixes i el fullatge que s'amuntonaven a l'ombria. Una barreja de por controlada, de pacifisme inert i una fastigosa síndrome d'Estocolm el retenien quiet i respectuós en aquell tortuós camí cap a la mar.

Arraulit a sobre d'aquell tronc gros que el conduïa cap a ves a saber on i absolutament reblit de merda fins al coll, regirava el cap per tal de fixar-se en aquells que encara feien camí per la vora i els feia signes de resignació amb la boca tancada i un esguard profund. Mai els podria acompanyar com abans fins a l'Ítaca col·lectiva. En el seu fur intern, on es lliurava una batalla de contradiccions i exabruptes constants, maldava contra aquells que utilitzaven la condescendència, l'engany i la inhumanitat velada com a modus vivendi. Perquè realment no s'havia pegat cap bac. L'havien espentat les circumstàncies.

Mentre anava riu avall eliminava vells complexes d'inferioritat, formalismes exigits i pegava un colp de rem. Des de la fondària dels budells començava a covar-se la rancúnia irracional d'una ànima indòmita que acabarà desfermant-se en forma d'iniciativa personal, lluita contra la vanitat, dignitat poètica i rescabalament humà. Que les antigues flames somortes s'atien amb ramulla. Que la manca d'agilitat verbal la supleix una ploma viperina, àvida de justícia, memòria i consideració. Que ja està banyada. Que ja té tinta. Que només acaba d'escriure la primera majúscula.

El problema de Podemos

Darrerament han sigut vàries les persones que m'han preguntat obertament per la meua visió al voltant del fenomen "Podemos". La cara d'imbècil que dec posar i els quatre tòpics incoherents que aconseguisc entrellaçar no afavorixen una opinió convincent per la meua part. I si sóc plenament sincer, he de confessar que la meua despolitització parcial -per motius aliens a la meua voluntat primigènia- ha redundat negativament a l'hora de realitzar anàlisis seriosos i profunds sobre la matèria.

La qüestió és que, amb aquestes premisses, hom no pot més que atrevir-se a fer judicis estrictament personalíssims i superficials que el vent o el facebook s'encarregaran d'emportar-se'ls a l'oblit més absolut en pocs dies.

Podemos ha estat un episodi digne d'estudi i fins i tot de certa admiració. Amb tot, el major inconvenient amb què ha de ballar Podemos, no és explicar la seua relació amb Veneçuela o Iran. Ni la superació efervescent del "Guantànamo mediàtic" a través de mitjans que li han fet la rosca des del principi. Ni l'emprempta de la vanitat personal a les paperetes electorals. Ni els rumors al voltant dels ingressos, beques o patrimoni dels seus líders. Ni la dubtosa estratègia d'estar amb la gent i no presentar-se amb nom propi allà on està la gent -és a dir, als municipis- per pur tacticisme polític. Ni tan sols l'ambigüitat calculada o la mancança d'un programa desenvolupat. Ni el seu melic de referència a Madrid o la pèrdua progressiva de visió plurinacional d'aquest Estat.

Per experiència pròpia, i sense cap ànim de pontificar res, el major problema d'aquesta formació política i d'alguns dels seus representants és haver-se autoimposat -tal vegada inconscientment- un llistó de puresa massa alt i exigent. I des d'eixa condició impol·luta amb què compta qualsevol nouvingut al fangar de la política i que alhora faculta per a tirar amb fona a tort i a dret, he vingut observant des de l'escepticisme mediocre que m'assola que els nombrosos judicis de valor o adjectius qualificatius pronunciats, castes, categorismes, i la sensació de que a vegades es situen com a representants exclusius de la nova moralitat, per sobre del bé i el mal, són circumstàncies contraproduents a llarg termini. Assenyalar amb vehemència el nivell de puritat i honestedat que s'hauria d'acomplir per part de la resta, pot ser electoralment rentable per als següents comicis, i fins i tot necessari per a la regeneració de la cosmovisió general. Però des d'eixe moment la teua posterior actuació queda hipotecada al compliment d'aquests estàndards que, com a mínim, no s'haurien de rebaixar ni un centímetre dels paràmetres que tu mateix t'has auto-establert. I ai de tu, si traeixes aquells principis, que els rapinyaires de l'altre bàndol estan esperant-te amb munició!

Des que vaig abjurar d'aquella personalitat dogmàtica i concloent dels anys de primera adolescència, que no me'n refie de cap postulat aparentment impecable i sense escletxes. Humilitat com a principi, construcció constant, respecte sacrosant i sinergies des de la comprensió mútua. A partir d'aquest escenari, ens podrem trobar tots plegats en el camí del canvi.

Memòries d'un descervellat (I)

Feia una estona que havia arribat al nou pis llogat i es va posar a pixar per desena volta en tres o quatre hores. Ho acceptava amb resignació. Per molt que se l'esmunyira i espolsara amb avidesa, no podia evitar que, segons després d'haver-la introduït als calçotets, li brollaren unes petites gotes de pixum de la cabota del seu penis. Tot això l'irritava cosa de no dir quan, forçat per l'oblit, es posava pantalons clars, perquè als segons la prova del delicte esdevenia més que evident. L'excusa que prenia habitualment era esguitar-se sencer d'aigua per tal d'atribuir-li el succeït a una aixeta del dimoni. Estava segur, sense cap criteri científic que l'avalara, que tot allò provenia d'aquella operació de fimosi, tan cruenta com necessària per a l'imaginari masculí, segons es mire.

Aquella vesprada de mitjan setembre, i després d'haver estat dos dies buscant casa pel centre de Palmerston, Pasqual va decidir explorar els pubs i les discoteques angleses d'aquella ciutat portuària del sud del Regne Unit. Ho feia tot sol, amb una jaqueta fina, a fi de comprovar si el comportament dels nadius equivalia al d'aquelles bèsties britàniques, que sovint omplien les terrasses de Benidorm. Havia estiuejat molts anys a un apartament del Racó de L'Oix, prop de la zona on molts anglesos, seduïts pels preus barats i lliures de bobbies queferosos, engolien litres de cervesa i es torraven la pell sota un sol mediterrani. Admirava la fraternitat d'aquells homes rossos i panxuts que cantaven i bevien tots plegats al voltant dels partits de la Premier League o de la selecció nacional. Però sobretot li feia gràcia que les petites discussions futbolístiques acabaren sovint amb aquell clima afectuós, convertint els carrers en autèntiques barricades on, les botelles de vidre i les cadires suraven per l'aire provocant sempre uns quants ferits en aquell ambient prebèl·lic. Definitivament allò que marcia l'esperit bàrbar que demostraven aquells homes al Mediterrani havia de ser l'oratge humit de l'Illa , perquè llevat dels quatre o cinc bufats inherents a tot dissabte, hi observava molta correcció en aquell pub fosc i cèntric. 

Com tenia un coneixement primari de la llengua autòctona, es va demanar una Guinness amb senyals ridícules i excessivament simpàtiques. El cambrer hi accedí de bon grat i mentre reposava la bromera de la primera tirada li lliurà un tiquet amb la quantitat a pagar. Tres pounds i mig. Mentre a la televisió emetien un partit de la FA Cup on jugava l'Aston Villa i un equip semi professional, pensava que aquell beuratge irlandès era el millor remei contra l'enyor nadiu. De color negre i amb un dit de bromera que s'apegava al bigot, li recordava als plis plais festers, a les eixides de músic, a la Plaça de Dins d'Alcoi, a la companyonia dels amics i a les darreres malifetes d'un monstre bufat i descervellat.

Mentre observava d'esma aquell partit avorrit i sentenciat des de la barra, va engolir l'últim glop. Novament, va pixar amb frenesí. En rentar-se les mans, va donar uns cèntims al pobre xic paquistaní que es dedicava a posar colònia als serveis i se'n va tornar a casa per aquells carrers d'indústries decrèpites i brutes.

Pasqual tenia molta fam i va obrir la nevera. Una ceba, un iogurt i dos plàtans constituïen les poques existències del seu calaix. Qui s'havia menjat les seues hamburgueses i el formatge? Allò era la selva.  Per gossera i la morbositat de fotre a un altre, va obrir el congelador i va furtar una pizza hawaiana d'aquell company búlgar que feia massa soroll. De la nevera va agafar una Stella Artois d'amo indeterminat. Aquells no sabien amb qui se la jugaven.  

Disposat a no fer cap maldat, va tornar pixar a les palpentes. Una vegada buït, va recordar que la llum del bany s'encenia estirant d'una cordeta. Es va gitar.

Per sort o per desgràcia, el monstre, encara, no havia despertat de la seua letargia.

Per què vos escric?

A risc de semblar un romancer, he de reconèixer que la constant desubicació personal ha determinat el meu procedir des del primer bri de coneixement seriós. La meua fatalitat airejada als quatre vents és haver estat atret per la llunyania de les rareses. Què hi farem!

El contrastos entre la impersonalitat urbana de la rutina i aquells estius d'infantesa a Onil, envoltat de carrers i paratges pobletans, han suposat una sort de gàbia idealitzant de la qual no me n'he pogut sortir mai. La presència dels iaios, a tota hora curosa i exemplificant, em va posar en contacte amb un imaginari col·lectiu ple d'històries, contalles, memòries i paraules molt diferents a les que s'escoltaven per la ciutat, ja ben immersa en el procés alienador de la homogeneïtzació cultural. No és cap misteri l'estat precari del valencià a Benidorm, el meu estimat lloc de residència. Aquella identitat s'ha manifestat com una herència que calia conservar i difondre al municipi turístic ja que, llevat d'algunes excepcions eventuals, només es fa visible al més pur àmbit domèstic i festívol.

Aquest leitmotiv preservador sempre ha desfermat els meus instints empàtics a l'hora d'atraure a qualsevol company al terreny de la normalitat cultural i lingüística. Una drecera no exempta de bel·ligeràncies externes i internes que de vegades costen de pair. Tanmateix, no puc negar que, a pesar del positivisme sempre pacient i malgrat la meua condició d'advocat no exercitant, no gaudisc de l'habilitat de la retòrica convincent per fer front a aquestos moments de confrontació. La immediatesa del directe és doncs, una circumstància que supera i estenalla la meua capacitat expressiva, sempre necessitada de l'assossec i la ponderació que exigeix el rigor.

Així, les paraules escrites han significat el meu personal mitjà d'expansió per tal d'explicar les inherents anomalies personals i nacionals que m'han llevat la son des de fa molts anys. Des de menut, sempre callat i observador, recorde la fixació per fer meu aquell món infinit i descobridor dels mots. Des de la lectura infantil fins a a les converses dels majors. Des de l'enyor cap als arcaismes rurals i meteorològics fins a l'adopció secreta dels neologismes que ja empraven els companys. El bolígraf i la tecla, espases i escuts contra la timidesa, han esdevingut així, els millors portaveus i intermediaris d'una ànima introvertida i necessitada de lliurar la pròpia cosmovisió cap a l'univers més proper.

Al capdavall, escric perquè em cal fugir d'una presó autoimposada, dels barrots irrellevants de la pròpia intranscendència.  

Privilegi o rèmora

Quan hom rep un bany de pragmatisme de pluja fina, automàticament queda desproveït de qualsevol bri de poesia acaronadora, de qualsevol prosa valenta, de la dolçor que de bestreta s'hauria de pressuposar a tot tracte amb el proïsme. Tot allò que ens commovia es presenta com una innocentada de mal gust, totalment prescindible per als puristes de la moral ubèrrima. La cosmovisió genèrica actual redirigeix les ànimes cap a l'onanisme fútil, cap a la més aspra supervivència, cap a la superació trepitjadora per tal d'esdevindre models del triomf corrent i egòlatra. La irracionalitat ens sobrevé al bell mig d'aferrissades discussions, i la vanitat competitiva trau el cap per mostrar-nos els primers indicis d'un cor ben pelut. Els processos d'empatia són inútils quan es tracta d'arribar alt a fi de marcar paquet. Generalment, l'ésser humà és presumptuós per naturalesa.

La trinxera pot semblar un caramel que dignifica. La trinxera és un luxe accessori per a desqueferats. La disjuntiva està servida. Aquest perpetu oxímoron conté la vella disputa mental que ocupa llargues caminades i insomnis perllongats. Les circumstàncies successòries que poden constituir una rèmora o un privilegi segons què. Segons quan.

És que algú se'n pot escapar d'aquesta fatalitat? Tirar pel dret cap a l'alliberament personal ple és, a hores d'ara, una entelèquia sumaríssima. Només per deferència, aquells que intenten marxar a través d'aquesta heroica drecera mereixeran que ens acostem agraïts i admirats a la cerimònia del seu soterrar.

I ara s'ha esgotat el temps d'olor a roses.

-Arthur Caravan-